- Què fas amb pijama encara?
- :-)
- Que són les 2!!!
- Ara vaig a vestir-me!
Mare meva, aquesta nena té un armari 50 vegades més ple que el meu!!!
Estic somiant?
No, no pot ser.
Sí, somio.
Però... però... si porto una hora parlant amb ell i la dona no m'ha dit res!!! S'haurà pres alguna cosa?
Ostres, feia molt de temps que no parlàvem tan bé. Que contenta!
Coi de dona! Quan ha arribat, me li he acostat i li he dit tres cops hola, i com si no existís. I ara... és clar que vindran amb tu els nens si els dius que si venen els donaràs això o allò altre. Coi! Ja sabem que tens moltes peles i tal...
Ostres! La Nineta passa d'ella i ve a jugar amb mi! I això que ella li ha promés un regal i jo no li he dit res! Osti, quina cara de mala llet que fa!!!
Ell, la Nineta i jo. Tots tres junts, jugant a fora. És que no m'ho crec! On és la seva dona? I ella? Ah, sí, estan totes dues juntes xerrant...
- Que cau! - diu la Nineta.
- Avellanes! - contestem ell i jo a la vegada.
Ens posem a riure. La Nineta ens mira com si estiguéssim bojos.
diumenge, 31 d’agost del 2008
dissabte, 30 d’agost del 2008
Operació armari: primer assalt
El pla era clar. Necessitava uns pantalons de xandal, perquè n'hi ha uns que vaig haver de jubilar (tenien un forat de la mida d'Austràlia!), i a més, aquest any faré més activitats esportives. El pla era clar: anar al Decatlon. I després, a comprar roba. Ma mare m'hi acompanyaria. No pot estar gaire estona dreta, però pel mig aniríem amb cotxe i tot aniria molt bé... si aconseguia trobar roba que m'anés bé...
Però ahir al vespre, una veu va dir:
- Ah, aneu al Decatlon? Perfecte, així jo aniré al Bauhaus.
Perill! Perill! Perill!
La idea sempre és la mateixa. Quan anem a aquests llocs, ma mare i jo sortim de casa, de forma que a les 10 siguem gairebé a la porta. A aquella hora hi ha poca gent, i es poden fer les coses ràpid. I arribes a casa a una hora decent.
Però aquest matí, cap a les 9...
- Ah, pero tan pronto queréis marchar? Pero si abren a las 10! Hasta las 10 no hace falta que marchemos de casa!
Resultat: que el senyor ha estat preparat per marxar a 1/4 d'11. A aquesta hora ja teníem planejat sortir del Decatlon ma mare i jo...
A 1/4 de 12 sortíem del Decatlon ma mare i jo, després d'haver fet una cua quilomètrica, que no ens haguéssim trobat a primera hora del matí. Hem fet més estona de cua que l'estona que ens hem passat per buscar els refotuts pantalons. I això que ella va molt a poc a poc...
El meu pare seguia al Bauhaus. Necessitava no sé què d'una estanteria. I s'havia passat tota l'estona al davant d'unes coses on no hi havia el que buscava. Després de que insistíssim amb ma mare uns quants cops que preguntés, i de donar voltes durant mitja hora mentre ell seguia allà (esperant que sortissin per generació espontània?). Finalment, hem marxat sense que hagués trobat res (ni hagués preguntat res!)
D'allà, a l'hipercor. He dit que tenia ganes de comprar roba? I he dit que això és extraordinari? Però al meu pare no se'l pot portar a una botiga de roba, perquè no ho aguanta. I a l'hipercor com a mínim pot anar a mirar alguna cosa...
Primera parada. Oh! Tenen moltes coses. Aprofito, perquè sé que no tindré massa oportunitats. Agafo 4 samarretes de màniga llarga.
A la primera que em provo, el meu pare arriba del passeig (on ha anat, tan poca estona?) amb uns morros que li arriben a l'altra punta. A la segona, ma mare em diu que marxem. Es veu que el meu pare té pressa, perquè hem estat massa estona a la ciutat, i és tard. I jo callo, però penso que, si haguéssim sortit una hora abans, ara no seria aquesta hora, sinó, probablement, una hora i mitja abans.
Resultat: la primera samarreta era massa seriosa (i no ho semblava). La segona, passable.
Així que avui he augmentat un 50% la meva roba per l'hivern.
Llàstima que no m'hi hagi pogut quedar més estona. Avui que tenia ganes de comprar (i emprovar-me) roba!
Però ahir al vespre, una veu va dir:
- Ah, aneu al Decatlon? Perfecte, així jo aniré al Bauhaus.
Perill! Perill! Perill!
La idea sempre és la mateixa. Quan anem a aquests llocs, ma mare i jo sortim de casa, de forma que a les 10 siguem gairebé a la porta. A aquella hora hi ha poca gent, i es poden fer les coses ràpid. I arribes a casa a una hora decent.
Però aquest matí, cap a les 9...
- Ah, pero tan pronto queréis marchar? Pero si abren a las 10! Hasta las 10 no hace falta que marchemos de casa!
Resultat: que el senyor ha estat preparat per marxar a 1/4 d'11. A aquesta hora ja teníem planejat sortir del Decatlon ma mare i jo...
A 1/4 de 12 sortíem del Decatlon ma mare i jo, després d'haver fet una cua quilomètrica, que no ens haguéssim trobat a primera hora del matí. Hem fet més estona de cua que l'estona que ens hem passat per buscar els refotuts pantalons. I això que ella va molt a poc a poc...
El meu pare seguia al Bauhaus. Necessitava no sé què d'una estanteria. I s'havia passat tota l'estona al davant d'unes coses on no hi havia el que buscava. Després de que insistíssim amb ma mare uns quants cops que preguntés, i de donar voltes durant mitja hora mentre ell seguia allà (esperant que sortissin per generació espontània?). Finalment, hem marxat sense que hagués trobat res (ni hagués preguntat res!)
D'allà, a l'hipercor. He dit que tenia ganes de comprar roba? I he dit que això és extraordinari? Però al meu pare no se'l pot portar a una botiga de roba, perquè no ho aguanta. I a l'hipercor com a mínim pot anar a mirar alguna cosa...
Primera parada. Oh! Tenen moltes coses. Aprofito, perquè sé que no tindré massa oportunitats. Agafo 4 samarretes de màniga llarga.
A la primera que em provo, el meu pare arriba del passeig (on ha anat, tan poca estona?) amb uns morros que li arriben a l'altra punta. A la segona, ma mare em diu que marxem. Es veu que el meu pare té pressa, perquè hem estat massa estona a la ciutat, i és tard. I jo callo, però penso que, si haguéssim sortit una hora abans, ara no seria aquesta hora, sinó, probablement, una hora i mitja abans.
Resultat: la primera samarreta era massa seriosa (i no ho semblava). La segona, passable.
Així que avui he augmentat un 50% la meva roba per l'hivern.
Llàstima que no m'hi hagi pogut quedar més estona. Avui que tenia ganes de comprar (i emprovar-me) roba!
divendres, 29 d’agost del 2008
Tantrix
- Mira, ja hem arribat, mira qui hi ha allà!
- No sé qui és.
- Sí que saps qui és.
- No!
- Va, digues hola a la Mama.
- No, jo vull venir amb tu.
- Vale, però digues-li a la Mama.
- Jo vull jugar a aquell joc!
- Segur?
- Sí! I difícil! Moltes fitxes!
- Vale!
I acabem construint una piràmide entre la Nineta i jo.
Però si només té 5 anys!!! I ve a casa, i només vol que li deixi el cub de Rubik, el Tantrix, i els jocs similars.
- Més difícil. Més difícil.
I així passem l'estona.
Només té 5 anys!!!
Ja canviarà, em dic. Però ara, només ve a casa a buscar jocs. Jocs pels que diria que és massa petita...
Però, jo què sé. Mentre jo acabava de fer la piràmide, ella ha fet un cicle de 6. No és difícil per algú gran, però... he dit que té 5 anyets?
- No sé qui és.
- Sí que saps qui és.
- No!
- Va, digues hola a la Mama.
- No, jo vull venir amb tu.
- Vale, però digues-li a la Mama.
- Jo vull jugar a aquell joc!
- Segur?
- Sí! I difícil! Moltes fitxes!
- Vale!
I acabem construint una piràmide entre la Nineta i jo.
Però si només té 5 anys!!! I ve a casa, i només vol que li deixi el cub de Rubik, el Tantrix, i els jocs similars.
- Més difícil. Més difícil.
I així passem l'estona.
Només té 5 anys!!!
Ja canviarà, em dic. Però ara, només ve a casa a buscar jocs. Jocs pels que diria que és massa petita...
Però, jo què sé. Mentre jo acabava de fer la piràmide, ella ha fet un cicle de 6. No és difícil per algú gran, però... he dit que té 5 anyets?
dijous, 28 d’agost del 2008
Vigileu amb l'esglaó
És que no se'm pot treure de casa. No, no se'm pot treure de casa!
Avui torno al cine, a veure "WALL-E". Com que ja fa dies que la fan, queda desterrada a una sala petita. A una sala on em sembla que no he estat mai.
Entro. I em pregunto per què, un quart d'hora abans de començar la pel.lícula, ja està tota la sala fosca. L'altre dia igual. Què volen, que ens entrebanquem? I què volen? Impedir que llegeixi el llibre que porto, perquè vaig sola, i un quart d'hora mirant a les musaranyes em sembla massa?
A l'entrada hi ha un parell de cartells ben grossos: "Vigileu amb l'esglaó!"
Així que jo, just posar els peus a la sala, m'agafo a la paret, no fos cas que hi hagués un esglaó. Però no hi ha esglaó.
Quan arribo al mig de la sala, penso que potser n'hi haurà un per anar al passadís. Així que vigilo. Però no, no hi ha esglaó. A més, tots els esglaons estan senyalats amb llum. Que raro...
Merda! Joder! Quin mal! Cagum la puta d'oros!!!
Hi ha un esglaó que acaba en punta, que no té llumetes, i que està al mig del passadís.
Ara mateix, tinc un morat de campionat a sobre el peu. Perquè, és clar, anava amb abarques i... he anat a picar amb la part de sobre el peu que no té protecció de la sabata. Quina nata, mare meva!!!
Comentari 1: La senyoreta Tarambana tenia raó: la peli és genial, i recomano anar-la a veure a tothom. I sí, millor sense nens.
Comentari 2: Quan estava a mitja peli, he començat a sentir un nen que preguntava tot què era, què passava, i per què això, per què allò altre. De mentres, un altre nen es posava a plorar cada cop que hi havia algú que es feia una mica de mal. He arribat a pensar que tenia molt mala sort, i que si tots els nens de la ciutat eren iguals... fins que s'han engegat els llums i he vist el mateix pare de l'altre dia, amb els dos mateixos nens. Coi, que entenc que no puguis fer callar el gran, però si el petit sempre plora quan va al cine... per què coi li portes?
Avui torno al cine, a veure "WALL-E". Com que ja fa dies que la fan, queda desterrada a una sala petita. A una sala on em sembla que no he estat mai.
Entro. I em pregunto per què, un quart d'hora abans de començar la pel.lícula, ja està tota la sala fosca. L'altre dia igual. Què volen, que ens entrebanquem? I què volen? Impedir que llegeixi el llibre que porto, perquè vaig sola, i un quart d'hora mirant a les musaranyes em sembla massa?
A l'entrada hi ha un parell de cartells ben grossos: "Vigileu amb l'esglaó!"
Així que jo, just posar els peus a la sala, m'agafo a la paret, no fos cas que hi hagués un esglaó. Però no hi ha esglaó.
Quan arribo al mig de la sala, penso que potser n'hi haurà un per anar al passadís. Així que vigilo. Però no, no hi ha esglaó. A més, tots els esglaons estan senyalats amb llum. Que raro...
Merda! Joder! Quin mal! Cagum la puta d'oros!!!
Hi ha un esglaó que acaba en punta, que no té llumetes, i que està al mig del passadís.
Ara mateix, tinc un morat de campionat a sobre el peu. Perquè, és clar, anava amb abarques i... he anat a picar amb la part de sobre el peu que no té protecció de la sabata. Quina nata, mare meva!!!
Comentari 1: La senyoreta Tarambana tenia raó: la peli és genial, i recomano anar-la a veure a tothom. I sí, millor sense nens.
Comentari 2: Quan estava a mitja peli, he començat a sentir un nen que preguntava tot què era, què passava, i per què això, per què allò altre. De mentres, un altre nen es posava a plorar cada cop que hi havia algú que es feia una mica de mal. He arribat a pensar que tenia molt mala sort, i que si tots els nens de la ciutat eren iguals... fins que s'han engegat els llums i he vist el mateix pare de l'altre dia, amb els dos mateixos nens. Coi, que entenc que no puguis fer callar el gran, però si el petit sempre plora quan va al cine... per què coi li portes?
dimecres, 27 d’agost del 2008
Roba
Odio anar a comprar roba. Odio entrar a les botigues. Odio veure roba. I, sobretot, odio emprovar-me roba.
Resultat: el meu armari fa pena.
No, pitjor. Qualsevol armari que faci pena es riu del meu armari.
I què passa?
Doncs que, de tant en tant, em dic a mi mateixa que he de comprar roba. I, ja que hi sóc, faig una marató i em compro 3 o 4 coses de cop. Llavors, com que tinc roba nova, ja no hi torno...
Però, és clar, amb 3 o 4 coses, sempre porto el mateix i la roba queda ben gastada...
Avui hem posat el cap a dintre l'armari la meva mare i jo. Que si no ve ella, jo quasi que no ho provo.
El tema d'avui era: roba d'hivern.
Hem tret tota la roba de l'hivern passat. I hem començat a tirar aquells jerseis que estaven tan gastats que ja valia més que no me'ls tornés a posar, perquè corrien perill d'estripar-se de vells.
El resultat: al meu armari hi ha dos jerseis.
Sí, ho sé, és patètic. Però al meu armari només hi ha dos jerseis. I un d'ells ma mare el volia tirar i jo l'he mig agafat del piló, perquè sinó només n'hi hauria un. Que, és clar, el jersei està fet caldo, però val més un jersei fet caldo que no tenir-lo, no?
Conclusió: ja estic movent el cul i val més que vagi a comprar-me 3 o 4 jerseis. I 3 o 4 més. Es pot sobreviure tot un hivern només amb 5 jerseis? I amb 8 o 9?
I si només tinc 8 o 9 jerseis, quan arribi la primavera, estaran tots fets caldo i l'any que ve estaré igual, no?
Hauré de comprar-me... buf! No vull ni pensar-hi!
I això per no parlar dels pantalons.
Però alguna cosa hauré de fer, no?
Quina mandra que em fa anar a comprar roba. Però diria que és una necessitat...
Resultat: el meu armari fa pena.
No, pitjor. Qualsevol armari que faci pena es riu del meu armari.
I què passa?
Doncs que, de tant en tant, em dic a mi mateixa que he de comprar roba. I, ja que hi sóc, faig una marató i em compro 3 o 4 coses de cop. Llavors, com que tinc roba nova, ja no hi torno...
Però, és clar, amb 3 o 4 coses, sempre porto el mateix i la roba queda ben gastada...
Avui hem posat el cap a dintre l'armari la meva mare i jo. Que si no ve ella, jo quasi que no ho provo.
El tema d'avui era: roba d'hivern.
Hem tret tota la roba de l'hivern passat. I hem començat a tirar aquells jerseis que estaven tan gastats que ja valia més que no me'ls tornés a posar, perquè corrien perill d'estripar-se de vells.
El resultat: al meu armari hi ha dos jerseis.
Sí, ho sé, és patètic. Però al meu armari només hi ha dos jerseis. I un d'ells ma mare el volia tirar i jo l'he mig agafat del piló, perquè sinó només n'hi hauria un. Que, és clar, el jersei està fet caldo, però val més un jersei fet caldo que no tenir-lo, no?
Conclusió: ja estic movent el cul i val més que vagi a comprar-me 3 o 4 jerseis. I 3 o 4 més. Es pot sobreviure tot un hivern només amb 5 jerseis? I amb 8 o 9?
I si només tinc 8 o 9 jerseis, quan arribi la primavera, estaran tots fets caldo i l'any que ve estaré igual, no?
Hauré de comprar-me... buf! No vull ni pensar-hi!
I això per no parlar dels pantalons.
Però alguna cosa hauré de fer, no?
Quina mandra que em fa anar a comprar roba. Però diria que és una necessitat...
dimarts, 26 d’agost del 2008
Despistada
M'he de comprar unes bambes. Això és el que pensava últimament. Però em feia una maaaaaandra! Per si no n'hi hagués prou amb les meves manies habituals a l'hora de comprar bambes (els peus sempre han sigut la meva debilitat i jo necessito coses que no em facin mal), ara a sobre me les he de comprar amb càmera, si no vull tornar a coixejar.
L'últim cop vaig trobar les bambes perfectes, que barates, el que es diu barates, no ho eren precisament. Un avís per si algú segueix l'enllaç: sí, són bambes d'home. Algú té algun problema? Perquè jo, normalment, si m'he de comprar bambes, me les compro d'home. Coi, no vull córrer? Doncs això.
Genials, aquestes Nike són genials. Van tan bé! Van costar cares, però no recordo unes bambes millors, i mira que he tingut bambes, a la vida!
