Li acabo de donar 300 euros a la veïna. I ella m'ha donat l'equivalent en una altra moneda.
Ja ho tinc tot. La tarjeta, els diners, el passaport, els bitllets, els hotels, els nervis...
Arribo aquí i m'adono que aquest és el meu post 300 en aquest blog. Fa gairebé un any que el vaig obrir. Jo em pensava que escrivia més o menys un post diari, i que hi havia dies que n'escrivia més. Però ja veig que no. Els números no fallen.
Cada cosa té el seu temps, i m'adono que l'univers, o el destí, té una espècie de mística que ens dóna el que necessitem a cada moment. No sé si crec en les casualitats. La meva part racional (que malgrat el que sembli, domina bastant el meu cervell) em diu que no. Crec en les probabilitats, i les probabilitats parlen per si soles. Algú coneix el problema dels aniversaris? Si hi ha 23 persones en una mateixa habitació, hi ha més de la meitat de possibilitats que hi hagi dues d'aquestes persones que facin anys el mateix dia. En una classe de 30 persones, la probabilitat volta el 70%. Amb 40 persones, gairebé és del 90%. Això vol dir que si et plantes davant d'una classe de 40 persones, 9 de cada 10 vegades trobaràs algú que fa els anys el mateix dia que algú altre. I no serà casualitat que compleixin anys el mateix dia. És probabilitat. Tens totes les de guanyar, tot i que jo no he fet mai l'experiment (bé, sí, un dia que sabia tenia bessons a classe) i tindré la mala sort de ser aquesta vegada de cada deu que no funciona.
Me'n vaig del tema. No crec en les casualitats. Les coses no passen per casualitat. Passen perquè han de passar. I si no passessin avui, passarien demà. O algun altre dia. Però si una cosa ha de passar, acabarà passant.
Cada cosa té el seu temps, i aquesta casualitat en la que no crec fa que les coses ens arribin en el moment en què estem preparats per elles. Ni més aviat, ni més tard. I suposo que no ens hem de preocupar pel moment, les coses ja arribaran, al seu temps.
No crec en les casualitats, i des de fa un parell de dies que em pregunto per una casualitat. La gent no es troba pel carrer per casualitat, un cop en... 10 anys? I es va a trobar just en un moment important. Hi ha dies i dies, per trobar-se algú conegut, però trobar-se algú en el moment precís... és casualitat?
Cada cosa té el seu temps, i sé que les coses arriben quan han d'arribar.
Que el lloc on marxaré d'aquí a poc no és un lloc on jo hagués triat anar, no és cap secret. Que em fa molta mandra anar-hi, tampoc. Que preferiria quedar-me a caseta, també. Que aniria a 50 llocs abans d'anar allà, és una altra de les coses que estan claríssimes.
Però, just en aquest moment, quan estic a punt de marxar i la panxa comença a revoltar-se'm, pensant que em deixaré alguna cosa, que perdré algun avió, que cauré de culs quan no he de caure, que hi ha alguna cosa que hauria d'haver fet i no he fet, que la tarjeta no em funcionarà, que perdré la maleta, que... Buf, ja respiro. Just ara que penso tot això, m'adono que marxar em farà molt bé. Que aquest viatge ha arribat en el moment just. Que estic dels nervis, però que m'anirà bé.
Que sí, que estic farta de que la gent em digui que està molt bé, que quina enveja, que no sé què. Doncs aneu-hi vosaltres, coi! Ara mateix m'espera un sopar familiar del que no em puc escapar (i ho he intentat), i només faré que sentir coses d'aquest estil. Però no. Preferiria marxar, però anar a qualsevol altre lloc.
L'únic que sé, però, és que aquest viatge arriba en el millor moment. Que avui és el temps del viatge. I que pot ser una casualitat que marxi precisament ara. O que pot ser una casualitat que just el dia que dóno 300 euros a la veïna faci el post 300. Però res no és casual. Tot passa perquè ha de passar. I quan ha de passar.
dimarts, 14 d’agost del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
11 comentaris:
LLuna, no se si es casualitat diue que tot lo que pasa a la vida es pot explicar a traves de las casualitats, pero igual es el desti,i perque sera que a mi els dies 13 sempre em resultan fatals. GRRRR potser ho induexo jo.
Els dies 13? Va, només són supersticions! A mi m'agrada, el 13!
El que no m'agrada és el 14, pel coi de sopar al que he d'anar, amb un munt de gent hipòcrita. Ja m'estic preparant mentalment per la guerra. Ara, no me'n penso callar ni una. Em faig por...
Primer de tot, la meva flicitació i el meu respecte pel post 300, tot una fita en un any, encara que hom pensaria que portes 600 o 700 posts, però si així fos, jo me'ls llegiria tots igualment.
