Nervis

Gairebé no he dormit en tota la nit. No em pensava que estigués tan nerviosa. Feia tant de temps...

Però ahir estava bé. Ni tan sols hi pensava. Però, ai, el subconscient sempre em delata, i encara que jo digui que no, és que sí. Mig any, gairebé.

Em quedo clavada i penso que ja no em recordo dels meus tics, dels meus rituals, dels meus costums. Que sí, que no sóc supersticiosa, però qui no ha vist aquell jugador de futbol que sempre entra al camp amb el peu dret? O aquell que resa a no sé qui abans de començar el partit? O aquell que sempre fa les coses en el mateix ordre? Jo mateixa, quan feia exàmens, sempre tenia el mateix ritual, i no me'l feu canviar, que després m'anirà malament! Mentida, ja ho sé, però en fi...

Ho sé, em repeteixo que no és com si fos el primer cop. Tinc molta experiència. Ja són molts anys. Però feia tant de temps, que estic nerviosa. Sí, estic nerviosa. Ja ho reconec obertament, almenys a mi mateixa. No em recordo dels tics. No recordo amb quin ordre he de fer les coses. No recordo els autocontrols que em faig perquè tot vagi bé. Buf...

Pujo al cotxe. La radio s'engega automàticament. Com sempre. Els tics, els costums, els rituals, no s'expliquen. Porta mala sort, explicar-los. Sempre, abans, faig cinquanta coses diferents. Perquè, com he dit, ja són molts anys. I els costums es van acomulant, no disminueixen mai. Però no es diuen. No vull que em prenguin per boja. Tot i que, si algú fa que no en pugui realitzar algun, llavors ja em sento malament, ja sé que la cosa no anirà del tot bé.

El que sí que puc dir és això de la radio. Tinc uns 10 minuts de camí. I una de les coses que em donen confiança són les cançons. Escolto la radio. Si les cançons que escolto m'agraden i porten bon rotllo, aleshores sé que tot anirà bé.

La primera cançó m'agrada. La segona, també. Però sé que l'important és la última. La que sentiré quan entri al poble. El poble on vaig créixer.

Entro al poble. Fa sol. Està ple de gent que no és del poble. La meva gent. La gent amb qui estic sempre més desinhibida. Passo per davant del pis on vaig viure de petita. L'únic bloc de pisos que hi havia en aquella època al poble. I, des del cotxe, vaig saludant gent.

Estic nerviosa, sí. Tinc un no sé què a l'estómac. Però somric. I ballo al cotxe. I sé que tot m'anirà molt bé. Malgrat els nervis. Malgrat que faci gairebé mig any (o més de mig any) que he estat inactiva. Per què? Doncs perquè, just quan veig el cartell del poble, a la radio comença a sonar una cançó. I no és que em posi de bon rotllo, que sí que ho fa. I no és que m'agradi, que també. És que, sentint aquesta cançó, la última cançó, la que em dóna el meu últim estat d'ànim, qui es pot pensar que les coses poden anar malament?