Volia posar com a títol "el puto peu", però...
Fa 4 dies era capaç de córrer una hora seguida. No m'he regirat el peu, no he fet cap mal moviment, no he posat el peu on no tocava.
Aquest matí no m'he despertat pel despertador, ni perquè tingués ganes d'anar al lavabo, ni perquè ningú fes fressa. Aquest matí m'ha despertat el mal de peu.
Però a les 8 del matí encara mig podia caminar.
Ara mateix no puc recolzar el peu. Hi ha una cosa que em fa mal. Molt mal. Sembla un tendó. No s'assembla en res al mal que tenia ahir.
El problema és que, si el deixo reposar, també em fa mal! No allà mateix, sinó a algun altre lloc.
Són les 11 del matí. Podria dir-li al meu pare que em portés a urgències. Però l'experiència em diu que no és massa bona idea anar-hi amb el meu pare. És molt aprensiu, es preocupa de seguida per tot, i tot se li fa una muntanya.
Esperaré a que ma mare surti de treballar, dini i m'hi porti ella.
Com puc, en quatre dies, haver passat d'estar perfectament bé a aquest estat?
I, ho sento, sé que aquest post no l'hauria d'haver fet. O potser no l'hauria de publicar. Però, no sé, la gent que em coneix sap que no em queixo mai, i que m'ha de fer molt de mal una cosa perquè em queixi.
Fins ahir encara tenia la mitja esperança de que pogués ser una simple regirada, alguna cosa que es curés amb repós, o amb un parell de setmanes amb la cama enguixada.
Ara sé que això no és possible. Alguna cosa s'ha trencat. Espero que no sigui res gaire greu.
divendres, 12 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
16 comentaris:
Bé, a veure què diu el metge. Tenco la paradeta i no sé si tornaré per aquí gaire aviat, perquè l'ordenador està dos pisos per sobre de la porta del carrer, i amb el que em costa fer un sol pas, crec que passaré de pujar...
La bona notícia és que ara sé explicar sense cap problema què és el que em fa mal. Ho tinc claríssim :-(
Bé, no sé quan podràs llegir el comentari, però molts ànims! Apa, tranquil·la segur que no és res greu! :-)
des de quan un peu pot c "puto" ??? ... si és cert, no us preocupeu, ja vinc jo i us porto on sigui !!! ... salut
Gràcies, noia! Sembla que últimament m'estàs fent de psicòloga d'escoltar el que em passa amb el meu peu. Moltes gràcies, de veritat.
Home, mossèn, el peu és puto perquè em fa mal, és un parlar...
Últimes notícies: la sanitat és una merda. La doctora ni m'ha escoltat. Ha sentit mal al peu i m'ha fet una radiografia a veure si tenia un espoló. Li he dit que no era el taló, que em feia mal quan recolzava el taló, i si no el recolzava, també, però més si el recolzava. Ha vist la cicatriu, i ni ha preguntat què era. Que vaja, jo em trobo algú amb un problema i una cicatriu d'haver estat operat d'allà i com a mínim pregunto o escolto el que em diuen...
El meu metge no té hora fins d'aquí a un parell de setmanes. El traumatòleg "de guàrdia" (que, òbviament, no ha aparegut) no té hora fins dimecres.
I la conversa que he sentit: "Diu que li fa mal, però no té res. Embena-li, i que demani visita." Ole, ole, i ole! I no en faig un post, perquè avui ja n'he fet un, perquè estic cabrejada, perquè em segueix fent mal, i perquè la sanitat és una merda.
Què dius? Això t'han fet? Ostres! Com poden dir que no tens res si et fa mal? Joder! N'hi ha per cabrejar-se de debò!
És que en principi jo no ho hauria d'haver sentit, això...
Em quedo parada del tracte que t'han donat! Com és possible tanta ineptitud!
Ja veus, i això que és la privada.
Fa 20 anys, quan hi vaig anar pel mateix peu, a la radiografia que em van fer ja es veia l'ós trencat. El metge no ho va veure i em va dir que saltés a peu coix. Vaig saltar, amb llàgrimes als ulls, del mal que em feia, i aquell va dir que, com que podia saltar, no tenia res trencat.
Suposo que per urgències esperen que hi vagi algú que hagi tingut una urgència. I si ve algú amb mal de peu, doncs apa, només és un mal de peu i ja t'espavilaràs.
Collons! Que necessiten per pendre't seriosament? Que portis el peu a la butxaca?
No m'estranya que estiguis emprenyada
No ho sé. Si jo hagués anat, hagués plorat, hagués cridat... Que coi, m'ha tocat el peu, m'ha fet mal, i li he dit, però suposo que com que no he cridat, ha pensat que només em feia una mica de mal i prou.
Suposo que, com que no m'he queixat molt, i li no li he dit que em feia molt i molt de mal, ha pensat que només me'n feia una mica. Però, és clar, si vaig d'un lloc a l'altre fent saltets amb un peu, i estic a urgències, diria que no és perquè estic contenta...
Tindries temps de treure't la carrera de medicina i poder-te fer un autodiagnòstic i tot el que fes falta tu mateixa abans de que aquesta colla de ...... et facin cas!
recupera't aviat! Una abraçada ben fora i si et diuen que com et fa de mal, i tu els dius que molt i fan cara de circumstàncies... si és un metge, patada als collons (amb el peu bo eh!)i veuràs com et comprèn. O si et fan fer saltets també pots aplicar la mateixa tècnica... "Oh, perdoni, és que jo salto així!"
Una abraçada maca!
Jaja, Laia! M'has fet riure molt!!!
La dona d'avui tenia poques ganes de treballar. Però, com li he dit a ma mare, anar a urgències serveix perquè et donin hora "aviat" al traumatòleg. I amb això suposo que ja n'he de fer prou.
Ostres, fins ara no havia pogut llegir el post anterior i ara els he llegit tots dos, quina putada noia! I ara veig que a cal metge han passat força de tu, quina gràcia! És que els traumatòlegs (i els metges en general) es pensen que ho saben tot només fent un cop d'ull allà on fa mal, toca molt la pera això. Bé, gaire cosa més no es pot fer, però espero que el mal vagi remetent i que aviat puguis tornar a fer vida normal i fins i tot a córrer la teva horeta sobre la cinta. Però ves-nos informant de com et va, a veure si passa aviat. I ànims, eh?
De mi passen a tot arreu, XeXu. He marxat de casa dient a la meva tia que anava a urgències i encara espero que em pregunti què m'han dit. Però no és nou. I aquí ho deixo, que no vull fer enfadar a ningú. Quan he arribat a urgències, m'han hagut de fer una fitxa nova, perquè fa 15 anys que ho tenen informatitzat, i jo no hi havia anat en 15 anys. I amb això vull dir que no és que la gent passi de mi perquè cada dia estic malalta, sinó que directament passen de mi. Però suposo que hauré d'aprendre a viure amb això. Hi ha determinada gent de la que jo no passaria i he vist que se'ls en refot el que em passi. Però d'acord, ja callo.
I el mal no marxa, cada cop és pitjor. Però me l'he de menjar amb patates, com a mínim fins dimecres.
Lluna, sí que em sap greu. És que no hi ha dret! Espero que no ho passis molt malament fins al dimecres. I, ostres, pel que més vulguis, el dia de la visita, queixa't, queixa't amb ganes. Que et facin cas, cony!
Home, Jordi, és que si el traumatòleg també em surt amb què no tinc res, ja seria la repera...
Publica un comentari a l'entrada