La crisi dels...

És tard, al vespre. És hora de marxar. Però no em vull aixecar de la cadira. Al matí havia d'anar a un lloc amb una altra persona. Uns minuts abans de l'hora normal de marxar, li dic que marxo una estoneta abans, que vaig molt lenta. Baixo les escales (d'acord, estic una bona estona per baixar les escales) i quan arribo a baix, m'atrapa.

Li dic que no puc caminar massa ràpid. Però té un caminar com el meu (quan puc caminar bé) i em sap greu, així que forço la màquina. El faig anar força lent, però vaig una mica més ràpid del que hauria d'anar. A la tornada veig les estrelles. Però sé que quan el peu descansi serà molt pitjor.

Així que al vespre, després de portar dues hores asseguda, movent-me en totes les postures possibles, perquè el peu em fa mal, però no em puc aixecar, i ja no sé on posar-lo perquè no em faci mal, toca la prova dura: aixecar-se i caminar. I per això em quedo una estoneta més a la cadira, esperant que tothom hagi sortit, perquè així no vegin l'espectacle lamentable de la Lluna agafant-se a taules i cadires, perquè no pot caminar.

Però un es queda endarrerit. Un que m'ha vist unes quantes vegades les dues últimes setmanes. I no se li acudeix res més que preguntar-me que si se m'ha adormit el peu. Fa un parell de setmanes que vaig així. Li explico, i a sobre es fot a riure.

Mentre m'arrastro cap al cotxe (el meu no, això està clar), penso en per què no en volia parlar aquí, del meu peu. No en volia parlar perquè tenia clar que era una cosa bastant evident, i que la gent del meu entorn sabria què em passa i no ho voldria posar aquí.

D'acord, és culpa meva. Segurament hauria d'haver agafat la baixa. Com diu l'Anna, la gent es pensa que si vas a treballar és que realment no et fa mal. Encara que alguns em vegin arrastrar-me, encara que m'hagin de venir a portar perquè no puc conduir. I la veritat és que les persones que saben què tinc es poden comptar amb els dits de les mans, i això que m'hi compto jo pel mig, que el dia que vaig anar al metge hi havia un metge i una infermera, i que he hagut de dir-li a algú el que tenia perquè ningú em podia portar i vaig haver-me de saltar una cosa.

I penso que fa tres dies que no passo per aquí i no hauria d'escriure això. Perquè les coses són cícliques, però aquesta desconnexió mig obligada m'ha sentat bé. I sé que ho faré més sovint. Molt més sovint. Perquè... perquè els últims dies m'he passat molta estona esperant al carrer, perquè l'mp3 està sense bateria i no em recordo d'agafar el carregador, perquè... perquè tinc les meves raons, però me les callo. Perquè em vaig prometre que no tornaria a escriure res com el que hi ha més amunt, però ja em començo a desesperar. Sóc mala malalta, ho sé.

No, no és això. Dijous i divendres no vaig forçar gens el peu i estava molt bé. Gairebé somreia pensant en el metge, que em va dir que en podria tenir per un parell de mesos, i pensava que ja tot aniria bé. Però dissabte ma mare em va convèncer per anar a la ciutat. Només hi havíem d'estar una horeta. Havíem de comprar un regal pel meu pare i unes sabates per ella, i necessitava consell. Vaig anar des de Correus a la Plaça de Catalunya. Vaig fer dues parades al mig. Una, d'uns 10 minuts en una botiga. Una altra, d'un quart d'hora asseguda a la sabateria. Malgrat això, per arribar a la Plaça de Catalunya vaig haver de fer unes 10-12 parades a mig camí, perquè no podia més. Jo, la que va a tot arreu caminant.

Però pensava que ja estava millor. Tot i així, ahir al vespre em feia tant de mal... Em vaig adormir amb mal al peu, no hi havia forma de que marxés.

I m'adono que m'estic autocompadint i no m'agrada. No havia quedat amb mi mateixa que no hi tornaria? No havia quedat amb mi mateixa que faria bondat? Per què em torna a fer mal com el primer dia? El metge em va amenaçar: si no feia bondat, m'enguixaria la cama. Avui el mal és horrible, com el primer dia. I demà hi torno. I què li dic? Que havia millorat, vaig fer un sobreesforç i ja torno a estar com fa una setmana i mitja? Que no m'he agafat la baixa perquè, total, el que em costa és caminar, però puc estar dreta sense cap problema? I ja hi torno.

És ja ben fosc i veig la Lluna gairebé plena. Penso que si jo conduís somriuria quan m'il.luminés passant pel mig del bosc. Però... però hi ha algú que m'espera al cotxe. Em sembla que li compraré una gorra de taxista.

- Qué ha hecho el Barça?
- Empató.

Tant portar-me d'aquí cap allà, em recorda quan era petita. Però ara, en comptes de portar-me a entrenament, a música i no sé on més, em porta a treballar.

"Me he hecho tan mayor", em deixa anar. I m'agafa de sorpresa. No és difícil calcular quants anys va fer: em va tenir amb 25, i al cap d'un parell de mesos en va fer 26. Però em sorprèn. Em sorprèn perquè la meva mare és més gran que ell. I no només això: la meva mare sempre ha semblat més gran del que és, però ell, no. Té la cara de nen dels Pruna, i no només la cara.

"Es que yo también soy mayor", li contesto.

Però, mentre tornem cap a casa, penso que tinc vint-i-molts anys i sembla que tingui la meitat d'edat, amb el meu pare portant-me a tot arreu, explicant-li tot el que faig, a on he d'anar i a quina hora m'ha de passar a buscar.

I llavors penso que no sé qui té més crisi. Ell té la crisi dels "ja estic més a prop dels seixanta que dels cinquanta". Però jo tinc la crisi dels "el pròxim cop que faci anys, ja seran 30. I, per molt que treballi, o qualsevol altra cosa, segueixo tenint la vida d'una adolescent de 15."

Crec que prefereixo pensar en el peu...