Però necessito dos parells de bambes. Perquè vaig a córrer pel mig del bosc, i ara quedaré com una guarra, però si m'embruto les bambes de fang fins a dalt el diumenge, i el dilluns han d'estar com una patena per córrer per sobre de la cinta del gimnàs... quasi que no :-D No, parlant seriosament, necessito unes bambes per activitats interiors i unes altres pel carrer. No m'atreveixo a anar al gimnàs amb unes bambes que he portat pel carrer, perquè o les netejo cada cop que surto (cosa que no faré), o deixaré petjada a la cinta.
És igual, que necessito dos parells de bambes. I punt.
Però no sabia quines comprar-me. No, fins que ahir va caure a les meves mans una revista. I a la revista hi havia això.
Sí, tornen a ser d'home. I què?
Són del mateix estil, o sigui que seran igual de còmodes, però és que a sobre... a sobre són genials!
El problema és que el senyor google em diu que són exclusives, d'edició limitada, i que són fetes expressament pels Jocs Olímpics. I jo a sobre, vaig i en faig propaganda! N'hauria de fer propaganda un cop me les hagi comprat, que encara em quedaré sense!!! Perquè, perquè... coi, no són gaire més cares que les que tinc ara, i qui em pot negar que són xul.les? Si són genials!!!
Merda!!! Mira, noia, que encara no són les 7 del matí. Què fas, despistada? Que no veus per on has entrat? Ja estàs donant mitja volta, que el carrer de cada dia estava tancat! És per això que al matí sempre passes pel mateix lloc. Perquè no controles, i acabes anant... al carrer tancat! Ja estàs donant mitja volta! Què és això d'anar somiant al matí? Ja pots deixar de somiar ara JA! Va vinga, mitja volta i no somiis en pardalets!
Mira com corre, aquest noi. Oh! Déu n'hi do, la velocitat. Perfecte. Si algú corre ràpid al meu costat... jo també corro més ràpid.
Aquest noi... doncs té el seu què, no? Bé, no és com els musculitos aquells d'allà, però qui vol un musculitos? Aquest noi té el seu què.
Però què fas? Al gimnàs hi vens a córrer! A més, amb una samarreta que té 16 anys i uns pantalons a joc, qui vols que et miri! Tu a córrer!
Doncs corre ràpid aquest noi. Sí, senyor. Demà m'hi torno a posar al cantó. Ahir també hi era.
Però tu què fas? Tu, a córrer.
Sí, però si mentre corro em distrec. Però... què passa?
Merda!!! Se m'ha parat la cinta! Coi! He arribat al temps màxim i no he mirat quant portava corregut! Merda! I això que jo volia fer una certa distància.
Apa, a calcular una distància aproximada...
És que no tens remei!!! Encara no són les 8 del matí i... i ja n'has fet dues per anar despistada.
Però això no és el més greu. Ah, no!
El més greu és: per què estaves despistada? Però com pots ser tan superficial?
Despistada 1: per unes bambes fashion. Tu creus? Però com pots haver-te despistat pensant en unes bambes que has vist i que et vols comprar? Qui ets i què has fet amb la Llum?
Despistada 2: per un noi que has vist córrer al gimnàs. Estàs fatal, noia! Però fatal dels fatals!
En fi, a veure si ens centrem...
L'últim cop vaig trobar les bambes perfectes, que barates, el que es diu barates, no ho eren precisament. Un avís per si algú segueix l'enllaç: sí, són bambes d'home. Algú té algun problema? Perquè jo, normalment, si m'he de comprar bambes, me les compro d'home. Coi, no vull córrer? Doncs això.
Genials, aquestes Nike són genials. Van tan bé! Van costar cares, però no recordo unes bambes millors, i mira que he tingut bambes, a la vida!
Però necessito dos parells de bambes. Perquè vaig a córrer pel mig del bosc, i ara quedaré com una guarra, però si m'embruto les bambes de fang fins a dalt el diumenge, i el dilluns han d'estar com una patena per córrer per sobre de la cinta del gimnàs... quasi que no :-D No, parlant seriosament, necessito unes bambes per activitats interiors i unes altres pel carrer. No m'atreveixo a anar al gimnàs amb unes bambes que he portat pel carrer, perquè o les netejo cada cop que surto (cosa que no faré), o deixaré petjada a la cinta.
És igual, que necessito dos parells de bambes. I punt.
Però no sabia quines comprar-me. No, fins que ahir va caure a les meves mans una revista. I a la revista hi havia això.
Sí, tornen a ser d'home. I què?
Són del mateix estil, o sigui que seran igual de còmodes, però és que a sobre... a sobre són genials!
El problema és que el senyor google em diu que són exclusives, d'edició limitada, i que són fetes expressament pels Jocs Olímpics. I jo a sobre, vaig i en faig propaganda! N'hauria de fer propaganda un cop me les hagi comprat, que encara em quedaré sense!!! Perquè, perquè... coi, no són gaire més cares que les que tinc ara, i qui em pot negar que són xul.les? Si són genials!!!
Merda!!! Mira, noia, que encara no són les 7 del matí. Què fas, despistada? Que no veus per on has entrat? Ja estàs donant mitja volta, que el carrer de cada dia estava tancat! És per això que al matí sempre passes pel mateix lloc. Perquè no controles, i acabes anant... al carrer tancat! Ja estàs donant mitja volta! Què és això d'anar somiant al matí? Ja pots deixar de somiar ara JA! Va vinga, mitja volta i no somiis en pardalets!
Mira com corre, aquest noi. Oh! Déu n'hi do, la velocitat. Perfecte. Si algú corre ràpid al meu costat... jo també corro més ràpid.
Aquest noi... doncs té el seu què, no? Bé, no és com els musculitos aquells d'allà, però qui vol un musculitos? Aquest noi té el seu què.
Però què fas? Al gimnàs hi vens a córrer! A més, amb una samarreta que té 16 anys i uns pantalons a joc, qui vols que et miri! Tu a córrer!
Doncs corre ràpid aquest noi. Sí, senyor. Demà m'hi torno a posar al cantó. Ahir també hi era.
Però tu què fas? Tu, a córrer.
Sí, però si mentre corro em distrec. Però... què passa?
Merda!!! Se m'ha parat la cinta! Coi! He arribat al temps màxim i no he mirat quant portava corregut! Merda! I això que jo volia fer una certa distància.
Apa, a calcular una distància aproximada...
És que no tens remei!!! Encara no són les 8 del matí i... i ja n'has fet dues per anar despistada.
Però això no és el més greu. Ah, no!
El més greu és: per què estaves despistada? Però com pots ser tan superficial?
Despistada 1: per unes bambes fashion. Tu creus? Però com pots haver-te despistat pensant en unes bambes que has vist i que et vols comprar? Qui ets i què has fet amb la Llum?
Despistada 2: per un noi que has vist córrer al gimnàs. Estàs fatal, noia! Però fatal dels fatals!
En fi, a veure si ens centrem...
dilluns, 25 d’agost del 2008
Mentides
La meva mare és una dona molt sàvia. Potser no té cap carrera, potser ni tan sols va anar a l'institut. Potser és d'aquelles dones que a la que tenien 10 anys ja les treien de l'escola perquè havien de treballar. Potser... potser moltes coses. Però hi ha una saviesa que la dóna l'experiència, i el saber fixar-se en les coses. I la meva mare és molt sàvia.
La meva mare sempre diu el mateix. Que no intenti desmentir el que diguin de dolent de mi. Ella sempre diu que, si algú diu coses dolentes de mi, i no són veritat, que el pitjor que puc fer és enfadar-me. Que sí, em poden fer mal. I també pot fer que determinada gent em giri la cara, perquè es creguin el que els diuen, que és mentida. O potser és mentida. O potser només és mitja veritat. O potser només és una forma de fer-me mal. Una forma d'atacar-me perquè sóc vulnerable. Perquè, malauradament, quan confies en algú, aquest algú sap els teus punts forts, però també les teves debilitats, i sap perfectament com fer-te mal, o a on picar. O quines mentides dir.
Però la meva mare és sàvia. Molt sàvia. Ella diu que no he d'intentar desmentir-ho, perquè això només fa que la gent encara et cregui menys.
La meva mare diu que la veritat sempre acaba sortint a la llum. Sempre. Potser hi surt tard, però sempre surt. I, al final, sempre posa a tothom al seu lloc. I si algú s'inventa coses sobre tu, o diu mentides, doncs... algun dia tot sortirà a la llum.
I ara m'he recordat d'una noia. Recordo quan va desaparèixer. Havia marxat amb el cotxe. Van desaparèixer ella i cotxe, i ningú la va poder trobar. Els veïns, la gent del seu poble, tothom va començar a dir que tenia un nòvio i que havia fugit amb ell, deixant a la seva parella i els seus fills. Durant molt de temps, aquesta va ser la versió oficial, i la dona va quedar fatal. Tothom en deia maleses.
No fa gaire, un dia, algú va trobar un cotxe estimbat en un barranc. Era el cotxe de la noia, i el que quedava d'ella era a dintre del cotxe. Havien passat uns anys, però finalment la veritat va sortir a la llum. Suposo que molta gent es va haver de menjar les seves paraules. Tot i que a ella, ja ningú li va poder demanar perdó. Tants anys que havia estat allà, sense poder-se defensar, i tothom la creia fugada.
Hi ha coses que fan mal. Sobretot, quan jo sé que són mentida.
Però miro endavant. Cap al futur. No penso queixar-me. No penso desmentir res. I no penso deixar que m'afecti per seguir el que crec que és el meu camí. Perquè podria fer-ho. Podria afectar-me, i podria fer que em sumís en el que realment diuen de mi. Però no ho faré. No faré que, a causa d'aquestes mentides, jo m'acabi convertint en el que diuen aquestes mentides.
La vida sempre és millor amb un somriure a la cara, i prometo que no el perdré.
I potser, només potser, algun dia algú descobrirà que tot era mentida. Mentrestant, seguiré confiant amb qui cregui en mi.
Tot i que seguiré mantenint la porta oberta. Per si algun dia, per algun caprici del destí, algú que ha sentit totes aquestes mentides, veu que són simplement això, mentides d'una persona manipuladora.
La meva mare sempre diu el mateix. Que no intenti desmentir el que diguin de dolent de mi. Ella sempre diu que, si algú diu coses dolentes de mi, i no són veritat, que el pitjor que puc fer és enfadar-me. Que sí, em poden fer mal. I també pot fer que determinada gent em giri la cara, perquè es creguin el que els diuen, que és mentida. O potser és mentida. O potser només és mitja veritat. O potser només és una forma de fer-me mal. Una forma d'atacar-me perquè sóc vulnerable. Perquè, malauradament, quan confies en algú, aquest algú sap els teus punts forts, però també les teves debilitats, i sap perfectament com fer-te mal, o a on picar. O quines mentides dir.
Però la meva mare és sàvia. Molt sàvia. Ella diu que no he d'intentar desmentir-ho, perquè això només fa que la gent encara et cregui menys.
La meva mare diu que la veritat sempre acaba sortint a la llum. Sempre. Potser hi surt tard, però sempre surt. I, al final, sempre posa a tothom al seu lloc. I si algú s'inventa coses sobre tu, o diu mentides, doncs... algun dia tot sortirà a la llum.
I ara m'he recordat d'una noia. Recordo quan va desaparèixer. Havia marxat amb el cotxe. Van desaparèixer ella i cotxe, i ningú la va poder trobar. Els veïns, la gent del seu poble, tothom va començar a dir que tenia un nòvio i que havia fugit amb ell, deixant a la seva parella i els seus fills. Durant molt de temps, aquesta va ser la versió oficial, i la dona va quedar fatal. Tothom en deia maleses.
No fa gaire, un dia, algú va trobar un cotxe estimbat en un barranc. Era el cotxe de la noia, i el que quedava d'ella era a dintre del cotxe. Havien passat uns anys, però finalment la veritat va sortir a la llum. Suposo que molta gent es va haver de menjar les seves paraules. Tot i que a ella, ja ningú li va poder demanar perdó. Tants anys que havia estat allà, sense poder-se defensar, i tothom la creia fugada.
Hi ha coses que fan mal. Sobretot, quan jo sé que són mentida.
Però miro endavant. Cap al futur. No penso queixar-me. No penso desmentir res. I no penso deixar que m'afecti per seguir el que crec que és el meu camí. Perquè podria fer-ho. Podria afectar-me, i podria fer que em sumís en el que realment diuen de mi. Però no ho faré. No faré que, a causa d'aquestes mentides, jo m'acabi convertint en el que diuen aquestes mentides.
La vida sempre és millor amb un somriure a la cara, i prometo que no el perdré.
I potser, només potser, algun dia algú descobrirà que tot era mentida. Mentrestant, seguiré confiant amb qui cregui en mi.
Tot i que seguiré mantenint la porta oberta. Per si algun dia, per algun caprici del destí, algú que ha sentit totes aquestes mentides, veu que són simplement això, mentides d'una persona manipuladora.
diumenge, 24 d’agost del 2008
No me la trec de sobre!
Arribem a casa i són quarts de vuit del vespre. Diumenge. Diumenge a la tarda. I m'envaeix aquella sensació del diumenge a la tarda. He de preparar les coses pel gimnàs, he de preparar allò que havia de fer, he de, he de, he de... He de fer un munt de coses d'aquelles que deixo pel cap de setmana, i que sempre m'enganxen als diumenges al vespre amb el més calent a l'aigüera.
No he vingut amb el meu cotxe. He vingut amb un cotxe que tenia un conte com a música, que estava ple de joguines, i he vingut encaixonada entre un parell de nens.
Quan hem arribat, la Nineta se m'ha agafat a la mà.
I no hi ha hagut manera. Li he dit que havia d'anar a fer el sopar. Que tenia feina. Que... que 50 coses més. I ella agafada a la meva mà.
- Però tu, què vols fer?
- Venir amb tu!
- I si me'n vaig a dormir?
- Vinc a dormir amb tu.
- I si me'n vaig a mirar la tele?
- Vinc amb tu!
- I si...?
- Vinc amb tu!
- Molt bé. Vens amb mi. I què vols fer?
- El que tu facis!
Ho sé, ho sé. A la nena se li passarà aquesta fixació amb mi. I llavors ho trobaré a faltar. De mentres, m'eixugo la bava i me l'emporto per aquí i per allà. La feina ja la faré més tard.
Hem acabat davant de la tele, mirant un documental de la 2.
- I què és això?
- Una estrella de mar.
- I per què camina?
- Perquè vol anar a buscar menjar.
- Jo mai he vist una estrella al cel que camini.
- No, però les de mar sí.
- I per què?
Llavors ho he entès.
Aquesta nena sempre ha volgut dues coses. La primera, resposta a les seves preguntes. I he de dir que, tot i haver contestat moltes preguntes a la meva vida, molts perquès, els d'aquesta nena em sorprenen, per les coses que arriba a demanar.
I la segona, algú que la faci córrer i saltar. Ahir li vaig ensenyar com es feia el salt de llargada i... millor no ho explico!
Tornarà el cole i s'oblidarà de que només vol estar amb mi. Es farà gran, i només seré la tieta, sense ser tieta. Però ara em quedo amb aquesta nena petita que només vol estar amb mi i que no me la trec de sobre.
Perquè, és clar, em cau la bava!
No he vingut amb el meu cotxe. He vingut amb un cotxe que tenia un conte com a música, que estava ple de joguines, i he vingut encaixonada entre un parell de nens.
Quan hem arribat, la Nineta se m'ha agafat a la mà.
I no hi ha hagut manera. Li he dit que havia d'anar a fer el sopar. Que tenia feina. Que... que 50 coses més. I ella agafada a la meva mà.
- Però tu, què vols fer?
- Venir amb tu!
- I si me'n vaig a dormir?
- Vinc a dormir amb tu.
- I si me'n vaig a mirar la tele?
- Vinc amb tu!
- I si...?
- Vinc amb tu!
- Molt bé. Vens amb mi. I què vols fer?
- El que tu facis!
Ho sé, ho sé. A la nena se li passarà aquesta fixació amb mi. I llavors ho trobaré a faltar. De mentres, m'eixugo la bava i me l'emporto per aquí i per allà. La feina ja la faré més tard.
Hem acabat davant de la tele, mirant un documental de la 2.
- I què és això?
- Una estrella de mar.
- I per què camina?
- Perquè vol anar a buscar menjar.
- Jo mai he vist una estrella al cel que camini.
- No, però les de mar sí.
- I per què?
Llavors ho he entès.
Aquesta nena sempre ha volgut dues coses. La primera, resposta a les seves preguntes. I he de dir que, tot i haver contestat moltes preguntes a la meva vida, molts perquès, els d'aquesta nena em sorprenen, per les coses que arriba a demanar.
I la segona, algú que la faci córrer i saltar. Ahir li vaig ensenyar com es feia el salt de llargada i... millor no ho explico!
Tornarà el cole i s'oblidarà de que només vol estar amb mi. Es farà gran, i només seré la tieta, sense ser tieta. Però ara em quedo amb aquesta nena petita que només vol estar amb mi i que no me la trec de sobre.
Perquè, és clar, em cau la bava!
dissabte, 23 d’agost del 2008
No em toquis el gos!
Potser és perquè de petita els gossos em feien pànic. Potser és perquè, en el fons, segurament no hagi superat mai la por als gossos. O possiblement sigui perquè sóc conscient que els gossos, al cap i a la fi, són animals.
El meu gos és... bé, suposo que podríem dir que els gossos s'assemblen als seus amos, no? El meu gos va a la seva. El meu gos sol perseguir-me pel jardí, com l'altre dia que es pensava que m'havia tornat boja, jugant amb un nou aparetet. Però al meu gos no li agrada que el toquin massa. Amb el temps, he après a entendre'l. Li agrada que l'acariciin, però només quan està de bones. Quan està de males ja no se t'acosta, i no es deixa tocar massa.
