Recordo el dia que va néixer. Era la primera persona de la família que naixia després de mi. Va pesar més del doble que jo al néixer, tot i que això tampoc és tan excepcional.
Sempre ha sigut un nen molt maco. Quan sigui gran, serà com el meu cosí, que és d'aquells nois que algunes noies es giren al veure'l passar.
Tenim els mateixos ulls, el mateix somriure. I les mateixes celles. Jo em pensava que les celles eren del meu pare, però segurament siguin de la família de ma mare.
Però té un problema, i és que no creixerà mai. Almenys mentalment. Bé, creixerà, però no a un ritme normal i no arribarà allà on arriba la gent normal.
Ara ja tindria edat de començar a tenir algun brot de l'adolescència. Però és petit. Encara li costa escriure el seu nom, i la cosa que més feliç el fa és escoltar contes.
És molt carinyós. Sempre que pot, ve i t'abraça. Es passaria el dia enganxat a tu. Si et troba per casa, que estàs sol, ve i et dóna la mà, mentre et porta cap a algun lloc que li puguis explicar un conte.
Però, no ens enganyem, no tot són flors i violes. És entremaliat, com un nen petit, però ja és gran. I això vol dir que té força. Un nen petit et pot fer una petita cosa, una entremaliadura, però el pots dominar. A ell, almenys jo, ara ja no puc. Aviat serà tan alt com jo.
No té massa estabilitat. Cau sovint a terra, una cosa normal amb nens molt més petits que ell. Però ell intenta fer el que fan els altres, i el pobre cau a cada moment.
I, per últim, hi ha l'efecte cansanci. Quan un nen et demana que li expliquis contes, tu els hi expliques. Quan el nen es va fent gran, deixa de demanar-te'ls. Però, què passa quan fa 5 anys que expliques els mateixos contes al mateix nen? Un repertori de... 3 contes, que són els seus preferits? Em sento malament per cansar-me'n, sé que no ho hauria de fer, però sovint em canso d'explicar-li el mateix conte que fa 5 anys que li explico, 6 o 7 vegades seguides la mateixa tarda.
Un dia, un dels nens amb qui tracto, que no sabia que era família meva, em va dir alguna cosa que havia fet "aquell nen que és tonto". Els altres nens li riuen les gràcies, i llavors ell fa més tonteries. Els nens riuen més, i ell vinga a fer més tonteries.
Però també les veu, les coses. Ell és el nen de qui he sentit la frase més dura de totes les que he sentit d'un nen petit. Amb una germana que roba el cor a tothom i uns pares que sovint es cansen d'anar-li al darrere (i no els culpo ni els jutjo, que jo he dit que a mi a vegades també em cansa), un dia que ningú li feia cas, em va dir, amb llàgrimes als ulls, "a mi ningú no m'estima".
I és que ell només vol això. Que l'agafis de la mà, que l'abracis, i que li expliquis un conte. I que, quan acabis, li tornis a explicar. I així, durant hores i hores.
Però els grans sempre ens cansem de les coses. I sap greu.
Ell és el nen que no creixerà mai. Perquè sempre voldrà que li expliquis un conte. Per més anys que passin. I entrarà a l'adolescència sense saber què li passa (com si els altres ho sabessin...) Però sempre serà un nen. Un nen que estarà content amb una abraçada i un conte.
dilluns, 13 d’agost del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
11 comentaris:
Aquests nens son tant i tant especials, jo vaig fer de cangur durant més de dos anys d'una nena amb Sindrome de Down, ja se que no es el mateix, però son nens que necesiten molt d'amor, molt d'afecte i aquesta nena a casa seva no ho tenia.
La seva familia la tenia molt ben educada, però amor l'hi donava ben poc i es una`verdadera llàstima :-(
Gràcies pel comentari, Jo Mateixa. El nen en qüestió no és síndrome de Down, sinó que té algun problema que encara no està del tot detectat. També és hiperactiu, cosa que ho fa tot més difícil.
No és que no se l'estimin, al nen. El que passa és que aquests nens en necessiten tant (i en donen tant), que és superior al que la gent gran estem acostumats a donar (i a rebre).
Quin post més maco, Lluna, de veritat, aquest nen es mereix un post així segur. No és la primera vegada que en parles, i és nota que te l'estimes molt. Aquests nens sempre es fan estimar, però tens tota la raó, els grans ens cansem aviat i tenim poca paciència. És una llàstima, però vivim en un món on tot va ràpid, i tenir cura d'un xicot així requereix temps, molt temps, i no tothom està disposat a invertir-lo. Gràcies per compartir amb nosaltres aquesta història.
Un post preciós Lluna. És normal que et cansis de explicar-li contes, és molt dur estar al costat de persones amb alguna deficiència. I tot i tenir tota la paciència del món, de vegades no pots mes. És nota que te l'estimes molt.
Gràcies, XeXu.
No sabia si n'havia parlat mai. A vegades penso que parlaré d'una cosa i llavors no estic segura si ho he explicat o no. És el nen que no em deixava dormir fa un parell de setmanes, sí, però no sabia si n'havia parlat abans.
A mi a vegades m'esgota la paciència, sobretot quan li dóna per fer maleses. O quan em persegueix i no sé si atrapar-lo a ell o al gos... Però quan està tranquil, és tan maco... Et mira amb aquells ulls i et diu "un conte!", i no pots dir-li que no.
Ai, Boira, se te m'has avançat quan contestava en XeXu.
Sí que és dur, estar al seu costat. Però pels seus pares segur que és molt més dur.
A veure, poder no m'he expressat be, jo no deia que no se l'estimin al nen del que parles, dic que aquests nanos necessiten molt d'afecte, encara que faci ràbia dir-ho i jo soc la primera en emprenyar-me amb mi mateixa per dir-ho aixi, aquests nens son especials, diferents a la resta i necessitens més atencions, més amor, a la nena que jo cuidava l'hi mancava tot això per part de la seva familia.
Es a dir i resumint (com m'enrotllo per deu) la tenien molt ben educada (com deiein ells, la podien treure al carrer, ves tu, com qui treu el gos a passejar), en canvi d'amor ben poc l'hi donaven.
Tranquil.la, Jo Mateixa, ja t'he entès. És clar que se'ls estimen, als nens, però necessiten molt més d'afecte que els altres nens, i a vegades és més difícil donar-los-en (i sé que no hauria de dir-ho així, però suposo que ja s'entèn).
S'enten bonica, s'enten perfactament :-)
L'amor és un bé escaç. I això que en podríem repartir amb la màniga ample, sense mirar, i a tothom. No calen diners, ni s'esgota si es comparteix. Però no en sabem prou. Per això m'emociona quan expliques vivències que desprenen amor en cada paraula.
No fa gaires post et preguntaves si ets dolenta. No ho ets. Ets un sol. Bé, un sol, vist de nit :-)
:-)
Gràcies, Jordi Jordi. Suposo que tots som bons i dolents a la vegada. A aquest nen no pots fer res més que estimar-lo, encara que a vegades faci perdre una mica la paciència.
Publica un comentari a l'entrada