És un dia de l'estiu, pels volts de l'any 1990. Tres nens corren davant d'una casa de pagès. Bé, de fet un ja és gairebé adult i una altra està en plena adolescència. Els grans estan fent sobretaula i ells s'avorreixen. I no hi ha res pitjor que tres nens avorrits.
- Tinc una idea!
És el més gran de tots, però que ell tingui una idea és un perill.
Els tres nens pugen a la casa en silenci. El més gran agafa una clau, sense que el vegin, i diu als grans que se'n van al bosc.
Però els nens no arriben al bosc. Es paren a mig camí, a davant de l'esglèsia. El noi agafa la clau i obre la porta de l'esglèsia. Les nenes el segueixen.
- No hauríem d'entrar.
- Au va, ja veuràs que no passa res.
Els nens entren a l'esglèsia i pugen cap al campanar.
- Ecs, una teranyina!
- Doncs vés amb compte amb l'aranya!
- Ah!!! Que em fan por les aranyes!
- Va, no siguis burra, què vols que et facin?
Els nens arriben al campanar. I què fan, una colla de nens, en un campanar?
- Ei, i si toquem les campanes?
Una estona més tard, estan tots a la cuina de la casa de pagès, amb el cap cot.
- Però què us heu cregut, animals! Pujar tots sols al campanar! I posar-vos a tocar la campana! I a sobre, no se us acudeix res més que tocar a mort. Animals!
Durant molt, molt de temps, la família d'aquella casa va continuar guardant la clau de l'esglèsia, com es fa a molts pobles on no hi ha capellà. Però la clau mai més va estar a la vista, i cap dels tres nens va saber on s'amagava fins que es van fer grans.
dijous, 9 d’agost del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
4 comentaris:
Hahaha, quina història més guapa! Tocar a mort, quina mala llet, suposo que aquest repicar tampoc se'l devien saber de memòria, no? Quina punteria...
Si toques una campana sense saber què toques, tens moltes possibilitats de tocar a mort. Això va ser sense voler.
Trapelleries d'infantesa, eh? Tots n'hem fet alguna...
Sí, però jo menys de les que hauria d'haver fet.
Publica un comentari a l'entrada