No m'agrada la meva jo que es troba malament. No, això no és cap plagi, és tota la veritat. No em suporto.
No suporto que m'aixequi, que vagi a tot arreu fent saltets o camini recolzada a tot arreu, perquè no puc recolzar el peu, i el meu pare em pregunti que com estic. Que com estic? No és evident?
Però tampoc suporto el fet de que la gent passi de mi. "Va, això del peu, segur que no és res." No era res l'últim cop, fa no sé quants anys, quan vaig fallar al cole/institut/universitat/feina per segona i última vegada a la meva vida a causa d'una malaltia (la primera va ser per la varicel.la). He anat a tots aquests llocs amb febre, afònica, i fins i tot amb una cama enguixada. Si em posés malalta cada dia, ho entendria. Però l'últim cop que vaig estar realment xunga va ser fa 10 anys, quan em van treure els queixals del seny. I sí, ja sé que a molta gent els han tret els queixals del seny, però és que a mi encara no m'havien sortit, perquè sortien cap a dintre, en comptes de sortir cap a fora, i em van deixar la cara tan inflada, que un parell de setmanes més tard encara tenia la cara morada i botida. Vaig trigar un mes a poder tornar menjar coses que no fossin triturades, i malgrat això, m'ho vaig fer venir bé per no perdre ni una sola classe.
Però no m'agrada lamentar-me. No m'agrada aquest post. No m'agrada parlar del peu en tots els últims posts. Que no, que no vull parlar més del meu peu.
Però és difícil no parlar d'una cosa que em fa mal i m'ho recorda diverses vegades cada minut. I que va augmentant el dolor, a mida que passa el temps. Un dolor que els antiinflamatoris no alleugen.
Ja ho he dit, no penso tornar a parlar del meu peu. Però no crec que pugui parlar de res més durant uns dies. Així que em prenc una pausa, que serà tan llarga com el temps que trigui a poder escriure alguna cosa que no parli del meu peu.
dissabte, 13 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
14 comentaris:
Ja saps el que diuen: Lluita contra el que pots canviar, però accepta allò que no pots canviar I sigues sàvia per discriminar entre unes coses i altres.
Aquesta vegada te tota la pinta que et toca acceptar el que hi ha.
(Ostres. Podràs llegir la tira de llibres!!!)
M'has fet riure, Dan! Això sí que és trobar el cantó positiu de les coses!
Savi consell el del Dan!
Ànims, noia! No cal que et digui que t'entenc perfectament.
De tota manera, ho he de deixar clar, a mi, no em fa res llegir 50 posts en que parlis del teu peu, si això t'ha d'ajudar. No vegis jo els posts que últimament porto parlant del mateix!
I apa, com diu el Dan ara podràs llegir un munt de llibres!
LLuna, estem amb tu, la teva situació et posa dels nervis, t'entenc perfectament, però pots expresar-te lliurament que a nosaltres ja ens agrada saber com estàs. Espero que no paris d'escriure, però si ho fas, recupera't molt aviat, que volem seguir llegint les teves històries. I cuida't, eh!
Recupera't aviat, i tampoc deixis d'escriure'ns. Un bloc és per escriure-hi tot el que vulguis, i ja veus que ens tens per aquí vulguis o no. Sí, tu escriu, que potser fins i tot al final podrem fer la "Crònica del peu de la Luna" i li fas la competència al Dan amb els Blocs de Ciència (ui com em senti... :P)
Quina gràcia, últimament a molts companys meus els estan traient els queixals del seny, i pobrets van més inflats! Ells diuen que semblen bulldogs!(la comparació és bona, però ho diuen ells eeeh!)
Un petó moooolt gros!
parlem del teu somriure ... salut
laia! Que t'he sentit!!
:-D
Però què passa, aquí, que se'm revolten els comentaristes? :-)
Sí, Terra, molt savia. Però no m'agrada conformar-me!
Gràcies, Tirai. Però és que jo puc arribar a ser molt pesadeta, amb el meu peu. I em puc arribar a posar bastant borde!
XeXu, ja escriuré quan pugui escriure dues frases seguides on no hi surtin ni la paraula peu, ni mal, ni metge, ni res que se li assembli.
Laia, espero que la crònica del peu de la Lluna acabi aviat amb un: dimcres, metge, veu una cosa a la radiografia, s'arregla amb un parell de setmanes amb guix, s'ha acabat. Però, puc dir un secret? El radiòleg va veure alguna cosa que la metgesa no va veure. Ara m'ha vingut al cap. Em va preguntar si em feia mal on realment em feia mal. I això just després de veure la meva radiografia. Si ho va veure el radiòleg, confio amb què un traumatòleg ho vegi. A no ser que el radiòleg sigui pitonisso...
M'ha fet molta gràcia això dels bulldogs :-) Però ja et dic jo que jo em veia les galtes sense fer cap ganyota ni mirar-me al mirall, i comparat amb la resta de la cara, les galtes semblava que estaven a lloc...
Tens raó, mossèn, però aquests últims dos dies no somric massa.
Dan, a veure si et faré la competència :-)
jajaja, els putus caixals del sany!! que malparits deumeu
Cuida't molt Lluna, i ànims. T'entenc perfectament, et sents impotent! Però lo millor que pots fer, és acceptar-ho, al menys intentar-ho...Creu-me que parlo per experiència.
Molts petons.
Sí, ^emma^. Per sort, jo ja no en tinc cap :-)
Gràcies, Boira. I ja ho sé, això meu només és un mal de peu, i en el pitjor dels casos, en uns mesos s'arreglarà.
Parla del que necessitis i fes el que més et convingui. Cuida't tot el que puguis, a veure si recuperem ben aviat el teu somriure :-)
A veure, Jordi Jordi. Només espero que el metge de dimecres em trobi alguna cosa, perquè el que em va operar... m'ha donat hora d'aquí a un mes!
Publica un comentari a l'entrada