Avui han vingut familiars a casa. Familiars amb una criatura petita. Una criatura que no s'està quieta ni a la de tres. Una criatura a qui els gossos no fan cap mena de por. I una criatura que ho destrossa tot.
He acabat perseguint la criatura, dient-li cada dos per tres que no toqués gaire el gos.
Però l'espant me l'ha donat una altra persona.
Fa anys, quan el gos era petit, li vaig ensenyar a donar la pota. Però ell la dóna, la deixa un segon, i de seguida la treu de sobre la mà.
Però, ai! Els adults es volen fer els savis, i l'adult li ha començat a dir que donés la pota, sense que el gos estigués assegut, amb el que el gos perdia l'equilibri.
- Home, digues-li que s'assegui, abans de donar la pota!
I aquí ha vingut el problema. El gos s'ha assegut, i el familiar li ha dit que donés la pota. I què ha fet? Doncs que el familiar li ha agafat la pota, de forma que el gos no podia retirar-la. I no li deixava anar!
Al cap d'uns 10 o 15 segons he vist que el gos es giraria.
- Deixa-li anar la pota! Deixa-li anar la pota!
I el familiar allà agafat, a la pota, movent el braç exageradament amunt i avall. I el gos a punt de girar-se.
El familiar ha deixat anar la pota just en el moment en què el gos se li girava. Si no li hagués deixat anar la pota, l'hagués mossegat.
- Va, no et posis nerviosa, que no passa res. Va, dóna'm la pota.
Per sort, en aquell moment han sortit els meus pares, gràcies a sentir-me cridar. El gos, al veure que hi tornava, estava a punt de mossegar-li el braç.
I jo em pregunto: per què la gent va a les altres cases, amb gossos que no els coneixen gaire, i els fan coses que els amos diuen que no els hi han de fer?
Perquè el familiar tornarà. I voldrà tornar a fer-li donar la pota al gos. I el gos se'n recordarà, i no es deixarà. I el proper cop que vinguin, a part de vigilar a la criatura, hauré de vigilar a una persona adulta (què dic, adulta? Si ja està jubilat!!!) Perquè és clar, si el gos mossega algú... serà culpa del gos?
El meu gos és... bé, suposo que podríem dir que els gossos s'assemblen als seus amos, no? El meu gos va a la seva. El meu gos sol perseguir-me pel jardí, com l'altre dia que es pensava que m'havia tornat boja, jugant amb un nou aparetet. Però al meu gos no li agrada que el toquin massa. Amb el temps, he après a entendre'l. Li agrada que l'acariciin, però només quan està de bones. Quan està de males ja no se t'acosta, i no es deixa tocar massa.
Avui han vingut familiars a casa. Familiars amb una criatura petita. Una criatura que no s'està quieta ni a la de tres. Una criatura a qui els gossos no fan cap mena de por. I una criatura que ho destrossa tot.
He acabat perseguint la criatura, dient-li cada dos per tres que no toqués gaire el gos.
Però l'espant me l'ha donat una altra persona.
Fa anys, quan el gos era petit, li vaig ensenyar a donar la pota. Però ell la dóna, la deixa un segon, i de seguida la treu de sobre la mà.
Però, ai! Els adults es volen fer els savis, i l'adult li ha començat a dir que donés la pota, sense que el gos estigués assegut, amb el que el gos perdia l'equilibri.
- Home, digues-li que s'assegui, abans de donar la pota!
I aquí ha vingut el problema. El gos s'ha assegut, i el familiar li ha dit que donés la pota. I què ha fet? Doncs que el familiar li ha agafat la pota, de forma que el gos no podia retirar-la. I no li deixava anar!
Al cap d'uns 10 o 15 segons he vist que el gos es giraria.
- Deixa-li anar la pota! Deixa-li anar la pota!
I el familiar allà agafat, a la pota, movent el braç exageradament amunt i avall. I el gos a punt de girar-se.
El familiar ha deixat anar la pota just en el moment en què el gos se li girava. Si no li hagués deixat anar la pota, l'hagués mossegat.
- Va, no et posis nerviosa, que no passa res. Va, dóna'm la pota.
Per sort, en aquell moment han sortit els meus pares, gràcies a sentir-me cridar. El gos, al veure que hi tornava, estava a punt de mossegar-li el braç.
I jo em pregunto: per què la gent va a les altres cases, amb gossos que no els coneixen gaire, i els fan coses que els amos diuen que no els hi han de fer?
Perquè el familiar tornarà. I voldrà tornar a fer-li donar la pota al gos. I el gos se'n recordarà, i no es deixarà. I el proper cop que vinguin, a part de vigilar a la criatura, hauré de vigilar a una persona adulta (què dic, adulta? Si ja està jubilat!!!) Perquè és clar, si el gos mossega algú... serà culpa del gos?
divendres, 22 d’agost del 2008
El misteri del bombó
Ahir, després de jugar a atrapar amb la Nineta una bona estona, quan va marxar, ma mare em deixa anar:
- I al final, t'has menjat el bombó, o no?
La història és que a mig jugar, jo vaig agafar i li vaig dir a la Nineta que tenia set. Vaig anar a buscar aigua, i la Nineta al darrere. I a sobre la taula, hi havia una caixa amb bombons. Mentre bevia, va sonar el telèfon. El vaig agafar.
Mentre era al telèfon, la Nineta em mirava amb impaciència. Fins que va obrir la capsa de bombons i en va agafar dos d'iguals. Un se'l va posar a la boca ràpidament, i ja l'has vist prou. El segon me'l va portar a mi.
Sí, és petita, però sol tenir detalls d'aquests de pensar en els altres.
Jo li vaig dir que no, que no el volia, i ella el va deixar a sobre la taula.
Que maca, vaig pensar. No se'l menja i el deixa allà perquè me'l mengi.
Quan vaig acabar de parlar per telèfon, va agafar el bombó i me'l va tornar a oferir. Però jo treia el fetge per la boca i era incapaç de menjar res.
I vam seguir corrent.
Quan li vaig dir a ma mare que no m'havia menjat el bombó jo, que segurament ho havia fet la Nineta, em va dir que no.
- No? I per què?
- Perquè li he dit que se'l mengés ella. I m'ha contestat que no. Quan li he preguntat per què, m'ha dit que si menjava un bombó s'engreixaria i no podria córrer tan ràpid.
La Nineta té 5 anys.
Ah! El bombó se l'havia menjat el meu pare. Al final va confessar. Amb la diabetis no hauria de menjar-ne cap, però... suposo que un bombó perdut, quan ningú et veu...
- I al final, t'has menjat el bombó, o no?
La història és que a mig jugar, jo vaig agafar i li vaig dir a la Nineta que tenia set. Vaig anar a buscar aigua, i la Nineta al darrere. I a sobre la taula, hi havia una caixa amb bombons. Mentre bevia, va sonar el telèfon. El vaig agafar.
Mentre era al telèfon, la Nineta em mirava amb impaciència. Fins que va obrir la capsa de bombons i en va agafar dos d'iguals. Un se'l va posar a la boca ràpidament, i ja l'has vist prou. El segon me'l va portar a mi.
Sí, és petita, però sol tenir detalls d'aquests de pensar en els altres.
Jo li vaig dir que no, que no el volia, i ella el va deixar a sobre la taula.
Que maca, vaig pensar. No se'l menja i el deixa allà perquè me'l mengi.
Quan vaig acabar de parlar per telèfon, va agafar el bombó i me'l va tornar a oferir. Però jo treia el fetge per la boca i era incapaç de menjar res.
I vam seguir corrent.
Quan li vaig dir a ma mare que no m'havia menjat el bombó jo, que segurament ho havia fet la Nineta, em va dir que no.
- No? I per què?
- Perquè li he dit que se'l mengés ella. I m'ha contestat que no. Quan li he preguntat per què, m'ha dit que si menjava un bombó s'engreixaria i no podria córrer tan ràpid.
La Nineta té 5 anys.
Ah! El bombó se l'havia menjat el meu pare. Al final va confessar. Amb la diabetis no hauria de menjar-ne cap, però... suposo que un bombó perdut, quan ningú et veu...
dijous, 21 d’agost del 2008
A veure si m'atrapes!!!
M'haurieu de veure la pinta ara mateix. Estic suada. La cara vermella. I la samarreta, de dos colors.
Gimnàs? Qui diu, gimnàs?
Acabava d'arribar del cine (per cert, en volia fer un post, potser algun dia que no sàpiga què dir... ejem... per si de cas, en Heath Ledger està genial, només per veure'l a ell, ja val la pena anar a veure la peli (no, no ho dic perquè estigui guapo precisament). I per cert 2, com poden uns pares portar un nen de 4-5 anys i un altre de 6-7 anys a veure aquesta peli??????????? Entre el petit que s'ha passat la peli plorant perquè tenia por i el gran que ho preguntava tot perquè no entenia res...)
I allà estava la Nineta.
- A veure si m'atrapes!!!
Tot ha començat amb aquesta frase.
Una hora i mitja més tard, he perdut el compte de les vegades que m'ho ha dit. Qui ha dit gimnàs? Gimnàs? Entrenador personal?
Amb una nena que només fa que dir:
- Va!!! Corre!!!
- Que no puc més!
- I tant que pots! Mira!
- Que no puc més!
- A veure si m'atrapes! Va, corre!!! Corre!!!
- Que estic cansada!
- No. Corre! Ara t'atrapo jo. Corre!!!
Una hora i mitja.
Una de les millors hores i mitja dels últims dies.
Però ara estic morta.
I és que una, ja té una edat. I no precisament la que deia la Nineta.
- Que no veus que no puc? Que sóc gran!
- No!
- Sí! Tu saps quants anys tinc?
- Vint-i-tres.
- Jaja! Si home, més!
- Vint-i-quatre?
- Més, més!!!
- Vint-i-tres!!! Va! Corre!!! A veure si m'atrapes!!!
El meu consol és que encara l'enganyo i puc fer alguna finta i deixar-la enrere. I, malgrat que ella té més velocitat punta, jo tinc més resistència (ejem... volia dir que puc córrer més estona a la meva velocitat punta...)
I el meu orgull és que, després d'una hora i mitja, la nena ha après a fintar i ha arribat un moment que he sigut incapaç d'atrapar-la.
I el meu segon orgull, que durant una hora i mitja, el juguet de la Nineta he sigut jo. O era al revés?
Gimnàs? Qui diu, gimnàs?
Acabava d'arribar del cine (per cert, en volia fer un post, potser algun dia que no sàpiga què dir... ejem... per si de cas, en Heath Ledger està genial, només per veure'l a ell, ja val la pena anar a veure la peli (no, no ho dic perquè estigui guapo precisament). I per cert 2, com poden uns pares portar un nen de 4-5 anys i un altre de 6-7 anys a veure aquesta peli??????????? Entre el petit que s'ha passat la peli plorant perquè tenia por i el gran que ho preguntava tot perquè no entenia res...)
I allà estava la Nineta.
- A veure si m'atrapes!!!
Tot ha començat amb aquesta frase.
Una hora i mitja més tard, he perdut el compte de les vegades que m'ho ha dit. Qui ha dit gimnàs? Gimnàs? Entrenador personal?
Amb una nena que només fa que dir:
- Va!!! Corre!!!
- Que no puc més!
- I tant que pots! Mira!
- Que no puc més!
- A veure si m'atrapes! Va, corre!!! Corre!!!
- Que estic cansada!
- No. Corre! Ara t'atrapo jo. Corre!!!
Una hora i mitja.
Una de les millors hores i mitja dels últims dies.
Però ara estic morta.
I és que una, ja té una edat. I no precisament la que deia la Nineta.
- Que no veus que no puc? Que sóc gran!
- No!
- Sí! Tu saps quants anys tinc?
- Vint-i-tres.
- Jaja! Si home, més!
- Vint-i-quatre?
- Més, més!!!
- Vint-i-tres!!! Va! Corre!!! A veure si m'atrapes!!!
El meu consol és que encara l'enganyo i puc fer alguna finta i deixar-la enrere. I, malgrat que ella té més velocitat punta, jo tinc més resistència (ejem... volia dir que puc córrer més estona a la meva velocitat punta...)
I el meu orgull és que, després d'una hora i mitja, la nena ha après a fintar i ha arribat un moment que he sigut incapaç d'atrapar-la.
I el meu segon orgull, que durant una hora i mitja, el juguet de la Nineta he sigut jo. O era al revés?
dimecres, 20 d’agost del 2008
Pizza :-)
Tota! Me l'he menjat TOTA. I era enorme!
És una llàstima. Jo li volia fer una foto i ara n'hauré de menjar una altra per fer-ne una! :-)
És que no portava la càmera.
Com estava la pizza! És el que té anar a sopar a una pizzeria.
I és que estava... mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm!
Llàstima que estava tot en italià, i quan he demanat aigua al cambrer, m'ha preguntat una cosa que m'ha semblat ser natural o fresca. Jo he demanat fresca i m'han portat acqua santa di Roma... effervescente. I jo odio l'aigua amb gas!
Però a mig menjar la pizza m'ha sortit tot el cansament. Un cop satisfeta una necessitat, ha sortit l'altra. Volia anar a dormir fins i tot sense acabar-me la pizza!
Sóc una exagerada: 9 posts en un dia!
Demà serà diferent. Demà, com a molt, un.
A dormir, que el dia ha sigut molt llarg!
Pizza :-)
És una llàstima. Jo li volia fer una foto i ara n'hauré de menjar una altra per fer-ne una! :-)
És que no portava la càmera.
Com estava la pizza! És el que té anar a sopar a una pizzeria.
I és que estava... mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm!
Llàstima que estava tot en italià, i quan he demanat aigua al cambrer, m'ha preguntat una cosa que m'ha semblat ser natural o fresca. Jo he demanat fresca i m'han portat acqua santa di Roma... effervescente. I jo odio l'aigua amb gas!
Però a mig menjar la pizza m'ha sortit tot el cansament. Un cop satisfeta una necessitat, ha sortit l'altra. Volia anar a dormir fins i tot sense acabar-me la pizza!
Sóc una exagerada: 9 posts en un dia!
Demà serà diferent. Demà, com a molt, un.
A dormir, que el dia ha sigut molt llarg!
Pizza :-)
dimarts, 19 d’agost del 2008
La meva heroïna
Aquests dies, aprofitant que a casa es mira molt la tele a causa dels jocs olímpics, i que a mi mirar esport ja m'agrada de per sí, he aprofitat per tenir la meva ració anual de tele...
Ara, però, m'agradaria parlar d'una esportista.
L'altre dia vaig anar a l'hora que sabia que farien la final dels 100 metres a davant de la tele, per meravellar-me de com algú que acaba deixant-se anar, fa un rècord del món. Avui, m'he quedat a mirar com corria les semifinals dels 200, i com un al seu cantó estava donant tot el que podia de sí, i ell semblava que anés a mig gas... i tot i així li ha passat al davant! Genial. Aquest tio és genial.
I això per no parlar de cert nedador.
O per no parlar de la noia xinesa que feia halterofília en la categoria de menys de 75 Kg. Va començar l'aixecament a un temps quan les altres ja gairebé havien acabat totes. I les tres possibilitats del dos temps les va fer servir: la primera, per guanyar l'or; la segona, per fer rècord olímpic. I aquí seguia impassible, amb una cara d'aquelles que dius: "I aquesta noia, no riu mai?" El tercer intent, va provar amb el rècord mundial. No va poder. Em va saber greu. Però va ser just veure que no podia i posar-se a saltar d'alegria per haver guanyat l'or. Em va impressionar moltíssim la seva capacitat de concentració. El fet de saber que has fet rècord olímpic, però no cel.lebrar-ho, fins que no has intentat l'última opció, el rècord del món. Però ella tampoc és la meva heroïna.
Avui m'he emocionat veient una noia plorar a dalt del pòdium. La noia va aconseguir ahir un rècord del món en salt amb perxa (el que tota la vida s'ha dit salt amb pértiga...) Ahir em vaig quedar asseguda al sofà, quan vaig acabar de dinar, veient com la noia guanyava primer la medalla d'or, feia rècord olímpic després, i després lluitava pel 5.05 i, després de dos nuls, s'embolicava amb una manta i s'ho jugava al tot per el tot.
I, mentre la noia de la perxa intentava guanyar, vaig veure un home de 36 anys que guanyava els 400 obstacles. Algú que havia guanyat feia 8 anys i que fa 4 anys es va quedar enrere, i que ara torna a guanyar. Aquest ja s'acosta més a la meva heroïna.
La meva heroïna la vaig trobar en els salts de trampolí, ja no recordo quin dia. No, a diferència de tots els d'aquí dalt, ella no va guanyar cap medalla d'or. De fet, no va guanyar cap medalla. Però per mi és més campiona que tots aquests.
La meva heroïna practica un esport que no és gaire mediàtic. Un esport que només ensenyen per televisió en comptades ocasions. I, per tant, un esport que no dóna gaires diners. Potser només als millors, als que guanyen medalles d'or a les olimpiades, però no a la meva heroïna.
La meva heroïna havia competit en salts de trampolí feia anys. Però, per la raó que sigui, va decidir que volia tenir una vida fora dels salts. I va tenir un parell de fills.
No sé res de la vida de la meva heroïna, però sé per experiència pròpia què li passa al meu cos si no faig molt d'esport. I, si a sobre hi afegeixes dos fills petits...
