Un avís: no estic trista. No, no ho estic gens. Estic molt contenta, però molt cansada. Tot i així, tinc una espineta, i avui no hi havia post, però... és que no puc evitar-ho.
Eres el meu nen. Et vaig conèixer de molt petit. Somreies. Venies i m'explicaves la vida. Cel.lebrava les teves petites victòries, i cada cop que en tenies una, venies corrents a explicar-m'ho. Eres un nen molt maco. Eres vergonyós, però em vas agafar confiança. Eres el meu nen. I, ho sé, hi ha la Nineta, que és de la meva família. Però després... després... després, fa dos o tres anys, el segon lloc l'ocupaves tu. Un nen que havia conegut feia poc, però que hi veia alguna cosa al darrere. Comprensió? Semblança? Una sensació de que arribaries lluny?
La teva mare em buscava, i em demanava consell. I em va demanar què havia de fer. Fa 3 anys. O potser 4. O potser 2.
Li vaig dir a la teva mare que el millor que podies fer era anar a on ets ara. Allà. Sí, allà. Amb aquella gent que fa anys i panys que coneixo, i que no sé què els he fet. No, no ho sé. Algun dia hauré d'agafar el toro per les banyes, plantar-me davant seu, i preguntar-los on és el problema. Em porto bé amb tothom. Tothom és amable amb mi. Tothom em somriu. Tothom. Menys ells.
I jo li vaig dir a la teva mare que anessis amb ells. Perquè era el millor per tu. Jo ho sabia. Ta mare ho sabia. Només li vaig dir que esperava que no acabessis com ells. Amb els fums pujats. Amb una xul.leria que no se la poden treure de sobre. Veus? Crec que sé quin és el seu problema. Jo sempre he aconseguit que haguessin de claudicar, que se'ls baixessin els fums. Sempre. Sempre.
Em vaig convèncer a mi mateixa que tu no eres així. No, tu no eres així. Les persones som com som, i la gent del nostre entorn ens condiciona. Ens fa canviar. Però no. Tu no. Tu no havies de canviar. Tu eres el meu nen.
Eres.
Aquest estiu ens vam veure. Ells no hi eren. I tu... tu continuaves essent el meu nen. Ja no em venies a explicar les teves petites victòries, i això és natural. Ho sé. Però continuaves essent aquell nen senzill que veia darrere d'aquells ulls ben oberts quan tenies 9 o 10 anyets i venia a preguntar-te com t'anaven les coses, deixant enrere la gent gran, la gent que tu, en aquell moment, pensaves que eren importants.
Però avui tu hi eres. Tu, i ells.
T'he dit hola, i has girat el cap.
Quan ells no et veien, m'has vingut a dir hola.
I t'he vingut a preguntar. He vigilat que ells no em veiessin, i t'he fet un gest. M'has contestat amb un altre gest, gairebé imperceptible. Però un d'ells se n'ha adonat. Jo m'he amagat. I t'he vist somriure alleujat quan has vist que no m'havien vist.
Però també t'he vist amb una posició de prepotència. Davant d'ells, és clar. Fent el que fan ells, és clar.
Ho sé. Ho sé. L'adolescència és dura. I jo també vaig fer alguna cosa d'aquestes quan era adolescent (i ells també eren adolescents). Però vaig tirar-me enrere. Vaig comprendre que havia de ser jo, i si ells no m'acceptaven...
Però ara et veig a tu i se'm trenca el cor. El meu nen. Eres el meu nen.
No. Ja no ets el meu nen.
El meu nen té un parell d'anys menys que tu. I somriu. I sempre es dóna de menys. Però el meu nen... un dia el van tractar de tonto, però gairebé em fa plorar. Tu hi eres. Et va fer un favor. Un favor gran. Un favor que... que anava a dir que jo no faria, però que m'acabo de recordar que sí que he fet. Fa un mes. Però jo sóc adulta i ell... ell és un nen.
I el meu segon nen és un altre. Un altre a qui a vegades ajudo a acabar els sudokus o els mots encreuats. Un nen com tu. Sou iguals. Però vau seguir camins diferents. Tu vas anar amb ells, i ell ha anat a un altre lloc. I ell continua essent qui era i tu... què t'ha passat?
