I allà està. Allà mateix. I les dues veuetes comencen a parlar a dintre el meu cap...
- Vés-hi.
- No. Però no en tens prou?
- Ahir et vas quedar treballant fins tard, així que t'ho mereixes.
- D'acord. Però, no has vist la pila? Si cada cop que n'acabes un no saps quin triar, perquè els triaries tots a la vegada!
- Millor. Més per escollir.
- I anar gastant diners!
- Home, aquest matí no he pagat el tren.
- Il.legal!!!
- No és culpa meva. Feien vaga i no venien bitllets, i el revisor no ha passat!
- I les màquines?
- Bah, sabia que el revisor no passaria. A més, ho han dit per megafonia.
- Tens una cara que no te l'aguantes.
- Segur, però allà vaig.
- No, perquè ja saps què passarà. O no vas veure a la Mama l'altre dia la cara que va fer quan va veure la pila i li vas dir que era tot el que tenies pendent?
- Mmm... Fem un pacte.
- Un pacte?
- Sí, jo vaig caminant cap allà. Si el semàfor està en verd, creuo el carrer i vaig a mirar. Si està en vermell, passo de llarg.
- D'acord.
I el semàfor estava vermell.
I servidora, que no té remei, s'ha esperat a que es posés verd, mentre la veueta interior li deia que era trampa.
I mentre s'hi acostava, es mirava les botigues de roba i pensava que el que li falta és roba, i hauria de mirar roba.
Però servidora no ha parat. Ha anat directa.
I només d'entrar, allà estava! Després del primer, va dir que vindria el segon. El segon el va comprar a Badalona, un cop que l'Anna la va anar a veure. Però el segon es va quedar a la pila, esperant que vingués el tercer.
El tercer, que ha arribat avui. El tercer, que no hagués arribat si hagués fet cas a la veueta que em deia que no hi anés, o al destí que ha fet que el semàfor estigués vermell.
I no ha vingut només el tercer. Algun altre també ha caigut.
És que no tinc remei!
divendres, 31 d’octubre del 2008
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Sant Narcís
Quan vaig veure aquesta mosca, me'n vaig enamorar. M'encanta! Sí, m'encanta!
Aquesta nit, després de no sé quants dies sentint el despertador a primera hora del matí, he dormit 9 hores seguides. Tenia por, sí, tenia por de despertar-me a les 5, com portava fent els dos últims dies. Les 5 són les 6 de l'hora vella, i... bé, que sóc una persona de costums.
I he canviat el sol de tardor, que tan m'agrada, pel foc. Avui ja hem encès el foc a casa, i s'hi està tan bé!
I me n'alegro. Quan era petita, sempre havia sentit la frase de que per fires s'estrenaven els abrics. I sí, aquest any ha sigut ben bé així. Després d'anar gairebé amb màniga curta fins ahir, ahir, per primera vegada aquesta temporada, em vaig posar la jaqueta. La jaqueta que feia no sé quantes setmanes que anava passejant per no res.
Però ahir, també, vaig estar a punt de no anar al curs.
Ai, ara que me'n recordo! Fa dies que vull posar aquesta cançó. M'encanta. I s'ha d'escoltar el que diu perquè encara m'agradi més.
Deia que ahir vaig estar a punt de no anar al curs. Per anar-hi des de la feina, he de travessar tota la ciutat. Oh! I ahir es complien dues cosetes (o tres) que ho feien difícil: les obres de l'AVE, la pluja i les fires. Un còctel explosiu, vaja.
Normalment surto sempre a la mateixa hora i em sobra un quart d'hora. Ahir vaig sortir un quart d'hora abans, i vaig pensar que molt malament m'haurien d'anar les coses perquè trigués mitja hora més que els altres dies. Jaja! L'acudit del dia! Vaig arribar 10 minuts tard al curs, i vaig superar la vergonya que em feia arribar tard, i hi vaig anar.
La raó? La pluja, però sobretot, els idiotes dels municipals de la ciutat. Sí, idiotes! Com poden ser tan idiotes?
Vaig voltar les fires. No m'hi volia acostar. No, no podia acostar-m'hi. Qui es vol acostar a les fires en cotxe? Jo, no. No estic tan boja.
Però vaig arribar a un trencant. Dues possibilitats: un camí t'allunyava de les fires i l'altre t'hi feia anar de dret. Un municipal al mig. Sí senyor! Arreglant el trànsit?
No!
Ficat allà al mig, obligant a tots els cotxe a ENTRAR dins del merder de les fires. A mi que m'ho expliquin. Perquè jo no ho entenc. Em van obligar a entrar, anar a donar la volta al mig de les fires, i desfer el camí que havia fet, per arribar allà on era el municipal dels nassos (per no dir res més) i agafar el camí que podia haver agafat sense entrar. La pregunta és: el meu cotxe, i els de tots els cotxes que van fer el mateix que jo (gairebé la meitat dels que vam ser obligats a entrar) no estaven causant més embussos entrant que no pas no entrant?
Municipals de la ciutat, a veure si hi reflexioneu...
Però vaig fer un descobriment. Sí, un descobriment. Potser és que feia molt que no plovia. Potser és que no m'havia trobat en gaires embussos plovent, però era maco. Com que era de nit, només hi havia els llums del carrer, que venien de dalt. I no plovia massa, unes quantes gotes i prou. Les gotes es quedaven al vidre, marcades, i degut a la llum, semblava que el dintre del cotxe es mullés. Amb el vidre, les gotes es feien més grosses a dintre el cotxe, i s'anava veient com ho anaven mullant tot, fins que desapareixien de cop.
I estava jo a dintre el cotxe, i veia com les mans s'anaven mullant, omplint de gotes, però no es mullaven. Les mans, i tot el que hi havia dintre del cotxe. Era maco. Em va agradar. Vaig trobar una mica de poesia (?) enmig d'un embús, plovent, que em va fer el viatge molt més agradable i ni tan sols em vaig adonar dels 40 minuts de més que vaig trigar.
I avui, després de no sé quants dies, m'he pogut aixecar sense despertador. Vaig anar a dormir sentint la fressa de la pluja, i em vaig embolcallar a sota d'un parell de mantes (per variar, la calefacció de casa no s'ha volgut engegar...) I allà em vaig quedar, gaudint de la fred, d'aquesta fred i aquesta pluja que m'agrada tant, i que han vingut, com toca, per fires.
Ah, per cert! Les fotos són molt dolentes, però ja només em queda la part fosca :-) La difícil. Ara s'haurà d'esperar uns dies. Potser dissabte? Però, de mentres, aquí hi ha les fotos. Que sapigueu que el que queda és tot fosc. Marró. Però no per això és lleig!
dilluns, 27 d’octubre del 2008
Tinc por
Tinc por. Sí, tinc por. Tinc por que em coneguis i que descobreixis que no sóc res més que un frau.
Sí, un frau. Algú que viu de rentes, o del que la gent creu que és. Algú que no és qui sembla, algú que no està a l'alçada. Algú...
No sabria com explicar-ho, però ho tinc molt clar al cap. Tinc por que descobreixis que no serveixo per res, i que en descobrir-me, em facis adonar que visc en un engany, jo també. Que em facis veure que aquestes petites coses que jo crec que són les meves debilitats, no són res més que el que sóc jo.
Tinc por que vegis a dintre meu, i t'adonis que només sóc una noia espantada, que no sap on va, que no sap què vol i que no sap aconseguir el que no sap que vol. Que vegis que sóc una barca que navega a la deriva. Sense timó, sense rems, perduda enmig de l'oceà. Quan tota la resta del món, quan la gent que està al voltant, veu una barca que navega amb rumb fix, que sap on va, i que hi arribarà. Però això és el que es veu des de fora. Quan entres a la barca, quan puges a la barca, veus que no té timó, que els rems estan trencats, i que l'únic que pots fer és anar a on et porti la corrent.
Tinc por perquè ni tan sols sóc una cara bonica. Sí, això mateix. Si vas en una barca a la deriva, però aquesta barca és molt maca i té de tot, potser no t'importi anar a la deriva. Però si no és res més que una vella barca de fusta, mig corcada... aleshores no voldràs anar a la deriva. Voldràs arribar a terra com més aviat millor.
No, no és que em senti malament amb mi mateixa. No és això.
Tinc por que siguis massa intel.ligent i vegis que jo no ho sóc prou. Que el que diu la gent, que el que es creu la gent, són tot tonteries. Que vegis que no sé res de res. Que sóc una ignorant. Que no et pugui enganyar amb quatre coneixements generals obtinguts per aquí i per allà. Quatre cosetes que sé, i que no sé per què, la gent s'ha cregut que en sé. La gent s'ha cregut que sé moltes coses, però si miro dintre meu, veig que no sóc res més que una ignorant.
Però no tinc res més que això. Per què hem de caure en els tòpics? Per què les noies que no eren guapes havien de saber coses? Per què no pot ser al revés? I per què he hagut de caure en aquest tòpic?
Per què al meu voltant tothom es pensa que sóc el que no sóc? Per què es pensen que sóc tan treballadora? I tan intel.ligent? I que sé tantes coses?
Tot és mentida. Tot és una farsa. Ni sóc treballadora, ni intel.ligent, ni sé tantes coses.
I em fa por. Sí, em fa por. Perquè no m'importa el que pensi la gent en general. No m'importa que la gent deixi de creure tot això de mi. Perquè, d'una manera o una altra, és veritat. No sóc res més que una persona normal, espantada, seguint la corrent, sense saber on em portarà, esperant veure d'on bufa el vent per saber si aniré cap a una banda o cap a una altra.
Però el problema ets tu.
Ets tu. Que em fas por. No, no em fas por, qui em fa por sóc jo. Però, a la vegada, ets tu.
Em fa por que siguis massa intel.ligent i que vegis que sóc un frau, que no sóc qui es pensa la gent. I que t'adonis que no sóc ni una cara bonica, ni tot això que diu la gent. I em fa molta por.
Perquè després de tants anys sentint la mateixa cançoneta, el que més por em fa és que algú no em vulgui perquè sigui prou intel.ligent per descobrir que tota jo sóc un frau. I que, darrere seu, jo també descobreixi que sóc un frau.
Però, a la vegada, també tinc por. Tinc por que no siguis prou intel.ligent. Que no siguis prou intel.ligent i no t'adonis que sóc un frau. I que t'enlluernis per coses que són mentida. Coses que jo sé que són mentida. Perquè jo sé que sóc un frau.
I sé que si no ets prou intel.ligent, que si no descobreixes que sóc un frau, m'acabaré cansant de tu.
Ho sé, és dur. I aquesta és una altra de les raons que em fan agafar por. I què faré quan descobreixis que sóc dolenta?
No, no em cansaré de tu perquè no siguis prou intel.ligent. Em cansaré de tu perquè t'enlluernis i no siguis capaç de veure que sóc aquesta noia espantada que va a la deriva.
Hi ha terme mig? N'hi ha d'haver.
Has d'existir. Prou intel.ligent per veure que sóc un frau, però sense que això t'importi. O amb prou confiança perquè no t'enlluerni, encara que no vegis que sóc un frau.
No, no. La segona opció no m'agrada. Vull la primera.
Hi ha algú prou intel.ligent per veure que sóc un frau, però prou idiota per no fugir?
Crec que la frase anterior és una contradicció per si mateixa. I crec que per això tinc por. Perquè... encara no sé per què. O sí. Perquè tinc por. No vull que descobreixis que sóc un frau. I per això em creo una carcassa. Per això no t'hi deixo entrar. Per això m'amago. Per això parlo fluixet, o no parlo.
Però em faig mal a mi mateixa, perquè quan t'allunyo, veig que t'allunyes. I no vull que t'allunyis. Però tampoc vull que t'acostis. I tampoc em sembla bé que et quedis on ets.
Tinc por. I no sé per on anar. I només sóc una noia espantada.
Sí, un frau. Algú que viu de rentes, o del que la gent creu que és. Algú que no és qui sembla, algú que no està a l'alçada. Algú...
No sabria com explicar-ho, però ho tinc molt clar al cap. Tinc por que descobreixis que no serveixo per res, i que en descobrir-me, em facis adonar que visc en un engany, jo també. Que em facis veure que aquestes petites coses que jo crec que són les meves debilitats, no són res més que el que sóc jo.
Tinc por que vegis a dintre meu, i t'adonis que només sóc una noia espantada, que no sap on va, que no sap què vol i que no sap aconseguir el que no sap que vol. Que vegis que sóc una barca que navega a la deriva. Sense timó, sense rems, perduda enmig de l'oceà. Quan tota la resta del món, quan la gent que està al voltant, veu una barca que navega amb rumb fix, que sap on va, i que hi arribarà. Però això és el que es veu des de fora. Quan entres a la barca, quan puges a la barca, veus que no té timó, que els rems estan trencats, i que l'únic que pots fer és anar a on et porti la corrent.
Tinc por perquè ni tan sols sóc una cara bonica. Sí, això mateix. Si vas en una barca a la deriva, però aquesta barca és molt maca i té de tot, potser no t'importi anar a la deriva. Però si no és res més que una vella barca de fusta, mig corcada... aleshores no voldràs anar a la deriva. Voldràs arribar a terra com més aviat millor.
No, no és que em senti malament amb mi mateixa. No és això.
Tinc por que siguis massa intel.ligent i vegis que jo no ho sóc prou. Que el que diu la gent, que el que es creu la gent, són tot tonteries. Que vegis que no sé res de res. Que sóc una ignorant. Que no et pugui enganyar amb quatre coneixements generals obtinguts per aquí i per allà. Quatre cosetes que sé, i que no sé per què, la gent s'ha cregut que en sé. La gent s'ha cregut que sé moltes coses, però si miro dintre meu, veig que no sóc res més que una ignorant.
Però no tinc res més que això. Per què hem de caure en els tòpics? Per què les noies que no eren guapes havien de saber coses? Per què no pot ser al revés? I per què he hagut de caure en aquest tòpic?
Per què al meu voltant tothom es pensa que sóc el que no sóc? Per què es pensen que sóc tan treballadora? I tan intel.ligent? I que sé tantes coses?
Tot és mentida. Tot és una farsa. Ni sóc treballadora, ni intel.ligent, ni sé tantes coses.
I em fa por. Sí, em fa por. Perquè no m'importa el que pensi la gent en general. No m'importa que la gent deixi de creure tot això de mi. Perquè, d'una manera o una altra, és veritat. No sóc res més que una persona normal, espantada, seguint la corrent, sense saber on em portarà, esperant veure d'on bufa el vent per saber si aniré cap a una banda o cap a una altra.
Però el problema ets tu.
Ets tu. Que em fas por. No, no em fas por, qui em fa por sóc jo. Però, a la vegada, ets tu.
Em fa por que siguis massa intel.ligent i que vegis que sóc un frau, que no sóc qui es pensa la gent. I que t'adonis que no sóc ni una cara bonica, ni tot això que diu la gent. I em fa molta por.
Perquè després de tants anys sentint la mateixa cançoneta, el que més por em fa és que algú no em vulgui perquè sigui prou intel.ligent per descobrir que tota jo sóc un frau. I que, darrere seu, jo també descobreixi que sóc un frau.
Però, a la vegada, també tinc por. Tinc por que no siguis prou intel.ligent. Que no siguis prou intel.ligent i no t'adonis que sóc un frau. I que t'enlluernis per coses que són mentida. Coses que jo sé que són mentida. Perquè jo sé que sóc un frau.
I sé que si no ets prou intel.ligent, que si no descobreixes que sóc un frau, m'acabaré cansant de tu.
Ho sé, és dur. I aquesta és una altra de les raons que em fan agafar por. I què faré quan descobreixis que sóc dolenta?
