Hi va haver un temps...

Hi va haver un temps en què feia les coses sense esperar res a canvi. I jo era feliç així. Perquè m'agradava fer-les. M'agrada fer-les. M'ho passava bé, vivia al meu món, i feia el que m'agradava.

Un temps més tard, em vas fer sentir estimada. Feia allò que volia fer, sense esperar res a canvi. Però a canvi rebia una cosa. Rebia un "gràcies", o alguna cosa que no era un gràcies. Era... era una cosa que em feia sentir bé. El fet de saber que algú estava aprofitant el que jo feia, algú que m'agraia, encara que no digués res, el que feia.

Però et vas cansar de mi. Com tothom s'acaba cansant en algun moment o altre d'algú altre. Perquè aquestes coses passen.

I jo vaig voler seguir com sempre.

Però em faltava una cosa. Em faltava sentir-me estimada. I em vaig repetir una vegada i una altra que ho feia per mi. Per mi. Com al principi. Com quan només ho feia per mi.

Però, un cop arribat al segon paràgraf, ja no hi ha volta enrere. D'alguna manera, sento com si ja no pogués fer les coses per mi. Només per mi. Sempre hi falta alguna cosa.

El sentir-me estimada.