La meva heroïna, en els últims temps, ha continuat treballant on ho feia, perquè l'esport no li dóna de menjar. I s'ha cuidat com ha pogut dels seus dos fills petits. Però, a part de tot això, la meva heroïna s'ha aprimat 22 quilos i ha tornat a entrenar. Amb la duresa que comporta treballar i entrenar a la vegada.
I, malgrat tot, ella era allà, a la final de salts amb trampolí.
I no, no va guanyar cap medalla.
Però per mi té molt més mèrit que algú que pot entrenar tot el dia i guanya 8 medalles.
Perquè a vegades no és la posició en la que acabes, sinó d'on venies, i on ets.
Ella és la meva heroïna dels jocs.
I això no treu que avui hagi plorat amb la russa del salt de perxa, ni que animés a la xinesa de l'halterofília, ni que em quedi a mirar la final dels 200 metres a veure quan veu que ha guanyat la cursa i es deixa anar.
Però la meva heroïna és la saltadora de trampolí.
Ara, però, m'agradaria parlar d'una esportista.
L'altre dia vaig anar a l'hora que sabia que farien la final dels 100 metres a davant de la tele, per meravellar-me de com algú que acaba deixant-se anar, fa un rècord del món. Avui, m'he quedat a mirar com corria les semifinals dels 200, i com un al seu cantó estava donant tot el que podia de sí, i ell semblava que anés a mig gas... i tot i així li ha passat al davant! Genial. Aquest tio és genial.
I això per no parlar de cert nedador.
O per no parlar de la noia xinesa que feia halterofília en la categoria de menys de 75 Kg. Va començar l'aixecament a un temps quan les altres ja gairebé havien acabat totes. I les tres possibilitats del dos temps les va fer servir: la primera, per guanyar l'or; la segona, per fer rècord olímpic. I aquí seguia impassible, amb una cara d'aquelles que dius: "I aquesta noia, no riu mai?" El tercer intent, va provar amb el rècord mundial. No va poder. Em va saber greu. Però va ser just veure que no podia i posar-se a saltar d'alegria per haver guanyat l'or. Em va impressionar moltíssim la seva capacitat de concentració. El fet de saber que has fet rècord olímpic, però no cel.lebrar-ho, fins que no has intentat l'última opció, el rècord del món. Però ella tampoc és la meva heroïna.
Avui m'he emocionat veient una noia plorar a dalt del pòdium. La noia va aconseguir ahir un rècord del món en salt amb perxa (el que tota la vida s'ha dit salt amb pértiga...) Ahir em vaig quedar asseguda al sofà, quan vaig acabar de dinar, veient com la noia guanyava primer la medalla d'or, feia rècord olímpic després, i després lluitava pel 5.05 i, després de dos nuls, s'embolicava amb una manta i s'ho jugava al tot per el tot.
I, mentre la noia de la perxa intentava guanyar, vaig veure un home de 36 anys que guanyava els 400 obstacles. Algú que havia guanyat feia 8 anys i que fa 4 anys es va quedar enrere, i que ara torna a guanyar. Aquest ja s'acosta més a la meva heroïna.
La meva heroïna la vaig trobar en els salts de trampolí, ja no recordo quin dia. No, a diferència de tots els d'aquí dalt, ella no va guanyar cap medalla d'or. De fet, no va guanyar cap medalla. Però per mi és més campiona que tots aquests.
La meva heroïna practica un esport que no és gaire mediàtic. Un esport que només ensenyen per televisió en comptades ocasions. I, per tant, un esport que no dóna gaires diners. Potser només als millors, als que guanyen medalles d'or a les olimpiades, però no a la meva heroïna.
La meva heroïna havia competit en salts de trampolí feia anys. Però, per la raó que sigui, va decidir que volia tenir una vida fora dels salts. I va tenir un parell de fills.
No sé res de la vida de la meva heroïna, però sé per experiència pròpia què li passa al meu cos si no faig molt d'esport. I, si a sobre hi afegeixes dos fills petits...
La meva heroïna, en els últims temps, ha continuat treballant on ho feia, perquè l'esport no li dóna de menjar. I s'ha cuidat com ha pogut dels seus dos fills petits. Però, a part de tot això, la meva heroïna s'ha aprimat 22 quilos i ha tornat a entrenar. Amb la duresa que comporta treballar i entrenar a la vegada.
I, malgrat tot, ella era allà, a la final de salts amb trampolí.
I no, no va guanyar cap medalla.
Però per mi té molt més mèrit que algú que pot entrenar tot el dia i guanya 8 medalles.
Perquè a vegades no és la posició en la que acabes, sinó d'on venies, i on ets.
Ella és la meva heroïna dels jocs.
I això no treu que avui hagi plorat amb la russa del salt de perxa, ni que animés a la xinesa de l'halterofília, ni que em quedi a mirar la final dels 200 metres a veure quan veu que ha guanyat la cursa i es deixa anar.
Però la meva heroïna és la saltadora de trampolí.
dilluns, 18 d’agost del 2008
La meva ciutat
M'agrada, la meva ciutat. M'agrada. Encara que a vegades em queixi.
Des de petita que estava acostumada a recórrer-la a peu. Sempre he sigut una persona que va a peu per la ciutat. Sempre deixo el cotxe als afores i vaig a peu on calgui. I tot hagués seguit així la resta de la vida, si no hagués hagut d'anar a treballar a l'altra banda de la ciutat.
I aquí està el problema: si no vull fer uns 25 quilòmetres de regal, per anar a treballar, cada dia he de travessar la ciutat d'una punta a l'altra. Podria, si volgués, deixar la carretera que em porta a la ciutat (un cop ja dins de la ciutat), tirar enrere, anar a buscar l'autopista o la variant, passar per fora, i tornar a entrar a la ciutat. 25 quilòmetres d'anada, i 25 de tornada, cada dia.
Així que, tot i el meu amor per les aglomeracions de cotxes, des de fa uns quants anys, cada matí m'aixeco abans d'hora per poder atravessar la ciutat quan encara no hi ha gaires cotxes, i a la tarda-vespre prenc paciència, engego la radio, i passo pel mig de la ciutat intentant no posar-me massa nerviosa per trigar més del doble del que trigo al matí.
A l'anada sempre passo pel mateix camí. El camí més curt, també és el millor. A la tornada, vaig canviant les rutes. Tinc una ruta de semàfors, per quan hi ha molt de trànsit. Una ruta que dóna més volta, però que evita un punt crític, per les 7 de la tarda. Una ruta on tot són stops i cedes, per quan torno de nit. I variacions d'aquestes rutes, depenent de com vegi el trànsit.
Però, ai! La setmana passada vaig veure que havien tallat algun carrer. De cop, anava pel camí de sempre, i em trobava un carrer tallat. Un carrer tallat, perquè sí. Un carrer de dos carrils que fins ara era de doble direcció i ara hi ha un carril d'anada i un carril bus. I tornar? Sense cap més indicació que una valla, que representa que has de veure abans d'haver passat el carrer anterior, un carrer que és pel que pots tornar.
Però bé, la cosa funcionava fins...
Aquest matí surto de casa. Eren les 8. Jo, tota feliç, volia anar a la feina. Agafo un camí i... i...
L'ajuntament (o qui sigui que fa les obres) no havia posat cap senyal de que hi havia un carrer tancat. D'acord, quan he tornat ja estava senyalitzat, però suposo que ha sigut després de que rebessin alguna queixa. En cap lloc deia que avui comencessin les obres per l'AVE (no havien començat ja fa un parell de setmanes? O tots aquests carrers tancats al voltant de la zona eren només per posar dificultats a la circulació d'agost, no fos cas que fos massa fluida?) En cap lloc deia que hi hagués més carrers tallats que el dia anterior. De fet, en cap lloc deia que hi hagués cap carrer tallat!!!
I quina ha sigut la meva sorpresa?
Doncs que arribant al carrer on passo normalment... he sortit rebotada. Sí, sí, rebotada! Jo ja havia entrat a dintre de la ciutat i em disposava a travessar-la quan... m'he trobat un carrer tancat i una direcció obligada... cap a fora de la ciutat!!!
I no només jo, que hi ha hagut uns quants cotxes que han frenat, veient on s'havien ficat, i llavors no sabien cap on anar.
He seguit un d'aquests cotxes, que s'ha posat per un carreró. L'alternativa era anar a fer una volta mig quilòmetre més enllà i intentar (dic intentar, perquè tampoc es podia!) entrar per una altra banda.
El carreró (vull dir, el cotxe de davant) m'ha portat a un aparcament del que he hagut de sortir marxa enrere. Però mirem-nos-ho pel cantó positiu: ara sé on hi ha un pàrquing que abans no sabia que hi fos. Tot i així, per allà no crec que busqui mai un pàrquing...
El cotxe se m'ha escapat i he donat una petita volta pels carrerons fins a sortir a un lloc on...
A veure qui ho endevina?
Exacte!!! Hi havia una direcció obligada... cap a fora de la ciutat!
He sortit, he anat a donar la volta, i he intentat entrar altre cop a la ciutat. Aquest cop, he tingut sort, i al final he arribat a la feina amb més temps que un dia de pluja, a mig de l'hivern, a les 7 de la tarda.
Quines ganes tinc que arribi el setembre! Fer el mateix, però amb 10 vegades més de cotxes (o més) que tenen pressa per arribar, amb camions intentant fer obres, i amb encara més carrers tancats.
És que em moro de ganes que arribi setembre!
Des de petita que estava acostumada a recórrer-la a peu. Sempre he sigut una persona que va a peu per la ciutat. Sempre deixo el cotxe als afores i vaig a peu on calgui. I tot hagués seguit així la resta de la vida, si no hagués hagut d'anar a treballar a l'altra banda de la ciutat.
I aquí està el problema: si no vull fer uns 25 quilòmetres de regal, per anar a treballar, cada dia he de travessar la ciutat d'una punta a l'altra. Podria, si volgués, deixar la carretera que em porta a la ciutat (un cop ja dins de la ciutat), tirar enrere, anar a buscar l'autopista o la variant, passar per fora, i tornar a entrar a la ciutat. 25 quilòmetres d'anada, i 25 de tornada, cada dia.
Així que, tot i el meu amor per les aglomeracions de cotxes, des de fa uns quants anys, cada matí m'aixeco abans d'hora per poder atravessar la ciutat quan encara no hi ha gaires cotxes, i a la tarda-vespre prenc paciència, engego la radio, i passo pel mig de la ciutat intentant no posar-me massa nerviosa per trigar més del doble del que trigo al matí.
A l'anada sempre passo pel mateix camí. El camí més curt, també és el millor. A la tornada, vaig canviant les rutes. Tinc una ruta de semàfors, per quan hi ha molt de trànsit. Una ruta que dóna més volta, però que evita un punt crític, per les 7 de la tarda. Una ruta on tot són stops i cedes, per quan torno de nit. I variacions d'aquestes rutes, depenent de com vegi el trànsit.
Però, ai! La setmana passada vaig veure que havien tallat algun carrer. De cop, anava pel camí de sempre, i em trobava un carrer tallat. Un carrer tallat, perquè sí. Un carrer de dos carrils que fins ara era de doble direcció i ara hi ha un carril d'anada i un carril bus. I tornar? Sense cap més indicació que una valla, que representa que has de veure abans d'haver passat el carrer anterior, un carrer que és pel que pots tornar.
Però bé, la cosa funcionava fins...
Aquest matí surto de casa. Eren les 8. Jo, tota feliç, volia anar a la feina. Agafo un camí i... i...
L'ajuntament (o qui sigui que fa les obres) no havia posat cap senyal de que hi havia un carrer tancat. D'acord, quan he tornat ja estava senyalitzat, però suposo que ha sigut després de que rebessin alguna queixa. En cap lloc deia que avui comencessin les obres per l'AVE (no havien començat ja fa un parell de setmanes? O tots aquests carrers tancats al voltant de la zona eren només per posar dificultats a la circulació d'agost, no fos cas que fos massa fluida?) En cap lloc deia que hi hagués més carrers tallats que el dia anterior. De fet, en cap lloc deia que hi hagués cap carrer tallat!!!
I quina ha sigut la meva sorpresa?
Doncs que arribant al carrer on passo normalment... he sortit rebotada. Sí, sí, rebotada! Jo ja havia entrat a dintre de la ciutat i em disposava a travessar-la quan... m'he trobat un carrer tancat i una direcció obligada... cap a fora de la ciutat!!!
I no només jo, que hi ha hagut uns quants cotxes que han frenat, veient on s'havien ficat, i llavors no sabien cap on anar.
He seguit un d'aquests cotxes, que s'ha posat per un carreró. L'alternativa era anar a fer una volta mig quilòmetre més enllà i intentar (dic intentar, perquè tampoc es podia!) entrar per una altra banda.
El carreró (vull dir, el cotxe de davant) m'ha portat a un aparcament del que he hagut de sortir marxa enrere. Però mirem-nos-ho pel cantó positiu: ara sé on hi ha un pàrquing que abans no sabia que hi fos. Tot i així, per allà no crec que busqui mai un pàrquing...
El cotxe se m'ha escapat i he donat una petita volta pels carrerons fins a sortir a un lloc on...
A veure qui ho endevina?
Exacte!!! Hi havia una direcció obligada... cap a fora de la ciutat!
He sortit, he anat a donar la volta, i he intentat entrar altre cop a la ciutat. Aquest cop, he tingut sort, i al final he arribat a la feina amb més temps que un dia de pluja, a mig de l'hivern, a les 7 de la tarda.
Quines ganes tinc que arribi el setembre! Fer el mateix, però amb 10 vegades més de cotxes (o més) que tenen pressa per arribar, amb camions intentant fer obres, i amb encara més carrers tancats.
És que em moro de ganes que arribi setembre!
diumenge, 17 d’agost del 2008
Un no-post amb uns quants posts incorporats
Fa una estona he acabat el puzzle que vaig començar fa un parell de dies.
Aquest cap de setmana m'he adonat d'unes quantes coses. He pensat molt, i també he xerrat molt.
He anat a passeig amb ma mare, com a mínim un cop al dia, i hem caminat una horeta a cada passeig, tot i no fer gaire distància. Però hem anat amb tranquil.litat, amb parsimònia, i sense les presses del dia a dia.
També he pensat, davant de la tele, amb un puzzle a sobre la taula, mentre mirava, entre altres coses, un que fa un rècord del món... deixant-se anar en els últims metres! On són els límits? On són els meus límits? I els de l'altra gent?
Una cosa que no vull comentar (ja l'he comentat prou per mail, ja he empipat prou a un parell de persones!!!) m'ha fet pensar en quins són els límits de l'altra gent. I en una pregunta: ho he fet jo, alguna vegada? Hi tinc dret?
També he pensat en algú que m'ha de dir que sí o que no, i que encara no m'ha dit res. I em fa mala espina, perquè si diu que no, no serà perquè ho hagi decidit aquesta persona, sinó la seva parella, i la persona haurà de donar la cara. I em sabrà greu. Per mi. I per la persona.
Però també he vist una situació i he pensat que no voldria arribar-hi mai. Mare meva, que no em passi mai això! Una persona que es jubila, i la seva parella porta temps molt preocupada, perquè no aguantarà que estigui tot el dia a casa. La seva preocupació és enorme, i el problema no és que la seva parella sigui pesada. No, tot el contrari! Si la parella fa tot el que li diuen, sense queixar-se! Per què té pànic a la situació? Per què no pot viure amb la seva parella? En fi, donaria per un post, però no el vull escriure, només vull pensar que no vull arribar mai a aquesta situació.
I, sobretot, i crec que això és el que em fa més por, vull seguir tenint caps de setmana com aquests. Vull fer coses. Moltes coses. I em fa por. Tinc por. De què tinc por? Tinc por de ser massa solitària. O massa egocèntrica. O massa egoista. Vull seguir fent la meva vida, i miro el meu voltant. I em fa por trobar una parella com totes les que m'envolten de la meva família. Em fa por trobar algú que decideixi que les meves aficions també són les seves i que no em deixi anar enlloc sola. I em fa por trobar algú que em digui que he de deixar totes les meves aficions. I em fa por trobar algú que tingui por de passar els dies amb mi. O em fa por tenir por de passar els dies amb algú per no poder fer la meva?
Per què tinc tanta por?
A part, qui em diu que trobaré algú?
Aquest cap de setmana m'he adonat d'unes quantes coses. He pensat molt, i també he xerrat molt.
He anat a passeig amb ma mare, com a mínim un cop al dia, i hem caminat una horeta a cada passeig, tot i no fer gaire distància. Però hem anat amb tranquil.litat, amb parsimònia, i sense les presses del dia a dia.
També he pensat, davant de la tele, amb un puzzle a sobre la taula, mentre mirava, entre altres coses, un que fa un rècord del món... deixant-se anar en els últims metres! On són els límits? On són els meus límits? I els de l'altra gent?
Una cosa que no vull comentar (ja l'he comentat prou per mail, ja he empipat prou a un parell de persones!!!) m'ha fet pensar en quins són els límits de l'altra gent. I en una pregunta: ho he fet jo, alguna vegada? Hi tinc dret?
També he pensat en algú que m'ha de dir que sí o que no, i que encara no m'ha dit res. I em fa mala espina, perquè si diu que no, no serà perquè ho hagi decidit aquesta persona, sinó la seva parella, i la persona haurà de donar la cara. I em sabrà greu. Per mi. I per la persona.