No, no em cansaré de tu perquè no siguis prou intel.ligent. Em cansaré de tu perquè t'enlluernis i no siguis capaç de veure que sóc aquesta noia espantada que va a la deriva.
Hi ha terme mig? N'hi ha d'haver.
Has d'existir. Prou intel.ligent per veure que sóc un frau, però sense que això t'importi. O amb prou confiança perquè no t'enlluerni, encara que no vegis que sóc un frau.
No, no. La segona opció no m'agrada. Vull la primera.
Hi ha algú prou intel.ligent per veure que sóc un frau, però prou idiota per no fugir?
Crec que la frase anterior és una contradicció per si mateixa. I crec que per això tinc por. Perquè... encara no sé per què. O sí. Perquè tinc por. No vull que descobreixis que sóc un frau. I per això em creo una carcassa. Per això no t'hi deixo entrar. Per això m'amago. Per això parlo fluixet, o no parlo.
Però em faig mal a mi mateixa, perquè quan t'allunyo, veig que t'allunyes. I no vull que t'allunyis. Però tampoc vull que t'acostis. I tampoc em sembla bé que et quedis on ets.
Tinc por. I no sé per on anar. I només sóc una noia espantada.
dissabte, 25 d’octubre del 2008
El sol de tardor o la felicitat
Fa dies que estic absent. Ho estic per decisió pròpia. Potser a algú no li sembli que estic tan absent, però ho estic. Potser no es noti des de fora, però he deixat de mirar les estadístiques del blog diàriament, i, de fet, hi ha dies que ni tan sols miro si la Llum té algun mail o algun comentari nou. Simplement, no hi sóc. D'alguna manera, tot i que la Llum i jo som la mateixa persona, la Llum és un personatge, encara que sigui (o intenti ser) sincer, i la persona que hi ha al darrere s'ha cansat una mica del personatge, o del que sigui, i vol ser ella mateixa, i estar amb la gent que la vol a ella, no al personatge, encara que sigui gent que va conèixer el personatge abans que a ella.
Avui la tarda era tranquil.la. Simplement, podia fer el que em donés la gana. Em podia dedicar a estirar-me al sofà i mirar la tele tota la tarda. Em podia dedicar a jugar amb l'ordenador tota la tarda. O...
Bé, potser també podria haver decidit anar a les fires, però crec que passo. Ja fa tants anys que no hi poso els peus, que crec que ja no els compto amb els dits de les mans...
Però no. Després de gairebé 24 hores sense tocar un ordenador, quan he acabat de dinar, he vist que feia solet. M'encanta el solet de tardor. I el d'hivern. Quan ve la primavera, ja no el suporto, però aquests dies de tardor en els que els núvols desapareixen i el sol ens regala una mica d'escalforeta són genials.
He agafat el llibre que estic llegint, i me n'he anat a fora. He llegit 100 pàgines de res, en una cadira, al jardí, amb el solet tocant-me i escalfant-me i el gos assegut a sobre els meus peus.
I he tornat a casa, a dins. I he acabat amb la part més dubtosa. Sí, la part més dubtosa... Bé, hi falten un parell de peces, que es deuen haver quedat entre les altres.
Que per què és la part dubtosa? Doncs, per començar, perquè és la part del puzzle que menys m'agrada. Per aquesta part, vaig estar a punt de comprar-lo.
Però, també, perquè és massa fàcil.
Fa dies vaig descobrir que a mi, el que em feia feliç, era tenir reptes. De fet, crec que fa molt que ho sé... Si no tenia reptes, queia en la falta de ganes per fer res. Necessito reptes. Però, quins reptes? Si són reptes massa senzills, ja no són reptes. Un repte ha de ser complicat, perquè sinó no et fa esforçar-t'hi. Però tampoc ha de ser excessivament difícil. Perquè si busques un repte massa difícil, no ho aconseguiràs, el veuràs massa llunyà, et decebràs, i no ho faràs mai. S'ha de trobar un equilibri, i aquí està la part difícil.
De fet, fa un parell de setmanes que em vaig proposar un repte. L'últim cop que vaig córrer en una cursa, era a principis dels anys 90. Des de molt petita que havia corregut curses d'aquestes de 10 quilòmetres, però ho vaig deixar. Però ara... ara tinc una cursa en ment. Sí. Fa uns mesos, veient que el meu peu trigava massa a curar-se, i no aconseguia curar-se, em vaig prometre que correria aquesta cursa. Ara tinc cursa i un temps que vull aconseguir. I sé que estaré al límit. Que tant pot ser que ho aconsegueixi, com que no. És un repte que em costarà esforç, si el faig, però a la vegada és un repte que jo sé que puc aconseguir. I ja me'n vaig de tema! No tinc remei!
Després d'acabar la part dubtosa, me n'he tornat al solet. He agafat el material d'entrenament i... cap a fora. El gos estava a prop meu, i em mirava com si m'hagués trastocat. Potser sí, que m'he trastocat. O potser no.
Però he passat una gran estona. Un altre repte. Un repte... difícil? Fàcil? Bé, ho puc deixar en un repte aconseguible, si és que s'hi posa esforç.
Potser no ha sigut una gran tarda per la resta de la gent. No, potser no. Però ha sigut una gran tarda per mi. Amb el solet, i les meves coses. Les coses que m'agraden, i que em fan feliç. Les coses que fan que valgui la pena viure aquesta vida.
I ara... ara crec que aprofitaré les últimes horetes de sol per continuar el puzzle, o per llegir una estoneta més. O... és igual. L'important és aquest sol de tardor.
Avui la tarda era tranquil.la. Simplement, podia fer el que em donés la gana. Em podia dedicar a estirar-me al sofà i mirar la tele tota la tarda. Em podia dedicar a jugar amb l'ordenador tota la tarda. O...
Bé, potser també podria haver decidit anar a les fires, però crec que passo. Ja fa tants anys que no hi poso els peus, que crec que ja no els compto amb els dits de les mans...
Però no. Després de gairebé 24 hores sense tocar un ordenador, quan he acabat de dinar, he vist que feia solet. M'encanta el solet de tardor. I el d'hivern. Quan ve la primavera, ja no el suporto, però aquests dies de tardor en els que els núvols desapareixen i el sol ens regala una mica d'escalforeta són genials.
He agafat el llibre que estic llegint, i me n'he anat a fora. He llegit 100 pàgines de res, en una cadira, al jardí, amb el solet tocant-me i escalfant-me i el gos assegut a sobre els meus peus.
I he tornat a casa, a dins. I he acabat amb la part més dubtosa. Sí, la part més dubtosa... Bé, hi falten un parell de peces, que es deuen haver quedat entre les altres.
Que per què és la part dubtosa? Doncs, per començar, perquè és la part del puzzle que menys m'agrada. Per aquesta part, vaig estar a punt de comprar-lo.
Però, també, perquè és massa fàcil.
Fa dies vaig descobrir que a mi, el que em feia feliç, era tenir reptes. De fet, crec que fa molt que ho sé... Si no tenia reptes, queia en la falta de ganes per fer res. Necessito reptes. Però, quins reptes? Si són reptes massa senzills, ja no són reptes. Un repte ha de ser complicat, perquè sinó no et fa esforçar-t'hi. Però tampoc ha de ser excessivament difícil. Perquè si busques un repte massa difícil, no ho aconseguiràs, el veuràs massa llunyà, et decebràs, i no ho faràs mai. S'ha de trobar un equilibri, i aquí està la part difícil.
De fet, fa un parell de setmanes que em vaig proposar un repte. L'últim cop que vaig córrer en una cursa, era a principis dels anys 90. Des de molt petita que havia corregut curses d'aquestes de 10 quilòmetres, però ho vaig deixar. Però ara... ara tinc una cursa en ment. Sí. Fa uns mesos, veient que el meu peu trigava massa a curar-se, i no aconseguia curar-se, em vaig prometre que correria aquesta cursa. Ara tinc cursa i un temps que vull aconseguir. I sé que estaré al límit. Que tant pot ser que ho aconsegueixi, com que no. És un repte que em costarà esforç, si el faig, però a la vegada és un repte que jo sé que puc aconseguir. I ja me'n vaig de tema! No tinc remei!
Després d'acabar la part dubtosa, me n'he tornat al solet. He agafat el material d'entrenament i... cap a fora. El gos estava a prop meu, i em mirava com si m'hagués trastocat. Potser sí, que m'he trastocat. O potser no.
Però he passat una gran estona. Un altre repte. Un repte... difícil? Fàcil? Bé, ho puc deixar en un repte aconseguible, si és que s'hi posa esforç.
Potser no ha sigut una gran tarda per la resta de la gent. No, potser no. Però ha sigut una gran tarda per mi. Amb el solet, i les meves coses. Les coses que m'agraden, i que em fan feliç. Les coses que fan que valgui la pena viure aquesta vida.
I ara... ara crec que aprofitaré les últimes horetes de sol per continuar el puzzle, o per llegir una estoneta més. O... és igual. L'important és aquest sol de tardor.
dijous, 23 d’octubre del 2008
Cançons dedicades
El primer any d'universitat, amb la primera companya d'habitació, ens vam viciar a la radio. Vivíem en un pis molt sorollós i escoltar la radio era la única forma de concentrar-nos. Començava la tarda, i ella escoltava en Clapés. Jo escoltava música. Però, a mida que la tarda avançava, anàvem escoltant els mateixos programes. No déiem res, però quan alguna cosa ens feia gràcia, la comentàvem.
Ella em va viciar a escoltar "La gramola". Al principi no li trobava el què, i no sé si li vaig arribar a trobar mai. Tampoc recordo si era dels programes que escoltàvem i réiem o si en realitat ens agradava. Jo què sé! Fa molts anys, de tot allò!
L'any passat, a la radio que tinc sintonitzada al cotxe (sí, tinc una radio sintonitzada al cotxe, una altra per la feina, una altra a casa, una altra... què passa? Hi ha gent que mira diferents canals de la televisió, i jo tinc una emissora per cada moment), quan tornava a casa, solia escoltar un programa d'aquests que dediquen cançons. Però no en feia gaire cas.
Aquest any només l'escolto un dia a la setmana. La resta dels dies, quan agafo el cotxe per tornar a casa, el programa ja s'ha acabat. Però hi ha un dia a la setmana que em desplaço d'un lloc a un altre de la ciutat, i el sento començar. Potser en sento un quartet d'hora, potser mitja hora. Depèn de si trobo aparcament o no.
Quan sento el programa, no puc evitar pensar en la rosa a la bústia de la Tirai.
Quan escolto el programa, no puc evitar somiar, i pensar que algun dia, quan pugi al cotxe, sense jo esperar-m'ho, quan estigui al mig de la ciutat, sentiré com algú em dedica una cançó.
Llavors apareix la Llum realista. La Llum que em diu que ningú em dedicarà una cançó, i que si algú me la dediqués, comptant que no tinc unes hores regulars d'escoltar, segur que no ho sentiria. I la gràcia és, és clar, anar conduint i que, de cop, sentis que algú et dedica aquella cançó.
I llavors m'enfado, perquè la majoria de gent que truca són adolescents que "fan els deures" i només tenen ganes de sortir per la radio.
Però, de tant en tant, algú m'emociona amb una dedicatòria. Una d'aquelles que surten del cor.
I llavors torno a somiar. I penso que, potser, algun dia, des del cotxe, sentiré el meu nom per la radio.
------------------------
PD: No vull espatllar el post (que tampoc és res de l'altre món, però en fi... fa molt que em persegueix!). Però avui ha arribat el material d'entrenament que vaig demanar diumenge. Quina rapidesa, mare meva!!! I ara... ara ja estic frisant per començar a entrenar. A més, el destí ha fet que em pugui venjar molt més aviat del que esperava fer-ho. Si és que puc, és clar. Podré? Espero que sí!!!
Ella em va viciar a escoltar "La gramola". Al principi no li trobava el què, i no sé si li vaig arribar a trobar mai. Tampoc recordo si era dels programes que escoltàvem i réiem o si en realitat ens agradava. Jo què sé! Fa molts anys, de tot allò!
L'any passat, a la radio que tinc sintonitzada al cotxe (sí, tinc una radio sintonitzada al cotxe, una altra per la feina, una altra a casa, una altra... què passa? Hi ha gent que mira diferents canals de la televisió, i jo tinc una emissora per cada moment), quan tornava a casa, solia escoltar un programa d'aquests que dediquen cançons. Però no en feia gaire cas.
Aquest any només l'escolto un dia a la setmana. La resta dels dies, quan agafo el cotxe per tornar a casa, el programa ja s'ha acabat. Però hi ha un dia a la setmana que em desplaço d'un lloc a un altre de la ciutat, i el sento començar. Potser en sento un quartet d'hora, potser mitja hora. Depèn de si trobo aparcament o no.
Quan sento el programa, no puc evitar pensar en la rosa a la bústia de la Tirai.
Quan escolto el programa, no puc evitar somiar, i pensar que algun dia, quan pugi al cotxe, sense jo esperar-m'ho, quan estigui al mig de la ciutat, sentiré com algú em dedica una cançó.
Llavors apareix la Llum realista. La Llum que em diu que ningú em dedicarà una cançó, i que si algú me la dediqués, comptant que no tinc unes hores regulars d'escoltar, segur que no ho sentiria. I la gràcia és, és clar, anar conduint i que, de cop, sentis que algú et dedica aquella cançó.
I llavors m'enfado, perquè la majoria de gent que truca són adolescents que "fan els deures" i només tenen ganes de sortir per la radio.
Però, de tant en tant, algú m'emociona amb una dedicatòria. Una d'aquelles que surten del cor.
I llavors torno a somiar. I penso que, potser, algun dia, des del cotxe, sentiré el meu nom per la radio.
------------------------
PD: No vull espatllar el post (que tampoc és res de l'altre món, però en fi... fa molt que em persegueix!). Però avui ha arribat el material d'entrenament que vaig demanar diumenge. Quina rapidesa, mare meva!!! I ara... ara ja estic frisant per començar a entrenar. A més, el destí ha fet que em pugui venjar molt més aviat del que esperava fer-ho. Si és que puc, és clar. Podré? Espero que sí!!!
dimarts, 21 d’octubre del 2008
Volo
Els dimarts són durs físicament.
Ho sé abans de començar la setmana, sé que si supero els dimarts, ja estarà tot superat. Sé que la prova dura és el dimarts.
Els dimarts tenen dues hores d'exercici molt intens. No seguides, però dues hores, al cap i a la fi. Són l'únic dia de la setmana que repeteixo exercici intens.
Però, a més, la feina em fa fer 3 hores i mitja d'exercici moderat, que jo transformo en mig-intens.
Aquest matí estava molt cansada. Ara ho estic, també, de cansada. Aquell cansament que es produeix quan ho has donat tot en un entrenament, i llavors t'estiraries a dormitar una bona estona. Però, és clar, després tenia 3 hores i mitja d'exercici moderat.
Tot i així, tot i estar tan cansada, anava com si volés.
No ho sé. És com si el cos no pesés. Estic cansada, però em moc sense esforç. Estic físicament cansada, però sé que si ara em fessin córrer un quilòmetre, el correria sense despentinar-me.
Caminava sense fer fressa. Com si fos un gat. Com si passés volant a un pas del terra, com si els meus peus no anessin xocant amb el terra. Com si volés.
Encara em queda una hora d'exercici. Ja porto les bambes, i els pantalons i la samarreta que quedaran xops de suor.
Em sembla que avui dormiré d'un planer...
Ho sé abans de començar la setmana, sé que si supero els dimarts, ja estarà tot superat. Sé que la prova dura és el dimarts.
Els dimarts tenen dues hores d'exercici molt intens. No seguides, però dues hores, al cap i a la fi. Són l'únic dia de la setmana que repeteixo exercici intens.
