Dimarts al vespre. Fa més de 12 hores que sóc a la feina. Gairebé 13. Entre altres coses, és el problema de no poder conduir: has d'anar a l'hora que et diuen.
Són fires a la ciutat. Ja no hi queda ningú, a l'edifici. De fet, qualsevol altre dia hi hauria un parell o tres de persones, però avui tothom és fora. Tot està fosc, somric recordant que avui he tornat a fer apagar un dels llums, quan hi he passat per sota. Serà que vaig tan a poc a poc que no detecta el meu moviment.
Començo a recollir. I, com faig normalment, agafo el reproductor d'mp3. Feia dies que no ho feia, i faig un somriure trist. Com que no camino, no escolto l'mp3. Com que no condueixo, no escolto l'emisora de radio del meu cotxe. Com que...
De cop, sona una cançó. I somric. Ara ja sí.
No és la cançó de la pel.lícula, però m'hi fa recordar. M'adono que, segurament, el primer llibre fantàstic que vaig llegir va ser aquest. El primer cop, vaig ser incapaç de llegir-lo. El segon, em va encantar. L'he de tornar a llegir, però allà està, esperant-me, a veure si algun dia ho faig.
Però em ve al cap un altre llibre. El llibre que estic llegint ara. Feia molts anys que no llegia un llibre que m'agradés tant. Somric. Una parada d'un parell d'hores (o una mica més) i, quan arribi a casa, agafaré el llibre.
Surto a fora i, instintivament, miro al cel. Busco la Lluna. No hi és. Veig alguna que altra estrella. Fa fred. No porto jaqueta. I m'espero a fora, a que em vinguin a buscar.
Tres hores més tard torno a pujar al cotxe. Anem per una avinguda. Al final, la Lluna. Avui està tan maca. Però tant...! Somric. La Lluna és la única cosa que veig més gran sense ulleres que amb ulleres. Té la seva raó: com que la veig borrosa, la llum que fa de nit, sembla que tingui un diàmetre més gran.
Deixem enrere la ciutat. La nòria està il.luminada i funciona. Blau, verd, groc... Jo vull pujar-hi. Vull una barqueta de color groc. Però no m'enganyo. No puc anar caminant fins a la nòria. Quina merda.
Camí de casa, es veuen un munt d'estrelles. Recordo a l'avi. "Avui farà una fred..." El dia que vaig ser capaç de lligar la saviesa popular (o de pagès) de l'avi i la científica, vaig estar molt contenta. L'explicació és molt fàcil: els núvols reflexen la calor, i per això, quan hi ha núvols, no fa tanta fred, perquè la calor que desprèn la Terra retorna reflexada en els núvols. Però si està serè, la calor s'"escapa", i per això fa més fred.
Quan arribo a casa, ma mare em diu que han trucat de la Geli. Demà anirà a buscar el llibre que vaig demanar. Ciència ficció. Un llibre semblant a la ciència ficció que em va enganxar per sempre fa uns anys. No, no és un Asimov. Però estic segura que m'encantarà.
Arribo a casa i falten 7 hores i mitja perquè hagi de tornar a marxar. Tot i així, agafo el llibre. El llibre d'ara. Tinc ganes d'acabar-lo. Per dues raons. Perquè el vull llegir tot, tinc moltes ganes de saber què passa al llibre, vull veure els móns fantàstics que encara no he vist, els móns que surten en el llibre. Tinc moltes ganes de llegir-lo, de veure les descripcions. Però també tinc una altra raó: no puc esperar a obrir l'altre llibre, el de la Geli, en tinc tantes ganes...
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
9 comentaris:
Oh! Atreyu, Fantasía, Fuyur, la Emperatriz, el Pabellón Magnolia... La historia interminable! Oh! Oh!
A veure, si jo també llegeixo demà força estona, en tinc ganes. Per alguna cosa serà el meu dia de pijama!
:-) L'he de tornar a llegir, perdi, l'he de tornar a llegir!
Vinga Tirai, doncs demà a llegir! I visca els dies pijama!!! Jo demà tindré dos "angelets" que abans de les 7 del matí m'envairan el llit i es posaran a saltar i estirar-me els llençols fins que en surti. Em sembla que jo no tindré dia pijama :-(
I no diràs quin és el llibre que estàs llegint ara?? O és que jo m'ho he perdut? Sempre em passa igual, em sembla que no m'acabo d'assabentar de les coses.
Em sembla que no, que no ho diré :-)
Vaja... jo t'anava a preguntar el mateix que en XeXu però en vistes de l'èxit millor em callo.
De totes maneres, m'has fet venir moltes ganes de llegir!!
per cert, i com és que trigues tant a arribar a casa?? és que no ho he acabat d'entendre... no pots caminar ni conduir? (potser m'estic ficant on no em demanen...si no vols no contestis)
Tranquil.la, iruNa, que ja veus que si no vull contestar no contesto i aquí no ha passat res :-)
No és que normalment trigui 3 hores a arribar a casa. És que dimarts vaig fer una "paradeta" d'unes dues hores a mig camí.
I no, no puc ni caminar ni conduir. Fins fa unes tres setmanes, jo m'aixecava cada matí, corria entre 3/4 d'hora i una hora, anava a treballar, anava on volia amb el cotxe, etc. Però un dia em va començar a fer mal un peu i... doncs res, que ara no puc ni caminar ni conduir. No és res que no es curi amb el temps, però no ho porto massa bé. Trobo a faltar moltíssim el córrer. I em sap greu, perquè el meu pare m'ha de portar a tot arreu, i es passa la tarda portant-me d'aquí cap allà, com quan era adolescent. I també em sap greu, pobre home.
Però, en fi, cada dia que passa és un dia menys fins que pugui tornar a caminar, a córrer, i a conduir!
vaja... em sap greu Lluna!! ja vaig intuir que d'alguna cosa semblant es tractava, bé.. tingues paciència que segur que ben aviat tornes a estar bé i podràs recuperar el ritme!!
una abraçada!
Tranquil.la, iruNa. De fet, crec que ja començo a veure una mica el final.
Publica un comentari a l'entrada