Fa cinc minuts que estic davant de l'ordenador, a punt d'enviar un mail que podria ser que canviés alguna part del meu futur. Sé que l'enviaré. Sé que no el canviaré. Però no puc deixar de mirar-lo, sense saber què fer. Preguntant-me què faig. Al final l'he enviat i ara espero una resposta algun dia d'aquests... cada cop que l'ordenador de la feina piti anunciant un nou mail, jo faré un bot.
Aquest matí el mail ha tret fum. Em sorprenc a mi mateixa de com puc arribar a ser de cínica. Deia la veritat, però potser no ho hauria d'haver fet. Hi ha confiança, però és que... no està bé, ser així. Potser és que sóc massa insensible. Potser massa cínica. Potser...
Al final aquest dissabte no aniré al Perdedorès. Em feia tanta il.lusió! Feia dies que pensava que aniria al Perdedorès, que estava arreglant les coses. Movent les coses del dissabte en qüestió, reordenant-les totes perquè tot pogués funcionar, perquè no tingués res a fer en tot el dia. I ara... doncs ara em quedo amb un dissabte on he suspès tot el que havia de fer. Així que demà agafaré i ho tornaré a posar tot en marxa. Em passaré tot el dissabte treballant. Visca!
Però tot això m'ha recordat una de les coses de la nineta. La nineta és petita. L'avi es va morir fa un parell d'anys, i ella en tenia 2. De fet, l'últim cop que vaig anar al Perdedorès per aquesta mateixa raó, hi vaig anar i no en tenia massa ganes. L'avi ja estava molt malament, i només somreia quan la nineta i jo anàvem a veure'l i féiem tonteries al seu voltant. Somreia més per la nineta que per mi, però amb la nineta sola tampoc somreia. I l'únic que feia que mostrava que estigués encara en aquest món eren aquells somriures que feia quan la nineta i jo estàvem per allà. No parlava, no mirava, no obria la boca per menjar. Només somreia de tant en tant. I, durant molt de temps, cada cop que veia a la nineta, l'agafava de la mà i ens n'anàvem a fer el tonto a casa dels avis.
Encara recordo el dia que vaig treure la nineta a veure la Lluna i em va assenyalar l'estrella de l'avi. Però feia poquet que s'havia mort l'avi, i era normal que se'n recordés. L'altre dia la nineta va pujar en globus per primer cop a la vida. Quan el globus va arribar a dalt de tot d'on pujava, no se li va acudir res més que dir:
- No, que pugi una mica més, fins al cel! Així agafarem a l'avi i el tornarem a casa!
Com se'n pot recordar?
Em fa gràcia, perquè és tan entremaliada, però a la vegada tan innocent... Ahir l'ensenyava a jugar al dòmino, amb un joc de Disney. Primer no sabia com es jugava, i jo li anava ensenyant. Després em va dir:
- Ara juguem!
El dòmino era petit, tenia unes 20 fitxes. Ella en va agafar 8.
- Aquestes per mi, les altres per tu! Jo començo!
Va girar totes les fitxes, de forma que jo les veia totes, i vam començar a jugar. Mirava els colors, a veure quina fitxa posava. I jo l'ajudava. Cap de les dues va passar en cap moment, fins que ella es va quedar sense fitxes.
- He guanyat! He guanyat!
Els crits van fer que se'ns afegís l'altre nen. Van voler jugar un contra l'altre. La nineta va deixar totes les fitxes cap per baix. Per jugar, ella les anava mirant aleatòriament i si la podia col.locar, la col.locava. Si no podia, la tornava a deixar cap per baix i en mirava una altra.
Ell era diferent. Va posar totes les fitxes mirant amunt, i li costava posar-les. Més d'un cop, ell va dir que no podia posar cap fitxa i ella li assenyalava la que podia posar.