Però també he vist una situació i he pensat que no voldria arribar-hi mai. Mare meva, que no em passi mai això! Una persona que es jubila, i la seva parella porta temps molt preocupada, perquè no aguantarà que estigui tot el dia a casa. La seva preocupació és enorme, i el problema no és que la seva parella sigui pesada. No, tot el contrari! Si la parella fa tot el que li diuen, sense queixar-se! Per què té pànic a la situació? Per què no pot viure amb la seva parella? En fi, donaria per un post, però no el vull escriure, només vull pensar que no vull arribar mai a aquesta situació.
I, sobretot, i crec que això és el que em fa més por, vull seguir tenint caps de setmana com aquests. Vull fer coses. Moltes coses. I em fa por. Tinc por. De què tinc por? Tinc por de ser massa solitària. O massa egocèntrica. O massa egoista. Vull seguir fent la meva vida, i miro el meu voltant. I em fa por trobar una parella com totes les que m'envolten de la meva família. Em fa por trobar algú que decideixi que les meves aficions també són les seves i que no em deixi anar enlloc sola. I em fa por trobar algú que em digui que he de deixar totes les meves aficions. I em fa por trobar algú que tingui por de passar els dies amb mi. O em fa por tenir por de passar els dies amb algú per no poder fer la meva?
Per què tinc tanta por?
A part, qui em diu que trobaré algú?
dissabte, 16 d’agost del 2008
L'embruix dels esquerrans
Entro a la botiga. No vaig sola. M'acompanya el meu pare. Es queda mirant unes coses, fins que trobem el que volem.
Miro. Ai! Hi ha tots els models, excepte... excepte el que vull jo! Ja passa. És clar que, si no passés, no m'hagués adonat que en faltava un, perquè ja hauria vist el que jo volia.
Tres dependents. Sí, tots homes. Me'ls miro tots tres i crido al que em sembla que em caurà millor. És un noi jovenet, amb cara d'espantat, a qui sembla que no agrada parlar gaire amb la gent.
Em cau bé. Té alguna cosa que no li sé veure, però sé que té alguna cosa especial.
Li demano el juguetet exacte, li dic un tros del nom del model. Va a buscar la clau i el meu pare se'l mira amb cara d'"aquest no s'entera de res". Mira a dintre, i veu que no hi ha el meu model, el que vull jo.
Llavors anem al taulell, i em demana les dades per demanar el model. Jo només li he dit un tros, però ell sap el nom de tot el model, amb tres lletres que l'identifiquen, sense que jo els hi hagi dit i sense que ell les hagi mirat. Sap. Però com que jo sabia el que volia, no es volia fer el xulo.
Cada cop em cau millor.
I llavors agafa un boli per apuntar la referència. I, en aquell moment, me n'adono. Ja sé què té!
El noi és esquerrà. Sempre m'he preguntat què tenen els esquerrans que em fascina. No, no l'havia vist escriure res, i no l'havia vist fer res amb les mans. Simplement, donava voltes per la botiga i ja li he vist alguna cosa. Al veure que era esquerrà, ja he vist què tenia exactament.
Els esquerrans, en general, sempre tenen una cosa que em crida l'atenció, encara que no els vegi escriure. Són... no ho sé explicar. Tenen alguna cosa.
Com el noi d'avui.
Ja m'ha demanat el juguetet. Amb una mica de sort, la setmana que ve el tindré.
I, amb una mica de sort, el tindran un dia que l'aniré a buscar jo i em tornaré a trobar aquest esquerrà. Sempre m'agrada trobar-me esquerrans. Em fan sentir... bé, jo què sé. No ho sé explicar.
Crec que és que em tenen embruixada :-D
Miro. Ai! Hi ha tots els models, excepte... excepte el que vull jo! Ja passa. És clar que, si no passés, no m'hagués adonat que en faltava un, perquè ja hauria vist el que jo volia.
Tres dependents. Sí, tots homes. Me'ls miro tots tres i crido al que em sembla que em caurà millor. És un noi jovenet, amb cara d'espantat, a qui sembla que no agrada parlar gaire amb la gent.
Em cau bé. Té alguna cosa que no li sé veure, però sé que té alguna cosa especial.
Li demano el juguetet exacte, li dic un tros del nom del model. Va a buscar la clau i el meu pare se'l mira amb cara d'"aquest no s'entera de res". Mira a dintre, i veu que no hi ha el meu model, el que vull jo.
Llavors anem al taulell, i em demana les dades per demanar el model. Jo només li he dit un tros, però ell sap el nom de tot el model, amb tres lletres que l'identifiquen, sense que jo els hi hagi dit i sense que ell les hagi mirat. Sap. Però com que jo sabia el que volia, no es volia fer el xulo.
Cada cop em cau millor.
I llavors agafa un boli per apuntar la referència. I, en aquell moment, me n'adono. Ja sé què té!
El noi és esquerrà. Sempre m'he preguntat què tenen els esquerrans que em fascina. No, no l'havia vist escriure res, i no l'havia vist fer res amb les mans. Simplement, donava voltes per la botiga i ja li he vist alguna cosa. Al veure que era esquerrà, ja he vist què tenia exactament.
Els esquerrans, en general, sempre tenen una cosa que em crida l'atenció, encara que no els vegi escriure. Són... no ho sé explicar. Tenen alguna cosa.
Com el noi d'avui.
Ja m'ha demanat el juguetet. Amb una mica de sort, la setmana que ve el tindré.
I, amb una mica de sort, el tindran un dia que l'aniré a buscar jo i em tornaré a trobar aquest esquerrà. Sempre m'agrada trobar-me esquerrans. Em fan sentir... bé, jo què sé. No ho sé explicar.
Crec que és que em tenen embruixada :-D
divendres, 15 d’agost del 2008
Coses pendents
Demà al matí aniré a comprar una cosa que fa temps que em vull comprar. I me la vull comprar perquè... perquè sóc així. Un juguetet. Una cosa que, per la gent del voltant, segurament no necessiti. Però... de veritat, hi ha algú, algú que escrigui un blog i visqui en el primer món, que necessiti alguna cosa material? No, no em vull posar filosòfica.
És una cosa que fa temps que em fa il.lusió, però que mai m'havia comprat, perquè són diners, i tampoc es tracta d'anar tirant els diners. Però ai... si et donen diners perquè et compris alguna cosa... En fi...
Aquest migdia, mentre donava volts per casa, he vist una cosa. Un puzzle que fa temps que era a casa donant voltes. Un puzzle 3d que ja ni recordo quan me'l vaig comprar (observació: me'l vaig comprar jo, perquè algú fes el numeret de regalar-me'l i jo fes cara de oh, quina sorpresa! Veieu com no necessito res? Bé, res material!) Feia temps que tenia pendent de fer-lo, i... I vinga, una cosa pendent menys.
I és que les coses pendents, com els posts pendents, i com tantes coses pendents, et persegueixen. Només cal que sàpigues que tens una cosa pendent que... que apareixerà a totes hores!
I, un cop feta, sempre et preguntes per què no l'havies fet abans!
És una cosa que fa temps que em fa il.lusió, però que mai m'havia comprat, perquè són diners, i tampoc es tracta d'anar tirant els diners. Però ai... si et donen diners perquè et compris alguna cosa... En fi...
Aquest migdia, mentre donava volts per casa, he vist una cosa. Un puzzle que fa temps que era a casa donant voltes. Un puzzle 3d que ja ni recordo quan me'l vaig comprar (observació: me'l vaig comprar jo, perquè algú fes el numeret de regalar-me'l i jo fes cara de oh, quina sorpresa! Veieu com no necessito res? Bé, res material!) Feia temps que tenia pendent de fer-lo, i... I vinga, una cosa pendent menys.
I és que les coses pendents, com els posts pendents, i com tantes coses pendents, et persegueixen. Només cal que sàpigues que tens una cosa pendent que... que apareixerà a totes hores!
I, un cop feta, sempre et preguntes per què no l'havies fet abans!
dijous, 14 d’agost del 2008
Les piiiiiiiiiiiiiiiiip receptes
Algú es recorda de les receptes?
El CAP a on va ma mare no és el més proper a casa. Hi ha un CAP que està a uns 3.5 Km de casa, que és on vaig començar a anar jo. El principal problema és que aquest CAP està en un municipi que no és el meu, i el CAP del meu municipi està a 7 Km de casa... El cap on jo anava és més gran, perquè pertany a una població gran. Té tres o quatre metges al matí i tres o quatre més a la tarda. A més, té especialistes, i està obert els dissabtes per urgències. El cap del meu municipi té un metge al matí i un a la tarda i... deixa molt per desitjar.
Quan vaig començar a treballar, i em vaig fer la tarjeta de la seguretat social, vaig anar al CAP més proper a casa. Vaig posar com a excusa que havia d'anar al metge a la tarda, i en aquell moment, al del meu municipi no hi havia metge a la tarda. Vaig estar uns anys així, fins que un dia vaig rebre una carta a casa: com que havien posat un metge a la tarda al CAP petit, em feien el trasllat automàtic sense dir-me res. Jo estava enmig d'un tractament i, en el nou CAP, cada dia hi trobava un metge diferent (...) i cada dia havia d'explicar la història des del principi (...) perquè no es llegien l'historial (...) Me'n vaig cansar i vaig deixar el tractament. He arribat a la conclusió que és el que volen.
Total, que avui agafo el cotxe. Ja havia anat 3 cops al CAP a recollir les receptes. Entre les vegades que no les havien fet, i les que no me les volien fer, i les que no sé què... finalment, a la tercera, tenia les receptes!
Les tenia?
Vaig a la farmàcia tota contenta. Recordo, 7 Km, 3 vegades, anar i tornar, en total he fet 42 Km per les receptes. Així que ja puc estar contenta de, finalment, tenir-les.
Puc estar contenta?
Les receptes tornaven a estar mal fetes!!! Ni a la tercera!
I jo em pregunto: el tio que les ha de fer és imbècil, incompetent, o simplement té ganes de tocar els nassos i que acabi no anant a buscar les receptes? Si un ATS no pot fer les receptes correctament en 3 intents, m'he de fiar d'ell el dia que em recepti alguna cosa?
Apa, cotxe i al CAP.
Observació: he anat a la farmàcia a una hora que sabia que l'ATS seria al CAP per si les mosques. Que dóna per pensar quina confiança hi tinc, però em sembla que tinc raons per tenir-li confiança...
Arribo al CAP, amb la dona simpàtica... I em diu que l'ATS està fent visites a domicili. Molt bé, perfecte. I a quina hora tornarà?
D'acord. Triga dues hores. Em pots donar hora?
I primer em diu que sí. I, quan ja tenia clar que hauria de tornar a casa i tornar al poble (7+7 Km de regal altre cop, a una hora que no està oberta la farmàcia, o sigui que hi hauria de tornar encara...), va i em diu: "A la farmàcia no s'arruinaran perquè hi portis les receptes tard. Millor et dóno hora per dilluns".
Dilluns?????????????
Dilluns ja farà gairebé dues setmanes que persegueixo les receptes!
La pregunta és: en dues setmanes podré tenir les receptes d'un medicament molt normal (però car) que s'ha de prendre ma mare per l'operació?
I la segona pregunta és: quantes iteracions necessita un ATS per fer bé unes punyeteres receptes?
I la tercera: la gasolina dels més de 50 Km que he fet per les putes receptes, qui me la paga?
Ah! Ja ho he entès!!! Volen pagar l'import de les receptes amb l'impost de la gasolina!!! De la MEVA gasolina!
El CAP a on va ma mare no és el més proper a casa. Hi ha un CAP que està a uns 3.5 Km de casa, que és on vaig començar a anar jo. El principal problema és que aquest CAP està en un municipi que no és el meu, i el CAP del meu municipi està a 7 Km de casa... El cap on jo anava és més gran, perquè pertany a una població gran. Té tres o quatre metges al matí i tres o quatre més a la tarda. A més, té especialistes, i està obert els dissabtes per urgències. El cap del meu municipi té un metge al matí i un a la tarda i... deixa molt per desitjar.
Quan vaig començar a treballar, i em vaig fer la tarjeta de la seguretat social, vaig anar al CAP més proper a casa. Vaig posar com a excusa que havia d'anar al metge a la tarda, i en aquell moment, al del meu municipi no hi havia metge a la tarda. Vaig estar uns anys així, fins que un dia vaig rebre una carta a casa: com que havien posat un metge a la tarda al CAP petit, em feien el trasllat automàtic sense dir-me res. Jo estava enmig d'un tractament i, en el nou CAP, cada dia hi trobava un metge diferent (...) i cada dia havia d'explicar la història des del principi (...) perquè no es llegien l'historial (...) Me'n vaig cansar i vaig deixar el tractament. He arribat a la conclusió que és el que volen.
Total, que avui agafo el cotxe. Ja havia anat 3 cops al CAP a recollir les receptes. Entre les vegades que no les havien fet, i les que no me les volien fer, i les que no sé què... finalment, a la tercera, tenia les receptes!
Les tenia?
Vaig a la farmàcia tota contenta. Recordo, 7 Km, 3 vegades, anar i tornar, en total he fet 42 Km per les receptes. Així que ja puc estar contenta de, finalment, tenir-les.
Puc estar contenta?
Les receptes tornaven a estar mal fetes!!! Ni a la tercera!
I jo em pregunto: el tio que les ha de fer és imbècil, incompetent, o simplement té ganes de tocar els nassos i que acabi no anant a buscar les receptes? Si un ATS no pot fer les receptes correctament en 3 intents, m'he de fiar d'ell el dia que em recepti alguna cosa?
Apa, cotxe i al CAP.
Observació: he anat a la farmàcia a una hora que sabia que l'ATS seria al CAP per si les mosques. Que dóna per pensar quina confiança hi tinc, però em sembla que tinc raons per tenir-li confiança...
Arribo al CAP, amb la dona simpàtica... I em diu que l'ATS està fent visites a domicili. Molt bé, perfecte. I a quina hora tornarà?
D'acord. Triga dues hores. Em pots donar hora?
I primer em diu que sí. I, quan ja tenia clar que hauria de tornar a casa i tornar al poble (7+7 Km de regal altre cop, a una hora que no està oberta la farmàcia, o sigui que hi hauria de tornar encara...), va i em diu: "A la farmàcia no s'arruinaran perquè hi portis les receptes tard. Millor et dóno hora per dilluns".
Dilluns?????????????
Dilluns ja farà gairebé dues setmanes que persegueixo les receptes!
La pregunta és: en dues setmanes podré tenir les receptes d'un medicament molt normal (però car) que s'ha de prendre ma mare per l'operació?
I la segona pregunta és: quantes iteracions necessita un ATS per fer bé unes punyeteres receptes?
I la tercera: la gasolina dels més de 50 Km que he fet per les putes receptes, qui me la paga?
Ah! Ja ho he entès!!! Volen pagar l'import de les receptes amb l'impost de la gasolina!!! De la MEVA gasolina!
dimecres, 13 d’agost del 2008
30
Ara que he escrit el títol, em pregunto quants posts he escrit amb un número com a títol... Molts, em sembla! En fi, ja no vindrà d'un.
Ara venia de mirar una cosa, i he vist el perfil d'algú. "30 anys", posava. I, de cop, el meu cap ha pensat: "Ah, més gran que jo", però un més gran que dintre meu volia dir molt més gran... fins que m'he adonat que aquesta persona podria tenir només uns dies més que jo.
Jo no tinc crisi. Sóc la mateixa, amb 29 que amb 30. I amb orgull, sí senyor! Total, tinc cara de nena de 15 anys :-P Ui... quantes mentides estic dient. Bé, de 15 no, però de 25... i què? Tinc gairebé 30 anys i no vull demostrar tenir-ne ni 15, ni 25. Si els demostro (que no... o sí?) no és culpa meva.
En fi, que he agafat i he anat a comprovar una cosa. He entrat al futureme i he comprovat que sí, que a principis de 2006 vaig escriure un missatge al futur titulat alguna cosa semblant a "ja en tens 30". Crec que em farà por rebre'l... Bé, rebre'l no, obrir-lo.
Però la casualitat ha fet que, fent el que faig sempre quan entro al futureme, em mirés un parell o tres de missatges a l'atzar. I, el primer missatge que he llegit deia:
M'ha agafat un atac de riure tan gran, que fins i tot ma mare m'ha vingut a preguntar què passava. Ja és punteria!!!
És clar que... ahir va venir la Nineta a casa, va agafar un paper i em va dir: "Fes un barco, que jo també en faré un". He fet centenars de barcos a la meva vida, però em vaig trobar amb el paper a les mans, i de cop, em vaig bloquejar i era incapaç de recordar com es feia.
Per sort, vaig veure a la Nineta com començava, i tot just començar, vaig saber com havia de continuar.
La Nineta va fer un barco com el meu. I li va sortir molt bé. Així que li vaig preguntar qui li havia ensenyat a fer barcos. Ella se'm va mirar i es va posar a darrere la seva mare, com si tingués vergonya de dir-m'ho. Li vaig tornar a preguntar, i es va posar una mà davant de la boca, va mirar a terra i va dir fluixet:
- Tu.
No recordo haver-li ensenyat... Ha començat el meu declivi abans d'hora?
Ara venia de mirar una cosa, i he vist el perfil d'algú. "30 anys", posava. I, de cop, el meu cap ha pensat: "Ah, més gran que jo", però un més gran que dintre meu volia dir molt més gran... fins que m'he adonat que aquesta persona podria tenir només uns dies més que jo.
