1

Un pèndol de Newton. Feia molt que en volia un, i finalment me'l vaig anar a comprar lluny (com si no n'hi haguessin per aquí...)

Un llibre: Spin, d'en Robert Charles Wilson. Sembla que encara sense traduir al castellà (i, òbviament, al català).

Un puzzle d'una il.lusió òptica, que està a mig fer (el vaig intentar començar a fer ahir al vespre, quan estava mig caiguda de son, i no podia concentrar-me en res, però si no feia res, queia dormida).

Un caleidoscopi. Aquí podria dir que a l'aeroport m'avorria moltíssim i així podia fer alguna cosa, però la realitat és que m'encanten aquests trastos. De color groc, per suposat :-)

Una làmpara, que va a piles, que li la gires, llavors comença a fer llumetes de colors. No he provat si il.lumina quan és fosc. Aquesta nit ho provaré. Funcionalitat de la làmpara? Cap ni una. Però és xul.la, i a mi m'encanten aquestes coses. Vale, no ho he pogut resistir: he anat al sòtan i sí que il.lumina. Sembla una discoteca :-) I em recorda cert aeroport. Perfecte! :-)

Un doodle-mag. Vaig jugar-hi bastant a l'aeroport. És entretingut :-) I molt didàctic :-)

Una promesa a mi mateixa: no canviaré mai, i aquestes coses d'aquí a dalt m'encanten. No és cap vergonya que m'encantin. He de deixar d'amagar que m'encanten aquestes coses. Tampoc cal portar un cartellet dient que m'encanten, però puc perfectament dir que m'agraden i comprar-les quan estic envoltada de gent. He dit.

Un avió petit i cutre per creuar l'Atlàntic. La bona notícia: la fila F era finestreta.

Un sentiment d'enyorança. No hi ha pantalleta personal a l'avió. Enlloc posa on som, la velocitat, la temperatura, ni aquestes coses que m'agraden tant. Ningú al meu costat comentant que volem per sobre del no-res, o que vigila a veure quan els quilòmetres recorreguts són més que els que falten per recórrer, i abans que jo pugui dir res (que estava a punt), deixi anar un "ja hi som!"

Un parell d'hores dormides (no hi va arribar), des que tanquen els llums després de sopar fins que surt el sol.

Un mar de núvols sobre Groenlàndia. O Islàndia. O l'Atlàntic. O vés a saber què. Només es veien núvols. Hi hauré de tornar per veure Groenlàndia per fi! :-)

Una porta d'embarcament a 35 minuts de la porta d'on surto, segons la pantalla de l'aeroport (crec que no hi havia portes més lluny) i queda un quart d'hora perquè hagi d'embarcar al següent vol.

Una cua impressionant per passar el control de passaports. Curiosament, i comptant que porto els cabells d'un color completament diferent, d'una llargada completament diferent, i que a la foto hi ha una diferència d'uns 15 quilos amb la Lluna d'ara, l'únic lloc on es miren la foto, se'm miren a mi, i tornen a mirar la foto, se'm tornen a mirar a mi i penso que potser no em deixaran entrar és per entrar a Europa. He fet un fotimer de controls de passaport aquests dies, i ningú m'havia mirat tant com aquesta noia...

Una son que m'entra de cop esperant entrar a l'avió que em porta cap a Barcelona. He dormit dues hores, i segons el meu rellotge intern són les 5 del matí. Pujo a l'avió i no recordo res més. Ni que l'avió s'enlairés, ni que s'asseiés ningú al meu costat, ni res de res. Em desperto una hora més tard, quan reparteixen entrepans (ja no hi sóc a temps) i em bec una coca-cola, que no és qüestió de tornar-se a quedar ko.

Un passeig per Catalunya a vol d'ocell. Entrem pels Pirineus, pel cap de Creus. Veig Figueres. Estic a la finestra dolenta per veure casa meva. Busco l'estany de Banyoles (fàcil de trobar), però hi passem per sobre i no es veu. Baixem fins a Tarragona i pugem per tota la costa fins a Barcelona. Les platges estaven pleníssimes, per si a algú li interessa.

Una maleta que surt entre les altres. La meva maleta :-)

Un sol espaterrant a Barcelona, i jo amb un forro polar penjat del braç... (al poble de doctor en Alaska no em feia cap mena de nosa...)

Un mòbil que sona quan surto de l'avió. Però... si jo el portava parat! Ah, sí! És migdia a Barcelona (ja comença a ser mitja tarda...), però és el despertador, que sonava cada dia a aquella hora...

Uns papes que no apareixen i un mòbil sense bateria. Esperaven a la terminal que no era...

Un nen molt content amb la seva avioneta. I és que és una altra cosa de les que m'encanten. Jo també en tinc una. Ho he dit mai, que de petita tenia una col.lecció de cotxes envejable? I que les nines només les feia servir per ensenyar-los a sumar amb una pissarra que em van comprar?

Un cansanci impressionant. Incapacitat de llegir res, perquè les lletres em ballen. Parlo sense massa sentit. Ja no tinc edat per no dormir...

Una postal que gairebé no entenc. Mig en italià, mig en anglès. Aquest matí l'he mirat i sí que l'he entès. És tan maco! Sempre es recorda de mi.

I... un llit! El meu llit! Per fi! Una dormida de 14 hores seguides, sense aixecar-me per anar al lavabo ni despertar-me per res. I ja torno a ser jo. Ja torno a ser aquí. I sí, encara tinc edat per dormir 14 hores seguides i despertar-me com si no hagués passat res, com si no hagués anat enlloc, com si ahir no portés un cansanci a sobre que no m'aguantés dreta.