Qui no té memòria, ha de tenir cames...

Si demanessin a algú proper a mi que em definís amb un màxim de dos o tres adjectius, estic segura que un d'ells seria despistada, llunàtica, somia-truites, desmemoriada o qualsevol cosa similar. I abans que algú es posi a definir-me directament amb un sol adjectiu (en aquest cas, exagerada), explicaré el que he fet avui.

Tinc la sort de viure en una casa amb garatge. Això vol dir que cada dia al vespre poso totes les coses al cotxe (en previsió de les que em puc deixar al dia següent). El moment de posar-hi les coses és una espècie de recompte. Sé que hi he de posar 5 coses, i amb això ja en faig prou per no deixar-me res... Al vespre ho poso tot, menys una ampolla d'aigua, que acostumo a posar-la al matí, perquè així me l'emporto fresca de casa.

Aquest matí, quan portava uns 10 minuts conduint m'he recordat que l'ampolla d'aigua, plena d'aigua fresca que acabava d'omplir i que havia deixat just al cantó de les claus del cotxe (lloc escollit per no deixar-me-la, perquè sense claus no marxo) s'ha quedat a casa. En fi, ja hi som.

Arribo a la feina. Bueno, vaig a buscar la radio. Merda! Ja me l'he deixat un altre cop.

A mig matí penso en una cosa que he de fer avui. Sí, tinc les coses aquí mateix... Ai, no! Me les he deixat al cotxe! Surto del despatx. Tenco la porta amb clau. Tinc sort que la porta no és de les que es tenca amb clau només tancant-la. Sinó, em sembla que em quedaria més d'una vegada tancada a fora. Vaig fins al cotxe. Per sort, acostumo a anar aviat i no estava massa lluny. Arribo al cotxe i... m'agafa un atac de riure. Giro cua. Torno al despatx. Obro la porta del despatx. Agafo la clau del cotxe i torno fins al cotxe. Ara sí, agafo les coses que tenia a dintre del cotxe i torno al despatx.

Passa mitja hora. He d'anar a un altre lloc. Agafo tots els papers que he d'agafar. Agafo les claus. Surto. I quan sóc a mig camí, m'adono que porto el doble de coses de les que hauria de portar. Va, és igual, avui ja he voltat bastant, faré de burro de càrrega.

Arribo a casa. Ma mare em rep amb un somriure: "Què, has passat gaire set, avui?" Jo ric. Val més que no li expliqui la resta. I tot just és migdia...