En segon lloc, per una vegada (ja que no passa massa) he de discrepar amb tu i dirt-te que no crec gens en un futur preestablert. De vegades ho sembla, però prefereixo buscar l'explicació en les casualitats i en la probabilitat, és clar, en això et dono tota la raó. També crec en les històries que es repeteixen, els patrons de comportament, les coses que inesperades, però no en una mena de destí que ens dirigeixi.
Com intuiràs, aquest és un tema que em podria fer estar escrivint sobre això tota la nit, no em provoquis d'aquesta manera, que sóc de dits lleugers, jo.
Felicitats de nou pel número rodó, i encara que no cregui en aquestes coses, espero que realment el viatge et vagi bé, perquè arriba en un bon moment, i que el sopar no t'hagi obligat a fotre molta canya. Per cert, a mi el 13 també m'agrada.
Quin mega-comentari!
Gràcies per la felicitació. Només va ser una coincidència, que veiés això del post 300, i com que volia parlar dels 300 euros, m'ho vaig fer venir bé.
M'agrada que discrepis. Jo no tinc raó en tot, està clar, i sé que aquest tema és una mica... controvertit?
No em vaig explicar massa bé, perquè jo volia posar a dues bandes diferents les casualitats i la probabilitat. En una de les coses que em van inspirar pel post, és la de dues persones caminant pel carrer que es troben. Si les dues persones fan un tros de camí comú, encara que sigui a hores diferents, però van canviant les hores, no és casualitat, que es trobin. És una qüestió de probabilitat. Si tu vas pel carrer preguntant a tothom quin dia fan anys, algun dia trobaràs algú que els fa el mateix dia que tu. I no serà casualitat, serà probabilitat. En aquest cas, necessitaràs preguntar a 253 persones per tenir una probabilitat més gran que el 50%, però... en pots trobar, i no és casualitat. És que, encara que una cosa sigui poc probable, a base de repetir-la, algun dia ha de passar. Mare meva, com m'enrotllo.
De totes formes, i encara que suposo que no en vaig parlar massa, el que volia dir el post era el que deia el títol, que cada cosa té el seu temps, i que d'una forma o una altra, ens trobem amb les coses quan estem preparats per elles. O estem preparats per elles perquè ens trobem amb les coses. No parlava de casualitats, ni de probabilitats, ni de res de tot això, sinó d'una cosa que em voltava pel cap.
Llavors me'n vaig penedir. Gairebé arribàvem a casa dels parents, que de la boca de ma mare va sortir un nom (bé, un cognom) que feia anys que no sortia, que jo no havia pronunciat en molts anys, però sí que he escrit en... les dues últimes setmanes? I més d'un cop. Casualitat? Jo crec que, simplement, la probabilitat era petita i m'hi vaig fixar, perquè sempre és molt més fàcil fixar-nos en les casualitats i començar a pensar coses esotèriques. M'enrotllo massa, ho sento. Ja hauria de fer un post, però em sembla que ja n'he fet prous, últimament.
El 13 és un gran número :-)
Això si que és contestar! Ja et vaig dir que sobre temes d'aquests en podria estar parlant o escrivint durant hores i hores. Clar, és difícil saber exactament quin era el motiu del teu post, i és normal que un curt de gambals com jo divagui i se'n vagi per les branques.
Si vaig posar en un mateix sac probabilitat i casualitat no és perquè siguin la mateixa cosa, però és que sé que la probabilitat hi és, i que moltes coses passen per aquest motiu, segurament més de les que ens pensem. Jo no en sé, però segur que moltes coses es poden explicar amb números i no ho sabem. Això en Pitagoras ho devia tenir clar, suposo.
A part d'això, jo crec que altres coses es donen a la vida per casualitat, i de vegades de tanta casualitat sembla que no pugui ser. T'explicaria una història, però potser m'allargo massa, em sap greu. Que carai, ho faig. Resulta que quan estudiava idiomes, una nit ens vam reunir a casa quatre de la classe per estudiar. No sé per què, ens vam posar a parlar, i van sortir moltíssims punts de concidència en les nostres vides, coses molt bèsties, i altres de no tant, com que un d'ella havia compartit pis amb el cosí d'un altre, o que jo havia estat en una festa al mateix temps que una d'elles, vuit anys enrere, a Torredembarra i sense saber-ho, perquè compartim algun amic comú. Quatre persones que ens havíem conegut a classe, sense cap vincle aparent, però que compartíem moltes coses del passat.
Vist així, pot semblar qüestió de probabilitat o de destí (digues-li energia), qualsevol cosa menys casualitat, però tot i així, jo hi segueixo creient, i no em resulta menys romàntic creure en aquestes casualitats de la vida, que en un destí preestablert.
Després del rotllo, em queda per dir que crec que perquè una cosa passi, hi ha d'haver alguna predisposició. De vegades arriba, i és perquè ha d'arribar, o això creiem, però per exemple, si creus que aquest viatge t'arriba en el moment just (tot i que et fa molta mandra), potser és que ja fa un temps que necessites una petita evasió, i això et va de conya. En això si que hi crec també, en que res arriba si no hi tenir certa predisposició i ens hi posem de cara.