Jo no tinc crisi. Sóc la mateixa, amb 29 que amb 30. I amb orgull, sí senyor! Total, tinc cara de nena de 15 anys :-P Ui... quantes mentides estic dient. Bé, de 15 no, però de 25... i què? Tinc gairebé 30 anys i no vull demostrar tenir-ne ni 15, ni 25. Si els demostro (que no... o sí?) no és culpa meva.
En fi, que he agafat i he anat a comprovar una cosa. He entrat al futureme i he comprovat que sí, que a principis de 2006 vaig escriure un missatge al futur titulat alguna cosa semblant a "ja en tens 30". Crec que em farà por rebre'l... Bé, rebre'l no, obrir-lo.
Però la casualitat ha fet que, fent el que faig sempre quan entro al futureme, em mirés un parell o tres de missatges a l'atzar. I, el primer missatge que he llegit deia:
Dear Josh,
Happy birthday, as you probably alread know, you're now thirty. Now the slow decline in physical and mental faculties will begin to take their toll. As you blow out your candles, just remember, you're almost dead.
Happy Birthday,
The YOUNG JOSH
M'ha agafat un atac de riure tan gran, que fins i tot ma mare m'ha vingut a preguntar què passava. Ja és punteria!!!
És clar que... ahir va venir la Nineta a casa, va agafar un paper i em va dir: "Fes un barco, que jo també en faré un". He fet centenars de barcos a la meva vida, però em vaig trobar amb el paper a les mans, i de cop, em vaig bloquejar i era incapaç de recordar com es feia.
Per sort, vaig veure a la Nineta com començava, i tot just començar, vaig saber com havia de continuar.
La Nineta va fer un barco com el meu. I li va sortir molt bé. Així que li vaig preguntar qui li havia ensenyat a fer barcos. Ella se'm va mirar i es va posar a darrere la seva mare, com si tingués vergonya de dir-m'ho. Li vaig tornar a preguntar, i es va posar una mà davant de la boca, va mirar a terra i va dir fluixet:
- Tu.
No recordo haver-li ensenyat... Ha començat el meu declivi abans d'hora?
dimarts, 12 d’agost del 2008
S'ha mort
S'ha mort l'arbre.
L'arbre venia de la regió on va néixer el meu pare, que és més freda que aquí. Durant aquestes setmanes, jo era l'encarregada de regar les plantes. Totes les plantes.
I l'arbre s'ha mort. Per la calor. O perquè no el regava prou. O per una barreja de tot plegat.
Si no em puc cuidar unes setmanes d'unes simples plantes...
Perquè l'arbre no ha sigut l'únic que s'ha mort. S'han mort més plantes.
Però, ara ja sí, sé que el meu flash no es pot fer realitat. Potser, amb un altre arbre. Però no amb aquell, amb el que vaig veure el flash. I potser millor, perquè si no puc cuidar unes quantes plantes, com puc cuidar una criatura?
Però valdrà més ser optimista. L'arbre més antic que he plantat al jardí ha sobreviscut. I també el vaig regar jo.
I, el que és més important. Ma mare va deixar una llavor plantada, que havia de créixer. Hi havia de néixer una flor que ma mare mai havia aconseguit que visqués. La va plantar just abans de marxar.
Avui m'ha cridat. I allà estava. Naixent. Una flor! Una flor que ma mare no havia aconseguit fer néixer mai! Ella que sap tant de flors, i en té tantes (bé, després de cuidar-me'n jo, en té alguna menys), i sap com cuidar a cadascuna d'elles.
Potser encara tinc remei i tot!
L'arbre venia de la regió on va néixer el meu pare, que és més freda que aquí. Durant aquestes setmanes, jo era l'encarregada de regar les plantes. Totes les plantes.
I l'arbre s'ha mort. Per la calor. O perquè no el regava prou. O per una barreja de tot plegat.
Si no em puc cuidar unes setmanes d'unes simples plantes...
Perquè l'arbre no ha sigut l'únic que s'ha mort. S'han mort més plantes.
Però, ara ja sí, sé que el meu flash no es pot fer realitat. Potser, amb un altre arbre. Però no amb aquell, amb el que vaig veure el flash. I potser millor, perquè si no puc cuidar unes quantes plantes, com puc cuidar una criatura?
Però valdrà més ser optimista. L'arbre més antic que he plantat al jardí ha sobreviscut. I també el vaig regar jo.
I, el que és més important. Ma mare va deixar una llavor plantada, que havia de créixer. Hi havia de néixer una flor que ma mare mai havia aconseguit que visqués. La va plantar just abans de marxar.
Avui m'ha cridat. I allà estava. Naixent. Una flor! Una flor que ma mare no havia aconseguit fer néixer mai! Ella que sap tant de flors, i en té tantes (bé, després de cuidar-me'n jo, en té alguna menys), i sap com cuidar a cadascuna d'elles.
Potser encara tinc remei i tot!
dilluns, 11 d’agost del 2008
Mal de cap
Tinc mal de cap.
Quan m'he aixecat al matí ja tenia mal de cap. I he sabut que el mal de cap duraria tot el dia i no em deixaria treballar.
Normalment no tinc mal de cap. Ja no recordo l'últim cop. Però... però sé que quan ve, em costarà treballar.
He anat a treballar sense massa ganes. Sabia que avui no faria res de bo. A més, això està desert.
Després de molestar una miqueta a l'Anna amb l'Skype (si és que, ja és ben bé... ens l'han instal.lat a la feina perquè el fem servir. Però, és clar, a qui se li acudeix instal.lar-nos l'Skype perquè el fem servir per raons de feina? Em sembla que no l'he fet servir mai per raons de feina!!!), he fet endreça.
Un cop a l'any agafo tots els papers acomulats, aquells papers que es queden a sobre la taula, formant una pila (o dues, o tres...) i els poso al seu lloc. Normalment és abans de les vacances, però aquest any ha sigut estrany.
Així que he començat a posar coses al seu lloc, seguint unes quantes regles.
La primera, i la més important. Una regla del meu jefe: "Si no sabies que ho tenies, i no saps què és, tira-ho!" Si ho diu el jefe, li haurem de fer cas, no? Vull dir que jo puc tenir un arxiu a l'ordenador (no, només feia neteja de papers, la de l'ordenador pel proper dia que tingui mal de cap), en alguna carpeta amagada, i no sabia que el tenia (pensava que aquella carpeta estava buida, o és una carpeta temporal) i no sé què hi ha dins. Ell diu: "no l'obris. Esborra'l!" Té la seva lògica. Si no saps què coi hi ha allà dins, i no esperaves trobar-te'l, perquè allà dintre no hi hauria d'haver res, aleshores esborra'l, perquè tampoc el buscaràs allà.
Jo tinc un munt de papers amb gargots i explicacions de coses que després sóc incapaç d'entendre. Coses que faig per mi, però que després no tiro, o el que sigui. Explicacions en un paper de coses que vaig fer fa temps i que no estan lligades amb res. Que hauria d'haver tirat en el seu moment, però que deixo al piló, perquè pot ser que ho necessiti un parell de dies més tard. Però no més enllà. Això s'ha de tirar. Mai ho buscaria. I intentar saber què és, només fa perdre temps. I això que jo sóc de guardar coses... per llançar-les totes de cop un dia com avui!
I segona, s'han d'aprofitar els folis. Necessito molts folis per fer anotacions que després acabaré tirant. Papers per fer càlculs i dibuixos que només entenc jo. I papers per explicar les coses que em vinguin a preguntar.
Ah! Però aquests són dos papers diferents!
Els papers que utilitzo per quan algú em ve a preguntar alguna cosa són folis que tenen tota una cara en blanc i l'altra és per llançar.
Però per fer els meus gargots, no m'atreveixo a fer-ho en folis grossos. Els meus gargots normalment els faig en folis partits per la meitat. Només que hi hagi mitja cara de foli mig buida, ja els aprofito per fer les meves coses. I són els meus folis. Van perfectes!
Ah! Això no és el desert del tot. Ha passat una noia en un moment i m'ha mirat com si fos rareta...
A la pila de folis que tinc per si algú em pregunta alguna cosa, quan hi afegeixo folis, on els afegeixo? Exacte! Els afegeixo a baix! Per què? Doncs perquè els folis, no ens enganyem, es fan malbé i s'acaben tornant groguencs un dia o un altre. Si els posés a sobre, sempre agafaria els últims folis que he posat a la pila, i això faria que a baix quedés un grupet de folis que, a part de ser relíquies, i si mirés què hi ha al darrere m'espantaria, acabarien essent folis groguencs que em faria vergonya d'utilitzar i serien folis "perduts". Així, els puc anar aprofitant.
Apa, vaig cap a casa a veure si anant a fer un passeig marxa el mal de cap i a la tarda puc fer una mica de la feina que tenia preparada per avui!
Quan m'he aixecat al matí ja tenia mal de cap. I he sabut que el mal de cap duraria tot el dia i no em deixaria treballar.
Normalment no tinc mal de cap. Ja no recordo l'últim cop. Però... però sé que quan ve, em costarà treballar.
He anat a treballar sense massa ganes. Sabia que avui no faria res de bo. A més, això està desert.
Després de molestar una miqueta a l'Anna amb l'Skype (si és que, ja és ben bé... ens l'han instal.lat a la feina perquè el fem servir. Però, és clar, a qui se li acudeix instal.lar-nos l'Skype perquè el fem servir per raons de feina? Em sembla que no l'he fet servir mai per raons de feina!!!), he fet endreça.
Un cop a l'any agafo tots els papers acomulats, aquells papers que es queden a sobre la taula, formant una pila (o dues, o tres...) i els poso al seu lloc. Normalment és abans de les vacances, però aquest any ha sigut estrany.
Així que he començat a posar coses al seu lloc, seguint unes quantes regles.
La primera, i la més important. Una regla del meu jefe: "Si no sabies que ho tenies, i no saps què és, tira-ho!" Si ho diu el jefe, li haurem de fer cas, no? Vull dir que jo puc tenir un arxiu a l'ordenador (no, només feia neteja de papers, la de l'ordenador pel proper dia que tingui mal de cap), en alguna carpeta amagada, i no sabia que el tenia (pensava que aquella carpeta estava buida, o és una carpeta temporal) i no sé què hi ha dins. Ell diu: "no l'obris. Esborra'l!" Té la seva lògica. Si no saps què coi hi ha allà dins, i no esperaves trobar-te'l, perquè allà dintre no hi hauria d'haver res, aleshores esborra'l, perquè tampoc el buscaràs allà.
Jo tinc un munt de papers amb gargots i explicacions de coses que després sóc incapaç d'entendre. Coses que faig per mi, però que després no tiro, o el que sigui. Explicacions en un paper de coses que vaig fer fa temps i que no estan lligades amb res. Que hauria d'haver tirat en el seu moment, però que deixo al piló, perquè pot ser que ho necessiti un parell de dies més tard. Però no més enllà. Això s'ha de tirar. Mai ho buscaria. I intentar saber què és, només fa perdre temps. I això que jo sóc de guardar coses... per llançar-les totes de cop un dia com avui!
I segona, s'han d'aprofitar els folis. Necessito molts folis per fer anotacions que després acabaré tirant. Papers per fer càlculs i dibuixos que només entenc jo. I papers per explicar les coses que em vinguin a preguntar.
Ah! Però aquests són dos papers diferents!
Els papers que utilitzo per quan algú em ve a preguntar alguna cosa són folis que tenen tota una cara en blanc i l'altra és per llançar.
Però per fer els meus gargots, no m'atreveixo a fer-ho en folis grossos. Els meus gargots normalment els faig en folis partits per la meitat. Només que hi hagi mitja cara de foli mig buida, ja els aprofito per fer les meves coses. I són els meus folis. Van perfectes!
Ah! Això no és el desert del tot. Ha passat una noia en un moment i m'ha mirat com si fos rareta...
A la pila de folis que tinc per si algú em pregunta alguna cosa, quan hi afegeixo folis, on els afegeixo? Exacte! Els afegeixo a baix! Per què? Doncs perquè els folis, no ens enganyem, es fan malbé i s'acaben tornant groguencs un dia o un altre. Si els posés a sobre, sempre agafaria els últims folis que he posat a la pila, i això faria que a baix quedés un grupet de folis que, a part de ser relíquies, i si mirés què hi ha al darrere m'espantaria, acabarien essent folis groguencs que em faria vergonya d'utilitzar i serien folis "perduts". Així, els puc anar aprofitant.
Apa, vaig cap a casa a veure si anant a fer un passeig marxa el mal de cap i a la tarda puc fer una mica de la feina que tenia preparada per avui!
diumenge, 10 d’agost del 2008
Friends en italià
Opció: posar la tele.
Resultat: totes en italià.
Així que, mentre m'estic morint de gana, i mentre espero que passi una hora perquè arribi el jefe, poso la tele. M'estiraria, però em quedaria fregida i em despertaria a mitja nit mig morta de gana (o morta del tot!)
He esmorzat a les 5 del matí. He dinat a les 12. Estic acostumada a sopar a les 8. Són les 8. No acostumo a queixar-me de gana, però avui...
Per què entenc la tele? La tele l'entenc sense mirar què fan, i no perquè em sàpiga els capítols de Friends de memòria. Aleshores, per què és tan difícil entendre la gent d'aquest poble?
Per cert, diuen que em van contestar. He vist el mail enviat. Jo no vaig rebre res. I vaig mirar l'spam...
M'hagués estalviat uns quants maldecaps, si l'hagués rebut. Ara... buf, ara pateixo per l'altre hotel.
És que no puc deixar de patir?
Resultat: totes en italià.
Així que, mentre m'estic morint de gana, i mentre espero que passi una hora perquè arribi el jefe, poso la tele. M'estiraria, però em quedaria fregida i em despertaria a mitja nit mig morta de gana (o morta del tot!)
He esmorzat a les 5 del matí. He dinat a les 12. Estic acostumada a sopar a les 8. Són les 8. No acostumo a queixar-me de gana, però avui...
Per què entenc la tele? La tele l'entenc sense mirar què fan, i no perquè em sàpiga els capítols de Friends de memòria. Aleshores, per què és tan difícil entendre la gent d'aquest poble?
Per cert, diuen que em van contestar. He vist el mail enviat. Jo no vaig rebre res. I vaig mirar l'spam...
M'hagués estalviat uns quants maldecaps, si l'hagués rebut. Ara... buf, ara pateixo per l'altre hotel.
És que no puc deixar de patir?
dissabte, 9 d’agost del 2008
Plou
Tinc gana. He dinat a les 12. Un tros de pizza reescalfada. I prou. És tard, i estic cansada. Ha sigut un dia molt llarg.
Truco i no m'agafa el telèfon. No puc enviar cap sms. No sé quan vindrà, ni si vindrà avui o demà.
No puc sopar a l'hotel. Hauria de buscar algun lloc per menjar. Però, on? Tot està tancat. És diumenge. I... buf! Tinc gana.
M'espero?
A qui truco sap on menjar. O, com a mínim, s'entèn amb la gent del país.
Jo hauria de sortir. Començo a estar marejada de cansada i gana.
I si surto a veure alguna cosa? Menjar, vull menjar! Ni que sigui el que sigui. I dormir, vull dormir!
Però, a sobre, plou.
Truco i no m'agafa el telèfon. No puc enviar cap sms. No sé quan vindrà, ni si vindrà avui o demà.
No puc sopar a l'hotel. Hauria de buscar algun lloc per menjar. Però, on? Tot està tancat. És diumenge. I... buf! Tinc gana.
M'espero?
A qui truco sap on menjar. O, com a mínim, s'entèn amb la gent del país.
Jo hauria de sortir. Començo a estar marejada de cansada i gana.
I si surto a veure alguna cosa? Menjar, vull menjar! Ni que sigui el que sigui. I dormir, vull dormir!
Però, a sobre, plou.
divendres, 8 d’agost del 2008
El somriure d'una nena
M'agraden els camps just després de segar, ara a l'estiu. M'agrada passar i veure les bales de palla repartides pel mig dels camps. Després les ajunten totes i les recullen, però els primers dies, quan les bales estan separades, m'encanten.
Segurament que és perquè també em recorda què hi havia abans. Els últims dies, abans de segar els camps, tots tenen un color groc apagat que em fa por, perquè penso que una petita espurna faria cremar-ho tot. Un cop segats, els camps ja no donen aquesta impressió.
Sóc camí del consultori. Em pregunto què em trobaré avui. L'últim cop vaig arribar en molt mal moment: la secretària (o com es digui la dona que atèn) acabava de marxar a esmorzar. Em va veure, és clar. Però era la seva hora d'esmorzar i em va fer esperar 20 minuts sense dir-me res, ni tan sols que si tenia alguna cosa a fer, que tornés més tard. Era la seva hora d'esmorzar i tenia dret a fer-me esperar. Però 20 minuts! Aquell dia jo em vaig desviar camí de l'hospital i aquests 20 minuts van ser 20 minuts menys que vaig fer companyia a ma mare.
Entro just darrere d'una nena. Té uns 10 o 11 anys. Me la miro. Em sona. Qui és? La seva cara em sona terriblement. He de conèixer el seu pare o a la seva mare. Però... qui és? No me'n puc recordar.
La secretària parla per telèfon. No és res de feina. Ni tan sols aixeca el cap. Veig que la nena només porta unes receptes a fer. Estic a punt de dir-li que les deixi al seu lloc. Quan jo tenia la seva edat, per molestar-la i no deixar les receptes al lloc, m'havia arribat a caure cada esbroncada!