Però, a més, la feina em fa fer 3 hores i mitja d'exercici moderat, que jo transformo en mig-intens.
Aquest matí estava molt cansada. Ara ho estic, també, de cansada. Aquell cansament que es produeix quan ho has donat tot en un entrenament, i llavors t'estiraries a dormitar una bona estona. Però, és clar, després tenia 3 hores i mitja d'exercici moderat.
Tot i així, tot i estar tan cansada, anava com si volés.
No ho sé. És com si el cos no pesés. Estic cansada, però em moc sense esforç. Estic físicament cansada, però sé que si ara em fessin córrer un quilòmetre, el correria sense despentinar-me.
Caminava sense fer fressa. Com si fos un gat. Com si passés volant a un pas del terra, com si els meus peus no anessin xocant amb el terra. Com si volés.
Encara em queda una hora d'exercici. Ja porto les bambes, i els pantalons i la samarreta que quedaran xops de suor.
Em sembla que avui dormiré d'un planer...
diumenge, 19 d’octubre del 2008
De dintre
L'any que van obrir PortAventura, vam fer una excursioneta per anar a veure com era. Diria que només hi he estat un cop, aquell primer any.
Després de donar unes quantes voltes per allà, vam acabar en un lloc on hi havia coses com les que hi ha a les fires. Pescar ànecs, tir amb escopeta, i coses per l'estil. Però, entre totes les coses, hi havia una cosa que anava donant voltes i tu havies de treure un cercle d'allà sense tocar les vores.
No recordo haver fet res. Però hi ha fotos. Hi ha una foto on surto jo, i un munt de gent mirant. Ningú aconseguia passar d'una quarta part i jo ja gairebé estava. No recordo ser jo. No sé explicar la sensació, tot i que l'he viscut avui mateix. En el món només existeix allò que jo vull fer, i no veig a qui m'envolta. No sento la gent com parla i comenta. No veig com la gent s'apilotona al meu voltant. Jo només veig el meu objectiu, i sóc incorpòria. Només les mans em pertanyen. La resta, no.
Aquell dia, com avui, quan ja gairebé ja estava, quan estava a punt de treure'l... vaig tocar. Com si hagués corregut tota una marató, anés primera, i a 100 metres del final caigués i tothom em passés al davant.
Aquell dia, com avui, la gent del meu voltant em va dir que fatal. Aquell dia em van dir que era molt fàcil, que com podia haver tocat si ja ho tenia! I la gent, en comptes de felicitar-me per haver arribat allà on ningú havia arribat, reconèixer el meu esforç, reconèixer que havia fet una cosa gran, quan jo més enfadava estava per haver-ho tingut gairebé i no haver-ho aconseguit, em van començar a dir que ho havia fet fatal i a criticar-me.
Com avui.
I donen ganes de dir-los, "coi, a veure si vosaltres sou capaços de fer-ho!" Com aquell que corre la marató. D'acord, ha deixat escapar una gran oportunitat de guanyar, però... coi! Els que s'ho miren no tenen cap dret a dir-li que ho ha fet fatal. No, no ha acabat la marató, però gairebé. I si tu no ho has fet, quin dret tens a criticar a algú que ha donat tot el que tenia dintre i que en l'últim moment ha caigut i no ha pogut guanyar? Tu, que no haguessis arribat a fer ni tan sols els primers 10 quilòmetres! Com pots matxacar a algú que n'ha fet més de 40 i ha caigut al final, quan estava cansat, quan ja no podia més?
I jo, que estava tan contenta. I no entenia com la gent m'anava dient que ho havia fet tan malament. Però com ho puc haver fet tan malament? Si he fet els primers 40 i tants quilòmetres bé i després... coi, he caigut al final, però... però allà estava. I ningú s'esperava ni que tingués forces per fer ni mitja marató. I per què m'heu de matxacar així? Quan ningú creia en mi i he arribat molt més lluny del que ningú s'esperava?
Al final, algú m'ha abraçat. Gràcies, he dit interiorment. I m'ha felicitat. Genial, ho has fet genial, m'ha dit.
Però potser no calia. He vist la cara d'algú. La cara d'algú que veia que ho feia genial. I com s'enfadava. I s'enfadava perquè...
Imagineu-vos que jo, amb el meu 1.62, hagués dit que volia jugar a bàsquet. Què m'haguessin dit? Doncs que mira, nena, millor te'n vas a jugar a un altre esport. Però jo, tot i ser baixeta, podria ser base. No cal ser molt alt per ser base. Algú amb 1.62, si fos bo, podria ser un molt bon base. Però la gent se'l miraria malament, perquè no és alt. Perquè no és com els altres, i perquè les lleis no escrites diuen que, si vols jugar a bàsquet, has de ser alt. I els alts, quan veiessin el baix que és tan bo com ells, s'enfadarien. I no voldrien que jugués. Però si el baix volgués, i ho volgués realment, podria arribar a ser com els alts.
No recordo quan va ser exactament l'últim cop que em vaig sentir així. Tenia 12 o 13 anys i va ser quan vaig fer el canvi gros. Va ser quan vaig passar de ser mediocre a cridar l'atenció. Malgrat voler ser base i ser baixeta. Aleshores tots els alts van començar a intentar fer-me caure. I jo em vaig aixecar. Em vaig aixecar i vaig dir que no permetria que els altres es creguessin millors només perquè són més alts. No, no, i no.
I vaig agafar una força que tenia a dintre i que no sabia ni que tenia. I em vaig posar a entrenar, i a entrenar. I vaig lluitar. Molt. Moltíssim. Vaig lluitar amb totes les meves forces. I vaig arribar a ser el millor base de la meva categoria, contant alts i baixos. Vaig passar per davant a tots els alts. I no, no els ho vaig refregar per la cara. Vaig baixar el cap, vaig acceptar la victòria, i no em vaig riure dels alts. Crec que això, tot i no ser la meva intenció, encara els va fer més mal.
Amb el temps, i no sé per què, em vaig acostumar altre cop a ser baixeta. A que es creguessin que eren millors per ser alts.
Però avui...
Ostres, avui he recuperat una sensació que no tenia des de l'adolescència. Una força interior que no sé d'on surt. No, no és odi contra aquell que no suporta que un baix estigui al seu nivell. Però és una força interior que em diu que jo puc ser com els alts, i que em demostraré (a mi, no a ells) que puc ser tan bona com algú que em tregui dos pams.
I, de cop, m'he recordat d'una persona. Una persona que, davant del meu conformisme en aquestes situacions, un dia em va dir que jo era tan bona com un alt, i que no m'havia de deixar intimidar. I no m'ho creia. No creia que jo pogués ser tan bona com un alt. I si no t'ho creus, no ho faràs mai.
Però avui m'ha acompanyat la força. I sé que puc ser tan bona com un alt. Seguríssim. És que n'estic convençuda.
I m'he fet una trena amb tots els cabells, que no ho havia fet mai, perquè mai els havia portat tan llargs.
I he anat a una pàgina d'internet on he comprat material d'entrenament per un valor de tres xifres, i sé que m'ho puc permetre, perquè feia molt de temps que no comprava res.
I he agafat empenta enrere, per després tirar endavant. Perquè tinc 30 anys i un munt d'experiència al darrere, i mai havia tingut 30 anys.
I sé que durant un temps, tindré una avantatge. L'avantatge de la sorpresa. Sí, la sorpresa.
Perquè quan un "enemic" no ha lluitat durant anys, et penses que no lluitarà. Et penses que no oferirà resistència. Et penses que es quedarà enrere i no atacarà amb totes les seves forces.
Fins que un dia ataca i t'agafa per sorpresa.
I, ara mateix tinc dues armes molt valuoses. La primera, la força. Aquesta força interior, que ha aparegut de sobte. El catalitzador ha sigut una persona diferent que aquella que ho va fer fa anys, però la sensació és la mateixa, i la conec massa com per deixar-la escapar. La conec massa com per no tirar-me a la piscina. Com per no saber que ara, precisament ara, és el meu moment. Perquè en una setmana, no sé com, ni per què, sóc una persona amb força. I la força me la dóna alguna cosa que vaig treure aquest estiu de dintre, i que ha tornat. Ho sé.
I la segona? Doncs la segona és el factor sorpresa. Ningú s'ho espera. De fet, no m'ho esperava ni jo.
I només de pensar en la persona que m'ha fet agafar aquesta força, em poso a riure. Sí, a riure. Perquè, a vegades, vols mal a algú altre. Pel que sigui. I a vegades fas mal. A vegades fas que aquesta persona s'enfonsi. Però... però a vegades li fas agafar arrencada. I si la persona que amb 12 o 13 anys va fer que agafés arrancada hagués sabut que va ser degut a la seva xul.leria i a la seva forma de tractar-me perquè era baixeta, dubto que ho tornés a fer mai.
I he d'acabar aquest post. Perquè és molt llarg i ja tinc ganes de tornar a començar. I... Però abans, unes fotos. Perquè just abans de fer les fotos m'he acabat de convèncer que això era el que realment em passava...
Aclariment: Ni he corregut una marató, ni mai he sigut bona jugant a bàsquet. És una forma de parlar.
Després de donar unes quantes voltes per allà, vam acabar en un lloc on hi havia coses com les que hi ha a les fires. Pescar ànecs, tir amb escopeta, i coses per l'estil. Però, entre totes les coses, hi havia una cosa que anava donant voltes i tu havies de treure un cercle d'allà sense tocar les vores.
No recordo haver fet res. Però hi ha fotos. Hi ha una foto on surto jo, i un munt de gent mirant. Ningú aconseguia passar d'una quarta part i jo ja gairebé estava. No recordo ser jo. No sé explicar la sensació, tot i que l'he viscut avui mateix. En el món només existeix allò que jo vull fer, i no veig a qui m'envolta. No sento la gent com parla i comenta. No veig com la gent s'apilotona al meu voltant. Jo només veig el meu objectiu, i sóc incorpòria. Només les mans em pertanyen. La resta, no.
Aquell dia, com avui, quan ja gairebé ja estava, quan estava a punt de treure'l... vaig tocar. Com si hagués corregut tota una marató, anés primera, i a 100 metres del final caigués i tothom em passés al davant.
Aquell dia, com avui, la gent del meu voltant em va dir que fatal. Aquell dia em van dir que era molt fàcil, que com podia haver tocat si ja ho tenia! I la gent, en comptes de felicitar-me per haver arribat allà on ningú havia arribat, reconèixer el meu esforç, reconèixer que havia fet una cosa gran, quan jo més enfadava estava per haver-ho tingut gairebé i no haver-ho aconseguit, em van començar a dir que ho havia fet fatal i a criticar-me.
Com avui.
I donen ganes de dir-los, "coi, a veure si vosaltres sou capaços de fer-ho!" Com aquell que corre la marató. D'acord, ha deixat escapar una gran oportunitat de guanyar, però... coi! Els que s'ho miren no tenen cap dret a dir-li que ho ha fet fatal. No, no ha acabat la marató, però gairebé. I si tu no ho has fet, quin dret tens a criticar a algú que ha donat tot el que tenia dintre i que en l'últim moment ha caigut i no ha pogut guanyar? Tu, que no haguessis arribat a fer ni tan sols els primers 10 quilòmetres! Com pots matxacar a algú que n'ha fet més de 40 i ha caigut al final, quan estava cansat, quan ja no podia més?
I jo, que estava tan contenta. I no entenia com la gent m'anava dient que ho havia fet tan malament. Però com ho puc haver fet tan malament? Si he fet els primers 40 i tants quilòmetres bé i després... coi, he caigut al final, però... però allà estava. I ningú s'esperava ni que tingués forces per fer ni mitja marató. I per què m'heu de matxacar així? Quan ningú creia en mi i he arribat molt més lluny del que ningú s'esperava?
Al final, algú m'ha abraçat. Gràcies, he dit interiorment. I m'ha felicitat. Genial, ho has fet genial, m'ha dit.
Però potser no calia. He vist la cara d'algú. La cara d'algú que veia que ho feia genial. I com s'enfadava. I s'enfadava perquè...
Imagineu-vos que jo, amb el meu 1.62, hagués dit que volia jugar a bàsquet. Què m'haguessin dit? Doncs que mira, nena, millor te'n vas a jugar a un altre esport. Però jo, tot i ser baixeta, podria ser base. No cal ser molt alt per ser base. Algú amb 1.62, si fos bo, podria ser un molt bon base. Però la gent se'l miraria malament, perquè no és alt. Perquè no és com els altres, i perquè les lleis no escrites diuen que, si vols jugar a bàsquet, has de ser alt. I els alts, quan veiessin el baix que és tan bo com ells, s'enfadarien. I no voldrien que jugués. Però si el baix volgués, i ho volgués realment, podria arribar a ser com els alts.
No recordo quan va ser exactament l'últim cop que em vaig sentir així. Tenia 12 o 13 anys i va ser quan vaig fer el canvi gros. Va ser quan vaig passar de ser mediocre a cridar l'atenció. Malgrat voler ser base i ser baixeta. Aleshores tots els alts van començar a intentar fer-me caure. I jo em vaig aixecar. Em vaig aixecar i vaig dir que no permetria que els altres es creguessin millors només perquè són més alts. No, no, i no.
I vaig agafar una força que tenia a dintre i que no sabia ni que tenia. I em vaig posar a entrenar, i a entrenar. I vaig lluitar. Molt. Moltíssim. Vaig lluitar amb totes les meves forces. I vaig arribar a ser el millor base de la meva categoria, contant alts i baixos. Vaig passar per davant a tots els alts. I no, no els ho vaig refregar per la cara. Vaig baixar el cap, vaig acceptar la victòria, i no em vaig riure dels alts. Crec que això, tot i no ser la meva intenció, encara els va fer més mal.
Amb el temps, i no sé per què, em vaig acostumar altre cop a ser baixeta. A que es creguessin que eren millors per ser alts.
Però avui...
Ostres, avui he recuperat una sensació que no tenia des de l'adolescència. Una força interior que no sé d'on surt. No, no és odi contra aquell que no suporta que un baix estigui al seu nivell. Però és una força interior que em diu que jo puc ser com els alts, i que em demostraré (a mi, no a ells) que puc ser tan bona com algú que em tregui dos pams.
I, de cop, m'he recordat d'una persona. Una persona que, davant del meu conformisme en aquestes situacions, un dia em va dir que jo era tan bona com un alt, i que no m'havia de deixar intimidar. I no m'ho creia. No creia que jo pogués ser tan bona com un alt. I si no t'ho creus, no ho faràs mai.
Però avui m'ha acompanyat la força. I sé que puc ser tan bona com un alt. Seguríssim. És que n'estic convençuda.
I m'he fet una trena amb tots els cabells, que no ho havia fet mai, perquè mai els havia portat tan llargs.
I he anat a una pàgina d'internet on he comprat material d'entrenament per un valor de tres xifres, i sé que m'ho puc permetre, perquè feia molt de temps que no comprava res.
I he agafat empenta enrere, per després tirar endavant. Perquè tinc 30 anys i un munt d'experiència al darrere, i mai havia tingut 30 anys.
I sé que durant un temps, tindré una avantatge. L'avantatge de la sorpresa. Sí, la sorpresa.
Perquè quan un "enemic" no ha lluitat durant anys, et penses que no lluitarà. Et penses que no oferirà resistència. Et penses que es quedarà enrere i no atacarà amb totes les seves forces.
Fins que un dia ataca i t'agafa per sorpresa.
I, ara mateix tinc dues armes molt valuoses. La primera, la força. Aquesta força interior, que ha aparegut de sobte. El catalitzador ha sigut una persona diferent que aquella que ho va fer fa anys, però la sensació és la mateixa, i la conec massa com per deixar-la escapar. La conec massa com per no tirar-me a la piscina. Com per no saber que ara, precisament ara, és el meu moment. Perquè en una setmana, no sé com, ni per què, sóc una persona amb força. I la força me la dóna alguna cosa que vaig treure aquest estiu de dintre, i que ha tornat. Ho sé.
