Les coses importants

I, de cop, estic aquí, a davant de l'ordenador, i tinc una barreja al cap que no l'aclariria ni en 50 anys. Però, pensant-ho fredament, crec que no la vull aclarir.

Em col.loco davant de l'ordenador. A la llunyania sento les campanes d'una esglèsia, i a prop, gent que pica portes d'altres habitacions. Estic morta, tinc son, però necessito una sessió, ni que sigui petita, d'auto-reflexió. Fa massa dies que no en faig, en part perquè estic massa cansada. Però també ho podria haver fet les no sé quantes hores d'avió. Tot i que no vaig fer res. Vaig intentar llegir, però no podia. Vaig intentar dormir, però no podia.

Internet va lentíssim, però per escriure aquí no necessito que vagi massa ràpid. M'ha costat un munt mirar el correu i ara mateix el que hauria de fer seria anar directa a dormir. Però... és que he d'escriure.

He d'escriure, però m'adono que no sóc capaç d'escriure les coses importants. Les que importen de debó, tot i que no sé per què m'importen. No m'han d'importar. Em repeteixo a mi mateixa que no m'importen. Em repeteixo a mi mateixa que no veig res. Em repeteixo a mi mateixa que el que pugui veure no és el que és.

He vingut aquí pensant fer un post. Però no aquest. Un en el que vaig a dinar, i no sé com, acabo a la taula amb dos nois rossos, d'uns 35 anys. Els únics nois joves de tot el grup que anava a dinar. Un amb els ulls ben blaus, l'altre amb els ulls ben verds. I no ho he fet expressament, els tres anàvem sols, i hem acabat els tres solitaris a la mateixa taula. Només que ells s'han col.locat davant per davant, i no sé, s'han agradat, i m'he passat el dinar seguint un partit de tenis, d'ulls blaus a ulls verds. Jo he passat a ser invisible.

També podria parlar d'això, que passo a ser invisible, però segurament perquè vull. Perquè m'agrada escoltar. Perquè no m'agrada massa parlar.

M'embolico, ja no sé què dic, i ja és l'hora que m'he marcat per anar a dormir. Amb prou feines puc mantenir els ulls oberts. Ara fa 48 hores que va sonar el meu despertador, allà a caseta. En aquestes últimes 48 hores he dormit... 4 hores aquesta nit a l'hotel.

Avui tinc dues possibilitats. O bé que l'esgotament pugui amb mi (cosa bastant probable). O bé que l'esgotament pugui amb mi, però em desperti d'aquí a un parell d'hores i no pugui dormir pels nervis que em provoca un comentari que he sentit avui. O dos comentaris. Tots dos de la mateixa persona. O tres comentaris (i em pregunto per què seran tots de la mateixa persona). O quatre comentaris. O...

No, sobretot un comentari.

Però els altres comentaris i les altres situacions hi ajuden.

I, això sí, sóc incapaç de posar-ho per escrit. No ho puc posar aquí. No ho puc posar a cap mail. No ho puc escriure per mi.

Perquè jo no he sentit cap comentari.

Jo no he vist res.

Jo només desvariejo de son, i això encara m'impedeix dormir més.

I és que, d'una forma o una altra, aquestes últimes 48 hores he descobert que l'únic lloc on puc ser del tot feliç és a frikilandia. En el fons, sempre ho he sabut. En el fons, quan sento algú que diu "ara us riureu de mi, però...", somric. Però no somric perquè em faci riure el que diu. Somric perquè jo podria haver dit això mateix que acaba de dir. Encara que jo no arribi a la sola... He dit que no parlaria, així que callo. La son em venç, i em fa dir coses que no vull dir.

Des de fa un parell de dies que em recordo d'una cosa que em va dir algú que es passa per aquí, que tots ens considerem millors que algú altre en alguna cosa. Jo intento trobar la cosa, i que em caigui un llamp, però no la trobo. Impossible.

Però l'important és que sóc a frikilandia. I m'encanta.