Apa, dóna'm el vip de Quan el Sol..., que hi escric gairebé tant com tu...
Abans de contestar-te, hi poso un comentari que m'ha arribat via mail, que expressa el que jo volia expressar, però ben dit, que s'entèn molt bé (censurant noms propis, està clar!):
En el cas de la casualitat ***, crec que també hi ha altres factors. Tots tenim atenció selectiva: fem cas a les coses que ens interessen, i passem de les que no ens interessen. Exemple: quan la teva mare va dir '***' ahir, et deurien saltar tots els radars... Si hagués pronunciat algun altre nom, t'hauria passat més desaparcebut. I així en tot. De fet, rebem la tira d'informació contínuament, però només ens crida l'atenció alguna cosa. I pensem 'quina casualitat' quan ens parlen d'aquesta cosa. Però novament, suposo que només és qüestió de probabilitat. De la tira de coses de què et parlen, doncs hi deu haver probabilitat de que en algun moment, sigui alguna que sigui molt significativa per a tu... Hala, toma rotllo.
Això que diu l'Anna (espero que no et faci res que ho hagi posat) és el que volia dir jo. Just i clavat. Però jo no ho he sabut dir millor...
I ara a pel comentari d'aquí. Això teu també és contestar! Però és que tens raó, hi ha temes que es poden discutir durant molta estona, i no t'hi acabes mai posant d'acord. Ara, no ets un curt de gambals! De fet, aquest post gairebé no diu res del que volia dir. No ho sé, és un post estrany.
Tot això de Pitàgores (per entendre'ns), ja t'ho ha contestat l'Anna, més o menys. El món és petit i segur que t'has trobat amb molta gent amb qui no coincidies en res, però et recordes d'aquests perquè et van cridar l'atenció. Només et recordes d'aquelles coses que semblen tenir una mística, que sembla que tot lliga, però... només són producte de la probabilitat. De totes les altres coses en les que no coincidieu no te'n recordes, perquè només això va cridar-te l'atenció. La noia que es va casar, un dia, es va trobar una alumna que era neboda d'un antic nòvio de la seva companya de pis. Fa 10 anys que dóna classes, a una mitjana d'uns 500 alumnes a l'any. És normal que algun d'aquests alumnes tingui una connexió més o menys propera amb tu. És només qüestió de probabilitat. Jo aquest any em vaig trobar amb un alumne que era del meu poble i que un parent seu havia sigut amic meu. Però... és normal, que amb tanta gent, hi hagi algú que coneguis.
En això de la predisposició sí que et dóno la raó.
I... el vip de Quan el sol el pon, ja el tens, és clar. Tu i un parell de persones més. Ara, això que hi escrius gairebé tant com jo... Però gràcies pel mega-comentari. La veritat és que fa il.lusió, rebre comentaris d'aquests :-)
300 posts ja???, veus com escrius molt!!!!, jejejejeje.
Poder no es el lloc on voldries anar de vacances, però son vacances bonica i t'aniràn de conya ja ho veuras.
Tornaràs renovada, amb una calma interna que segur que ens ensenyara una altra cara de la Lluna.
Petonets bonica!!!!!!!!!!!
Encara que ara es faci una montanya, ja veuràs quan un cop estaràs allà t'ho passaràs molt bé. Jo quan martxo de viatge els nervis m'ataquen, i arriba un dia que ja no em fa ilusió anar a cap lloc.
Estic d'acord amb el Xexu en lo del destí, no crec en un destí predeterminat, en les casualitats i probabilitats si, són un fet. De fet si no fos per una suma de casualitats no estaria vivint a Barcelona, i només que una d'elles hagués fallat ja no estaria aquí, ara hem podràs dir, doncs era el teu destí. No crec, se que la meva vida hagués pogut agafar molts rumbs. I les nostres decisions són les responsables d'aquests rumbs.I tampoc crec que les coses arribin en el moment en les que estem preparats per elles, més aviat ens adaptem com podem al que arriba. Al menys en el meu cas.
Va Lluneta bonica, que te'n vas de viatge, i ja veuràs com no estarà tant malament com penses. Un altre any pots anar als altres 50 llocs on volies anar primer.
Un petó molt gros.
Sí, noia, 300 posts, ja. Bé, ara 301... I segur que em va bé, o això espero...
Boira, és un tema complicat. Però em dóna la impressió que hi ha certes coses que hi pots arribar per diferents camins, però que hi acabaràs arribant algun dia, per un camí o un altre.
Anar a un altre lloc? Bé, si el trio jo, sí. Si és com aquest cop, segur que tornaré a anar a un lloc semblant a aquest...
Felicitats !!! 300 posts? Per mi això voldria dir 10 anys de bloc, so sé si hi arribaré mai...
Gràcies, Jordi Jordi!
Publica un comentari a l'entrada