Necessito equivocar-me

Crec que ja he explicat alguna vegada la història del piano. Però hi torno, a risc de repetir-me. Quan era petita, i començava a aprendre a tocar el piano, tornava boja a la meva profe. Jo no em volia equivocar, jo volia fer totes les notes perfectes, no volia tocar una nota en comptes d'una altra. Així que el que feia era tocar moooooooooolt a poc a poc. I jo estava contenta. Estava contenta perquè no havia tocat malament cap nota, però del que no m'adonava (sí, no me n'adonava) és de que aquesta forma de tocar feia que, tot i no equivocar-me en cap nota, l'equivocació fos molt més gran.

La cosa va arribar a tal extrem, que la profe de piano em va fer comprar un metrònom, i m'obligava a tocar les peces a casa a una velocitat superior a la normal (fent servir el metrònom, és clar!) perquè així, quan les tocava sense metrònom, les tocava a la velocitat que tocava...

Vist amb perspectiva, m'adono que tota la vida he fet el mateix. Tota la vida he intentat fer el que em semblava que feia que no m'equivoqués. Però, intentant no equivocar-me, he comès una equivocació molt més gran que equivocant-me en una nota.

Miro enrere i hi veig això: una persona tocant a càmera lenta, pensant que ha fet les coses que havia de fer, intentant no equivocar-se. Però una persona que s'ha equivocat molt més que si hagués fallat a l'hora de tocar la meitat de les notes.

Em vull equivocar. Una vegada, i una altra. I després una altra. Essent conscient que si tota la vida he tocat una peça amb Largo i ara començo a tocar amb Allegro, al principi no n'encertaré ni una. Mica en mica, amb el temps, començaré a encertar notes, i al final acabaré encertant-les gairebé totes, però sense anar a un ritme que no toca.

PD1: Aquest post no té res a veure amb anar més ràpida o anar més lenta, sinó en intentar fer les coses bé, sense patir excessivament per si m'equivoco. Tots ens equivoquem. Tots, quan no estem acostumats a fer una cosa, o quan no l'hem fet mai, ens equivoquem. L'error està en no intentar fer-les per por a equivocar-nos. El primer cop ens equivocarem. El segon, també. Però arribarà un moment en què farem les coses bé. Si mai ho intentem des del principi, sempre tindrem aquest mateix problema, amb l'agravant que ja serem més grans, i encara ens costarà més equivocar-nos, i ens farà més vergonya que algú ens vegi equivocant-nos en una cosa que ja tothom dóna per sentat que ja tenim superada.

PD2: No puc llegir la ment de les persones, però sé que algú pensarà que estic cometent la primera equivocació. Potser sí, però vull cometre-la. He tancat els comentaris d'aquest post. No, les coses no van malament. Tampoc van millor que ahir. Van com sempre. O sigui, Largo. Però ahir ja els volia tancar. No ho vaig fer, perquè em semblava que un post de la categoria "vida blocaire" no podia tenir els comentaris tancats. Avui em penedeixo de no haver-ho fet.

Els comentaris són l'ànima d'aquest blog. Em fa feliç rebre algun comentari, de qui sigui. Però necessito tancar els comentaris. Necessito tancar-los de veritat. Perquè quan comenci a tocar la nota que no toca, quan comenci a intentar tirar enrere i repetir els mateixos compassos una vegada i una altra, fins que em surtin bé, al tempo que toca, no vull tenir comentaris d'ànim dels que no he tingut mai a la vida real, perquè sempre els he defugit. Si m'he equivocat, m'he equivocat. I punt. El proper cop ja ho faré millor.

I sé que no podem viure sense la gent que ens envolta. Ho sé. Però, si en algun moment algú m'ha d'animar, vull que sigui algú que realment vulgui fer-ho. I, òbviament, segueixo conservant totes les adreces de correu que hi ha per aquí i per allà, on rebré els comentaris sense cap problema.

Hi havia dues solucions: la primera era deixar d'explicar les coses aquí, i sé que no en sóc capaç. La segona, tancar els comentaris, i que si algú em vol dir alguna cosa, ja sap on és el mail. Que m'equivoco? Doncs mira, la primera nota i ja l'he tocat malament. Què hi farem! A veure si la següent la toco bé.

No sé durant quan de temps deixaré els comentaris tancats. Necessito pensar, reflexionar, i fer un munt de coses. Però necessito fer-ho sola, o, en qualsevol cas, necessito comentaris-post, que no es solen donar en els comentaris, excepte determinades excepcions.

I ja m'he justificat prou. Coi, que és casa meva i faig el que vull! I sí, sempre he dit que odio els blogs sense comentaris, però bé, ara m'he convertit en un blog (temporalment) sense comentaris.

PD3: Després de tot això, si a algú li interessa, ahir vaig recuperar la càmera!!! Feia 2 o 3 mesos que estava perduda. El meu pare l'havia guardat en un calaix... i no es recordava que ho havia fet :-( 2 o 3 mesos sense un munt de fotos que hagués pogut fer. Però bé, ja torno a tenir la càmera, que és l'important!