43 k's o el poder de l'amistat

Que sí, que creo una nova categoria, que es diu "el poder de l'amistat". Perquè tots aquests posts no tenen categoria i n'haurien de tenir.

Algú ha rebut mai un mail que ocupés 43 k's? Jo sí, fa un parell d'hores. És clar que el mail ha anat cap allà amb 36 k's, però això ha sigut avui mateix. I ja és aquí.

El mail es titula "La Lluna", i té 4 anyets (eren 4?) Fa 4 anyets, quan ni tan sols sabia què era un blog, algú em va enviar un acudit a mi o li va enviar a ella, i ens el vam enviar l'una a l'altra. Però com que som així, una de les dues va contestar posant-hi alguna xorrada, i l'altra va respondre amb una altra xorrada, i ja teníem un mail.

Un mail petit, que va quedar en un son letàrgic a la seva bústia d'entrada, durant 4 anys. Fins que ella va veure un mail que es deia "La Lluna" i no va poder evitar contestar-lo. Era un mail curtet, que no ens deia què passava amb la Lluna, però que va anar i venir fins que... Fins que jo li vaig deixar anar un rotllo. I llavors un altre. I un altre. I ara tinc una petita joia de mail, que ocupa 43 k's i que fa una setmana només n'ocupava 4.

I tinc ganes de respondre'l. Moltíssimes. Somric només de pensar la tonteria que diré aquí, i la que diré allà, i com miraré a veure quan la dic més grossa. I d'una banda em sap greu, perquè el mail ha tornat rapidíssim. Però de l'altra, sé que no el podré contestar fins... fins d'aquí a un parell de setmanes, i em sap greu :-(

Per això li dedico aquest post. Al mail. A la persona. O al mail i la persona en conjunt.

Perquè creu en mi. I perquè m'ha dit no sé quantes vegades que no sóc tan dolenta com li he dit, i que no es creu que jo fes el que dic que feia. I, a més, ho argumenta. Si és que al final m'ha convençut i tot de que sóc una santa. Crec que hauré de deixar d'explicar el sentit dels posts (és broma, eh!), perquè quan més fosc crec que és, més em diu que no s'ho creu i més em fa creure que no sóc tan dolenta.

Perquè m'ha fet veure el sentit positiu de les coses, i perquè sé que té raó. Perquè he repetit una idea més d'un cop, però sé que no és una bona idea, i m'ho ha fet veure. Portant-me la contrària. Com s'ha de fer, sí senyor!

Perquè pel mig m'hi trobo una frase, que jo ja sabia, i que em deixa anar "Gran comentari". I jo em poso a riure, perquè no sé per què, em fa gràcia. Perquè el comentari és molt millor que la majoria dels que faig jo.

Perquè vaig llegint el mail i de cop hi trobo un comentari amb doble sentit i no puc parar de riure.

Perquè, de cop, em deixa anar un comentari de... algú ha vist mai a una bibliotecària d'alguna facultat entrar a una sala de treball i trobar-se a 5 o 6 nois en boles? Jo no hi era, que he dit nois, però vaig riure... i el comentari segueix sortint, i no sé com s'ho fa, però sempre troba el moment just per posar-lo quan més gràcia fa.

Perquè quan sap que una cosa va per llarg, sempre posa el mateix comentari, que jo també el poso, però que ara ja no em deixa posar.

Pel "Paro de dir collonades, que em pegues...", que sempre em fa riure tant, i que sé que va seguit d'una collonada d'aquelles que em fan riure tant.

Però, sobretot, perquè ha fet una cosa que estava segura de que faria. Perquè jo no m'atreveixo. I segueixo sense atrevir-me. Però ella, que es moria de la curiositat, ha agafat i ha posat un nom al google. Nom i cognom, s'entèn. I em deixa anar un "Jo sí que sóc dolenta...". Coi, que no ets dolenta! A més, no sé per què, estava totalment convençuda que ho faries. Jo ho hagués fet. Tu em vas donar un text que havia escrit el teu nòvio i vaig trobar-ne el nom i fins i tot alguna foto per internet. Ja sé que no és el mateix, però la curiositat a vegades ens pot. Però amb el comentari que m'has fet, ja en tinc prou per saber dues coses: que el que pensava que hi podria haver és el que hi ha, i que el dia que m'atreveixi, sempre puc preguntar al senyor google.

I perquè després de dir-li "Però sé que no en sóc capaç. Sé que no tinc collons." (Ben parlada que sóc, jo també) em deixa anar el següent paràgraf:

No vols fer una aposta...? Jo dic que no tens collons i tu que sí que en
tens. I ja saps que tu sempre guanyes les apostes, no pots fer una excepció
amb aquesta... :-)

I tot seguit em deixa anar:

Si vols, t'emborratxo el dia de *, i després corres a *...

I jo somric. Perquè m'encanta el mail. I perquè vull contestar-lo ja mateix, però potser que vagi a dormir.

I perquè aquest post em sembla que només l'entendrem ella i jo, però tant se me'n dóna. Perquè es mereix aquest post i molts més. No hi ha ningú capaç de fer-me girar la truita amb tanta rapidesa, amb uns quants comentaris d'aquells que entenem nosaltres, la majoria posats amb doble sentit. I qui sap, ara m'acabo de convèncer que les truites també es poden girar. I tu ja m'entens.