I la segona? Doncs la segona és el factor sorpresa. Ningú s'ho espera. De fet, no m'ho esperava ni jo.
I només de pensar en la persona que m'ha fet agafar aquesta força, em poso a riure. Sí, a riure. Perquè, a vegades, vols mal a algú altre. Pel que sigui. I a vegades fas mal. A vegades fas que aquesta persona s'enfonsi. Però... però a vegades li fas agafar arrencada. I si la persona que amb 12 o 13 anys va fer que agafés arrancada hagués sabut que va ser degut a la seva xul.leria i a la seva forma de tractar-me perquè era baixeta, dubto que ho tornés a fer mai.
I he d'acabar aquest post. Perquè és molt llarg i ja tinc ganes de tornar a començar. I... Però abans, unes fotos. Perquè just abans de fer les fotos m'he acabat de convèncer que això era el que realment em passava...
Aclariment: Ni he corregut una marató, ni mai he sigut bona jugant a bàsquet. És una forma de parlar.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Viva la vida!
Crec que hauria de portar un cartellet al davant, o potser una samarreta. Una samarreta amb un missatge personalitzat, jo que en buscava fa uns dies. El missatge, clar: "No em canvieu el nom!"
Però crec que la meva cara paga per mi. Avui algú, quan he arribat, m'ha dit Hola, i darrere de l'hola, m'hi ha posat el meu nom, canviant la última lletra per una i. Agggggggghhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!! Quina ràbia!!!
Ho sé, ho sé. Que algú em digui així es podria entendre com una manera carinyosa (?) de cridar-me. Però a mi, NO m'agrada. Coi, que jo tinc un nom, que és més maco o menys, però és el MEU nom!
Tot i que em sembla que ha quedat claríssim, perquè ha rectificat al moment. Suposo que no hi dec haver fet gaire bona cara...
Però no, després de passar mitja horeta en una ocupació que m'encanta i em relaxa, em sento molt feliç. Potser perquè l'altre dia jugava a treure coses dolentes i a agafar les bones? Potser perquè ho feia a sota les estrelles? Potser perquè m'encanta la cançó? Potser perquè el divendres el jefe em va dir que li agradava la pilota que li havia enviat? Potser perquè juguem amb dues pilotes, i ara en tinc una, i tinc ganes de tornar-la a enviar, però m'he pres el cap de setmana de festa? Potser perquè el cap de setmana, en realitat, me'l passaré voltant tot el dia? Potser perquè plou? Potser perquè tot és cíclic? Potser perquè ahir la bibliotecària em va donar un llibre i abans d'arribar a casa ja n'havia llegit 30 pàgines, perquè em va enganxar? Potser?
Bé, jo crec que ha sigut escoltar la cançó uns quants cops seguits. I la mitja horeta de... buf! Ho sé, sóc una pesada. Ho sé, segurament algú pensi: "Un altre cop?" Però... bé, aquesta sóc jo :-)
Per cert, juguem?
I mitja hora més tard...
dijous, 16 d’octubre del 2008
Guanyar o perdre?
Tinc una parenta que sempre em diu que li agrada molt llegir, però que no té temps. Des del dia que li vaig dir que cadascú té temps pel que li agrada, no ho ha tornat a dir. Però per ella, jo perdo molt el temps. Perdo el temps el dia que he d'anar a un centre cívic on no hi ha gaire aparcament i, en comptes de donar voltes a veure si trobo un lloc, i passar-m'hi mitja hora, deixo el cotxe a 10 minuts a peu i hi vaig a peu.
Però, sobretot, perdo el temps quan vaig a la gran ciutat. Perquè hi vaig en tren. Jo sempre li dic que llegeixo, però ella em diu que podria aprofitar per llegir a casa i que guanyaria temps. Crec que avui he trobat la refutació a la seva teoria...
A l'hora que havia de ser-hi al matí, i comptant que sortia de casa, amb cotxe hagués trigat 2 hores. Hagués arribat dels nervis, i m'hagués posat dels nervis per no trobar aparcament.
Això sí: hagués guanyat mitja hora, que al matí suposo que hagués hagut de fer servir per dormir una mica més, no? Però no necessitava dormir més. Avui no m'he aixecat més aviat que els altres dies, sinó tot el contrari.
A canvi, però, he trigat dues hores i mitja. He anat fins a l'estació. He pujat al tren. I he aprofitat la primera hora de tren per llegir unes coses de feina que volia llegir. La última mitja hora me l'he passat llegint una novel.la que portava.
Quan he arribat, en comptes d'agafar el metro, he anat a peu fins al meu destí. Mitja horeta.
I jo em pregunto: he perdut mitja hora? O he guanyat una hora de feina, mitja de lectura i mitja d'exercici moderat?
A la tornada, la cosa ha sigut més greu. Comptant que anava al meu lloc de treball, i essent l'hora que era, jo crec que en una hora i mitja hagués arribat. Però hi he estat dos hores i tres quarts. Ui... He perdut una hora i quart?
Segur?
He fet el viatge al revés: mitja horeta d'exercici moderat. Quan he arribat, he aprofitat el quart d'hora que faltava perquè passés el tren per dinar. He pujat al tren i he passat mitja hora repassant unes coses per la tarda. L'hora següent me l'he passat llegint.
He perdut una hora i quart? O he guanyat mitja hora de feina, una de lectura i mitja d'exercici físic?
La meva parenta té raó. Si hagués anat en cotxe, hagués trigat en total una hora i tres quarts menys a fer els viatges, que una hora i tres quarts són de molt bon aprofitar. Però...
... si hagués anat en cotxe, quan hagués arribat, hagués hagut de dinar (un quart d'hora, per ser justos), hagués hagut de llegir el que volia llegir (una hora) i repassar les coses per la tarda (mitja hora).
I... això sembla màgia, perquè no ho he fet expressament, però tot el que hagués hagut de fer... hagués trigat tanta estona com la que m'hauria estalviat!!! Així que no hi guanyo res.
No hi guanyo res? Bé, potser el no posar-me nerviosa per no trobar aparcament...
No, ara seriosament. Aquesta pregunta és molt difícil, però tothom sap que jo, quan no treballo, ni em dedico a fer l'idiota per internet...
a) Faig esport
b) Llegeixo
c) Faig puzzles i coses per l'estil
d) Totes les anteriors
e) Cap de les anteriors: m'agrada conduir per la gran ciutat
I sembla ser que avui he guanyat mitja hora d'esport mooooooolt moderat i una hora i mitja de lectura. Ara mateix m'estic preguntant si he guanyat o he perdut temps.
Crec que n'he perdut. Perquè quan he arribat, com que a la ciutat només he treballat 3 hores i mitja i al tren 1 i mitja, tenia mono de treballar i he treballat quatre hores. I després he vingut cap a casa. I ara me'n vaig pitant a perdre una mica més de temps llegint, perquè els dos llibres que estic llegint estan molt interessants, i si no hi vaig ara, se'm farà molt tard, i demà al matí vull anar a perdre una mica el temps al gimnàs abans de l'hora a la que he d'entrar a treballar, i no és qüestió de no dormir...
I, és clar, jo avui volia fer una repassada ràpida als blogs, perquè fa dies que estic absent, però... però és que he escollit una mala hora per tornar a casa al vespre. I he trigat més de mitja hora més del que és habitual a arribar. Per què? Doncs per culpa de les obres de l'AVE!
Això sí que és perdre el temps!!! Bona nit! Fins demà! Ai, no, que demà també perdré molt el temps. I el dissabte! I el diumenge! Bé, algun moment trobaré per perdre el temps per internet... o no. Vaig a llegir!!!
Però, sobretot, perdo el temps quan vaig a la gran ciutat. Perquè hi vaig en tren. Jo sempre li dic que llegeixo, però ella em diu que podria aprofitar per llegir a casa i que guanyaria temps. Crec que avui he trobat la refutació a la seva teoria...
A l'hora que havia de ser-hi al matí, i comptant que sortia de casa, amb cotxe hagués trigat 2 hores. Hagués arribat dels nervis, i m'hagués posat dels nervis per no trobar aparcament.
Això sí: hagués guanyat mitja hora, que al matí suposo que hagués hagut de fer servir per dormir una mica més, no? Però no necessitava dormir més. Avui no m'he aixecat més aviat que els altres dies, sinó tot el contrari.
A canvi, però, he trigat dues hores i mitja. He anat fins a l'estació. He pujat al tren. I he aprofitat la primera hora de tren per llegir unes coses de feina que volia llegir. La última mitja hora me l'he passat llegint una novel.la que portava.
Quan he arribat, en comptes d'agafar el metro, he anat a peu fins al meu destí. Mitja horeta.
I jo em pregunto: he perdut mitja hora? O he guanyat una hora de feina, mitja de lectura i mitja d'exercici moderat?
A la tornada, la cosa ha sigut més greu. Comptant que anava al meu lloc de treball, i essent l'hora que era, jo crec que en una hora i mitja hagués arribat. Però hi he estat dos hores i tres quarts. Ui... He perdut una hora i quart?
Segur?
He fet el viatge al revés: mitja horeta d'exercici moderat. Quan he arribat, he aprofitat el quart d'hora que faltava perquè passés el tren per dinar. He pujat al tren i he passat mitja hora repassant unes coses per la tarda. L'hora següent me l'he passat llegint.
He perdut una hora i quart? O he guanyat mitja hora de feina, una de lectura i mitja d'exercici físic?
La meva parenta té raó. Si hagués anat en cotxe, hagués trigat en total una hora i tres quarts menys a fer els viatges, que una hora i tres quarts són de molt bon aprofitar. Però...
... si hagués anat en cotxe, quan hagués arribat, hagués hagut de dinar (un quart d'hora, per ser justos), hagués hagut de llegir el que volia llegir (una hora) i repassar les coses per la tarda (mitja hora).
I... això sembla màgia, perquè no ho he fet expressament, però tot el que hagués hagut de fer... hagués trigat tanta estona com la que m'hauria estalviat!!! Així que no hi guanyo res.
No hi guanyo res? Bé, potser el no posar-me nerviosa per no trobar aparcament...
No, ara seriosament. Aquesta pregunta és molt difícil, però tothom sap que jo, quan no treballo, ni em dedico a fer l'idiota per internet...
a) Faig esport
b) Llegeixo
c) Faig puzzles i coses per l'estil
d) Totes les anteriors
e) Cap de les anteriors: m'agrada conduir per la gran ciutat
I sembla ser que avui he guanyat mitja hora d'esport mooooooolt moderat i una hora i mitja de lectura. Ara mateix m'estic preguntant si he guanyat o he perdut temps.
Crec que n'he perdut. Perquè quan he arribat, com que a la ciutat només he treballat 3 hores i mitja i al tren 1 i mitja, tenia mono de treballar i he treballat quatre hores. I després he vingut cap a casa. I ara me'n vaig pitant a perdre una mica més de temps llegint, perquè els dos llibres que estic llegint estan molt interessants, i si no hi vaig ara, se'm farà molt tard, i demà al matí vull anar a perdre una mica el temps al gimnàs abans de l'hora a la que he d'entrar a treballar, i no és qüestió de no dormir...
I, és clar, jo avui volia fer una repassada ràpida als blogs, perquè fa dies que estic absent, però... però és que he escollit una mala hora per tornar a casa al vespre. I he trigat més de mitja hora més del que és habitual a arribar. Per què? Doncs per culpa de les obres de l'AVE!
Això sí que és perdre el temps!!! Bona nit! Fins demà! Ai, no, que demà també perdré molt el temps. I el dissabte! I el diumenge! Bé, algun moment trobaré per perdre el temps per internet... o no. Vaig a llegir!!!
dimarts, 14 d’octubre del 2008
No m'agrada
Sóc a la feina i no m'agrada escriure des de la feina, però...
Tampoc m'agrada, perquè avui volia acabar una cosa, i a les 8 he de marxar pitant al curs. I tinc una estoneta de feina. Però...
Avui m'he trobat davant de 100 persones que del que menys tenien ganes era d'escoltar-me, i del que més tenien ganes era de fer tertúlia. Com es fan callar a 100 persones?
No, no vull idees. Me n'he sortit. I tant, que me n'he sortit. En un parell de minuts he pres accions radicals, i he tingut tres quarts d'hora de silenci absolut.
Però no m'agrada. No m'agrada haver d'enfadar-me, de prendre mesures dràstiques, de fer de dolenta, de cridar, de ser borde, de... No, no m'agrada. N'hi hauria d'haver prou amb què jo digués que ja n'hi ha prou de xerrar, o que fes algun comentari irònic, perquè deixessin de fer tertúlia. N'hi hauria d'haver prou. Però no. No n'hi ha prou. I no m'agrada haver de treure'm un as de la màniga, quan tot just estem a principis d'octubre. No, no m'agrada.
Tampoc m'agrada haver de cridar l'atenció a un company. No fa massa, vaig haver de sentir una comparació i em vaig sentir fatal. Perquè fa depèn de quines coses més ràpid que jo, perquè m'ha passat al davant, perquè...
I jo aquell dia em vaig sentir fatal. Sí, sóc una envejosa, i què? Em vaig sentir fatal, però em vaig recordar de tots els cops que jo he fet la seva feina, mentre ell s'escaquejava.
Avui se m'han queixat d'ell. De dues coses que havia de fer, de dues hores que havia de treballar, només en va fer mitja. I, encara, malament.
I jo li he hagut de dir que no ho fes. I no m'agrada. No m'agrada haver-li de dir a algú que no fa la seva feina. Jo no sóc la seva cap.
Però tampoc m'agrada la sensació aquesta de que sí, que ell serà molt més bo, que ell tindrà molt més prestigi... però serà a costa meva, i jo hauré acabant fent coses que hauria de fer ell, i llavors retardant el que marca una diferència. El dia de demà, ell serà l'eficient, el bo. I jo seré la que no treballa. Però... buf, és que no m'agrada!
I, és clar, com que no hi havia prou coses que no m'agradessin, arribo a davant de l'ordenador i tinc un mail. Veus que bé? Algú que m'agrega al facebook. Merda! La nena que em va fer la vida impossible al cole, i a l'institut. I ara se li ha donat per agregar-me al facebook! No vull ni pensar com m'ha arribat a trobar. No té el meu mail, no tinc el cole posat, ni el poble on havia viscut de petita. I, està clar, no tenim amics comuns, perquè tota persona que ens conegués a les dues, acabava fent-me bromes amb ella. Joder!
No, no m'agrada. Perquè jo tampoc hi poso tota la meva vida, allà. Però em rebenta que ella hi sigui. Em rebenta que pugui ni tan sols saber el meu mail. Que, suposo, és l'únic que s'hi pot trobar. Bé, i fotos. Però no m'agrada.
L'altre dia vaig descobrir un grup del facebook que es deia alguna cosa de l'estil: "Per què m'afegeixes com a amic al facebook si no em saludes pel carrer?" Doncs això. Per què m'afegeixes com a amic al facebook si no ens hem pogut veure mai?
Ostres, quantes coses que no m'agraden! Crec que hauré de canviar el món i fer un món a la meva mida perquè hi hagi menys coses que no m'agradin. A veure si ho aconsegueixo!
Tampoc m'agrada, perquè avui volia acabar una cosa, i a les 8 he de marxar pitant al curs. I tinc una estoneta de feina. Però...
Avui m'he trobat davant de 100 persones que del que menys tenien ganes era d'escoltar-me, i del que més tenien ganes era de fer tertúlia. Com es fan callar a 100 persones?
