El primer any d'universitat, amb la primera companya d'habitació, ens vam viciar a la radio. Vivíem en un pis molt sorollós i escoltar la radio era la única forma de concentrar-nos. Començava la tarda, i ella escoltava en Clapés. Jo escoltava música. Però, a mida que la tarda avançava, anàvem escoltant els mateixos programes. No déiem res, però quan alguna cosa ens feia gràcia, la comentàvem.
Ella em va viciar a escoltar "La gramola". Al principi no li trobava el què, i no sé si li vaig arribar a trobar mai. Tampoc recordo si era dels programes que escoltàvem i réiem o si en realitat ens agradava. Jo què sé! Fa molts anys, de tot allò!
L'any passat, a la radio que tinc sintonitzada al cotxe (sí, tinc una radio sintonitzada al cotxe, una altra per la feina, una altra a casa, una altra... què passa? Hi ha gent que mira diferents canals de la televisió, i jo tinc una emissora per cada moment), quan tornava a casa, solia escoltar un programa d'aquests que dediquen cançons. Però no en feia gaire cas.
Aquest any només l'escolto un dia a la setmana. La resta dels dies, quan agafo el cotxe per tornar a casa, el programa ja s'ha acabat. Però hi ha un dia a la setmana que em desplaço d'un lloc a un altre de la ciutat, i el sento començar. Potser en sento un quartet d'hora, potser mitja hora. Depèn de si trobo aparcament o no.
Quan sento el programa, no puc evitar pensar en la rosa a la bústia de la Tirai.
Quan escolto el programa, no puc evitar somiar, i pensar que algun dia, quan pugi al cotxe, sense jo esperar-m'ho, quan estigui al mig de la ciutat, sentiré com algú em dedica una cançó.
Llavors apareix la Llum realista. La Llum que em diu que ningú em dedicarà una cançó, i que si algú me la dediqués, comptant que no tinc unes hores regulars d'escoltar, segur que no ho sentiria. I la gràcia és, és clar, anar conduint i que, de cop, sentis que algú et dedica aquella cançó.
I llavors m'enfado, perquè la majoria de gent que truca són adolescents que "fan els deures" i només tenen ganes de sortir per la radio.
Però, de tant en tant, algú m'emociona amb una dedicatòria. Una d'aquelles que surten del cor.
I llavors torno a somiar. I penso que, potser, algun dia, des del cotxe, sentiré el meu nom per la radio.
------------------------
PD: No vull espatllar el post (que tampoc és res de l'altre món, però en fi... fa molt que em persegueix!). Però avui ha arribat el material d'entrenament que vaig demanar diumenge. Quina rapidesa, mare meva!!! I ara... ara ja estic frisant per començar a entrenar. A més, el destí ha fet que em pugui venjar molt més aviat del que esperava fer-ho. Si és que puc, és clar. Podré? Espero que sí!!!
dijous, 23 d’octubre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
7 comentaris:
hahaha Veig que l'has pogut publicar al final! A mi, també, em faria gràcia que em dediquessin una cançó a la ràdio, mira, Però si algun dia em trobo una rosa a la bústia, no sé, no responc dels meus actes :p.
Material d'entrenament? Intento imaginar-me quin material d'entrenament pot ser... Venjar-te? Com a mínim segur que tornaràs a fer un bon paper! :-)
ehemmm.... la Dirección General de Tráfica li recorda que les dedicatòries de cançons al cotxe poden crear distraccions !!
:P
PS: tan de bo te la dediquin... però compte al volant eh?????
Només un dia a la setmana i només un fragment del programa. Val a dir que ho poses un xic complicat... encara que no impossible. I si no, que vagin a fer-te la serenata sota la teva finestra. :-) :-p
Òndia, una cançó dedicada!! Això són paraules majors, si més no, a mi em faria moltíssima il·lusió. És una manera que algú et digui a distànica que es recorda de tu ^^
Material d'entrenament... venjança... ni idea, però vés amb compte eh!!!
Jajaja! Tirai, jo anava a posar que si algun dia algú em dedica una cançó a la radio, no responc dels meus actes. I em trobo el paral.lel a un comentari :-D
El material d'entrenament... bé, t'ho pots imaginar. Sinó, t'ho dic per mail :-D Ah! I espero que sí, perquè si no em venjo jo... algú es venjarà de mi, i espero que això no passi!!!
Ostres, Carquinyol, quin fart de riure que m'has fet fer. Ja aniré amb compte, ja!!!
gripaublau, i t'has deixat el fet que no he dit quin programa és, ni quin dia, ni a quina hora, ni quina emissora. No fos cas que a algú se li acudís, ho té moooooooolt difícil!!! Això de la finestra... mmm... crec que prefereixo la radio :-D
Jaja, Laia, sí! Són d'aquelles petites coses que potser no costen res, però que fan moltíssima il.lusió.
Ah! I aniré amb compte, tranquil.la, que no em puc pas fer mal! :-P
A mi també em passaria: si algú em dediqués una cançó per la ràdio hi hauria una probabilitat baixa que l'escoltés. Sóc massa inconstant radiofònicament.
No és el mateix, però potser el substitutori és autodedicar-nos les cançons.
Home, Jansy, no trucaré a la radio per dedicar-me una cançó a mi mateixa! :-P
Publica un comentari a l'entrada