Sóc una cabroneta

El twitter és ràpid, però no permet explicar històries. I jo necessito inagurar una nova categoria, on poso les meves dolenteries. Hi anava a posar "sóc cabroneta", però m'he contingut...

Fa una mica més d'un mes, vaig preguntar una cosa a algú que no és un superior meu, sinó un igual. Però estem a la mateixa organització, i sense ser el president, ha agafat el rol de president, i el verdader president el deixa fer. Com un ninot.

Aquest algú em va dir que fes el que volgués. Així que vaig anar al president i li vaig preguntar què havia de fer. Va dubtar. Li vaig dir que l'altre m'havia dit que fes el que volgués. I em va dir que fes el que volgués.

Així que jo, vaig fer el que vaig voler. Entre altres coses, perquè tots dos se'n van desentendre i no era un "fes el que vulguis, que segur que estarà bé", sinó que era un "no m'empipis amb aquestes xorrades teves. Es fa perquè s'ha de fer, però si no es fes, millor".

I, a la següent reunió, em vaig presentar amb tota la feina feta, tot organitzat, tot muntat, tothom avisat.

El president en funcions, només entrar per la porta, em va començar a acusar. Em va fotre una bronca de mil dimonis (Anna, això és el que et dec d'explicar de la reunió aquella, ja entendràs de què va, tampoc es tracta de que t'ompli el cap amb aquestes coses). I després va agafar el document i va començar a criticar, enfotent-se'n, i dient-me que no sabia què feia. Tot el que em va dir, jo li vaig rebatre. Era una reunió petita, però va quedar en evidència davant de tothom. No en va, el primer cop que vaig fer aquesta feina tenia 15 anys, i he rebut, durant els últims 15 anys, assessorament de diferents persones, les millors. Ell no fa ni 10 anys que està al món, i "organitzant" coses, en deu fer 3 o 4. De fet, el que fa no és organitzar, sinó manar que els altres organitzin i criticar, però mai l'havia vist criticar a ningú com ho ha fet amb mi. És clar que ja fa 3 o 4 anys que tenim enganxades, perquè ningú s'atreveix a dir-li res, i mica en mica es va fent l'amo de tot i fent que la resta de la gent siguin els seus titelles. I jo... jo no vull ser la seva titella. Així que...

Així que sóc dolenta, tot i que ell és tan idiota que ni se n'adona :-)

He tornat a fer la feina. Vaig tirar enrere el que havia fet. Vaig començar a desavisar a la gent, i a tornar-la a avisar. Perquè, és clar, després de deixar-lo en evidència, la cosa no podia quedar així i em va haver de fer canviar unes quantes coses... Per cert, segons la meva humil opinió (que va ser observada el dia de la reunió, amb raonaments que van fer que l'element es tornés de tots els colors de l'arc de sant Martí) hi sortim perdent (l'element no va trobar cap argument per rebatre el fet que hi sortíem perdent i em va donar la raó, però m'ho va fer canviar igual, per demostrar que té el poder, suposo).

L'altre dia vaig acabar de fer la feina, però no tenia ganes d'enviar la nova feina. Finalment, avui ho he fet.

I sí, sóc cabroneta.

Avui he enviat un mail d'aquells que pot semblar una ensabonada.

Però, un cop llegit, es pot rellegir en to irònic.

No és el primer cop que faig això aquesta setmana. Davant d'un atac, contesto amb un missatge molt amable, que pot ser llegit irònicament.

La pregunta és: el missatge és amable o irònic?

Sóc cabroneta, sóc cabroneta. Perquè no tenia cap intenció de ser amable. La versió que hagués fet si no hagués pensat en res hagués sigut un "aquí teniu el nou", i hagués pensat "i el proper cop, ho farà ta mare!"

Però últimament em dóna per aquestes coses... Jeje, ningú ha contestat. Conec un parell de destinataris del mail que es pixaran de riure, un altre que no entendrà res (no era a la reunió) i un que no s'enterarà de res, perquè pobret no hi arriba (ostres, com em passo, amb el pobre!!! A vegades és divertit, ser dolenta!!!) La resta, no sé si se n'adonaran, però m'és igual. Jo ja m'he venjat, encara que no s'hagi notat.

Ostres, em sento més cabroneta!!!