El meu peu

Demà, com que és festa (bien!), me n'aniré d'excursió (bien!): me n'aniré a passar-me tota la tarda a urgències (bien!)

No fa pas tant, vaig parlar del meu peu i de la seva cicatriu. Fa cosa d'un parell de setmanes, el peu va començar-me a fer mal. Primer era un dolor petit, just allà on em feia mal abans que m'operessin.

Però les coses van canviar. Abans d'ahir, em va començar a fer mal de veritat. Ahir em feia força mal. Avui ja gairebé no podia caminar.

El pitjor de tot plegat és que el dolor és massa... conegut? Conegut, però difícil d'explicar. Recordo la Lluna de 9 o 10 anys, intentant explicar als metges on li feia mal. La recordo intentant explicar què li feia mal i com li feia mal. Ella no en sabia, però jo tampoc.

Sé quina és la solució: anar al metge que em va operar. Però, tot i que hi vaig per una mútua, si demano hora, trigaran a donar-me hora. Així que la solució ràpida és anar a urgències. Anar a urgències i resar perquè hi hagi el meu metge de guàrdia. Anar a urgències i esperar no estar-m'hi massa hores. Anar a urgències i trobar algú que sàpiga què tinc. Perquè és una cosa estranya, perquè de petita vaig passar per 6 metges diferents abans que algú no trobés el que tenia. Perquè...

Perquè una cosa dintre meu em diu que no tinc el mateix. Que no puc tenir el mateix. Que no em dóna la gana de tenir el mateix. Que amb un cop ja n'hi va haver prou.

Però el dolor és el mateix. Els símptomes són els mateixos.

I, ara mateix no sé què és el que em molesta més. Si el fet de veure que torno a anar coixa, que no puc caminar, com quan tenia 10 anys. O si el fet de que demà hauré d'anar a urgències, començar a fer proves, radiografies, que em toquin el peu, que no vegin res, que no sabré explicar on em fa mal. O si el fet de que, si és el que em penso, un mínim de tres mesos sense poder-me moure no me'ls treu ningú (i ja no parlo de tornar a caminar sense crosses).

I, enmig d'això, just el dia en el que vaig tan coixa que gairebé no em puc ni moure, què em passa? Doncs que em trobo algú que feia anys que no veia i m'ha hagut d'anar a veure coixa, trista i preocupada.