No fa massa vaig fer un test en el que em deia que la meva edat real eren 14 anyets. Fa una mica més, vaig parlar de dependència. I ara...
Em sento com una adolescent altre cop, i no m'agrada la sensació. "Papa, porta'm aquí." "Mama, que em podries portar allà?" "Hauria d'anar a no sé on..."
En un lloc on no hi ha transport públic, un cotxe és vital. Per això, una de les primeres coses que em vaig comprar quan vaig tenir un sou va ser un cotxe. Un cotxe per mi que em donava llibertat. Un cotxe que em deixava anar a on volia, quan jo volia. Un cotxe que feia que jo no hagués d'anar demanant favors aquí i allà, perquè em portessin als llocs. No m'agrada anar demanant. I sé que els meus pares em porten allà on sigui, però coi, que ells tenen altra feina.
Però, de cop, avui m'he trobat a una hora a la que mai havia anat a treballar, tot fosc, tot tancat, perquè el meu pare comença a treballar molt aviat (i ma mare encara més). De cop, m'he trobat esperant el cotxe del meu pare a la porta de la feina.
Ara mateix estaria fent un cafè (bé, o alguna cosa similar) amb una amiga. Però els meus pares no només s'han de dedicar a portar-me a mi d'aquí cap allà. Hi ha una iaia que ha d'anar a dormir. Així que m'he perdut el cafè amb aquesta noia, amb l'inevitable crítica del món en general, només perquè no puc agafar el cotxe i anar on jo vulgui, quan jo vulgui.
Ja ho sé, no és més que un cafè. Amb aquesta noia ens tornarem a veure un altre dia. Però és la situació. El meu pare fent una volta bastant llarga per portar-me a la feina al matí. El meu pare venint-me a buscar. Demà, el meu pare portant-me d'un lloc a un altre a mitja tarda. I després venint-me a buscar. La meva mare portant-me al metge. Vaja, com una adolescent.
Ara mateix, si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar) canviaria el meu cotxe per un cotxe amb canvi automàtic. O, com a mínim, per un cotxe que no tingués tres pedals i que es pogués conduir amb els braços i una cama. Perquè, quan no has sigut mai independent, no ho pots trobar a faltar. Però jo només porto des de divendres necessitant taxi i... realment, vull tornar a conduir!
dilluns, 15 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
M'agrada aquesta categoria nova! ;-)
Sí, ha de ser molt empipador dependre altre cop de la gent perquè et portin els llocs, t'entenc. Ara, no visc a cap poble, però hi he viscut i sé que el cotxe esdevé vital
Gràcies, Tirai! A veure si la vaig omplint, perquè no sé què faig amb tantes categories si al final sempre escric a la mateixa!!!
I buf, això del cotxe... És que és clar, jo volto bastant. I si hi he d'anar jo, doncs jo volto i cap problema. Però si he de començar a mobilitzar a la gent perquè em portin aquí i allà... buf, no m'agrada gens! No m'agrada dependre d'ells, i no m'agrada que hagin de donar voltes per culpa meva.
Ai, suposo que no hi tinc gaire a dir perquè com molt bé dius al final, qui no ha estat independent en aquest sentit (i en mols d'altres tampoc) no ho pot trobar a faltar... però sí desitjar!! :P
I si tinguessis una vareta màgica segur que la sabries fer servir, perquè tu només apuntes i elles soletes ho fan tot (saben llegir el pensament i què desitges...) Sinó, suposo que l'abracadabra tradicional ja faria el fet ;)
No sé jo, Laia. Si són tan fàcils d'utilitzar, per què existeix Hogwarts?
És curiós com ens podem arribar a tornar de dependents de coses que no t'ho semblen. I d'això no et dones compte fins que et falta...És com tot...
Sí, tens raó, Boira. Jo sé que depenc del cotxe, ja ho sabia. Però el fet de que m'hagin d'anar portant d'aquí cap allà i de fer anar malament a la gent em posa dels nervis.
Si tinguessis una vareta, jo que tu em curava el peu, jeje
Vinga ànims, i no pateixis tant, que segur que als teus pares també els hi agrada poder-te cuidar un xic ;-)
Almenys algú que s'ha adonat del que volia posar i no vaig posar! Sí, amb una vareta, el millor que es podria fer és curar-se el peu!
Publica un comentari a l'entrada