De la mateixa manera que els pensaments sobre el post dels rastres són recurrents, i sovint no em deixen dormir, hi ha altres pensaments que a vegades tampoc em deixen dormir.
Sóc dolenta?
Un dia se'm va acostar un nen petit, familiar meu, i em va dir: "Eres mala!" Els nens sempre diuen la veritat, no?
Però la pregunta hi és, ara i sempre: sóc dolenta?
Per què a vegades em sento dolenta, quan no he fet res amb mala intenció?
Les intencions no són sempre el que compta, i a vegades una cosa feta sense pensar pot fer mal. Aleshores sóc dolenta o sóc insensata?
Em sento com algú que s'ha tirat d'un trampolí i intenta sortir a la superfície. Però està allà, a sota l'aigua, i no té prou braçades per sortir.
O, simplement, dubta si ha d'acabar de sortir o intentar arribar fins al fons, i així poder-se empènyer cap amunt.
El problema és que, a cada braçada que fa, va donant cops a algú o algú altre. Però ha de fer les braçades per sortir, sinó es quedarà a sota l'aigua.
I escriure això és com un cercle, que no té ni principi ni final: escriure-ho va bé, però llavors no voldries haver-ho escrit.
Però el pitjor de tot és aquell sentiment: sóc dolenta, però no ho vull ser-ho. No vull fer mal, però en faig sense voler.
Doncs quina gràcia el fabulós dia, 12 d'agost, que no sabia què havia de passar.
diumenge, 12 d’agost del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
7 comentaris:
I què, ser dolenta? Què passa, que els altres no ho són? No és que ens haguem de rebaixar a l'alçada dels altres, però hi ha coses que no es poden evitar. Tu creus que la gent que va amb mala llet pensa per un moment si està fent mal als altres? Bé, no cal que ho pensin, ho saben, i els és ben igual. No crec que siguis d'aquesta mena de gent, em sorprendria molt, la veritat, així que l'únic que puc dir, és que de vegades ja tenim prou feina amb nosaltres mateixos com per preocupar-nos dels altres. Surt a la superfície, has de sortir. Ets tu o ells. Millor tu.
Buf! Noia, la resposta a la pregunta per mi és claríssima: No ets dolenta.
No sé, de vegdes, també, tinc paranoies d'aquest tipus (ja ho saps, oi?). Però és que no hi ha nngú completament bo ni completament dolent. I no sé, de vegades, hem de pensar en nosaltres mateixos perquè sinó malament... Recordo que vaig aconseguir aquesta feina que tinc ara de manera legítima, però per raons llargues d'explicar em vaig sentir malament per un parell de persones que es quedaven sense. Però, saps què? Ara tenen feines que segurament els agraden més (Perdona el rotllo, no sé si l'entens). Molts ànims!
Gràcies, nois, de veritat.
XeXu, jo no vull ser dolenta. Si ho passo més malament essent dolenta sense voler, quan m'adono que puc haver fet mal a algú per algun malentès o alguna cosa que he fet, que no pas deixant-me trepitjar.
Tirai, això de la feina em sona. No per mi, sinó per algú altre. Pot ser que ho expliquessis? Jo em sembla que m'hagués tornat boja, en el teu cas. Però tot està bé si acaba bé, no?
No ets dolenta Lluna, com molt bé diu el Xexu la gent dolenta no es para a reflexionar en el mal que pot fer als demés. La meva àvia deia que mai pots fer content a tothom, i és així, de vegades la vida en porta a situacions on has de triar un camí o un altre, i molts cops és inevitable que algú en surti perjudicat. A mi m'ha passat molts cops, per por a fer mal a algú intento que tothom estigui content, però et dic per experiència que és llavors quan la situació és torça i no només t'acabes fent més mal a tu mateix, sinó que a demés fas més mal als que els hi havies volgut estalviar.
Petonets maca.
Gràcies a tu també, Boira. Suposo que sí, que si em pregunto si sóc dolenta és que tan dolenta no sóc. Però a vegades sap greu haver fet mal sense voler!
Tots som dolents, i tots som bons, però ens aflora la bo i lo dolent quant toca...et menges massa l'olla tu!!!!!
Un petonet bonica!!!!!!
Sí, ja ho sé, que em menjo massa l'olla!
Publica un comentari a l'entrada