Però, oh miracle! La dona li agafa les receptes amb un somriure. Oh, miracle! A què és deu aquesta amabilitat tan sobtada?
Agafo la baixa i les receptes. Agafo el cotxe, i vaig a la farmàcia. Deixo el cotxe davant d'un gual. No hi ha aparcament, però sé que ningú em dirà res. És el gual del garatge de la meva cosina, i és (o hauria de ser) a treballar. I, de qualsevol manera, si veu el meu cotxe, sabrà que és el meu i, abans no hagi anat a preguntar a sa mare si sóc a casa seva, jo ja hauré tornat de la farmàcia.
Però... oh! Resulta que, de les 50 receptes que han fet a la meva mare, cap és la que havia demanat! A sobre, després de tot plegat, ara no pot prendre cap medicament, excepte un que no s'han atrevit a treure-li, i és el que necessitava. Apa, torna a agar el cotxe, i vés-te a barallar amb la secretària.
He de dir que la cosa ha sigut xunga. La dona volia que hi tornés a la tarda, i que demanés hora amb el metge. Això volia dir tornar a agafar el cotxe a la tarda, anar-se a esperar una bona estona, i haver de tornar a fer el viatge fins el refotut poble el dilluns altre cop, perquè avui a la tarda la farmàcia està tancada. O sigui, 3 viatges per una cosa que podria haver fet amb un de sol!
Però encara no hi sóc. Estava cabrejada. Cabrejadíssima. I, mentre buscava les claus del cotxe, m'he creuat amb un grup de mainada.
Ni me'ls he mirat. Normalment me'ls miro, perquè em fan somriure. Sempre dic que m'agrada la mainada. Després de passar una estona amb ells, els problemes són menys problemes i t'oblides de les preocupacions.
I, de cop, sento una veu infantil:
- Llum! Llum!
La filla de la meva cosina, que anava entre la mainada.
- Hola, maca. On vas?
He acabat recorreguent una illa de cases amb la nena de la mà, en direcció contrària a la del cotxe. I, de mentres, ella m'anava parlant.
- I què hi fas, aquí?
Al final, fins i tot una nena m'ha preguntat que per què estava malalta la meva mare.
L'he deixat a davant de la porta del casal. Amb els altres nens.
I, com sempre passa, quan ella ha marxat, jo he continuat amb la meva. He desfet el camí fet de la mà de la nena, però ara ja no estava enfadada. Ara portava un somriure d'orella a orella.
I només ha sigut pel somriure d'una nena.
Segurament que és perquè també em recorda què hi havia abans. Els últims dies, abans de segar els camps, tots tenen un color groc apagat que em fa por, perquè penso que una petita espurna faria cremar-ho tot. Un cop segats, els camps ja no donen aquesta impressió.
Sóc camí del consultori. Em pregunto què em trobaré avui. L'últim cop vaig arribar en molt mal moment: la secretària (o com es digui la dona que atèn) acabava de marxar a esmorzar. Em va veure, és clar. Però era la seva hora d'esmorzar i em va fer esperar 20 minuts sense dir-me res, ni tan sols que si tenia alguna cosa a fer, que tornés més tard. Era la seva hora d'esmorzar i tenia dret a fer-me esperar. Però 20 minuts! Aquell dia jo em vaig desviar camí de l'hospital i aquests 20 minuts van ser 20 minuts menys que vaig fer companyia a ma mare.
Entro just darrere d'una nena. Té uns 10 o 11 anys. Me la miro. Em sona. Qui és? La seva cara em sona terriblement. He de conèixer el seu pare o a la seva mare. Però... qui és? No me'n puc recordar.
La secretària parla per telèfon. No és res de feina. Ni tan sols aixeca el cap. Veig que la nena només porta unes receptes a fer. Estic a punt de dir-li que les deixi al seu lloc. Quan jo tenia la seva edat, per molestar-la i no deixar les receptes al lloc, m'havia arribat a caure cada esbroncada!
Però, oh miracle! La dona li agafa les receptes amb un somriure. Oh, miracle! A què és deu aquesta amabilitat tan sobtada?
Agafo la baixa i les receptes. Agafo el cotxe, i vaig a la farmàcia. Deixo el cotxe davant d'un gual. No hi ha aparcament, però sé que ningú em dirà res. És el gual del garatge de la meva cosina, i és (o hauria de ser) a treballar. I, de qualsevol manera, si veu el meu cotxe, sabrà que és el meu i, abans no hagi anat a preguntar a sa mare si sóc a casa seva, jo ja hauré tornat de la farmàcia.
Però... oh! Resulta que, de les 50 receptes que han fet a la meva mare, cap és la que havia demanat! A sobre, després de tot plegat, ara no pot prendre cap medicament, excepte un que no s'han atrevit a treure-li, i és el que necessitava. Apa, torna a agar el cotxe, i vés-te a barallar amb la secretària.
He de dir que la cosa ha sigut xunga. La dona volia que hi tornés a la tarda, i que demanés hora amb el metge. Això volia dir tornar a agafar el cotxe a la tarda, anar-se a esperar una bona estona, i haver de tornar a fer el viatge fins el refotut poble el dilluns altre cop, perquè avui a la tarda la farmàcia està tancada. O sigui, 3 viatges per una cosa que podria haver fet amb un de sol!
Però encara no hi sóc. Estava cabrejada. Cabrejadíssima. I, mentre buscava les claus del cotxe, m'he creuat amb un grup de mainada.
Ni me'ls he mirat. Normalment me'ls miro, perquè em fan somriure. Sempre dic que m'agrada la mainada. Després de passar una estona amb ells, els problemes són menys problemes i t'oblides de les preocupacions.
I, de cop, sento una veu infantil:
- Llum! Llum!
La filla de la meva cosina, que anava entre la mainada.
- Hola, maca. On vas?
He acabat recorreguent una illa de cases amb la nena de la mà, en direcció contrària a la del cotxe. I, de mentres, ella m'anava parlant.
- I què hi fas, aquí?
Al final, fins i tot una nena m'ha preguntat que per què estava malalta la meva mare.
L'he deixat a davant de la porta del casal. Amb els altres nens.
I, com sempre passa, quan ella ha marxat, jo he continuat amb la meva. He desfet el camí fet de la mà de la nena, però ara ja no estava enfadada. Ara portava un somriure d'orella a orella.
I només ha sigut pel somriure d'una nena.
dijous, 7 d’agost del 2008
No vols caldo?
Els meus plans per l'estiu eren clars:
Primer, marxava. Uns quants dies.
Després, em passava una setmana a l'hospital.
I després, em passava la resta de l'estiu treballant, perquè em convenia, i necessitava tot l'estiu.
Vaig marxar, sí.
Vaig passar una setmana a l'hospital, sí.
Però ja he perdut el compte dels dies que hi vaig estar. No sé a quin dia visc, ni de la setmana, ni del mes. Per sort, m'ajuda el rellotge de l'ordenador! Però fa tants de dies que no sé ni quan són els caps de setmana, ni res de res, que ja he perdut el sentit del temps.
Ara semblava que la cosa millorava.
Semblava?
Amb ma mare a casa, les coses semblava que haurien d'anar millor. Avui només l'havia de portar a la ciutat el matí. Bona part del matí donant volts, però... hi ha la tarda, no?
Demà només he d'anar a la farmàcia, a buscar la baixa, a portar la baixa al seu lloc de treball... no, demà tampoc hauré de fer tant (tema supermercats ja no els compto). Semblava que la cosa anava de baixa.
Però és que a casa ara hi ha dos malalts.
I el segon, per dir-ho d'alguna manera, no és massa bon malalt.
I jo ja fa tants dies que no treballo que ja ni recordo per on havia de començar.
I el principal problema és que tothom dóna per sentat que estic de vacances i no tinc res a fer.
I jo tenia tot un calendari molt apretat de coses que havia d'acabar, que havia de treballar duríssim. I ja n'he perdut dues setmanes!
I, a sobre, em sento egoista per pensar això.
Però llavors penso que si hagués d'anar a treballar, algú m'hauria d'ajudar, no? Que de família en tinc un bon tros.
Però com que representa que estic de vacances...
I llavors em torno a sentir egoista. Perquè són els meus pares i en principi els hauria de cuidar. I no m'hauria de preocupar per la feina.
Però si fos una feina que no pogués fer a casa, ara hauria d'anar a treballar, i el que estic fent és no fer la feina. I què et donen? 3 dies per un ingrès? Ja fa molts dies que em vaig gastar els dies!
Tot i així, tampoc tinc l'obligació d'anar-hi. No a l'agost. Però si uns quants dies de juliol que no hi vaig anar.
He de tornar a saber a quin dia visc. I intentar anar a treballar, ni que sigui una estona. Que aquí a casa no em deixen fer res.
La setmana que ve. Dilluns.
Però quants dies fa que dic demà? O dilluns? Ja ni ho sé, perquè ja no sé ni a quin dia visc!
Primer, marxava. Uns quants dies.
Després, em passava una setmana a l'hospital.
I després, em passava la resta de l'estiu treballant, perquè em convenia, i necessitava tot l'estiu.
Vaig marxar, sí.
Vaig passar una setmana a l'hospital, sí.
Però ja he perdut el compte dels dies que hi vaig estar. No sé a quin dia visc, ni de la setmana, ni del mes. Per sort, m'ajuda el rellotge de l'ordenador! Però fa tants de dies que no sé ni quan són els caps de setmana, ni res de res, que ja he perdut el sentit del temps.
Ara semblava que la cosa millorava.
Semblava?
Amb ma mare a casa, les coses semblava que haurien d'anar millor. Avui només l'havia de portar a la ciutat el matí. Bona part del matí donant volts, però... hi ha la tarda, no?
Demà només he d'anar a la farmàcia, a buscar la baixa, a portar la baixa al seu lloc de treball... no, demà tampoc hauré de fer tant (tema supermercats ja no els compto). Semblava que la cosa anava de baixa.
Però és que a casa ara hi ha dos malalts.
I el segon, per dir-ho d'alguna manera, no és massa bon malalt.
I jo ja fa tants dies que no treballo que ja ni recordo per on havia de començar.
I el principal problema és que tothom dóna per sentat que estic de vacances i no tinc res a fer.
I jo tenia tot un calendari molt apretat de coses que havia d'acabar, que havia de treballar duríssim. I ja n'he perdut dues setmanes!
I, a sobre, em sento egoista per pensar això.
Però llavors penso que si hagués d'anar a treballar, algú m'hauria d'ajudar, no? Que de família en tinc un bon tros.
Però com que representa que estic de vacances...
I llavors em torno a sentir egoista. Perquè són els meus pares i en principi els hauria de cuidar. I no m'hauria de preocupar per la feina.
Però si fos una feina que no pogués fer a casa, ara hauria d'anar a treballar, i el que estic fent és no fer la feina. I què et donen? 3 dies per un ingrès? Ja fa molts dies que em vaig gastar els dies!
Tot i així, tampoc tinc l'obligació d'anar-hi. No a l'agost. Però si uns quants dies de juliol que no hi vaig anar.
He de tornar a saber a quin dia visc. I intentar anar a treballar, ni que sigui una estona. Que aquí a casa no em deixen fer res.
La setmana que ve. Dilluns.
Però quants dies fa que dic demà? O dilluns? Ja ni ho sé, perquè ja no sé ni a quin dia visc!
dimecres, 6 d’agost del 2008
Genial
Ens trobem per dinar amb el meu pare en un lloc entre l'hospital i la ciutat. Jo vinc de l'hospital. Dinarem, i llavors ell anirà cap a l'hospital, i jo cap a casa.
El dilluns el metge va dir que avui la meva mare ja podria tornar a casa.
Però ahir va passar un altre metge i va dir que no.
És el problema de que no passin sempre els mateixos metges...
Una infermera li ha dit a la meva mare al matí que havia estat molt greu. De fet, tots els metges la coneixien, i més d'un metge ha passat per allà per veure a la senyora de... Suposo que no hi ha cap pacient a l'hospital de qui els metges en general en sàpiguen més l'historial... o potser sí, mai se sap.
Quan acabem de dinar, miro l'hora. Són les 3. El metge sol passar entre dos quarts de tres i les tres.
Truco amb recança, a veure què li ha dit el metge. Com li digui que s'ha de quedar un dia més, serà un cop dur.
- Hola.
- Hola.
- Com estàs?
- Mira... m'estic vestint per marxar.
- Què?
- Que m'estic vestint per marxar.
- I la recuperació?
- El metge m'ha dit que, si volia, no calia que en fes.
Penjo.
Jo no la puc portar en el meu cotxe. És massa petit, i no hi podria pujar. És per això que no m'he esperat a que passés el metge. Per això i perquè en principi el tracte era que avui havia d'anar a recuperació i després ja veuríem si marxava.
Potser ha volgut sortir per cames abans que el metge es fes enrere? No m'estranyaria gens ni mica.
El meu pare se'm mira, amb cara interrogativa.
- Apa, ja pots anar a l'hopital a buscar-la, que el metge li ha dit que si no volia no calia que anés a recuperació i li ha faltat temps per vestir-se per marxar!
El dilluns el metge va dir que avui la meva mare ja podria tornar a casa.
Però ahir va passar un altre metge i va dir que no.
És el problema de que no passin sempre els mateixos metges...
Una infermera li ha dit a la meva mare al matí que havia estat molt greu. De fet, tots els metges la coneixien, i més d'un metge ha passat per allà per veure a la senyora de... Suposo que no hi ha cap pacient a l'hospital de qui els metges en general en sàpiguen més l'historial... o potser sí, mai se sap.
Quan acabem de dinar, miro l'hora. Són les 3. El metge sol passar entre dos quarts de tres i les tres.
Truco amb recança, a veure què li ha dit el metge. Com li digui que s'ha de quedar un dia més, serà un cop dur.
- Hola.
- Hola.
- Com estàs?
- Mira... m'estic vestint per marxar.
- Què?
- Que m'estic vestint per marxar.
- I la recuperació?
- El metge m'ha dit que, si volia, no calia que en fes.
Penjo.
Jo no la puc portar en el meu cotxe. És massa petit, i no hi podria pujar. És per això que no m'he esperat a que passés el metge. Per això i perquè en principi el tracte era que avui havia d'anar a recuperació i després ja veuríem si marxava.
Potser ha volgut sortir per cames abans que el metge es fes enrere? No m'estranyaria gens ni mica.
El meu pare se'm mira, amb cara interrogativa.
- Apa, ja pots anar a l'hopital a buscar-la, que el metge li ha dit que si no volia no calia que anés a recuperació i li ha faltat temps per vestir-se per marxar!
dimarts, 5 d’agost del 2008
Samarretes amb missatge
M'encanten les samarretes personalitzades, amb algun tipus de missatge. Me'n faria alguna... si sabés què posar-hi!
La samarreta de la Tirai és genial. A més, té un color molt maco :-D
Aquests dies que vaig ser fora hi havia una dona que estava embarassada. Estava molt embarassada. I un dels dies portava una samarreta, on hi havia escrit: "j'arrive en septemvre" (suposant que ho hagi escrit bé). Em va semblar molt original, i de fet li servia perquè la gent li preguntés (o no li preguntés).
Vull una samarreta original. Potser per aquest estiu no, però sí per l'estiu següent. M'encanten!
Però ha de ser una frase que m'hagi empescat jo. I que no sigui una frase d'aquestes fetes... Bé, ja veurem.
Per què dic tot això?
Avui estava dinant. Al restaurant més proper a l'hospital. Quan hi hem entrat, hi havia una colla de paletes. Un el tenia d'esquena. Era un noi jovenet, d'uns 20 anys. I portava una samarreta que m'he hagut de mirar. Me l'he llegit i m'ha fet somriure. Perquè la inscripció era genial. D'acord, no és una frase que jo portaria (i no perquè estigui en castellà...) com la d'aquella noia que hi portava escrit: "Sóc soltera, i busco parella". Sí, això ho portava una noia l'altre dia en una samarreta. Però he de reconèixer que la frase de la samarreta era enginyosa.
Que què deia?
SOY VIRGEN
(pero esta camiseta es vieja)
La samarreta de la Tirai és genial. A més, té un color molt maco :-D
Aquests dies que vaig ser fora hi havia una dona que estava embarassada. Estava molt embarassada. I un dels dies portava una samarreta, on hi havia escrit: "j'arrive en septemvre" (suposant que ho hagi escrit bé). Em va semblar molt original, i de fet li servia perquè la gent li preguntés (o no li preguntés).
Vull una samarreta original. Potser per aquest estiu no, però sí per l'estiu següent. M'encanten!
Però ha de ser una frase que m'hagi empescat jo. I que no sigui una frase d'aquestes fetes... Bé, ja veurem.
Per què dic tot això?
Avui estava dinant. Al restaurant més proper a l'hospital. Quan hi hem entrat, hi havia una colla de paletes. Un el tenia d'esquena. Era un noi jovenet, d'uns 20 anys. I portava una samarreta que m'he hagut de mirar. Me l'he llegit i m'ha fet somriure. Perquè la inscripció era genial. D'acord, no és una frase que jo portaria (i no perquè estigui en castellà...) com la d'aquella noia que hi portava escrit: "Sóc soltera, i busco parella". Sí, això ho portava una noia l'altre dia en una samarreta. Però he de reconèixer que la frase de la samarreta era enginyosa.
Que què deia?
SOY VIRGEN
(pero esta camiseta es vieja)
dilluns, 4 d’agost del 2008
Com treure una abella de dintre d'un cotxe?
