Gràcies per fer un somriure forçat i no deixar-me marxar fins que somric, amb un "tu també m'ho fas a mi!"
Gràcies per trucar-me entre classe i classe, en cinc minuts que tens lliures.
Gràcies per donar-me el teu número de mòbil i dir-me que si tinc qualsevol problema, em faràs passar per davant de l'altra gent.
Gràcies per portar-me les coses al cotxe al matí, perquè no hagi d'anar tan carregada fins al cotxe (faré veure que no m'he adonat que era perquè tenies pressa i així jo anava més ràpida).
Gràcies per perdre el temps amb les meves tonteries.
Diuen que els amics, els bons, es poden comptar amb els dits de les mans. He volgut fer memòria, i que me'n sortissin més. Però...
Se'm fa estrany veure determinats comportaments. Se'm fa estrany veure com gent a qui no he demanat res, i amb qui no he sigut borde, m'han girat l'esquena en aquesta última setmana. Se'm fa estrany, i és trist.
Però la solució és clara. Segurament per això tinc tan pocs amics, perquè no sóc hipòcrita. I quan veig que algú em dóna l'esquena, l'engego a la merda interiorment (i es nota exteriorment, és clar).
I tampoc tinc res. Aleshores, perquè, així, en general, la gent em dóna l'esquena? No penso pensar-hi més de la poca estona que em costa escriure aquest post. Com deia una de les persones de dalt, "ja tinc prou coses en què cagar-me" com per anar-me preocupant de gent que passa de mi.
Així que, està clar, em concentro amb els gràcies. I la resta, doncs... quina resta?
dimarts, 16 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
Sí, sí, concentra't en els gràcies. La resta, el millor que pots fer és ignorar-los.
Que vagi bé demà amb el metge! :-)
Moltes gràcies, Tirai. Venia aquí decidida a esborrar el post quan he vist que tenia un comentari.
Estic bastant susceptible. Avui he trigat més de 10 minuts a fer un trajecte que normalment el faig amb 2-3 minuts, sense anar ràpid. I em desespero. Llavors la resta de coses també es veuen més grosses (tot i ser-hi).
Però moltes gràcies, de veritat. Acabo de venir d'un lloc on normalment trigo 5 minuts com a molt a venir-ne i hi he estat... entre 1 quart d'hora i 20 minuts. Estava bastant desesperada, però m'he animat una mica. Gràcies!
de res ??? ... salut
A mi em passa com a tu Lluna, que no se ser hipòcrita i s'hem nota a la cara. No li donis pas tombs. Jo sempre dic lo mateix, ells s'ho perden.
Petons.
ui amb això dels somriures també jo t'hauria de donar les gràcies a tu!
mmm... per cert... amb els dits d'una mà o amb els de les dues??
En els mals moments és quan veus qui és qui. Ànims, que també tens bona gent al teu voltant disposada a ajudar-te en el que faci falta!
M'agrada aquest post, he vist que anaves a esborrar-lo? Ni de conya, les coses ben clares, la hipocresia és una cosa que odio. S'ha de ser conseqüent amb les idees, i si algú ens puteja, ell s'ho perd, no s'ha de fer la garagara, oi? Millor mantenir la decència i el cap ben alt, i centrar-se, com dius tu, en les gràcies que hem de donar als que si s'ho mereixen i que ens cuiden. Què dir dels amics, eh? A mi ja em queda poca cosa més per dir-ne...
Bona, mossèn!
Exacte, Boira, ells s'ho perden.
De res, Laia, si a mi m'agrada fer somriure a la gent! Però amb els dits d'una mà, noia, amb els dits d'una mà.
Sí, és clar, Jordi, que hi ha gent em vol ajudar, al meu cantó. Però... bé, callo perquè avui ja he tingut una altra decepció.
A mi no m'agrada el post, XeXu. I no m'agrada perquè estic nerviosa. Malauradament, en tinc per uns quants dies, de nervis...
Publica un comentari a l'entrada