Creixeràs, sé que creixeràs. I recorda una cosa. Una cosa molt important. Tu vas ser el meu primer nen. El primer. Després han vingut els altres dos. Però jo sempre hi seré. Com quan em truques algun vespre, perquè tens problemes amb els estudis. O quan venies plorant quan eres petit. O quan vens enfadat com vas venir aquest estiu, i vaig aconseguir fer-te riure.
Els nostres camins es separen a passos de gegant. Jo ho sé, i tu ho saps.
I ja no ets el meu nen, el meu preferit.
Però, tot i que sembli una contradicció, sempre seràs el meu nen.
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
6 comentaris:
Ui, això de posar un adolescent dins un grup on tots tenen aquest caràcter i aquest ego massa pujat... crec que és impobable que no se li enganxi alguna cosa, si no se n'aparta. Sobretot si són més grans que ell, perquè a aquesta edat vols imitar el que fan els que són una mica més grans, perquè així tens la sensació de créixer més ràpid, de ser adult més aviat. Jo he estat envoltada de gent de tota mena, i per això he pogut escollir el meu entorn. I tu, pel que has explicat de vegades, també t'hi has trobat, entre gent d'aquesta, però no t'has deixat dominar i has preferit estar sense ells. I olé per aquesta actitut, però hi ha gent que prefereix estar envoltada de gent i adaptar-s'hi, perdre la personalitat en certa manera, abans que estar sols. Perquè la soledat, encara que sigui durant una estona a la setmana, els fa respecte...
és normal, sempre serà el teu primer nen. Els primers cops no s'obliden, les coses que ocupen aquest lloc dins la vida sempre queden en el record. No ho sé, potser encara et pot quedar el consol que conserva una part de la seva bondat i la seva manera de ser, i també que les estones que vau passar junts les recorda i per ell segueixes sent algú important, o si més no algú a qui no vol oblidar. Perquè sinó no t'hauria saludat, ni hauria somrigut, ni hauria fet cap gest... t'hagués ignorat del tot, no?
Bé, molts petons i a seguir amb els teus nens!!!
Passa per una època en què la influència de l'entorn és molt gran. Si la companyia que té no t'agrada i tu a ells tampoc, suposo que és normal que et trobis amb això. I també trist. Sembla que encara no has perdut la seva complicitat, tot i que l'avergonyeix demostrar-la si el veuen. Encara és a temps de canviar les seves decisions.
Laia, sé que no es pot posar un adolescent en un grup així, però també sé que era la millor decisió que podia prendre... Hi ha coses que se li han enganxat, però en el fons jo crec que encara continua essent ell.
Ell no prefereix estar envoltat de gent, però d'alguna manera, necessita que aquesta gent el recolzin. I per això els segueix la corda.
Però sap greu, entre altres coses perquè no entenc res, i no entenc per què ell no pot ser amic meu, pels altres.
gripaublau, el problema amb la companyia és que en principi jo no tinc cap problema amb ells, i ells cap amb mi. Però hi ha coses que es veuen, com l'actitud d'aquest nen. Amb aquesta companyia, és un estat de guerra constant, però sense ser guerra. És complicat. I sí, em sap greu que per no sé què que li han dit ells, jo perdi la relació que tenia amb aquest nen. Però, en fi, quan es cansin d'ell, jo encara hi seré.
La gent canvia... i.. bé, si sovint és unaputada, haver dipositat esperances que no es compleixen però sense elles què seríem?
Segurq ue et recorda, la prova és que et va venir a salidar.
Una abraçada i tu tranquil"la, vas fer el què creies millor. Aixó requereix valor.
El pas de nen a adolescent és tot un canvi. Descobreixen tot el món, veuen que poden ser diferents, coneixen la importància dels grups,... En moltes ocasiones això provoca que el nen canviï cap a "dolent". Desgraciadament conec algun cas de canvi total i és força dur no poder fer res i veure com un nen es contamina poc a poc. Si tu creus que vas fer bé en aquell moment, segurament vas millorar la seva situació, i això és bo per nassos.
Sí, Tarambana, la gent canvia. I tens raó amb això de la putada! Però no per això deixaré de confiar en la gent!
Sí, Jansy, i l'adolescència, en algun moment, para, i llavors tornem a ser normals.
Publica un comentari a l'entrada