Un somni infantil?

No fa massa parlava de la Lluna de 10 anys. Aquella nena petita que tenia somnis, i que jo creia que havia mig desaparegut. Però continua en mi, sempre hi ha sigut. Ara ho sé, però crec que ho hauria d'haver sabut sempre. Avui toca parlar de la Lluna de 16 anys.

Érem a classe de gimnàs, a tercer de BUP. S'havia acabat la classe, i parlàvem de la visita que faríem al saló de l'ensenyament. Érem un grup de vuit o deu persones, i algú em va preguntar què volia estudiar.

Jo ho vaig tenir molt clar. Vaig dir què volia estudiar, i perquè. I què volia fer després d'acabar la carrera.

Tothom es va riure de mi. Bé, tothom no. Una persona no es va riure de mi, i es va passar un temps intentant-me animar, i dient-me que no els fes cas. La mateixa persona que, uns anys més tard, em va trobar i, en veure que no perseguia aquell somni de quan tenia 16 anys, em va dir que m'equivocava. Però no tornaré amb aquest tema. No hi penso tornar.

Em vaig creure aquella gent que es reia de mi. Em vaig creure que jo no en seria capaç. Vaig estudiar el que volia, però vaig oblidar el meu somni. Es va quedar endins, i vaig creure que em feia gran i em tornava realista. Fins que un dia em vaig adonar que m'equivocava. Massa tard?

Avui estava asseguda en un lloc. M'he posat a riure, després de sentir una broma. Una broma friki, que molt poca gent entendria, però que la majoria de gent que estava al meu voltant ha entès. I de cop m'ha vingut aquesta escena al cap.

Em vaig creure aquella gent. Em vaig creure que no ho aconseguiria. Em vaig creure que no tenia capacitat per fer-ho.

Però, de cop, he mirat al meu voltant. No és exactament el que vaig dir a aquella gent, però li falta una petita part. No és el mateix per mi, però per la gent del carrer, és exactament el que vaig dir que volia fer. I aquí estic. Malgrat que es riguessin de mi. Malgrat que em creiés que no podria aconseguir-ho. Malgrat que, per uns anys, abandonés el meu somni.

No sé com he arribat fins aquí. D'acord, he agafat uns quants avions, però no sé com hi he arribat, de veritat. Em sento petita, petita. Perquè ho sóc. Perquè, segurament, podria haver fet moltes més coses a la vida. Però avui he rebut uns quants regals.

El primer, i el més important, el de saber que sóc aquí, que he arribat, i el d'adonar-me que allò que deia no era un somni infantil, i que malgrat que gairebé tots es riguessin de mi, jo he sigut capaç d'arribar-hi.

El regal d'un dia molt llarg. Ara em poso a dormir, i penso en quan m'he aixecat, i m'adono que he fet tantes coses que sembla que hagin passat 3 dies. Amb raó estic cansada.

El regal d'un altre comentari, que no calia, i que sé que és la mentida més gran que he sentit mai d'aquesta persona. Però ha sigut el que ha estat més a prop de fer-me plorar. I això que ma mare m'ha enviat un mail i fins fa una setmana no havia engegat mai cap ordenador (i la setmana passada li vaig fer un curset accelerat).

Però, sobretot, hi ha un altre regal. Un regal que ja fa uns dies que dura. El regal de la falta de vergonya. O d'intentar no tenir vergonya. Ja fa uns dies que veig algú fent coses frikis. Coses que jo també faig. Coses que a vegades em reprimeixo de fer, perquè la gent no em miri com una friki. Però veig algú que les fa. I que la gent s'ho mira com si fes coses rares. I li pregunten, li fan comentaris, o es riuen de les seves frikades. I jo no puc fer res més que pensar que jo també ho faig. O ho faria. Potser fins i tot algun dia ho faci.

Em sento autista, com sempre. I invisible, com sempre. Però... hi veig un raig d'esperança. Un raig d'esperança basat en... va, és tard, i demà m'he d'aixecar aviat.

Vaig a dormir. A veure si tinc un bon somni. O, almenys, a veure si el recordo. Al cap i a la fi, avui sé que els somnis es poden complir. Fins i tot el somni d'aquella noia de 16 anys de qui tothom es reia. Qui sap, potser els meus somnis d'ara també es fan realitat. Tot i que preferiria no haver d'esperar tants anys :-)