Ahir al vespre, a les tantes, si no m'hagués obligat a apagar l'ordenador i anar-me'n a llegir, hagués acabat aquí, fent un post que després em pendediria d'haver fet.
Aquest matí, si no m'hagués dit que tranquil.la, que tenia una feina relaxant a fer, suposo que hagués acabat igual. Potser no tant com ahir al vespre, però bastant. Així que me n'he anat a la taula i he aconseguit fer això (com amb les fotos d'ahir, clicant a sobre la foto es veu més gran, i millor):
Exacte. Com sempre, m'he deixat alguna peça del marc entre totes les altres. Concretament, una de cada cantó de marc, de forma que no tinc cap tros de marc ben fet... Sí, és un puzzle petit. Només 1000 peces. Però és que aquest el volia emmarcar i... i bé, un mega-puzzle no es pot emmarcar! El puzzle fa 25x40 peces. I jo, ara mateix, en tinc 24 d'alçada a les dues bandes, i 39 d'amplada. Comptant que ahir vaig separar les peces molt ràpid perquè se'm feia fosc, trobo que només deixar-me'n 4 tampoc està tan malament, i això que sempre me'n deixo...
Veus? Parlo del puzzle i ja no tinc la meva part irònica-mala llet. Bé, això i que he rebut un mail que m'ha fet molta il.lusió!
Però ho he de fer. Perquè sinó el post em perseguirà, i val més que ho faci ara, que no pas algun dia que estigui de mala llet...
Una de les coses que més ràbia em fan és que la gent es cregui que sóc idiota. I no dic que no ho sigui. Que faci veure que ho sóc en determinades situacions per evitar discusions, no vol dir que no ho vegi. Simplement vol dir que ho veig, m'ho apunto, però no tinc ganes de discutir. No, normalment no tinc ganes de discutir-me amb ningú. Però, és clar, si veig una cosa, la torno a veure, la torno a veure...
Em vaig adonar d'una cosa fa molt temps. Molt abans de que creguessis que jo me n'havia adonat. Molt abans. Vaig tenir un flash? Segurament. I vaig odiar el flash, perquè sempre em posa en compromisos...
Durant un temps vaig anar veient coses que em confirmaven el flash. Però no deia res. Si algú vol mantenir una cosa en secret, no seré jo qui li vagi a preguntar.
Però un dia et vas adonar que jo ho sabia. Aquell dia em vas dir una cosa, que al moment vaig saber que era una mentida. Era una mentida, perquè jo recordava una cosa que no recordaves haver-me dit. Una mentida que m'havies dit fa temps perquè jo no pogués deduir el que amagaves. No em va saber greu. Tu volies amagar una cosa i... i bé, no seré jo la que digui que no ha dit mai cap mentida, sobretot a l'hora d'amagar alguna cosa que no vull que es sàpiga.
El que em va saber greu va ser que, a més de negar-me el que era clar, et vas enfadar amb mi. No, no em va saber greu que t'enfadessis amb mi. Em va saber greu que tiressis a matar.
Durant un temps curt, vaig començar a veure coses rares. Com aquella mentida que em vas dir un dia per evitar que arribés a certes conclusions. Van durar poquet. Fins que et devies pensar que jo ja no em creia el flash. Però me'l seguia creient.
El temps va posar les coses al seu lloc. I cada poc vaig tenint indicis a favor del meu flash. A part d'aquells tres o quatre indicis en contra, tota la resta ha anat donant-me la raó.
El que no saps és que, cada cop que he vist un indici d'aquests, a dintre meu he anat generant una aversió més gran en contra teva. Potser estic malament del cap, ho sé. I no és la qüestió de que no m'ho volguessis dir. És la qüestió de que carreguessis contra mi quan vas veure que ho havia descobert.
No ho sap ningú. Només jo. I tampoc ho penso dir a ningú. A vegades penso que, després de tot plegat, ho hauria de dir. Però sé que només faria mal, i no vull obrir la caixa dels trons. En silenci estic molt bé. Observant, fent-me la idiota, com sempre.
Però allò d'ahir ja va ser la gota que va fer vessar el vas. Ara no podries dir en cap circumstància que m'equivoco. És impossible. No em puc creure que segueixis pensant que sóc idiota i que sóc incapaç de sumar 2 i 2.
Però, saps què? No vull saber la veritat. No vull que em diguis que tinc raó. No després de tant de temps. Prefereixo pensar que són paranoies meves a pensar que et penses que sóc idiota del tot. Prefereixo pensar que estic malament del cap a pensar que algú que es diu amic pot enganyar d'aquesta manera. Prefereixo pensar que els amics, tot i dir alguna que altra mentida, no són així.
Tampoc vull que em juris i em perjuris que és mentida. Si ho fas, només aconseguiràs que jo m'enfadi més.
Perquè sí. Potser sóc idiota. Segurament ho sigui. Però quan algú es creu que sóc bastant més idiota del que realment sóc, m'enfado. És una de les coses que em fan enfadar més en aquest món.
Imatge gentilesa de la 