No, no vull idees. Me n'he sortit. I tant, que me n'he sortit. En un parell de minuts he pres accions radicals, i he tingut tres quarts d'hora de silenci absolut.
Però no m'agrada. No m'agrada haver d'enfadar-me, de prendre mesures dràstiques, de fer de dolenta, de cridar, de ser borde, de... No, no m'agrada. N'hi hauria d'haver prou amb què jo digués que ja n'hi ha prou de xerrar, o que fes algun comentari irònic, perquè deixessin de fer tertúlia. N'hi hauria d'haver prou. Però no. No n'hi ha prou. I no m'agrada haver de treure'm un as de la màniga, quan tot just estem a principis d'octubre. No, no m'agrada.
Tampoc m'agrada haver de cridar l'atenció a un company. No fa massa, vaig haver de sentir una comparació i em vaig sentir fatal. Perquè fa depèn de quines coses més ràpid que jo, perquè m'ha passat al davant, perquè...
I jo aquell dia em vaig sentir fatal. Sí, sóc una envejosa, i què? Em vaig sentir fatal, però em vaig recordar de tots els cops que jo he fet la seva feina, mentre ell s'escaquejava.
Avui se m'han queixat d'ell. De dues coses que havia de fer, de dues hores que havia de treballar, només en va fer mitja. I, encara, malament.
I jo li he hagut de dir que no ho fes. I no m'agrada. No m'agrada haver-li de dir a algú que no fa la seva feina. Jo no sóc la seva cap.
Però tampoc m'agrada la sensació aquesta de que sí, que ell serà molt més bo, que ell tindrà molt més prestigi... però serà a costa meva, i jo hauré acabant fent coses que hauria de fer ell, i llavors retardant el que marca una diferència. El dia de demà, ell serà l'eficient, el bo. I jo seré la que no treballa. Però... buf, és que no m'agrada!
I, és clar, com que no hi havia prou coses que no m'agradessin, arribo a davant de l'ordenador i tinc un mail. Veus que bé? Algú que m'agrega al facebook. Merda! La nena que em va fer la vida impossible al cole, i a l'institut. I ara se li ha donat per agregar-me al facebook! No vull ni pensar com m'ha arribat a trobar. No té el meu mail, no tinc el cole posat, ni el poble on havia viscut de petita. I, està clar, no tenim amics comuns, perquè tota persona que ens conegués a les dues, acabava fent-me bromes amb ella. Joder!
No, no m'agrada. Perquè jo tampoc hi poso tota la meva vida, allà. Però em rebenta que ella hi sigui. Em rebenta que pugui ni tan sols saber el meu mail. Que, suposo, és l'únic que s'hi pot trobar. Bé, i fotos. Però no m'agrada.
L'altre dia vaig descobrir un grup del facebook que es deia alguna cosa de l'estil: "Per què m'afegeixes com a amic al facebook si no em saludes pel carrer?" Doncs això. Per què m'afegeixes com a amic al facebook si no ens hem pogut veure mai?
Ostres, quantes coses que no m'agraden! Crec que hauré de canviar el món i fer un món a la meva mida perquè hi hagi menys coses que no m'agradin. A veure si ho aconsegueixo!
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Perdó?
Una veueta a dins em diu que he de demanar perdó pels dos últims posts.
Però una altra veueta a dins, em diu que no. Que és el que sento, i que... doncs que així es queda.
Una veueta a dins meu em demana temps. Em demana que m'absenti un dia, dos, tres, els que calguin.
Però una altra em diu que he de donar explicacions.
I encara una tercera veueta em diu que quines explicacions he de donar, si ni jo me les sé donar a mi mateixa!
I una quarta em diu el de sempre. Que ja n'hi ha prou. Que això del blog no és res més que una lupa. Quan estic contenta, i escric una cosa feliç, llavors estic molt més contenta. Però quan passa alguna cosa i l'escric aquí, encara que la cosa sigui petita, la bola es fa gran, i gran, i gran, i sovint no veig manera d'aturar-la.
I també sé que no sóc prou valenta com per només escriure els bons moments. Necessito, si continuo, escriure també els mals moments. Però no em puc permetre més boles que es fan grans com si fossin allaus. No vull permetre-me-les, però tampoc sé com evitar-les.
I m'agradaria amagar-me a sota el llit (ja no a sota la manta, directament a sota el llit) i que ningú em trobés, i que ningú em preguntés res. I que tot això no ho hagués llegit mai ningú.
Però, d'altra banda, és una situació recurrent. Ve i va. Però sempre torna. Sempre.
A vegades estic temptada de dir a la gent que no em doni res. Ni un somriure. Ni una paraula. Res. Si no tens res, ja no pots perdre res.
Perquè fa mal veure com algú, mica en mica, o de cop, s'allunya. I, ho reconec, sempre m'han fet més mal del que haurien de fer aquestes coses. I quan algú és amic i comença a agafar el rol de "conegut", anant-se allunyant... doncs jo directament obro la porta per tancar-la després. I ara llegeixo això i em sento dolenta. Cruel. Però si algú que era amic, ara no vol ser amic, i només fa que fer-te mal el saber que s'ha cansat de tu... doncs el millor que pot fer és desaparèixer del tot. Deixar de fer mal. O no?
Perquè sé que paguen justos per pecadors. En aquest cas, les 3 o 4 persones (essent optimistes) que comentava ahir amb la Tirai pel twitter, i que pobres llegeixen això i no sé si es preocupen per mi, perquè total, com que ja ho he fet tants de cops...
Però la situació hi segueix essent. El saber que tothom s'acaba cansant de mi. Mai ningú m'ha dit el perquè. Avorrida? Dolenta? Manipuladora? Rara?
Potser jo també em canso de la gent. No ho sé. Però em dóna la impressió que tota la vida he sigut una opció per sortir del pas. I buf... ja hi torno, i no volia tornar-hi. Potser sóc jo.
En algun moment, a l'últim any, he pensat d'algú que feia bé. Que a mi m'ignorava i se n'anava a fer costat a algú més dèbil. I ho vaig entendre. Però ara... no ho sé. Jo no sóc forta. Sóc molt més dèbil del que tot el meu voltant creu. Sóc una ploramiques.
Sí, sóc una ploramiques. Encara que la gent del meu voltant potser no se n'adoni.
Ahir, el que havia sigut el meu nen, va aparèixer i va semblar alegrar-se de la meva desgràcia momentània. I jo, descarada, me'l vaig mirar als ulls. En el precís moment que sortia de la desgràcia. Quan al seu voltant tres o quatre persones es decebien perquè jo en sortís. Em pregunto què els hauré fet. El meu nen em va aguantar la mirada. Jo feia cara de mala llet. Ell feia cara de decepció. Però amb els ulls va somriure. I jo li vaig somriure amb els ulls. Per què hem de ser tan hipòcrites? Jo ho faig per ell, i ell ho fa...
A vegades necessito desfogar-me, i tinc un parell d'ases dels cops. Però aquesta setmana no puc parlar amb ma mare. Té problemes, i es passa bona part del dia plorant. I jo, què he de fer? Si no s'aguanta dreta. Per què li han de fer això? En fi, és igual.
Segueixo pensant el mateix que ahir. Però també penso que no hauria d'haver-ho dit. Tot i que, de qualsevol manera, és un tema recurrent que em persegueix. Però no per això...
I, enmig de tot plegat, segueixo sense entendre res. Ahir estava parlant amb un grupet de gent, i se'm va acostar algú. Em volia dir alguna cosa. Ara no recordo el què. I va fer un gest. El gest de posar-me una mà a l'espatlla. Un gest d'aquells que fas sense pensar. De cop, però, es va tirar enrere. Massa confiança? Perquè era jo? Por a que li digués alguna cosa? No ho sabré mai, tot i que potser m'agradaria saber-ho.
Buf, crec que m'hauria de prendre un descans. Uns dies per... no, per meditar no, que encara la liariem més. Però, uns dies per què?
Però una altra veueta a dins, em diu que no. Que és el que sento, i que... doncs que així es queda.
Una veueta a dins meu em demana temps. Em demana que m'absenti un dia, dos, tres, els que calguin.
Però una altra em diu que he de donar explicacions.
I encara una tercera veueta em diu que quines explicacions he de donar, si ni jo me les sé donar a mi mateixa!
I una quarta em diu el de sempre. Que ja n'hi ha prou. Que això del blog no és res més que una lupa. Quan estic contenta, i escric una cosa feliç, llavors estic molt més contenta. Però quan passa alguna cosa i l'escric aquí, encara que la cosa sigui petita, la bola es fa gran, i gran, i gran, i sovint no veig manera d'aturar-la.
I també sé que no sóc prou valenta com per només escriure els bons moments. Necessito, si continuo, escriure també els mals moments. Però no em puc permetre més boles que es fan grans com si fossin allaus. No vull permetre-me-les, però tampoc sé com evitar-les.
I m'agradaria amagar-me a sota el llit (ja no a sota la manta, directament a sota el llit) i que ningú em trobés, i que ningú em preguntés res. I que tot això no ho hagués llegit mai ningú.
Però, d'altra banda, és una situació recurrent. Ve i va. Però sempre torna. Sempre.
A vegades estic temptada de dir a la gent que no em doni res. Ni un somriure. Ni una paraula. Res. Si no tens res, ja no pots perdre res.
Perquè fa mal veure com algú, mica en mica, o de cop, s'allunya. I, ho reconec, sempre m'han fet més mal del que haurien de fer aquestes coses. I quan algú és amic i comença a agafar el rol de "conegut", anant-se allunyant... doncs jo directament obro la porta per tancar-la després. I ara llegeixo això i em sento dolenta. Cruel. Però si algú que era amic, ara no vol ser amic, i només fa que fer-te mal el saber que s'ha cansat de tu... doncs el millor que pot fer és desaparèixer del tot. Deixar de fer mal. O no?
Perquè sé que paguen justos per pecadors. En aquest cas, les 3 o 4 persones (essent optimistes) que comentava ahir amb la Tirai pel twitter, i que pobres llegeixen això i no sé si es preocupen per mi, perquè total, com que ja ho he fet tants de cops...
Però la situació hi segueix essent. El saber que tothom s'acaba cansant de mi. Mai ningú m'ha dit el perquè. Avorrida? Dolenta? Manipuladora? Rara?
Potser jo també em canso de la gent. No ho sé. Però em dóna la impressió que tota la vida he sigut una opció per sortir del pas. I buf... ja hi torno, i no volia tornar-hi. Potser sóc jo.
En algun moment, a l'últim any, he pensat d'algú que feia bé. Que a mi m'ignorava i se n'anava a fer costat a algú més dèbil. I ho vaig entendre. Però ara... no ho sé. Jo no sóc forta. Sóc molt més dèbil del que tot el meu voltant creu. Sóc una ploramiques.
Sí, sóc una ploramiques. Encara que la gent del meu voltant potser no se n'adoni.
Ahir, el que havia sigut el meu nen, va aparèixer i va semblar alegrar-se de la meva desgràcia momentània. I jo, descarada, me'l vaig mirar als ulls. En el precís moment que sortia de la desgràcia. Quan al seu voltant tres o quatre persones es decebien perquè jo en sortís. Em pregunto què els hauré fet. El meu nen em va aguantar la mirada. Jo feia cara de mala llet. Ell feia cara de decepció. Però amb els ulls va somriure. I jo li vaig somriure amb els ulls. Per què hem de ser tan hipòcrites? Jo ho faig per ell, i ell ho fa...
A vegades necessito desfogar-me, i tinc un parell d'ases dels cops. Però aquesta setmana no puc parlar amb ma mare. Té problemes, i es passa bona part del dia plorant. I jo, què he de fer? Si no s'aguanta dreta. Per què li han de fer això? En fi, és igual.
Segueixo pensant el mateix que ahir. Però també penso que no hauria d'haver-ho dit. Tot i que, de qualsevol manera, és un tema recurrent que em persegueix. Però no per això...
I, enmig de tot plegat, segueixo sense entendre res. Ahir estava parlant amb un grupet de gent, i se'm va acostar algú. Em volia dir alguna cosa. Ara no recordo el què. I va fer un gest. El gest de posar-me una mà a l'espatlla. Un gest d'aquells que fas sense pensar. De cop, però, es va tirar enrere. Massa confiança? Perquè era jo? Por a que li digués alguna cosa? No ho sabré mai, tot i que potser m'agradaria saber-ho.
Buf, crec que m'hauria de prendre un descans. Uns dies per... no, per meditar no, que encara la liariem més. Però, uns dies per què?
No sóc més que una nena mimada
I ho seré tota la vida.
Hi ha coses que, després de dormir, es veuen més clares.
Però quan, després de dormir, les coses encara es veuen pitjors, llavors és que ha arribat l'hora.
Una veueta dins del meu cap em diu que no sóc més que una nena mimada que no ha aconseguit el que volia.
Potser sí.
Una altra veueta em diu que sóc una mala persona i una manipuladora.
Potser sí.
I una tercera em diu que l'únic problema és el del post d'ahir.
Les coses no poden continuar així. No, no poden. Per mi.
I, per tant, ha arribat el moment.
Hi ha coses que, després de dormir, es veuen més clares.
Però quan, després de dormir, les coses encara es veuen pitjors, llavors és que ha arribat l'hora.
Una veueta dins del meu cap em diu que no sóc més que una nena mimada que no ha aconseguit el que volia.
Potser sí.
Una altra veueta em diu que sóc una mala persona i una manipuladora.
Potser sí.
I una tercera em diu que l'únic problema és el del post d'ahir.
Les coses no poden continuar així. No, no poden. Per mi.
I, per tant, ha arribat el moment.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
Hi va haver un temps...
Hi va haver un temps en què feia les coses sense esperar res a canvi. I jo era feliç així. Perquè m'agradava fer-les. M'agrada fer-les. M'ho passava bé, vivia al meu món, i feia el que m'agradava.
Un temps més tard, em vas fer sentir estimada. Feia allò que volia fer, sense esperar res a canvi. Però a canvi rebia una cosa. Rebia un "gràcies", o alguna cosa que no era un gràcies. Era... era una cosa que em feia sentir bé. El fet de saber que algú estava aprofitant el que jo feia, algú que m'agraia, encara que no digués res, el que feia.
Però et vas cansar de mi. Com tothom s'acaba cansant en algun moment o altre d'algú altre. Perquè aquestes coses passen.
I jo vaig voler seguir com sempre.
Però em faltava una cosa. Em faltava sentir-me estimada. I em vaig repetir una vegada i una altra que ho feia per mi. Per mi. Com al principi. Com quan només ho feia per mi.
Però, un cop arribat al segon paràgraf, ja no hi ha volta enrere. D'alguna manera, sento com si ja no pogués fer les coses per mi. Només per mi. Sempre hi falta alguna cosa.
El sentir-me estimada.
Un temps més tard, em vas fer sentir estimada. Feia allò que volia fer, sense esperar res a canvi. Però a canvi rebia una cosa. Rebia un "gràcies", o alguna cosa que no era un gràcies. Era... era una cosa que em feia sentir bé. El fet de saber que algú estava aprofitant el que jo feia, algú que m'agraia, encara que no digués res, el que feia.
Però et vas cansar de mi. Com tothom s'acaba cansant en algun moment o altre d'algú altre. Perquè aquestes coses passen.
I jo vaig voler seguir com sempre.
Però em faltava una cosa. Em faltava sentir-me estimada. I em vaig repetir una vegada i una altra que ho feia per mi. Per mi. Com al principi. Com quan només ho feia per mi.
Però, un cop arribat al segon paràgraf, ja no hi ha volta enrere. D'alguna manera, sento com si ja no pogués fer les coses per mi. Només per mi. Sempre hi falta alguna cosa.
