Fa un cert temps, un dia vaig obrir el messenger i algú em va saludar. No tenia ni idea de qui era. Em va explicar que era un noi de Madrid, que encara no sé com el vaig conéixer, però que l'havia ajudat a fer no sé què feia temps, i que m'estava molt agraït, i no sé quantes coses més.
En una nit d'insomni es pensen moltes coses. Més de les que voldries pensar. Més de les que s'haurien de pensar, i això ho diu algú que normalment ja pensa més del compte.
He pensat en la gent del col.legi. Mai ens vam portar bé, almenys amb les noies. Xocàvem massa, i em sembla que em van fer agafar al.lèrgia al rosa, a la gent pilota, a la gent pija i a tots aquests prejudicis. Però han passat els anys, i de tota aquella gent, només conservo contacte amb un noi, el que podríem anomenar el meu amic friki. De fet, mai ha sigut el meu amic, si per amic s'entèn algú amb qui hagis sortit com a mínim a algun lloc a fer alguna cosa. Però és aquí, i sap que jo també sóc aquí, a un truc de telèfon. Una trucada i qualsevol dels dos agafa el cotxe al moment encara que, com ara, faci mesos que no sapiguem l'un de l'altre.
He pensat en la gent de l'institut. Amb ells, amb alguns almenys, m'hi portava bé. Però jo vaig marxar a estudiar a Barcelona, i la majoria es van quedar. Bé, el cervellet no es va quedar, i estudiava a la facultat del cantó de la meva. Però ja no ens vam tornar a veure més, ni amb ell, ni amb ningú més.
He pensat en la gent de la universitat. Jo vaig tornar a casa i cada cop els vaig anar veient menys. Sí, l'Anna segueix aquí, a darrere d'una pantalla, i dues o tres persones més també hi segueixen, de tant en tant. Són com el meu amic friki, que sé que hi són, i suposo que saben que hi sóc, però tampoc pensarien en mi, en cas de necessitar ajuda.
I he pensat en el rastre que he anat deixant a la vida, i m'adono que aquest rastre gairebé no existeix. Jo sóc la que desapareix, la que no deixa rastre, aquella de qui, segur, ningú es recorda. Aquella persona que, quan em trobo algú, sempre se m'apareixen amb un somriure i em diuen que els vaig ajudar molt amb això o amb allò altre. Llavors es giren, diuen adéu, i desapareixo, com sempre.
M'agradaria que no fos així, però tinc la sensació que serà així tota la vida. I que, d'una forma o una altra, és culpa meva.
I sempre desapareixo i no deixo cap rastre.
diumenge, 12 d’agost del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
5 comentaris:
Un comentari a un comentari que no és aquí: no desapareixo del blog, això seria impossible. Em referia a la situació, al que em passa a la vida real.
Això de desaparèixer i no deixar cap rastre no ho deia perquè jo esborrés les meves petjades a darrere meu. Ho deia perquè les petjades s'esborren soles. Tot i que potser millor així, val més que no et recordin que no pas que et recordin malament, no?
Després d'una migdiada veig les coses una mica millors, però tot i així, el sentiment segueix essent el mateix. Suposo que ja se'm passarà, tot i que és recurrent.
Tots deixem gent enrere, és inevitable. És millor fixar-se en els que queden, encara que et semblin pocs pels que podrien ser, però potser són els bons. I a més, crec que la teva vida virtual està deixant un rastre que no es perdrà, i darrera la pantalla hi tens més gent de la que creus.
Ja ho sé, que tots deixem gent enrere. Només ho deia perquè en el meu cas, em dóna la sensació que sempre sóc jo la que em quedo enrere.
A la vida virtual, com a la real, també hi ha moltíssima gent que es queda pel camí. Però suposo que tens raó en una cosa: hi ha més gent a l'altra banda de la pantalla que a aquesta banda. I sovint penso que això no ha de ser bo de cap de les maneres.
Mira tia....ni se t'atacudeixi despareixer i menys sense avisar, però buenuuuuu, tu que???????
Tiaaaaaa, que em faria molta ràbia pedre't, t'ho dic de tot cor!!!!!!
Ei, que no volia pas desaparèixer, jo! Només era una reflexió.
Publica un comentari a l'entrada