Segurament, no tinc cap raó per estar-ho.
Segurament, ningú es pensi que jo avui pugui estar contenta amb mi mateixa.
Però ho estic. I molt.
Ho estic perquè, d'una banda, he vençut una por. No, la por d'ahir no. Una altra por. He anat pel món sense por. I... doncs m'ha encantat.
I de l'altra, doncs he anat a buscar el que volia. Mica a mica, pas a pas, com vaig fent jo les coses. A passets petits, però segurs. La única forma que conec d'avançar.
I estic contenta. Orgullosa de mi mateixa. Aquella sensació que t'omple per dins, que et diu que has fet les coses bé.
Sense la molt coneguda sensació que he fet això malament, o allò altre, o...
I somric, dient a una nena que em gastarà el nom. Perquè... perquè té 11 anys i la tinc tot el dia al darrere. Perquè fem tonteries juntes, però ahir se'm va acudir dir-li que podria ser la seva mare i... I ara, cada cop que té un problema, ve i m'ho diu.
És una sensació estranya. Com ahir, quan em va preguntar si tenia fills, quan ja sap la resposta. I llavors em va preguntar per què no n'adoptava. I no se'm va acudir res més que dir-li que hi havia l'opció de l'inseminació artificial i... I ja la vaig tenir: "doncs jo vull que triis que sigui una nena!"
I la veig, tan alta com jo, que se m'acosta i em diu "Lluuuuuuuuuuuunaaaaaaaa", i jo li dic "m'acabaràs gastant el nom!"
I, no sé per què, m'adono que no em fa por que una nena adolescent vingui a demanar-me consells quan té algun problema.
Ai, ara em fa por que no em faci por!
Estic fatal, ja ho sé.
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
10 comentaris:
És genial, noia! Que et sentis tant bé amb tu mateixa! En certa manera, t'envejo! :-)
Gràcies, Tirai!
Ja se'm passarà, suposo.
Però ja saps, avui és diumenge, i ja que em sento així i no crec que pugui tornar a escriure res fins dimecres, almenys que hi hagi un post optimista!!!
Enhorabona per vèncer la por i enhorabona pel resultat d'aquesta tarda... jo també estic content ;-)
Ostres, te n'has recordat que jo fa molts anys que sóc seguidora d'en Raikkonen :-)
Jeje, estic molt contenta!!! Ja era hora que guanyés, d'una vegada!!!
Però felicitats a tu també! Tu eres seguidor de Ferrari, no? ;-)
Nena, però fatal dels fatals eh!!!!, jejejejeje.
Ara que, el més important es que ho reconeguis :-P
RAIKONEN FOREVER!!!!!!! :-)
Petonassos!!!!!!!!!!
Doncs des de l'estimació et dic sí, estàs fatal. Per què t'ha de fer por o t'estranya poder aconsellar una pipiola així? I tant que pots, i tant que t'ha de respectar i veure que per molt que visqui ella actualment, no es pot comparar amb les experiències que has acumulat tu. A mi em passa amb una personeta una mica més gran, però al meu entendre, una adolescent. Té 19 anys i es pensa que ho sap tot, es pensa que ha viscut i s'entesta a discutir-me coses que ni tant sols pot imaginar-se. Pobreta, ja s'ho trobarà. Bé, de fet, no sé perquè t'explico això, però bàsicament és per dir que ja pots estar contenta de tu mateixa, perquè tens molt per aportar a una nena d'aquesta edat, i poder ensenyar sempre està bé.
Lluna, gaudeix d'aquest sentiment, gaudeix de sentir-te bé amb tu mateixa, no hi busquis raons. Segur que a la nena li fas un gran bé.
És bo no tenir por, i aquest petit pas segur que et porta a un altre petit pas, i així successivament
Petonets.
el fatal li senta molt bé ... salut
No t'ha de fer por el que no et fa por, sinó tot es converteix en una gran por generalitzada a la teva pròpia existència! Millor per a tu si no en tens, si estàs contenta i demés... Així fins i tot aquesta paraula podrà desaparèixer del teu lèxic durant uns quants dies!
Aquesta felicitat... Això vol dir que estàs en "lluna creixent"! però quan arribis a plena no minvis eh! ;)
Sí, Jo Mateixa, no saps com estava de contenta per això d'en Raikkonen!
XeXu, és que no l'aconsellava. Al final li vaig acabar dient "nena, que no sóc la teva mare!" Em venia cada cop que tenia un problema: que si tal nen m'ha dit tonta, que si m'he fet mal aquí, que si aquell nen ha fet allò...
Boira, no sé si li faig bé a la nena... però en fi...
Gràcies, mossèn.
Laia, intentaré no minvar, però... no ho sé pas...
Publica un comentari a l'entrada