De petita, sempre havia dit que ma mare em treia mig pam. N'estava convençuda, i hagués jurat que em treia mig pam.
Però, de gran, m'havia trobat sovint amb ella, passant davant d'un mirall que hi ha a casa. Ens mirava a les dues, i veia que teníem la mateixa alçada.
No podia ser. Havia crescut jo? No, no podia pas ser! Jo seguia tenint la mateixa alçada, però a ella la veia més o menys de la meva alçada, tot i tenir el record que fa... quant? Cinc? Deu anys? Ella era molt més alta que jo.
Pensava que la memòria m'enganyava i que, tot i treure'm un dit o dos, ella sempre m'havia tret això: un dit o dos. I que em traiés mig pam, ja d'adulta, m'ho havia inventat.
L'altre dia la vaig acompanyar al lavabo. Un cop va ser allà, es va aixecar i es va pentinar. Vam coincidir ella i jo, juntes, a davant del mirall del lavabo.
Em treia mig pam.
No en vaig fer cas. Vaig pensar que era cosa meva.
Però no. Avui anàvem passadís amunt, passadís avall, fent recuperació.
Em treia un pam.
Quan tornava cap a casa me n'he adonat. Ara torna a ser ella. Ara torna a tenir l'alçada que havia tingut.
El meu pare li deia, aquests últims anys, que s'estava quedant petita. Però per algú que fa gairebé 2 metres, i que li treu més d'un pam a ma mare, és difícil de veure.
Tot i així, tenia raó.
No sé quan va començar. Ni la rapidesa amb què va passar. No me'n vaig adonar, però mica en mica, es va anar encongint.
I ara, de cop, amb cinquanta-i-tants anys, ha crescut. Avui és mig pam més alta que fa un parell de setmanes.
diumenge, 3 d’agost del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
Oh! Així encara tinc esperances! Encara puc créixer! Clar que jo sempre he sigut així, bé des dels 12 o 13 anys com a mínim :p
Clar que suposo que això de la teva mare deu tenir més aviat a veure amb l'operació.
:-D
Així jo potser també puc tenir esperances :-P
Sí, té a veure amb l'operació. S'havia anat quedant petita, i de cop, ara torna a ser la de sempre. En realitat no ha crescut, sinó que s'ha desencongit. Però era millor dir que havia crescut que no inventar-se paraules...
Jo medeixo el mateix des dels 10 anys. Crec que jo sí que no tinc remei...
Jo també sóc del club!!! des dels dotze re de re :P de vegades encara em medeixo al gimnàs, hahaha, no fos cas...
I també deus ser de les del club del pot petit, no? :-D Bé, jo ho sóc només en alçada...
és curiós com el sentiment ens influeix el físic....
i ara recordo també el que m'explicava una amiga fa molts anys: quan estàs bé, camines el carrer pel bell mig de la voravia; quan no, -fixa-t'hi- camines ran de fassanes....
uuuigggs!!
=;)
Tens raó amb això del sentiment. I m'has fet riure amb això de caminar a ran de fassanes.
Però... ma mare ha crescut de veritat. Tenia un problema, l'han operat, i jo em pensava que només li resoldrien aquell problema. Un cop vist el resultat, m'he adonat que el problema que tenia feia que hagués perdut uns centímetres, però no per caminar encongida! Els havia perdut de veritat i ara els ha recuperat.
Caram, caram, és molt bo això, sempre hi ha temps per créixer, fins i tot en alçada... i en fer millorar encara més la confitura del pot petit ja no diguem.
Qui sap? Potser algun dia totes plegades acabem creixent!
M'ha fet gràcia això de millorar la confitura del pot petit. Ho intentarem :-D
Publica un comentari a l'entrada