Quantes vegades hem fet mal a algú sense voler? Quantes vegades hem fet alguna cosa que ni ens hem adonat que féiem, i aquesta cosa ha fet mal a algú? I quantes vegades hem fet una cosa, pensant que era una tonteria, i ens hem adonat que havíem fet mal a algú, sense voler?
Fa un parell o tres de setmanes estava amb unes criatures que voltaven els inicis de l'adolescència. Una d'elles, la Clara, no deixa mai de xerrar. Si no fos perquè em té el cor robat, l'hauria engegat unes quantes vegades.
Fa unes quantes setmanes vaig descobrir la forma de fer-la callar. Em posava a dir-li que li agradava determinat noi, i ella deia que no, es creuava de braços, i callava una bona estona, fent veure que s'enfadava. Però per dintre reia.
Però l'altre dia estava més xerraire que de costum, i el truc no va funcionar. Llavors em vaig recordar que a prop hi havia en Pere, un noi amb qui sempre es fiquen ella i les seves amigues.
Jo, innocent de mi, vaig fer una brometa sobre ella i en Pere.
Segons més tard, me'n vaig penedir. Primer em va dir que no, un no molt més fort que de costum. Després em va començar a dir noms de nois que deia que m'agradaven. De forma bèstia. Em sembla que no es va deixar ningú entre 20 i 40 anys que coneguéssim les dues.
I després es va posar a plorar. I va marxar, lluny, plorant.
I què va passar? Doncs que el seu germà i en Pere es van acostar a veure què passava. Els altres no es van atrevir.
Jo intentava que marxessin, intentava allunyar-los. El seu germà ho va entendre, i va fugir per cames. En Pere, no. Va poder més la curiositat que el fer-me cas.
Se li va acostar, i li va preguntar què li passava, sense saber de què anava la cosa. I la Clara se li va girar:
- I a tu què, que t'agrada la Sílvia!
I, per la cara que va fer el pobre Pere, vaig descobrir que la Clara havia donat en el blanc, de la mateixa manera que ho havia fet jo una estoneta abans.
Aquell dia la Clara va marxar plorant, sense voler saber res de mi. El seu pare em va dir que la deixés estar. Però em va saber greu.
Jo no volia, jo ho vaig fer sense voler. I només em vaig adonar que li havia fet mal, o que l'havia clavat, perquè va muntar el numeret. Però, quantes vegades hauré fet una cosa d'aquestes (i d'altres que no siguin de temàtica adolescent) i no me n'hauré adonat? O me n'hauré adonat massa tard? O hauré provocat un malentès? O...?
Per últim, m'agradaria dir alguna cosa bona de la Clara. El següent dia que la vaig veure, un nen em va preguntar per què no estava casada. I ella em va dir que em buscaria un nòvio. Va començar a pensar, aquest cop sense mala llet. I s'anava quedant amb el que ella creia millor. Fins que en un moment algú va dir:
- I en Carles?
I ella, tota convençuda, va deixar anar:
- En Carles? No, en Carles no! La Llum es mereix algú millor!
En aquell moment vaig saber que m'havia perdonat. Malgrat que, quan va passar això, ja havia sentit unes quantes conyetes de tots els altres nens. Perquè, és clar, jo vaig ficar la pota, però els nens ho entenen tot... i encara que jo no hi torni, els altres nens ja saben què han de fer per fer-la enfadar.
I tot això va ser sense voler!
A vegades penso que les coses que fan més mal sempre són sense voler.
dijous, 29 de maig del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
5 comentaris:
Segur que si que t'ha perdonat, i deixa-la que et busqui novio eh, aixi ens ho expliques :-P
de totes maneres no acabo de coincidir amb tu en l'últma frase, molt sovint qui et vol fer mal ho fa i punt, no es mira si te la fet de debò o nomes de passada, t'ho dic per experiència :-(
Per cert...petonets dolcets cuca, que ara fa dies que no puc passar, vaig tant de cul!!!!! :-S
Doncs a mi em sembla que si algú et fa mal de debò i a més a més veus que ho ha fet expressament, és molt fort. Si entens que ho ha fet sense voler és molt més senzill de perdonar, com ho ha sabut fer la Clara. I a més a més ella ben segur que n'ha aprés molt amb aquest assumpte, encara que per desgràcia hagi estat d'una manera dolorosa.
Una pregunta més: quantes coses deixaries de fer si abans haguessis d'estar del tot segura de que no molestaran a ningú? Som humans i ens equivoquem... Una abraçada.
Tampoc no vas fer res mal fet. Simplement, ella no estava preparada. Sovint, les coses no depenen de nosaltres, sinó de com se les agafa qui les escolta o les rep. I això no ho podem controlar. Cadascú ha de fer el seu propi procés.
No t'has de sentir malament. La Clara n'haurà après alguna cosa, de tot plegat. I tu també. D'això es tracta.
Jaja, Jo Mateixa! Demà la torno a veure. A veure què diu... I ho sé, això de la última frase. El que passa és que el post el va inspirar algú que em va fer passar una mala estona (mals dies?) sense voler, i (suposo) sense mala intenció. No com jo amb la Clara, però més o menys...
gripaublau, algun dia hauries de conèixer a les noies que van anar al cole amb mi... ja veuries què és fer mal volent! Ah! I la Clara és molt maca, però és que en Pere encara és més maco que ella. A vegades em sorprenc que només tingui l'edat que té... La pregunta... sí, ho sé. Però quan fas una cosa d'aquestes, després sap greu.
Tens raó, Jordi. Segurament un altre dia la Clara no s'hagués posat així. Però, ja se sap, les adolescents... un dia s'agafen les coses a la valenta i al dia següent just al contrari... Calla! Jo encara sóc a l'adolescència!!!
Publica un comentari a l'entrada