D'aquí a unes 10 horetes em torno a quedar sola a casa. Que sí, que ja ho sé, que tinc edat d'haver-me independitzat, i que això i que allò altre, però continuo visquent a casa els pares i molt em temo que hi seguiré vivint en el futur proper.
Se'n van, aquest cop al lloc de cada estiu, i jo agraeixo quedar-me. Com sempre, amb la iaia i el gos, està clar.
Quan he arribat a casa, ma mare m'ha fet agafar un atac de nervis. La cuina estava plena de coses de dalt a baix, i llavors ha començat a recitar. Que si t'he deixat no sé què al congelador, no sé què més a la nevera, i no sé què t'ho has de menjar en un parell de dies, així que ja tens dinar per demà. I a la nevera també hi tens allò altre, però només durarà un dia, així que t'ho menges demà per sopar. Ah, i allò altre, que t'ho has de menjar demà per dinar.
He estat a punt de preguntar-li que quants cops vol que dini demà, perquè tinc tantes coses que s'han de menjar demà, o com a molt dissabte, que si m'ho menjo tot, reventaré.
Tornaran just a temps per portar-me a l'aeroport, que el tema no està com per anar-hi en renfe. La tornada sí que l'hauré de fer en renfe, i només espero que no sigui com l'últim cop: després de més de 24 hores d'aeroports, el tren va decidir parar-se hora i mitja a Mollet, entre altres coses, i vaig acabar trigant 6 hores des de l'aeroport a l'estació de Girona...
I, després de portar-me a l'aeroport, seré jo la que em passaré uns dies fora, fent vacances de pares (o ells de mi).
En total, gairebé 4 setmanes de vacances de pares, malgrat que jo no faig vacances. Em sembla que m'aniran bé. D'una forma o una altra, són vacances...
dijous, 2 d’agost del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
5 comentaris:
Les mares ja ho fan això. Va amb el paper, suposo. Pel tema del dinar de demà, sempre pots convidar uns quants amics/-gues, jeje.
Aeroport i Renfe és tota una aventura, això segur, però jo ho he pogut combinar tres vegades sense massa entrebancs en el darrer mes. Així que deu serr qüestió de sort, com moltes coses en aquesta vida.
Espero que et siguin profitoses, aquestes vacances de pares...
Vés en compte, que quan et lliures dels pares una temporada (en el bon sentit), t'acostumes fàcilment a fer la teva i a aquesta independència. Ja sé que ha passat altres vegades, i que res no ha canviat, però això de viure pel teu compte (tot i que hagis de tenir cura de la iaia i el gos) és addictiu, i després qualsevol cosa et posa el cap com un bombo. Com estan els pisos petitons a Girona?
Ei, agafa't uns dies de vacances, dona, que tothom en necessita, fins i tot tu!
Jordi Jordi, no sé per què, sabia que algú m'ho diria, això de que convidés algú. Però molt em temo que no sé a qui convidar.
Aeroport i renfe jo no ho combinaria mai, almenys d'anada. Ahir sentia a les notícies que els trens regionals en direcció a Portbou (o sigui, els meus), només portaven un retard d'un quart d'hora tot i l'averia. No vaig poder evitar pensar que aquest quart d'hora ja el porten igualment, encara que no hi hagi averia!
XeXu, el meu problema és que marxen els meus pares, però tinc la família massa a prop, i com que no hi són els meus pares, em "vigilen". Ja em vigilen normalment, però sense ells es creuen amb el dret de trucar, preguntar (hauria de dir interrogar?), i aquestes coses.
Els pisos a Girona estan impossibles. Ja ho he dit algun cop: només em puc permetre un pis de 30 metres quadrats a Salt o Vilarroja, i em sembla que per això, em quedo a caseta.
I les vacances... bé, és que si les agafo al setembre em caurà la cara de vergonya. També m'hi caurà, però menys.
Mmm... Salt no està tant malament, i tampoc no necessites massa espai, no? Jo és que t'ho recomano perquè m'encanta viure allunyat dels pares, però cadascú es coneix casa seva. Jo no podria viure amb els pares i tota la família al voltant, crec que m'hagués tirat un tret fa temps. Però parlo de mi, no em facis massa cas.
No, no dic que estigui tan malament. Però com deia, dubto que marxi durant un cert temps.
Publica un comentari a l'entrada