El sentir-me estimada.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
Demà
I a qui li importa que demà sigui festa?
Era dimecres. Era festa. I jo era fora.
Recordo aquell dia. Sempre el recordaré.
- Avui fa x anys que et vam batejar, em deies sempre.
Sí, demà en fa 30. O 3.
Demà tinc dues coses a fer.
La primera, te la vull dedicar. No estic massa animada. No em veig amb forces. Però ho faré. Perquè, d'alguna manera, la Terra estarà en la mateixa posició relativa al Sol que fa 3 anys. He de mirar si es veu Mart. Fa dies que no miro el cel.
I la segona...
Si fossis aquí, avui ja m'haguessis fet enfadar. "Tens festa, eh!", haguessis dit. I jo t'hagués dit que no, que he de treballar. I tu no t'ho haguessis cregut, o haguessis fet veure que no t'ho creies.
Però tu creies en mi. Sé que tu creies en mi. Sé que avui hagués vingut i m'haguessis preguntat qualsevol cosa. Què faran les borses? O per què vas amb màniga curta encara, a l'octubre? No em vaig posar cap jersei fins ahir al vespre.
I demà ja és dia 12.
T'hagués agradat que t'ensenyés la pilota. Haguessis fet veure que no en feies cas, però a mi no m'enganyaves. No, no em podies enganyar. De petita, potser sí. Però de gran, no. Perquè jo... perquè jo sóc igual de torrecollons que tu. I jo sempre sembla que no escolto, però ho faig. I jo... tantes coses!
Saps? Les meves àvies, totes dues, sempre em retreuen coses. No les he vist mai, o no les he sentit mai, dir-me alguna cosa bona. Jo sempre ho faig tot malament. Però, amb el temps, he après a somriure. Sí, a somriure davant de les crítiques. Perquè sempre, sempre, sempre, en algun moment de la crítica, sento una frase:
- És que ets igual que el teu avi!
I, el curiós del cas, és que les dues es refereixen a persones diferents.
Però, el més curiós de tot, és que ho diuen com si fos una cosa dolenta!
Era dimecres. Era festa. I jo era fora.
Recordo aquell dia. Sempre el recordaré.
- Avui fa x anys que et vam batejar, em deies sempre.
Sí, demà en fa 30. O 3.
Demà tinc dues coses a fer.
La primera, te la vull dedicar. No estic massa animada. No em veig amb forces. Però ho faré. Perquè, d'alguna manera, la Terra estarà en la mateixa posició relativa al Sol que fa 3 anys. He de mirar si es veu Mart. Fa dies que no miro el cel.
I la segona...
Si fossis aquí, avui ja m'haguessis fet enfadar. "Tens festa, eh!", haguessis dit. I jo t'hagués dit que no, que he de treballar. I tu no t'ho haguessis cregut, o haguessis fet veure que no t'ho creies.
Però tu creies en mi. Sé que tu creies en mi. Sé que avui hagués vingut i m'haguessis preguntat qualsevol cosa. Què faran les borses? O per què vas amb màniga curta encara, a l'octubre? No em vaig posar cap jersei fins ahir al vespre.
I demà ja és dia 12.
T'hagués agradat que t'ensenyés la pilota. Haguessis fet veure que no en feies cas, però a mi no m'enganyaves. No, no em podies enganyar. De petita, potser sí. Però de gran, no. Perquè jo... perquè jo sóc igual de torrecollons que tu. I jo sempre sembla que no escolto, però ho faig. I jo... tantes coses!
Saps? Les meves àvies, totes dues, sempre em retreuen coses. No les he vist mai, o no les he sentit mai, dir-me alguna cosa bona. Jo sempre ho faig tot malament. Però, amb el temps, he après a somriure. Sí, a somriure davant de les crítiques. Perquè sempre, sempre, sempre, en algun moment de la crítica, sento una frase:
- És que ets igual que el teu avi!
I, el curiós del cas, és que les dues es refereixen a persones diferents.
Però, el més curiós de tot, és que ho diuen com si fos una cosa dolenta!
dijous, 9 d’octubre del 2008
I ara, què?
L'altre dia algú em va mig atacar, perquè sóc molt lenta. Sóc conscient que sóc molt lenta. Sóc conscient que la cosa s'ha fet eterna. A mi també se m'ho ha fet. I encara queda el més dur. El que es farà més etern. El que semblarà que no s'acabi mai, si és que això algun cop ha semblat que s'hagués d'acabar. Si és que jo podria dir que és l'obra de la Seu! I, realment, ho sembla.
Aquest cap de setmana, en algun moment, agafaré una pilota molt grossa, enorme, i l'enviaré a un altre camp. Un camp que no és el meu. Tota la pilota. Tota, tota!
I llavors he pensat: ostres, així dilluns podré aprofitar per... I m'he quedat parada.
De cop, he tingut un buit a l'estómac. Un buit que no sabia com omplir. I què faré, dilluns?
Llavors he pensat en la de coses que he anat deixant pel dia que passés la pilota a l'altre camp. Sí, moltes coses, tinc a fer. Però el buit segueix a dintre. I ara, què faré?
Són molts anys! Massa temps per la majoria de la gent, però aquí estic. I tinc al cap un parell de coses que no acabaré en tot el dilluns. Ni en tota la setmana que ve!
Però, tot i així, tinc un buit a dins. Perquè són coses que s'acabaran aviat. I ara... ara, què faré?
Molta gent m'havia parlat d'aquesta sensació. I jo pensava que predominaria el pànic per altres coses, o l'alleujament. Però no. El pànic és... és... i ara, què faré?
Aquest cap de setmana, en algun moment, agafaré una pilota molt grossa, enorme, i l'enviaré a un altre camp. Un camp que no és el meu. Tota la pilota. Tota, tota!
I llavors he pensat: ostres, així dilluns podré aprofitar per... I m'he quedat parada.
De cop, he tingut un buit a l'estómac. Un buit que no sabia com omplir. I què faré, dilluns?
Llavors he pensat en la de coses que he anat deixant pel dia que passés la pilota a l'altre camp. Sí, moltes coses, tinc a fer. Però el buit segueix a dintre. I ara, què faré?
Són molts anys! Massa temps per la majoria de la gent, però aquí estic. I tinc al cap un parell de coses que no acabaré en tot el dilluns. Ni en tota la setmana que ve!
Però, tot i així, tinc un buit a dins. Perquè són coses que s'acabaran aviat. I ara... ara, què faré?
Molta gent m'havia parlat d'aquesta sensació. I jo pensava que predominaria el pànic per altres coses, o l'alleujament. Però no. El pànic és... és... i ara, què faré?
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Sóc una cabroneta
El twitter és ràpid, però no permet explicar històries. I jo necessito inagurar una nova categoria, on poso les meves dolenteries. Hi anava a posar "sóc cabroneta", però m'he contingut...
Fa una mica més d'un mes, vaig preguntar una cosa a algú que no és un superior meu, sinó un igual. Però estem a la mateixa organització, i sense ser el president, ha agafat el rol de president, i el verdader president el deixa fer. Com un ninot.
Aquest algú em va dir que fes el que volgués. Així que vaig anar al president i li vaig preguntar què havia de fer. Va dubtar. Li vaig dir que l'altre m'havia dit que fes el que volgués. I em va dir que fes el que volgués.
Així que jo, vaig fer el que vaig voler. Entre altres coses, perquè tots dos se'n van desentendre i no era un "fes el que vulguis, que segur que estarà bé", sinó que era un "no m'empipis amb aquestes xorrades teves. Es fa perquè s'ha de fer, però si no es fes, millor".
I, a la següent reunió, em vaig presentar amb tota la feina feta, tot organitzat, tot muntat, tothom avisat.
El president en funcions, només entrar per la porta, em va començar a acusar. Em va fotre una bronca de mil dimonis (Anna, això és el que et dec d'explicar de la reunió aquella, ja entendràs de què va, tampoc es tracta de que t'ompli el cap amb aquestes coses). I després va agafar el document i va començar a criticar, enfotent-se'n, i dient-me que no sabia què feia. Tot el que em va dir, jo li vaig rebatre. Era una reunió petita, però va quedar en evidència davant de tothom. No en va, el primer cop que vaig fer aquesta feina tenia 15 anys, i he rebut, durant els últims 15 anys, assessorament de diferents persones, les millors. Ell no fa ni 10 anys que està al món, i "organitzant" coses, en deu fer 3 o 4. De fet, el que fa no és organitzar, sinó manar que els altres organitzin i criticar, però mai l'havia vist criticar a ningú com ho ha fet amb mi. És clar que ja fa 3 o 4 anys que tenim enganxades, perquè ningú s'atreveix a dir-li res, i mica en mica es va fent l'amo de tot i fent que la resta de la gent siguin els seus titelles. I jo... jo no vull ser la seva titella. Així que...
Així que sóc dolenta, tot i que ell és tan idiota que ni se n'adona :-)
He tornat a fer la feina. Vaig tirar enrere el que havia fet. Vaig començar a desavisar a la gent, i a tornar-la a avisar. Perquè, és clar, després de deixar-lo en evidència, la cosa no podia quedar així i em va haver de fer canviar unes quantes coses... Per cert, segons la meva humil opinió (que va ser observada el dia de la reunió, amb raonaments que van fer que l'element es tornés de tots els colors de l'arc de sant Martí) hi sortim perdent (l'element no va trobar cap argument per rebatre el fet que hi sortíem perdent i em va donar la raó, però m'ho va fer canviar igual, per demostrar que té el poder, suposo).
L'altre dia vaig acabar de fer la feina, però no tenia ganes d'enviar la nova feina. Finalment, avui ho he fet.
I sí, sóc cabroneta.
Avui he enviat un mail d'aquells que pot semblar una ensabonada.
Però, un cop llegit, es pot rellegir en to irònic.
No és el primer cop que faig això aquesta setmana. Davant d'un atac, contesto amb un missatge molt amable, que pot ser llegit irònicament.
La pregunta és: el missatge és amable o irònic?
Sóc cabroneta, sóc cabroneta. Perquè no tenia cap intenció de ser amable. La versió que hagués fet si no hagués pensat en res hagués sigut un "aquí teniu el nou", i hagués pensat "i el proper cop, ho farà ta mare!"
Però últimament em dóna per aquestes coses... Jeje, ningú ha contestat. Conec un parell de destinataris del mail que es pixaran de riure, un altre que no entendrà res (no era a la reunió) i un que no s'enterarà de res, perquè pobret no hi arriba (ostres, com em passo, amb el pobre!!! A vegades és divertit, ser dolenta!!!) La resta, no sé si se n'adonaran, però m'és igual. Jo ja m'he venjat, encara que no s'hagi notat.
Ostres, em sento més cabroneta!!!
Fa una mica més d'un mes, vaig preguntar una cosa a algú que no és un superior meu, sinó un igual. Però estem a la mateixa organització, i sense ser el president, ha agafat el rol de president, i el verdader president el deixa fer. Com un ninot.
Aquest algú em va dir que fes el que volgués. Així que vaig anar al president i li vaig preguntar què havia de fer. Va dubtar. Li vaig dir que l'altre m'havia dit que fes el que volgués. I em va dir que fes el que volgués.
Així que jo, vaig fer el que vaig voler. Entre altres coses, perquè tots dos se'n van desentendre i no era un "fes el que vulguis, que segur que estarà bé", sinó que era un "no m'empipis amb aquestes xorrades teves. Es fa perquè s'ha de fer, però si no es fes, millor".
I, a la següent reunió, em vaig presentar amb tota la feina feta, tot organitzat, tot muntat, tothom avisat.
El president en funcions, només entrar per la porta, em va començar a acusar. Em va fotre una bronca de mil dimonis (Anna, això és el que et dec d'explicar de la reunió aquella, ja entendràs de què va, tampoc es tracta de que t'ompli el cap amb aquestes coses). I després va agafar el document i va començar a criticar, enfotent-se'n, i dient-me que no sabia què feia. Tot el que em va dir, jo li vaig rebatre. Era una reunió petita, però va quedar en evidència davant de tothom. No en va, el primer cop que vaig fer aquesta feina tenia 15 anys, i he rebut, durant els últims 15 anys, assessorament de diferents persones, les millors. Ell no fa ni 10 anys que està al món, i "organitzant" coses, en deu fer 3 o 4. De fet, el que fa no és organitzar, sinó manar que els altres organitzin i criticar, però mai l'havia vist criticar a ningú com ho ha fet amb mi. És clar que ja fa 3 o 4 anys que tenim enganxades, perquè ningú s'atreveix a dir-li res, i mica en mica es va fent l'amo de tot i fent que la resta de la gent siguin els seus titelles. I jo... jo no vull ser la seva titella. Així que...
Així que sóc dolenta, tot i que ell és tan idiota que ni se n'adona :-)
He tornat a fer la feina. Vaig tirar enrere el que havia fet. Vaig començar a desavisar a la gent, i a tornar-la a avisar. Perquè, és clar, després de deixar-lo en evidència, la cosa no podia quedar així i em va haver de fer canviar unes quantes coses... Per cert, segons la meva humil opinió (que va ser observada el dia de la reunió, amb raonaments que van fer que l'element es tornés de tots els colors de l'arc de sant Martí) hi sortim perdent (l'element no va trobar cap argument per rebatre el fet que hi sortíem perdent i em va donar la raó, però m'ho va fer canviar igual, per demostrar que té el poder, suposo).
L'altre dia vaig acabar de fer la feina, però no tenia ganes d'enviar la nova feina. Finalment, avui ho he fet.
I sí, sóc cabroneta.
Avui he enviat un mail d'aquells que pot semblar una ensabonada.
Però, un cop llegit, es pot rellegir en to irònic.
No és el primer cop que faig això aquesta setmana. Davant d'un atac, contesto amb un missatge molt amable, que pot ser llegit irònicament.
La pregunta és: el missatge és amable o irònic?
Sóc cabroneta, sóc cabroneta. Perquè no tenia cap intenció de ser amable. La versió que hagués fet si no hagués pensat en res hagués sigut un "aquí teniu el nou", i hagués pensat "i el proper cop, ho farà ta mare!"
Però últimament em dóna per aquestes coses... Jeje, ningú ha contestat. Conec un parell de destinataris del mail que es pixaran de riure, un altre que no entendrà res (no era a la reunió) i un que no s'enterarà de res, perquè pobret no hi arriba (ostres, com em passo, amb el pobre!!! A vegades és divertit, ser dolenta!!!) La resta, no sé si se n'adonaran, però m'és igual. Jo ja m'he venjat, encara que no s'hagi notat.
Ostres, em sento més cabroneta!!!
dimarts, 7 d’octubre del 2008
No ho necessito
Tot el dia penso en posts, però suposo que és una manera de pensar, de posar en ordre el que vaig veient. I alguns necessito escriure'ls, ja sigui en paper o ja sigui amb l'ordenador.
Però ara no necessito internet. Gens. Res.
Aquest matí veia com gent agafava el portàtil i feia servir la wifi de l'hotel. No he tingut cap temptació de demanar a ningú que em deixés el portàtil.
A l'hotel on sóc ara, just al cantó, hi ha un cyber. Ni per un moment he dubtat: no hi entrava.
Per què? Doncs no ho sé. A casa tinc gairebé sempre l'ordenador engegat, però ara estic de vacances. I... simplement, no vull. O simplement sé que si algú vol alguna cosa, si és algú important, ja sap el meu número de mòbil o té la manera de trobar el número de casa.
I si no és algú important, el que hagi de dir pot esperar uns dies.
I jo, sorprenentment, tot i tenir-ne ocasió, puc passar sense llegir posts i comentaris i sense mirar estadístiques.
O potser és que sé que si hi entro no podré evitar contestar, explicar, puntualitzar... i això també són vacances d'ordenador.
