Tarannà

Aquest matí, quan he arribat a la feina, el primer que he fet ha sigut mirar el mail, com sempre. I allà m'hi esperava una sorpresa...

Des del dia, ja fa uns quants anys, que em vaig descuidar de l'aniversari d'una noia, no perquè no sabés quin dia era, sinó perquè no sabia a quin dia vivia, quan és l'aniversari d'algú important a la meva vida, rebo un mail.

El problema és que, quan la gent deixa de ser important, o quan es perd el contacte, les persones continuen estant a la llista, i els mails segueixen arribant. Que, precisament, és el que ha passat avui.

Se m'ha passat pel cap fer veure que no he vist el mail. Se m'ha passat pel cap esborrar l'entrada a l'agenda, de forma que no em torni a avisar més. Però...

Però no he pogut. Ja fa temps que no parlem. I no es tracta ara d'explicar el que va passar. Ja fa mesos que va fer malbé unes coses que m'havien costat feina de fer. I sense avisar. Ja fa mesos d'aquell dia, on sé que li vaig dir alguna cosa que no li hauria d'haver dit, però s'havia anat allunyant, fins que va trencar l'últim vincle que tenia amb mi, de la pitjor forma possible. Li vaig dir com fer-ho sense carregar-s'ho, però costava una mica més d'esforç que no fer-ho malbé tot. Tampoc no massa.

Sé que no hauria d'haver dit res. Però no ho he pogut evitar. No m'hi he explaiat massa, però alguna cosa a dintre meu m'ha fet posar-m'hi en contacte per desitjar-li un bon aniversari. I sé que no contestarà. No espero cap resposta. Més que res, perquè sé que si hi ha alguna resposta, serà una resposta que no voldré, perquè no serà amable, sinó tot el contrari.

Però el meu tarannà és així. No ho he pogut evitar. Si no ho hagués fet, em sentiria fatal amb mi mateixa per no haver-ho fet, ho havia de fer per sentir-me bé amb mi mateixa. I, ara que ho escric, veig que és una raó molt egoista per felicitar algú... Una altra cosa seria si no ho hagués vist, si el mail no m'ho hagués recordat. Però un cop recordat, no he pogut fer res més.

I m'he posat a pensar en el tarannà. Ahir vaig llegir un post. Volia deixar un comentari, però no tenia ganes d'anar per altres llocs portant la contrària. I ara ho escric aquí, que no sé pas què és pitjor. Però, no ho sé, ho vaig llegir i em vaig sentir malament, com si fes les coses malament. No ho era, però podria haver sigut una crítica a mi. Però no, no em penso sentir malament per ser així, el meu tarannà és així, i si jo sóc feliç així...

No puc evitar ser lletera. Està en el meu tarannà. No puc evitar pensar en el futur. No puc evitar fer-me il.lusions. No puc evitar veure una cosa i començar a fer volar la imaginació. M'agrada fer volar la imaginació. M'agrada pensar en un futur, que d'alguna manera és millor, o pitjor, però m'agrada pensar en el futur. Potser hauria de pensar més en el present i no en el futur, però no ho puc evitar.

La fàbula aquesta de la lletera és això, una fàbula. O un conte. Amb un ensenyament final: no facis volar la imaginació, perquè llavors cauràs. Cauré?

Doncs si caic, em tornaré a aixecar. Com si fos la primera vegada...

Tota la vida he pensat en el futur. Tota la vida he somiat. I sé que, si somio, és que tot va bé. Si tinc una raó per somiar, si tinc alguna raó per pensar en un futur, tot va bé.

El dia que deixi de somiar, el dia que deixi de somiar en el futur, aquell dia ja em podré morir. Em podré morir perquè no tindré cap raó, ni real ni imaginària, per tirar endavant. I, encara que visqui, seré com una morta vivent, sense rumb.

Els somnis poden ser coses molt petites. O molt grans. Però, d'una manera o una altra, tinc tarannà de lletera. Encara que estigui mal vist. Això m'és igual. Jo no vull renunciar als somnis.

Deu ser el meu tarannà.