Recordo que quan em vaig voler treure el carnet de conduir, vaig anar a casa d'un nen que havia vingut al cole amb mi. El seu pare era professor d'autoescola. Em va dir que anés a l'autoescola, i que em donarien els llibres, i ell ja em faria les classes pràctiques.
Em vaig presentar a l'autoescola un dia a mig matí. La noia de la recepció em va donar un llibret d'aquests que "donen" i em va dir que me'l mirés i que hi tornés l'endemà a la tarda.
L'endemà a la tarda, vaig entrar a l'autoescola i, per desgràcia meva, hi havia dues de les noies més riques i pijes del poble, fent classes. Feia un mes que anaven a classes de teòrica. Eren un any més petites que jo. A elles els "tocava" treure's el carnet aquell any, jo anava amb retard. Total, a Barcelona no necessitava carnet i no tenia diners per comprar-me un cotxe...
L'encarregada ens va donar un test per fer. El resultat?
Les dues noies del meu poble van fallar-ne moltes.
Llavors va venir cap a mi.
- N'has fallat una.
- Sí, ja ho sé, és que això de l'abella no sortia al llibre.
- Com?
- Que les altres preguntes sortien explicades al llibre, però aquesta de l'abella no.
- Que t'has llegit el llibre?
- Sí, és clar, i em vaig estudiar les distàncies i les velocitats i aquestes coses. No em vas dir que me'l mirés?
- Però si te'l vaig donar ahir!!!
No cal dir que les noies em van mirar amb ràbia i, si abans d'aquell dia m'havien tingut ràbia, ara la ràbia era enorme.
Vaig seguir fent testos, i feia molt pocs errors, així que el primer dia que vaig poder anar a examen, vaig anar-hi. Quan vaig tornar per allà per pagar les pràctiques, la noia encara em mirava amb admiració.
Però hi va haver una pregunta que mai vaig saber quina era la resposta correcta. Vaig fallar-la en aquell primer test, i em va sortir en un altre test més tard, la vaig tornar a fallar, però l'ordenador no em va dir quina era la resposta correcta.
Si t'entra una abella a dintre el cotxe, què has de fer? Recordo les opcions. Parar i fer-la sortir del cotxe. Obrir les finestres fins a baix i seguir conduint, esperant que surti. Més opcions? No les recordo. Algú en sap la resposta? Potser la Laia?
Avui m'ha entrat una espècie d'insecte que no era una abella. Era molt més gros. Anava conduint i...
Com trec l'abella de dintre el cotxe?
Paro? Obro les finestres?
Mai vaig preguntar quina era la resposta correcta.
I mai vaig saber quina era.
Per què serà que aquelles preguntes que deixes sense contestar et segueixen perseguint tota la vida?
Em vaig presentar a l'autoescola un dia a mig matí. La noia de la recepció em va donar un llibret d'aquests que "donen" i em va dir que me'l mirés i que hi tornés l'endemà a la tarda.
L'endemà a la tarda, vaig entrar a l'autoescola i, per desgràcia meva, hi havia dues de les noies més riques i pijes del poble, fent classes. Feia un mes que anaven a classes de teòrica. Eren un any més petites que jo. A elles els "tocava" treure's el carnet aquell any, jo anava amb retard. Total, a Barcelona no necessitava carnet i no tenia diners per comprar-me un cotxe...
L'encarregada ens va donar un test per fer. El resultat?
Les dues noies del meu poble van fallar-ne moltes.
Llavors va venir cap a mi.
- N'has fallat una.
- Sí, ja ho sé, és que això de l'abella no sortia al llibre.
- Com?
- Que les altres preguntes sortien explicades al llibre, però aquesta de l'abella no.
- Que t'has llegit el llibre?
- Sí, és clar, i em vaig estudiar les distàncies i les velocitats i aquestes coses. No em vas dir que me'l mirés?
- Però si te'l vaig donar ahir!!!
No cal dir que les noies em van mirar amb ràbia i, si abans d'aquell dia m'havien tingut ràbia, ara la ràbia era enorme.
Vaig seguir fent testos, i feia molt pocs errors, així que el primer dia que vaig poder anar a examen, vaig anar-hi. Quan vaig tornar per allà per pagar les pràctiques, la noia encara em mirava amb admiració.
Però hi va haver una pregunta que mai vaig saber quina era la resposta correcta. Vaig fallar-la en aquell primer test, i em va sortir en un altre test més tard, la vaig tornar a fallar, però l'ordenador no em va dir quina era la resposta correcta.
Si t'entra una abella a dintre el cotxe, què has de fer? Recordo les opcions. Parar i fer-la sortir del cotxe. Obrir les finestres fins a baix i seguir conduint, esperant que surti. Més opcions? No les recordo. Algú en sap la resposta? Potser la Laia?
Avui m'ha entrat una espècie d'insecte que no era una abella. Era molt més gros. Anava conduint i...
Com trec l'abella de dintre el cotxe?
Paro? Obro les finestres?
Mai vaig preguntar quina era la resposta correcta.
I mai vaig saber quina era.
Per què serà que aquelles preguntes que deixes sense contestar et segueixen perseguint tota la vida?
diumenge, 3 d’agost del 2008
Ha crescut
De petita, sempre havia dit que ma mare em treia mig pam. N'estava convençuda, i hagués jurat que em treia mig pam.
Però, de gran, m'havia trobat sovint amb ella, passant davant d'un mirall que hi ha a casa. Ens mirava a les dues, i veia que teníem la mateixa alçada.
No podia ser. Havia crescut jo? No, no podia pas ser! Jo seguia tenint la mateixa alçada, però a ella la veia més o menys de la meva alçada, tot i tenir el record que fa... quant? Cinc? Deu anys? Ella era molt més alta que jo.
Pensava que la memòria m'enganyava i que, tot i treure'm un dit o dos, ella sempre m'havia tret això: un dit o dos. I que em traiés mig pam, ja d'adulta, m'ho havia inventat.
L'altre dia la vaig acompanyar al lavabo. Un cop va ser allà, es va aixecar i es va pentinar. Vam coincidir ella i jo, juntes, a davant del mirall del lavabo.
Em treia mig pam.
No en vaig fer cas. Vaig pensar que era cosa meva.
Però no. Avui anàvem passadís amunt, passadís avall, fent recuperació.
Em treia un pam.
Quan tornava cap a casa me n'he adonat. Ara torna a ser ella. Ara torna a tenir l'alçada que havia tingut.
El meu pare li deia, aquests últims anys, que s'estava quedant petita. Però per algú que fa gairebé 2 metres, i que li treu més d'un pam a ma mare, és difícil de veure.
Tot i així, tenia raó.
No sé quan va començar. Ni la rapidesa amb què va passar. No me'n vaig adonar, però mica en mica, es va anar encongint.
I ara, de cop, amb cinquanta-i-tants anys, ha crescut. Avui és mig pam més alta que fa un parell de setmanes.
Però, de gran, m'havia trobat sovint amb ella, passant davant d'un mirall que hi ha a casa. Ens mirava a les dues, i veia que teníem la mateixa alçada.
No podia ser. Havia crescut jo? No, no podia pas ser! Jo seguia tenint la mateixa alçada, però a ella la veia més o menys de la meva alçada, tot i tenir el record que fa... quant? Cinc? Deu anys? Ella era molt més alta que jo.
Pensava que la memòria m'enganyava i que, tot i treure'm un dit o dos, ella sempre m'havia tret això: un dit o dos. I que em traiés mig pam, ja d'adulta, m'ho havia inventat.
L'altre dia la vaig acompanyar al lavabo. Un cop va ser allà, es va aixecar i es va pentinar. Vam coincidir ella i jo, juntes, a davant del mirall del lavabo.
Em treia mig pam.
No en vaig fer cas. Vaig pensar que era cosa meva.
Però no. Avui anàvem passadís amunt, passadís avall, fent recuperació.
Em treia un pam.
Quan tornava cap a casa me n'he adonat. Ara torna a ser ella. Ara torna a tenir l'alçada que havia tingut.
El meu pare li deia, aquests últims anys, que s'estava quedant petita. Però per algú que fa gairebé 2 metres, i que li treu més d'un pam a ma mare, és difícil de veure.
Tot i així, tenia raó.
No sé quan va començar. Ni la rapidesa amb què va passar. No me'n vaig adonar, però mica en mica, es va anar encongint.
I ara, de cop, amb cinquanta-i-tants anys, ha crescut. Avui és mig pam més alta que fa un parell de setmanes.
Prohibit banyar-se
Avui havia quedat que aniria a l'hospital a la tarda. M'he aixecat aviat, i després d'esmorzar, he sortit a fora.
S'hi estava tan bé!
Que he pensat que entrar a dintre a fer feina era desaprofitar la fresca (que ara ja en fa, de calor!)
Però estar-me a fora sense fer res...
He entrat a dintre i m'he recordat d'una cosa que vaig deixar penjada. Els meus llibres d'en Tintin.
I és que, si me'n llegeixo un, l'he de llegir de principi a final. Si començo, no puc parar.
I això em porta algun impediment tècnic, com ara que si tinc feina, o estic molt cansada, no puc posar-me a llegir-lo, perquè m'hi estic una bona estona.
Però avui em volia passar una estona a fora!
He agafat el Tintin que tocava i...
Ostres!
Sí, era un dels mítics. El meu cosí el tenia, però l'havia deixat a casa dels avis. Quants cops l'havia llegit? Molts, segur!
Però no prous...
Quan he arribat a aquesta vinyeta (clicant es pot llegir bé) he tingut una sensació estranya...
Recordava la vinyeta. De fet, recordava les tres coses per les que es queixava el poli.
També recordava el poli, i la llibreteta de les multes.
I la caravana encastada a l'arbre.
Però no recordava qui era el que havia caigut a dintre del llac!
Sé que ho havia comentat algun cop amb algú, que havia parlat de la vinyeta més d'un cop.
Però a ningú li sonava.
I, anys més tard, un dia al matí, em poso a llegir un còmic... i allà està!
S'hi estava tan bé!
Que he pensat que entrar a dintre a fer feina era desaprofitar la fresca (que ara ja en fa, de calor!)
Però estar-me a fora sense fer res...
He entrat a dintre i m'he recordat d'una cosa que vaig deixar penjada. Els meus llibres d'en Tintin.
I és que, si me'n llegeixo un, l'he de llegir de principi a final. Si començo, no puc parar.
I això em porta algun impediment tècnic, com ara que si tinc feina, o estic molt cansada, no puc posar-me a llegir-lo, perquè m'hi estic una bona estona.
Però avui em volia passar una estona a fora!
He agafat el Tintin que tocava i...
Ostres!
Sí, era un dels mítics. El meu cosí el tenia, però l'havia deixat a casa dels avis. Quants cops l'havia llegit? Molts, segur!
Però no prous...
Quan he arribat a aquesta vinyeta (clicant es pot llegir bé) he tingut una sensació estranya...
Recordava la vinyeta. De fet, recordava les tres coses per les que es queixava el poli.
També recordava el poli, i la llibreteta de les multes.
I la caravana encastada a l'arbre.
Però no recordava qui era el que havia caigut a dintre del llac!
Sé que ho havia comentat algun cop amb algú, que havia parlat de la vinyeta més d'un cop.
Però a ningú li sonava.
I, anys més tard, un dia al matí, em poso a llegir un còmic... i allà està!
dissabte, 2 d’agost del 2008
S'han acabat les vacances
M'he passat l'última mitja hora ballant.
Sembla mentida. Em vaig estar uns mesos sense córrer, i com em costa recuperar la forma! Em costa tant! Si ja fa més mesos que estic bé i puc tornar a córrer dels que vaig estar parada.
Però no hi ha manera. Em costa, i amb l'estiu, cada cop em costa més fer l'esforç gros de tornar a recuperar la forma.
Primer vaig dir que m'hi posaria. Però s'acostava l'estiu, els horaris van deixar de ser estrictes, i podia arribar més tard a treballar. En comptes d'anar més estona al gimnàs, o d'arribar aviat igualment, vaig deixar d'anar al gimnàs i em vaig dedicar a fer el manta.
Després me'n vaig anar una setmana. Així que, un parell de setmanes abans, ja vaig decidir que no valia la pena, perquè tot el que guanyés, ho acabaria perdent en una setmana d'inactivitat.
Quan torni de viatge, em vaig dir.
Sabia que hauria d'anar sovint a l'hospital, però ens van dir que seria només una setmana. I les coses haurien d'anar bé. Podia començar sense problemes.
Però les coses es van complicar. La setmana segurament es transformi en tres setmanes. I si només són tres setmanes, podrem estar contents. A més, la setmana va ser molt dura. No tenia ni temps, ni ganes.
Però ara sembla que les coses ja comencen a anar una mica millor. Així que ja puc tornar a pensar en mi.
En tornar a recuperar la meva forma física. Sense anar al gimnàs. Als matins, anant a córrer. O... ballant. Ballar i saltar també m'ajudarà a recuperar una mica la forma física.
S'han acabat les vacances. Dilluns potser encara no tornaré a la feina. Esperaré a que ma mare estigui a casa. Perquè hauré d'anar una bona estona cada dia a l'hospital. Però ja tornaré a treballar. Perquè vull acabar unes coses. Les he d'acabar ja.
I, també, tornaré a intentar recuperar la forma física. Tornaré?
No, no tornaré. Ja he tornat!
Sembla mentida. Em vaig estar uns mesos sense córrer, i com em costa recuperar la forma! Em costa tant! Si ja fa més mesos que estic bé i puc tornar a córrer dels que vaig estar parada.
Però no hi ha manera. Em costa, i amb l'estiu, cada cop em costa més fer l'esforç gros de tornar a recuperar la forma.
Primer vaig dir que m'hi posaria. Però s'acostava l'estiu, els horaris van deixar de ser estrictes, i podia arribar més tard a treballar. En comptes d'anar més estona al gimnàs, o d'arribar aviat igualment, vaig deixar d'anar al gimnàs i em vaig dedicar a fer el manta.
Després me'n vaig anar una setmana. Així que, un parell de setmanes abans, ja vaig decidir que no valia la pena, perquè tot el que guanyés, ho acabaria perdent en una setmana d'inactivitat.
Quan torni de viatge, em vaig dir.
Sabia que hauria d'anar sovint a l'hospital, però ens van dir que seria només una setmana. I les coses haurien d'anar bé. Podia començar sense problemes.
Però les coses es van complicar. La setmana segurament es transformi en tres setmanes. I si només són tres setmanes, podrem estar contents. A més, la setmana va ser molt dura. No tenia ni temps, ni ganes.
Però ara sembla que les coses ja comencen a anar una mica millor. Així que ja puc tornar a pensar en mi.
En tornar a recuperar la meva forma física. Sense anar al gimnàs. Als matins, anant a córrer. O... ballant. Ballar i saltar també m'ajudarà a recuperar una mica la forma física.
S'han acabat les vacances. Dilluns potser encara no tornaré a la feina. Esperaré a que ma mare estigui a casa. Perquè hauré d'anar una bona estona cada dia a l'hospital. Però ja tornaré a treballar. Perquè vull acabar unes coses. Les he d'acabar ja.
I, també, tornaré a intentar recuperar la forma física. Tornaré?
No, no tornaré. Ja he tornat!
divendres, 1 d’agost del 2008
Tot el que no et mata... (2)
Quina solució em queda?
Pujar. Pujar. I pujar.
Gent gran que se'm queda mirant i quan m'acosto miren a una altra banda.
Gent a qui pregunto per l'hotel i no m'entenen o no els entenc jo a ells.
I, és clar, el saber qua quan arribi a l'hotel...
Arribo a l'hotel una hora i quart després d'haver arribat al poble. Ara ric, però m'ha fet una gràcia...
Portava una samarreta grisa, tota canviada de color de la suor.
Demano un taxi...
I em diu que té habitacions!!! Resulta que no em van contestar, però tenen habitacions.
Tinc un dilema moral. Jo no havia pagat res a l'altre hotel. Però havia reservat una habitació. Tot i que... a qui li importa? Fa 75 minuts que dóno voltes per un poble de mala mort!
Queda la part pitjor. Truco a algú. No me l'agafa (ja seria massa bona sort!) Després, em quedo sense saldo. I rebo un sms amb una pregunta. Sé que no puc enviar sms, perquè em farà com una trucada a cobrament revertit. Tampoc puc trucar perquè no tinc saldo.
Espero que els de l'hotel l'avisin de que sóc aquí...
Pujar. Pujar. I pujar.
Gent gran que se'm queda mirant i quan m'acosto miren a una altra banda.
Gent a qui pregunto per l'hotel i no m'entenen o no els entenc jo a ells.
I, és clar, el saber qua quan arribi a l'hotel...
Arribo a l'hotel una hora i quart després d'haver arribat al poble. Ara ric, però m'ha fet una gràcia...
Portava una samarreta grisa, tota canviada de color de la suor.
Demano un taxi...
I em diu que té habitacions!!! Resulta que no em van contestar, però tenen habitacions.
Tinc un dilema moral. Jo no havia pagat res a l'altre hotel. Però havia reservat una habitació. Tot i que... a qui li importa? Fa 75 minuts que dóno voltes per un poble de mala mort!
Queda la part pitjor. Truco a algú. No me l'agafa (ja seria massa bona sort!) Després, em quedo sense saldo. I rebo un sms amb una pregunta. Sé que no puc enviar sms, perquè em farà com una trucada a cobrament revertit. Tampoc puc trucar perquè no tinc saldo.
Espero que els de l'hotel l'avisin de que sóc aquí...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la 