Quan em van dir l'horari dels dimarts, em vaig enfadar. Em vaig enfadar perquè hi havia una cosa que em feia acabar tard. Tardíssim. Tan tard que, normalment, a aquella hora, ja sóc a dormir. I després he de tornar a casa i...
Després me'n vaig alegrar. Em vaig alegrar de que fos precisament els dimarts, perquè els dimecres és el dia que he de ser a la feina més aviat. I no ens enganyem: si el dimecres m'hagués d'aixecar per anar a gimnàs, no m'aixecaria aviat. Però com que ho he de fer per força... doncs m'aixeco. I punt.
Quan acaba el meu dimarts encara sóc a la ciutat, i he de ser a la feina 8 horetes després de l'hora a la que acabo. He d'anar a casa, he de dormir, m'he d'aixecar, he d'esmorzar, m'he de dutxar i he d'anar a la feina. En 8 hores. No dic que he de sopar, perquè almenys ahir vaig menjar-me un plàtan i un grapadet de litxis que tenia per allà.
Però avui he descobert que ja tinc una edat. Que no em puc saltar per les bones les meves hores de son, perquè l'endemà no m'aguanto dreta. Que sí, que he arribat a treballar 20 minuts abans, però... ben adormida!
I així m'he passat bona part del dia. Dormida.
Però m'he despertat de cop.
He anat al lavabo. M'he descordat els texans i de cop... crec!
Sí senyor! La cremallera dels texans a pastar fang.
Primer pensament: tinc més classes? Per sort, la resposta era que no. Perquè si he d'anar a fer classes amb la cremallera dels pantalons feta malbé...
Segon pensament: sort que són els texans que em van grossos. Sí, tinc uns texans que em van grossos i els porto. Algun problema? La sort és que, com que van grossos, no es nota si la cremallera està oberta (o trencada), perquè no fa pressió.
Tercer pensament: es pot arreglar? Em passo cinc minuts al lavabo intentant arreglar-la i no puc. Així que intento mirar a veure si trobo una agulla imperdible, fins que...
Quart pensament: oh, no! He d'anar a pijilandia i és el primer cop que hi vaig. No em coneixen. Si hi vaig amb un imperdible com a cremallera...
Aconsegueixo que la cremallera mig cordi. Ara he de vigilar, penso.
Just abans de marxar a pijilandia passo un moment pel lavabo. Crec!
Ai, que no m'he recordat de vigilar!
dimecres, 3 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
11 comentaris:
Litxis? Litxis? Aquella fruita tant repugnant? Perdona, no m'agraden gens i no me n'he pogut estar.
Aquestes coses sempre passen en dies així. Ha anat bé, al final, per pijilandia?
Jejejejeje, pijilandia eh??, no et feia pija a tu :-P
Be i que, tenen solució els texans o per fi t'hauràs de comprar uns de nous encara que et faci mandra comprartel's????
Dolços petonets de bona nit princesa!!!!!
Bonica, passa per casa quant puguis :-)
Petonets!!!!
Quina gràcia això del final, 2ai, no m'he recordat de vigilar!". Bé, a tu no te'n deu haver fet tanta, suposo. Aquestes situacions ridícules sempre em posen molt nerviós, només de pensar que haguessis pogut haver de fer classe (quants verbs!) d'aquesta manera, ja és per tenir malsons.
I per cert, es pot dir què és això de pijilànida?? És que com sempre, baixo de l'hort...
jo també em pregunto ... litxis ??? ... això és quelcom del vaticà ??? ... vaja, soc un ignorant no ho sabia ... amen ... salut
Els litxis no són pas tan dolents, no? Tipus raïm insipit...
Nena quina mala sort! :S
els litxis em recorden a unes persones non grates. i a més estan asquerosos.
molt divertit el teu bloc he passat una estona amb un sonriure a la boca fins i tot em regalimava la baba.
Juàs, juàs! Duus una capsa de clips al bolso? I una agullet ai fil pr fer una puntada?...
Bé, felicitats, que avui compleixes...una edat, no?
Mmm... Comentaris llegits en diagonal. Trona :-( I això que avui tenia com 3 possibles posts...
Demà contesto als comentaris. Ara la tempesta ha parat un moment i he tret un moment el cap, però desconnecto ara mateix.
Viciada, que sóc una viciada!
I mira que m'agrada que plogui, però s'ha hagut de passar tot el dia sense fer res i s'ha de posar a tronar just a la meva hora d'internet?????????????
Per cert, sóc una ignorant, però per mi els litxis són uns fruits secs. I ara m'adono que li dec dir litxis a una cosa que no són litxis. Ho hauré d'investigar...
Per fi algú posad damunt la taula un dels gran problemes: les maleïdes cremalleres.
Molt divertida aquesta simpàtica i histèrica situació.
Tirai, crec que tinc un problema idiomàtic amb els litxis. Per mi són fruits secs. Ni idea de què són els litxis dels que parles :-( Però si són dolços, segur que a mi tampoc m'agraden! I sí, al final per pijilandia bé :-)
Jo Mateixa, que jo no sóc pas pija! Però això no m'impedeix anar a un lloc ple de gent pija...
Els texans encara no sé si tenen solució. La cremallera es va poder mig arreglar i ara... doncs no ho sé, hauré de provar.
XeXu, no, a mi no em va fer tanta gràcia. Però el segon cop vaig trigar la meitat a tornar-la a mig arreglar :-) És que quan agafes el truc, llavors ja és molt més senzill!
Pijilandia és un lloc on tot és maco, on la gent vesteix pijo, i on jo semblava una pobreta. Però, en fi, no em paguen per la roba que porti.
Tranquil, mossèn, resulta que no són exactament el que jo em pensava que eren...
Sí, Tarambana, és que sempre m'han de passar coses d'aquestes... A tu no et passaria, això! N'estic completament segura.
Gràcies, rosa!
No, veí, si al final vaig arreglar la cremallera (a mitges) perquè no portava cap clip...
Gràcies, Jesús! Jo no m'hi havia trobat mai, amb això de les cremalleres...
Publica un comentari a l'entrada