Mmm... Avui no hi sóc... Però, segurament, a l'hora a la que es publiqui aquest post, estaré fent una cosa relacionada amb el post, així que...
Em queixo quan he d'estar massa temps sola. No m'agrada. Però...
Però he descobert que necessito estar sola. Necessito una estoneta amb la radio o amb l'mp3 i que ningú em digui res.
Necessito algun moment:
- Sola al cotxe, conduint, amb la radio.
- Sola pel carrer, amb l'mp3, caminant amb o sense rumb, sense tenir res al cap.
- Mitja horeta amb un llibre, llegint alguna història que em porti a algun món que no existeix i no pot existir, on el meu cap crea imatges.
Una estoneta de pau, de soledat. Una estoneta on ningú digui res en una bona estona.
Ara hauré d'anar a dinar. No m'esperen. Hauré de baixar, a veure si trobo algú per anar a dinar. És que... és que m'agrada la soledat, però no vull dinar sola. Contradictòria com jo mateixa.
Després de dinar intentaré escapar-me a caminar una estona per la platja. És curiós, la platja només m'agrada a l'hivern...
divendres, 9 de maig del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
Va bé tenir moments de soledat. Són aquells moments que dediquem a nosaltres mateixos, a reflexionar sobre el que ens preocupa o el que ens alegra. Jo també en necessito (normalment sóc el cas del que condueix amb la ràdio).
Ah! I això de la platja... a l'hivern es torna molt freda i solitària, apta per a passar-hi una estona agradable; molt diferent de la d'estiu... calorosa i amb olor a humanitat.
No és el mateix estar sol que sentir-se sol. Aquells moments amb un mateix i sense interrupcions són necessaris, sempre hi ha massa gent al nostre voltant. Però quan ens comencem a sentir sols, això ja no és tan agradable.
Jo enyoro els moments de soledat nena, aixi que, tu que pots, gaudeix-los, que quant estas emparellada (visquent sota el mateix sostre) i amb un nen de 4 anys un cop cada 15 dies la soledat es com un premi merescut per tant d'esforç obligatori.
No se si m'explico prou clar :-P
Bon cap de setmana, bona passejada per la platja i bona soledat (sempre que la vulguis tu)
Un petonas inmens bonica!!!!
Exacte, Jansy. Aquells dies vaig tenir poca soledat. I em vaig adonar que normalment en tinc molts, i els trobava a faltar. Sense moments de soledat, em torno boja! I això de la platja, doncs això: m'agrada a l'hivern per això, perquè és solitària. A l'estiu no la suporto!
Ja ho sé que no és el mateix, XeXu! Jo no tinc gairebé mai gent al meu costat, hi ha dies que només estic envoltada de gent les hores que faig classe i a l'hora de dinar, i en tot el dia no veig a ningú més. I m'adono que m'hi he acostumat, i fins i tot m'agrada.
Jo Mateixa, precisament això anava d'això: jo no tenia parella, jo tenia una dona molt pesada de companya d'habitació en un hotel, i el que volia era algun moment per mi! I estaràs d'acord amb mi que millor una parella que has triat tu que no algú que no et cau bé, que no deixa de parlar, que posa la tele altíssima, que no deixa ni un segon de silenci... buf! Només de pensar-hi ja em poso nerviosa!
Nena de vegades les parelles, encara que les triís tu, tambés es comporten així eh, jajajajajajaja.
Però la parella segur que no et cau malament!!!
Doncs mira, jo les meves estones de soledat les prefereixo en silenci. I és que cadascú té el seu estil, la seva manera de recarregar les piles amb un mateix, i cal respectar-lo.
I certament crec que són moments importants. Si més no a mi em cal la gent per viure, però també em necessito a mi mateix. Quan hi ha algú emprenyant a la vora, encara més.
Gripaublau, jo si estic a casa, també prefereixo el silenci. Però fa molt de temps que, fora de casa, necessito alguna cosa. Sempre amb l'mp3, o la radio, o el que sigui.
Publica un comentari a l'entrada