El resultat: com que cap dels dos mirava res, es van quedar dos dobles sense posar, un d'ell i un d'ella. La seva mare ja els havia cridat feia estona i havien de marxar. El nen va córrer cap a casa, i vam tenir una gran conversació amb la nineta:
- Qui ha guanyat?
- Heu empatat.
- Empa... què?
- No ha guanyat cap dels dos. Tots dos heu acabat iguals, perquè no podeu posar el doble.
- Però, qui ha guanyat?
- Heu guanyat tots dos.
Ho sé, gran coherència, la meva. Però ella volia saber qui havia guanyat, i no podia ser que no hagués guanyat ningú.
- Tots dos?
- Sí, tots dos.
- Però jo vull guanyar!
I llavors va agafar el seu doble, va separar dues de les fitxes del dòmino, hi va posar el doble al mig. Jo vaig fer el mateix amb la fitxa del nen. Ella va somriure, va dir "hem guanyat tots dos!", i va marxar corrent cap a casa:
- Mama, mama! Hem guanyat tots dos!
dilluns, 1 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
10 comentaris:
si guanya algú altre ... m'enfado ... salut
Oh! Quina història més genial!
I quina llàstima que no puguis venir al Perdedorès!
Home, jo no jugava, i no hi havia ningú més per allà...
Gràcies, Tirai! És que la nineta és genial.
I sí, quina pena que no pugui anar al Perdedorès i que ara tingui tot un dia per... per fer res, perquè m'ho havia tret tot per tenir-lo completament lliure :-(
Ui, però què passa aquí? Que hi ha trobada blocaire al Perdedorès o què? Ojo, que diuen que dissabte plourà... viam si agafareu el que no teniu.
Au, doncs re, que us ho passeu molt bé i doneu records al Perdi!!!!
Recordo quant el meu germà, ben petit, feia partides de domino amb l'avi, el que fa uns mesos va morir.
M'ha emocionat, que bleda i això que la regla la vaig tenir la setmana passada :-(
M'ha agradat aquesta lliçó: hem guanyat tots dos! Tot té un regust dolç i no pas amarg quan ambdós bàndols hi surten guanyant, no? Tothom content i llestos! Ningú guanya, ningú perd... Ui, la de coses que canviarien si pogués ser tot així!
per cert, a mi al dòmino sempre em pengen amb el doble quatre, és la meva fitxa maleïda!
Quina història més maca, com recrees les històries de criatures. Fas que se'ns caigui la baba amb la nineta. Però m'ha sobtat molt que recordés la història de l'avi, aquesta nena és molt espavilada!
No, Zinc, no hi havia trobada blocaire. Hi havia un altre tipus de trobada, però ja no hi és :-(
Jo Mateixa, jo també jugava a dòmino amb l'avi. Ens en féiem uns farts. I com que a tots dos sempre ens agrada guanyar... Quan jugàvem per parelles sempre anàvem junts, i ho reconec, ell i jo junts NO sabíem guanyar. Uns farts de riure'ns dels que perdien...
Sí, Laia, amb la nineta he après moltíssimes coses. Tinc un post perdut pel temps d'un dia que hi havia 3 nens i 2 columpios i van acabar dos en un columpio. Tot arreglat, i a sobre encara s'ho van passar més bé!
Gràcies, XeXu. Però és que amb la nineta ha de caure la bava per força... A mi també em va sorprendre molt que es recordés de l'avi. És tan petita, i llavors era tan petita. A més, feia mig any que era amb els seus pares, només, quan es va morir l'avi. Però sí, és molt espavilada. Sempre em sorprèn.
Un post magnífic, gràcies. Amb quina tendresa escrius! Ja ho trobava a faltar, de veritat. Un petó als menuts i una bona abraçada per tu.
Gràcies, Jordi Jordi!
Com veus, tenia tants comentaris (ei, que m'encanten, eh!) que els estic contestant per etapes. És que aquests dies no tinc massa temps... Sempre contesto, però mica a mica.
Publica un comentari a l'entrada