Tot i que tinc un parell o tres de persones a qui explicaria coses. Però no puc enviar sms. Bé, potser així també millor: aïllada de tot i de tothom, fent meditació (o no...)
Però ara no necessito internet. Gens. Res.
Aquest matí veia com gent agafava el portàtil i feia servir la wifi de l'hotel. No he tingut cap temptació de demanar a ningú que em deixés el portàtil.
A l'hotel on sóc ara, just al cantó, hi ha un cyber. Ni per un moment he dubtat: no hi entrava.
Per què? Doncs no ho sé. A casa tinc gairebé sempre l'ordenador engegat, però ara estic de vacances. I... simplement, no vull. O simplement sé que si algú vol alguna cosa, si és algú important, ja sap el meu número de mòbil o té la manera de trobar el número de casa.
I si no és algú important, el que hagi de dir pot esperar uns dies.
I jo, sorprenentment, tot i tenir-ne ocasió, puc passar sense llegir posts i comentaris i sense mirar estadístiques.
O potser és que sé que si hi entro no podré evitar contestar, explicar, puntualitzar... i això també són vacances d'ordenador.
Tot i que tinc un parell o tres de persones a qui explicaria coses. Però no puc enviar sms. Bé, potser així també millor: aïllada de tot i de tothom, fent meditació (o no...)
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Què t'ha passat?
Un avís: no estic trista. No, no ho estic gens. Estic molt contenta, però molt cansada. Tot i així, tinc una espineta, i avui no hi havia post, però... és que no puc evitar-ho.
Eres el meu nen. Et vaig conèixer de molt petit. Somreies. Venies i m'explicaves la vida. Cel.lebrava les teves petites victòries, i cada cop que en tenies una, venies corrents a explicar-m'ho. Eres un nen molt maco. Eres vergonyós, però em vas agafar confiança. Eres el meu nen. I, ho sé, hi ha la Nineta, que és de la meva família. Però després... després... després, fa dos o tres anys, el segon lloc l'ocupaves tu. Un nen que havia conegut feia poc, però que hi veia alguna cosa al darrere. Comprensió? Semblança? Una sensació de que arribaries lluny?
La teva mare em buscava, i em demanava consell. I em va demanar què havia de fer. Fa 3 anys. O potser 4. O potser 2.
Li vaig dir a la teva mare que el millor que podies fer era anar a on ets ara. Allà. Sí, allà. Amb aquella gent que fa anys i panys que coneixo, i que no sé què els he fet. No, no ho sé. Algun dia hauré d'agafar el toro per les banyes, plantar-me davant seu, i preguntar-los on és el problema. Em porto bé amb tothom. Tothom és amable amb mi. Tothom em somriu. Tothom. Menys ells.
I jo li vaig dir a la teva mare que anessis amb ells. Perquè era el millor per tu. Jo ho sabia. Ta mare ho sabia. Només li vaig dir que esperava que no acabessis com ells. Amb els fums pujats. Amb una xul.leria que no se la poden treure de sobre. Veus? Crec que sé quin és el seu problema. Jo sempre he aconseguit que haguessin de claudicar, que se'ls baixessin els fums. Sempre. Sempre.
Em vaig convèncer a mi mateixa que tu no eres així. No, tu no eres així. Les persones som com som, i la gent del nostre entorn ens condiciona. Ens fa canviar. Però no. Tu no. Tu no havies de canviar. Tu eres el meu nen.
Eres.
Aquest estiu ens vam veure. Ells no hi eren. I tu... tu continuaves essent el meu nen. Ja no em venies a explicar les teves petites victòries, i això és natural. Ho sé. Però continuaves essent aquell nen senzill que veia darrere d'aquells ulls ben oberts quan tenies 9 o 10 anyets i venia a preguntar-te com t'anaven les coses, deixant enrere la gent gran, la gent que tu, en aquell moment, pensaves que eren importants.
Però avui tu hi eres. Tu, i ells.
T'he dit hola, i has girat el cap.
Quan ells no et veien, m'has vingut a dir hola.
I t'he vingut a preguntar. He vigilat que ells no em veiessin, i t'he fet un gest. M'has contestat amb un altre gest, gairebé imperceptible. Però un d'ells se n'ha adonat. Jo m'he amagat. I t'he vist somriure alleujat quan has vist que no m'havien vist.
Però també t'he vist amb una posició de prepotència. Davant d'ells, és clar. Fent el que fan ells, és clar.
Ho sé. Ho sé. L'adolescència és dura. I jo també vaig fer alguna cosa d'aquestes quan era adolescent (i ells també eren adolescents). Però vaig tirar-me enrere. Vaig comprendre que havia de ser jo, i si ells no m'acceptaven...
Però ara et veig a tu i se'm trenca el cor. El meu nen. Eres el meu nen.
No. Ja no ets el meu nen.
El meu nen té un parell d'anys menys que tu. I somriu. I sempre es dóna de menys. Però el meu nen... un dia el van tractar de tonto, però gairebé em fa plorar. Tu hi eres. Et va fer un favor. Un favor gran. Un favor que... que anava a dir que jo no faria, però que m'acabo de recordar que sí que he fet. Fa un mes. Però jo sóc adulta i ell... ell és un nen.
I el meu segon nen és un altre. Un altre a qui a vegades ajudo a acabar els sudokus o els mots encreuats. Un nen com tu. Sou iguals. Però vau seguir camins diferents. Tu vas anar amb ells, i ell ha anat a un altre lloc. I ell continua essent qui era i tu... què t'ha passat?
Creixeràs, sé que creixeràs. I recorda una cosa. Una cosa molt important. Tu vas ser el meu primer nen. El primer. Després han vingut els altres dos. Però jo sempre hi seré. Com quan em truques algun vespre, perquè tens problemes amb els estudis. O quan venies plorant quan eres petit. O quan vens enfadat com vas venir aquest estiu, i vaig aconseguir fer-te riure.
Els nostres camins es separen a passos de gegant. Jo ho sé, i tu ho saps.
I ja no ets el meu nen, el meu preferit.
Però, tot i que sembli una contradicció, sempre seràs el meu nen.
Eres el meu nen. Et vaig conèixer de molt petit. Somreies. Venies i m'explicaves la vida. Cel.lebrava les teves petites victòries, i cada cop que en tenies una, venies corrents a explicar-m'ho. Eres un nen molt maco. Eres vergonyós, però em vas agafar confiança. Eres el meu nen. I, ho sé, hi ha la Nineta, que és de la meva família. Però després... després... després, fa dos o tres anys, el segon lloc l'ocupaves tu. Un nen que havia conegut feia poc, però que hi veia alguna cosa al darrere. Comprensió? Semblança? Una sensació de que arribaries lluny?
La teva mare em buscava, i em demanava consell. I em va demanar què havia de fer. Fa 3 anys. O potser 4. O potser 2.
Li vaig dir a la teva mare que el millor que podies fer era anar a on ets ara. Allà. Sí, allà. Amb aquella gent que fa anys i panys que coneixo, i que no sé què els he fet. No, no ho sé. Algun dia hauré d'agafar el toro per les banyes, plantar-me davant seu, i preguntar-los on és el problema. Em porto bé amb tothom. Tothom és amable amb mi. Tothom em somriu. Tothom. Menys ells.
I jo li vaig dir a la teva mare que anessis amb ells. Perquè era el millor per tu. Jo ho sabia. Ta mare ho sabia. Només li vaig dir que esperava que no acabessis com ells. Amb els fums pujats. Amb una xul.leria que no se la poden treure de sobre. Veus? Crec que sé quin és el seu problema. Jo sempre he aconseguit que haguessin de claudicar, que se'ls baixessin els fums. Sempre. Sempre.
Em vaig convèncer a mi mateixa que tu no eres així. No, tu no eres així. Les persones som com som, i la gent del nostre entorn ens condiciona. Ens fa canviar. Però no. Tu no. Tu no havies de canviar. Tu eres el meu nen.
Eres.
Aquest estiu ens vam veure. Ells no hi eren. I tu... tu continuaves essent el meu nen. Ja no em venies a explicar les teves petites victòries, i això és natural. Ho sé. Però continuaves essent aquell nen senzill que veia darrere d'aquells ulls ben oberts quan tenies 9 o 10 anyets i venia a preguntar-te com t'anaven les coses, deixant enrere la gent gran, la gent que tu, en aquell moment, pensaves que eren importants.
Però avui tu hi eres. Tu, i ells.
T'he dit hola, i has girat el cap.
Quan ells no et veien, m'has vingut a dir hola.
I t'he vingut a preguntar. He vigilat que ells no em veiessin, i t'he fet un gest. M'has contestat amb un altre gest, gairebé imperceptible. Però un d'ells se n'ha adonat. Jo m'he amagat. I t'he vist somriure alleujat quan has vist que no m'havien vist.
Però també t'he vist amb una posició de prepotència. Davant d'ells, és clar. Fent el que fan ells, és clar.
Ho sé. Ho sé. L'adolescència és dura. I jo també vaig fer alguna cosa d'aquestes quan era adolescent (i ells també eren adolescents). Però vaig tirar-me enrere. Vaig comprendre que havia de ser jo, i si ells no m'acceptaven...
Però ara et veig a tu i se'm trenca el cor. El meu nen. Eres el meu nen.
No. Ja no ets el meu nen.
El meu nen té un parell d'anys menys que tu. I somriu. I sempre es dóna de menys. Però el meu nen... un dia el van tractar de tonto, però gairebé em fa plorar. Tu hi eres. Et va fer un favor. Un favor gran. Un favor que... que anava a dir que jo no faria, però que m'acabo de recordar que sí que he fet. Fa un mes. Però jo sóc adulta i ell... ell és un nen.
I el meu segon nen és un altre. Un altre a qui a vegades ajudo a acabar els sudokus o els mots encreuats. Un nen com tu. Sou iguals. Però vau seguir camins diferents. Tu vas anar amb ells, i ell ha anat a un altre lloc. I ell continua essent qui era i tu... què t'ha passat?
Creixeràs, sé que creixeràs. I recorda una cosa. Una cosa molt important. Tu vas ser el meu primer nen. El primer. Després han vingut els altres dos. Però jo sempre hi seré. Com quan em truques algun vespre, perquè tens problemes amb els estudis. O quan venies plorant quan eres petit. O quan vens enfadat com vas venir aquest estiu, i vaig aconseguir fer-te riure.
Els nostres camins es separen a passos de gegant. Jo ho sé, i tu ho saps.
I ja no ets el meu nen, el meu preferit.
Però, tot i que sembli una contradicció, sempre seràs el meu nen.
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Lliure
I, de cop, em sento lliure.
I m'encanta.
I no em sento culpable.
Ni engabiada.
Ni trista.
Lliure.
Només lliure.
Mirant endavant.
Sense mirar enrere.
Sense mals records.
Sense gent que em recordi que no em volen perquè no sóc prou bona.
Sense gent que em recordi que, en conèixer-me, en veure'm, han deixat de pensar que era persona.
Lliure.
Sense tristeses.
Amb tot un futur per davant.
Tot un cel per volar.
Tot un món per descobrir.
Tota una població per conèixer.
Per intentar, aquest cop sí, ser bona.
De veritat.
Sense peròs.
Amb llibertat.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Tinc un problema (o no)
L'altre dia en Dan parlava dels científics sexis. I, d'entre les fotos que va ensenyar d'exemples de sèries de televisió on, segons ell, els científics no eren massa agraciats, hi havia aquesta:
I jo ja vaig deixar clar que aquest noi, a mi, no em sembla pas lleig, ni poc agraciat, sinó tot el contrari.
No és cap secret que sóc de ciències, però no de ciències de la vida, sinó de l'àmbit de la tecnologia. I m'encanta aquest àmbit, i tot el que hi està relacionat, i per això, suposo, en Dan em va dir (no sé si seriosament o en broma) que a mi el que m'agradava era el que hi havia a la pissarra.
I jo vaig voler-li portar la contrària, així que vaig buscar fotos de l'element per internet. Després de veure unes quantes imatges en les que estava bastant... lleig? en vaig trobar una en la que estava mitjanament passable.
Però jo, a aquest noi, no el trobo guapo!!! I diria que és el mateix de la foto de dalt...
Així que vaig arribar a la conclusió que el que deia en Dan era veritat. Que a mi el que m'agradava, tot i no ser-ne conscient, era el que estava escrivint a la pissarra!
I, no ens enganyem, resulta que jo, de tant en tant, engego la tele. I l'acostumo a parar ràpid, a no ser que estigui molt cansada o tingui ganes de no fer res, o... bé, que passa un cop cada molt. Però si veig aquesta sèrie (la sèrie on hi surt aquest), m'hi quedo enganxada... i fins ara, el noi sempre m'havia semblat guapo. I a la foto de dalt de tot, m'ho segueix semblant.
Així que crec que tinc un problema... que ja m'agrada tenir. Perquè sí, perquè jo sempre em queixo de la gent que només mira l'exterior de les persones, i si he de ser sincera, algun cop m'ha fet por de fer el mateix, de només mirar l'exterior. Però ja veig que no. Ja veig que, tot i ser el caràcter d'una sèrie, i tot i saber que és mentida, el que fa la persona em fa tenir-ne una percepció diferent.
I sé, perquè ho sé, que una bona persona sempre em semblarà més maca físicament que una de dolenta. I que, possiblement, les persones que més s'assemblen a mi, més maques em semblaran. I això, pensant-ho fredament, és una avantatge.
A veure si ara hauré de donar un guix a tota la meva colla d'admiradors, a veure quin sap fer millor les integrals dobles i triples per calcular... el pes d'alguna cosa?
.jpg)
I jo ja vaig deixar clar que aquest noi, a mi, no em sembla pas lleig, ni poc agraciat, sinó tot el contrari.
No és cap secret que sóc de ciències, però no de ciències de la vida, sinó de l'àmbit de la tecnologia. I m'encanta aquest àmbit, i tot el que hi està relacionat, i per això, suposo, en Dan em va dir (no sé si seriosament o en broma) que a mi el que m'agradava era el que hi havia a la pissarra.
I jo vaig voler-li portar la contrària, així que vaig buscar fotos de l'element per internet. Després de veure unes quantes imatges en les que estava bastant... lleig? en vaig trobar una en la que estava mitjanament passable.
Però jo, a aquest noi, no el trobo guapo!!! I diria que és el mateix de la foto de dalt...
Així que vaig arribar a la conclusió que el que deia en Dan era veritat. Que a mi el que m'agradava, tot i no ser-ne conscient, era el que estava escrivint a la pissarra!
I, no ens enganyem, resulta que jo, de tant en tant, engego la tele. I l'acostumo a parar ràpid, a no ser que estigui molt cansada o tingui ganes de no fer res, o... bé, que passa un cop cada molt. Però si veig aquesta sèrie (la sèrie on hi surt aquest), m'hi quedo enganxada... i fins ara, el noi sempre m'havia semblat guapo. I a la foto de dalt de tot, m'ho segueix semblant.
Així que crec que tinc un problema... que ja m'agrada tenir. Perquè sí, perquè jo sempre em queixo de la gent que només mira l'exterior de les persones, i si he de ser sincera, algun cop m'ha fet por de fer el mateix, de només mirar l'exterior. Però ja veig que no. Ja veig que, tot i ser el caràcter d'una sèrie, i tot i saber que és mentida, el que fa la persona em fa tenir-ne una percepció diferent.
I sé, perquè ho sé, que una bona persona sempre em semblarà més maca físicament que una de dolenta. I que, possiblement, les persones que més s'assemblen a mi, més maques em semblaran. I això, pensant-ho fredament, és una avantatge.
A veure si ara hauré de donar un guix a tota la meva colla d'admiradors, a veure quin sap fer millor les integrals dobles i triples per calcular... el pes d'alguna cosa?
dijous, 2 d’octubre del 2008
El primer dia!
Hola, em dic Maia i fa mooooooooolt que la Llum no em deixa passar per aquí... Llum, Llumeta, que em deixes fer un post?
Ahir la Llum em va acompanyar a la seva primera classe del curs del centre cívic. Quins nervis, mare meva! Que està més nerviosa quan ha d'anar a classe que quan n'ha de fer una!!!
Una hora i deu minuts abans de que comencés la classe, va agafar una motxilla i va anar al lavabo a canviar-se. Va sortir d'allà amb la roba ja d'anar a classe, i una hora abans de començar la classe sortíem de la feina, en direcció al Centre Cívic.
Al cap d'un quart d'hora, passàvem per davant del Centre Cívic amb el cotxe. La Llum al.lucinava de la velocitat a la que havíem arribat. Però quedava el més complicat: aparcar!
A prop del Centre Cívic (a partir d'ara, CC, que he d'anar saltant per les lletres i em fa mandra!) és impossible aparcar. Així que la noia va anar directa cap a un CAP on (encara) no hi ha massa pisos construits, i al ser un CAP, hi sol haver una mica de moviment de gent.
Em pensava que li agafava un atac! Quan ja no podíem fer marxa enrere, de cop, ens trobem en un embús. 10 minuts parades al cotxe. Va estar a punt de fer-me sortir perquè anés a mirar què passava! Érem a un quart d'hora a peu del CC, i la Llum té localitzada una zona amb aparcament fàcil a mitja hora del CC, però... però estàvem tancades en un carrer amb direcció obligada a la dreta, en total, uns 300 metres... i estàvem parades!
De cop, tirem una mica, i ens posem just davant del CAP. Un home surt del CAP i va directe a un cotxe. La Llum remuga. Hi ha dos cotxes al davant que podrien aparcar abans que ella. Ai! I es mira el cotxe. Està força encaixonat i el cotxe és una mica més petit que el de la Llum.
- Mira, Maia, si no puc aparcar... potser millor, perquè aquí el cotxe no hi entra ni en somnis! I, a més, és a l'esquerra! I ja saps que jo mai aparco en línia, perquè tots els aparcaments que trobo són en bateria...
Però el primer cotxe no aparca. I el segon tampoc. I, de cop, tenim a la Llum havent d'aparcar en un lloc petit. Amb una cua de cotxes impressionant al darrere. I uns paletes al carrer que comencen a mirar.
I què fa la Llum? Doncs no sé com s'ho fa, però sempre, quan ha d'aparcar amb pressió, ho fa bé. Sí, senyora! A la primera i sense maniobra.
Sortim del cotxe. Agafa l'mp3 i la veig somriure.
- Per què somrius?
- Escolta, escolta! M'ha saltat sola, jo no l'he fet saltar!
Arribem aviat, i a la porta ens trobem algú. Algú que no és del curs, però que, és clar, sembla que visqui en aquell CC.
Paguem i comencem a mirar.
- Llum, estàs segura del que fas? Tota la gent que hi ha aquí té edat de ser la teva mare! Fins i tot alguna té edat de ser la teva àvia!
- Calla, calla! I jo que patia més per l'altre curs que no pas per aquest!
Quan és l'hora, arriba més gent jove. Però jo apostaria una de les meves antenes a que la Llum és la més jove, amb diferència. Potser alguna en té 30 pocs, però totes semblen més grans...
Arriba el professor i, quan comença a parlar, veig com la Llum somriu.
- Aquest fa el mateix que tu el primer dia que et poses davant d'un grup. Li falla la veu! Està nerviós!!! Ostres, com se li nota!
Però, al cap d'un moment, fa el que fa la Llum. Passada la vergonya inicial, comença a parlar del que li agrada, i comença a agafar confiança. I, al cap d'un moment, ja no es nota que la veu li tremola i ja sembla que tingui confiança en sí mateix.
I llavors els fan presentar. Jo em miro a la Llum. I al.lucino.
Sí, al.lucino!
No l'havia vist mai presentar-se a davant d'un grup. Però ella sempre m'havia dit que no podia. Que no. Que li costava un munt.
Però no és el que veig. Veig a una noia segura, segura de sí mateixa, parlant alt, sense cap vergonya.
- Maia! Ostres! No m'hi havia trobat mai! No m'ha costat gens, de presentar-me! On és, la vergonya? Maia, estic molt contenta!!!
Del curs no en diré res. Potser algun altre dia. O no :-) Em va agradar el que feien, sobretot perquè vaig riure de les postures de la Llum i dels seus moviments!!! Noooooooooooo! No em censuris, Llum!!!
Quan vam sortir, em va dir una cosa:
- Genial. Per què no he vingut abans? Ja tinc ganes de que torni a ser dimecres! Dimecres que ve suposo que ja començarem "de veritat", i tot i que l'escalfament em costarà, sé que m'anirà bé. Però la resta... la resta és genial! Per què no vaig començar abans?
Ahir la Llum em va acompanyar a la seva primera classe del curs del centre cívic. Quins nervis, mare meva! Que està més nerviosa quan ha d'anar a classe que quan n'ha de fer una!!!
Una hora i deu minuts abans de que comencés la classe, va agafar una motxilla i va anar al lavabo a canviar-se. Va sortir d'allà amb la roba ja d'anar a classe, i una hora abans de començar la classe sortíem de la feina, en direcció al Centre Cívic.
Al cap d'un quart d'hora, passàvem per davant del Centre Cívic amb el cotxe. La Llum al.lucinava de la velocitat a la que havíem arribat. Però quedava el més complicat: aparcar!
A prop del Centre Cívic (a partir d'ara, CC, que he d'anar saltant per les lletres i em fa mandra!) és impossible aparcar. Així que la noia va anar directa cap a un CAP on (encara) no hi ha massa pisos construits, i al ser un CAP, hi sol haver una mica de moviment de gent.
Em pensava que li agafava un atac! Quan ja no podíem fer marxa enrere, de cop, ens trobem en un embús. 10 minuts parades al cotxe. Va estar a punt de fer-me sortir perquè anés a mirar què passava! Érem a un quart d'hora a peu del CC, i la Llum té localitzada una zona amb aparcament fàcil a mitja hora del CC, però... però estàvem tancades en un carrer amb direcció obligada a la dreta, en total, uns 300 metres... i estàvem parades!
De cop, tirem una mica, i ens posem just davant del CAP. Un home surt del CAP i va directe a un cotxe. La Llum remuga. Hi ha dos cotxes al davant que podrien aparcar abans que ella. Ai! I es mira el cotxe. Està força encaixonat i el cotxe és una mica més petit que el de la Llum.
- Mira, Maia, si no puc aparcar... potser millor, perquè aquí el cotxe no hi entra ni en somnis! I, a més, és a l'esquerra! I ja saps que jo mai aparco en línia, perquè tots els aparcaments que trobo són en bateria...
Però el primer cotxe no aparca. I el segon tampoc. I, de cop, tenim a la Llum havent d'aparcar en un lloc petit. Amb una cua de cotxes impressionant al darrere. I uns paletes al carrer que comencen a mirar.
I què fa la Llum? Doncs no sé com s'ho fa, però sempre, quan ha d'aparcar amb pressió, ho fa bé. Sí, senyora! A la primera i sense maniobra.
Sortim del cotxe. Agafa l'mp3 i la veig somriure.
- Per què somrius?
- Escolta, escolta! M'ha saltat sola, jo no l'he fet saltar!
Arribem aviat, i a la porta ens trobem algú. Algú que no és del curs, però que, és clar, sembla que visqui en aquell CC.
Paguem i comencem a mirar.
- Llum, estàs segura del que fas? Tota la gent que hi ha aquí té edat de ser la teva mare! Fins i tot alguna té edat de ser la teva àvia!
- Calla, calla! I jo que patia més per l'altre curs que no pas per aquest!
Quan és l'hora, arriba més gent jove. Però jo apostaria una de les meves antenes a que la Llum és la més jove, amb diferència. Potser alguna en té 30 pocs, però totes semblen més grans...
Arriba el professor i, quan comença a parlar, veig com la Llum somriu.
- Aquest fa el mateix que tu el primer dia que et poses davant d'un grup. Li falla la veu! Està nerviós!!! Ostres, com se li nota!
Però, al cap d'un moment, fa el que fa la Llum. Passada la vergonya inicial, comença a parlar del que li agrada, i comença a agafar confiança. I, al cap d'un moment, ja no es nota que la veu li tremola i ja sembla que tingui confiança en sí mateix.
I llavors els fan presentar. Jo em miro a la Llum. I al.lucino.
Sí, al.lucino!
No l'havia vist mai presentar-se a davant d'un grup. Però ella sempre m'havia dit que no podia. Que no. Que li costava un munt.
Però no és el que veig. Veig a una noia segura, segura de sí mateixa, parlant alt, sense cap vergonya.
- Maia! Ostres! No m'hi havia trobat mai! No m'ha costat gens, de presentar-me! On és, la vergonya? Maia, estic molt contenta!!!
Del curs no en diré res. Potser algun altre dia. O no :-) Em va agradar el que feien, sobretot perquè vaig riure de les postures de la Llum i dels seus moviments!!! Noooooooooooo! No em censuris, Llum!!!
Quan vam sortir, em va dir una cosa:
- Genial. Per què no he vingut abans? Ja tinc ganes de que torni a ser dimecres! Dimecres que ve suposo que ja començarem "de veritat", i tot i que l'escalfament em costarà, sé que m'anirà bé. Però la resta... la resta és genial! Per què no vaig començar abans?
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Com es sap?
Avui volia fer molta feina, però tinc el dia mooooooooooolt dispers. Així que aprofitem la dispersió...
Tinc tendència a fer els favors que em demanen. Sempre em surt de dintre fer les coses. Jo en dic ser idiota, i carregar-m'ho tot jo, però quan algú em demana alguna cosa, sempre hi acabo accedint. Sense pensar. M'ho hauria de fer mirar, perquè ho faig sovint, això, fins i tot quan no em demanen cap favor... Vull dir que em demanen una cosa, i dic que sí. Després, al cap d'una estona, potser penso que hauria d'haver dit que no, a vegades em dic que quina cara que té qui sigui, però ja he dit que sí, i ho acabo fent. Fins i tot moltes vegades m'acabo oferint...
Però no és això.
Quan anava al cole, jo sabia que el dia abans d'un examen, i el dia mateix de l'examen, tindria molts amics. Tothom em voldria parlar, i tothom voldria jugar amb mi. Però jo ja ho sabia. I, comptant amb com eren la resta dels dies, jo em deixava enganyar. O, simplement, ja sabia que era una amistat de conveniència, i que només venien per treure'n alguna cosa. I ja hi estava d'acord.
Però ara sóc gran. I el blanc o negre que tenia tan clar fa 20 anys, ara ja no ho és tant. Ara les coses tenen matisos, grisos, i, millor, tots els colors de l'espectre.
I, no ens enganyem, mai he sigut la reina del mambo. Ni la reina de res. Però, de tant en tant, surt gent que es porten bé amb mi. I quan no demanen res a canvi, a part d'amistat, doncs no hi ha problema. El problema és quan els fas un favor rere l'altre.
La pregunta és: com saber si són amics teus només pels favors o els favors és una cosa secundària?
Sí, pregunta difícil.
Em refereixo a que, si algú és amable, però li fas molts favors, i et demana moltes coses, com pots saber si és amable perquè ho és, o pels favors?
Sí, ho sé, és molt difícil de saber. Però, és clar, on està el límit entre ser "tonto" i ser "desconfiat"?
He sigut tonta. I no fa gaire. I hi he caigut de quatre potes. I quan he deixat de fer favors, m'han girat la cara i no m'han tornat a dirigir la paraula, com si tingués la peste. Va ser la única vegada que, després de dir que faria un favor, després de veure com després del meu sí, la cosa canviava radicalment, vaig donar una excusa. No està ben fet, però tampoc està ben fet que t'enganyin amb falses esperances.
Però, si la cosa no es gira, si l'altra persona continua essent amable, però sense passar-se, però cada cop demana més favors, i tu vas dient que sí... no ho sé, avui estic espessa i tinc l'impressió que estic una mica paranoica (o un molt). Però, després d'un parell de situacions, m'ha vingut això al cap i... com es pot saber?
Sí, es pot dir que no als favors. Però en aquella ocasió en què vaig dir que no, només deixava penjada a la persona que havia jugat amb mi. I ara deixaria penjada a molta més gent. I ja he dit que sí.
Però, de cop, em sento "atrapada". I ja se'm passarà, però avui porto un dia que... buf! Demano perdó als que m'han hagut d'aguantar.
Però la pregunta segueix aquí...
Tinc tendència a fer els favors que em demanen. Sempre em surt de dintre fer les coses. Jo en dic ser idiota, i carregar-m'ho tot jo, però quan algú em demana alguna cosa, sempre hi acabo accedint. Sense pensar. M'ho hauria de fer mirar, perquè ho faig sovint, això, fins i tot quan no em demanen cap favor... Vull dir que em demanen una cosa, i dic que sí. Després, al cap d'una estona, potser penso que hauria d'haver dit que no, a vegades em dic que quina cara que té qui sigui, però ja he dit que sí, i ho acabo fent. Fins i tot moltes vegades m'acabo oferint...
Però no és això.
Quan anava al cole, jo sabia que el dia abans d'un examen, i el dia mateix de l'examen, tindria molts amics. Tothom em voldria parlar, i tothom voldria jugar amb mi. Però jo ja ho sabia. I, comptant amb com eren la resta dels dies, jo em deixava enganyar. O, simplement, ja sabia que era una amistat de conveniència, i que només venien per treure'n alguna cosa. I ja hi estava d'acord.
Però ara sóc gran. I el blanc o negre que tenia tan clar fa 20 anys, ara ja no ho és tant. Ara les coses tenen matisos, grisos, i, millor, tots els colors de l'espectre.
I, no ens enganyem, mai he sigut la reina del mambo. Ni la reina de res. Però, de tant en tant, surt gent que es porten bé amb mi. I quan no demanen res a canvi, a part d'amistat, doncs no hi ha problema. El problema és quan els fas un favor rere l'altre.
La pregunta és: com saber si són amics teus només pels favors o els favors és una cosa secundària?
Sí, pregunta difícil.
Em refereixo a que, si algú és amable, però li fas molts favors, i et demana moltes coses, com pots saber si és amable perquè ho és, o pels favors?
Sí, ho sé, és molt difícil de saber. Però, és clar, on està el límit entre ser "tonto" i ser "desconfiat"?
He sigut tonta. I no fa gaire. I hi he caigut de quatre potes. I quan he deixat de fer favors, m'han girat la cara i no m'han tornat a dirigir la paraula, com si tingués la peste. Va ser la única vegada que, després de dir que faria un favor, després de veure com després del meu sí, la cosa canviava radicalment, vaig donar una excusa. No està ben fet, però tampoc està ben fet que t'enganyin amb falses esperances.
Però, si la cosa no es gira, si l'altra persona continua essent amable, però sense passar-se, però cada cop demana més favors, i tu vas dient que sí... no ho sé, avui estic espessa i tinc l'impressió que estic una mica paranoica (o un molt). Però, després d'un parell de situacions, m'ha vingut això al cap i... com es pot saber?
Sí, es pot dir que no als favors. Però en aquella ocasió en què vaig dir que no, només deixava penjada a la persona que havia jugat amb mi. I ara deixaria penjada a molta més gent. I ja he dit que sí.
Però, de cop, em sento "atrapada". I ja se'm passarà, però avui porto un dia que... buf! Demano perdó als que m'han hagut d'aguantar.
Però la pregunta segueix aquí...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la 