Prontos

Sí, tinc prontos. Ho sé, tenir prontos no és bo. Però, com diu algú, val més tenir un pronto, que no pas deixar-les anar amb mala llet quan ha passat molt temps.

Aquest matí hi ha hagut una cosa que m'ha sabut greu. I he vist venir el pronto. L'he vist venir...

I ara estic contenta. Estic contenta, perquè la cosa s'ha acabat en un missatge al twitter, i una coseta petita més. I prou.

Bé, per dintre ha sigut pitjor. Però després d'agafar el cotxe i de "barallar-me" amb unes quantes persones (no m'he barallat ni discutit amb ningú, és una forma de parlar), ara... què carai, ara encara em sap greu.

Sé que he d'escriure això o no em podré posar a treballar. Però bé, ho deixo com a esborrany, perquè es publiqui al vespre, quan encara no seré a casa. Ho escric, ho deixo anar, i em quedo millor. I si durant el dia me'n penedeixo, doncs l'esborro, i tothom tan content. Sinó, quan encara no hagi arribat a casa, el post es publicarà.

Té a veure amb les relacions personals, per dir-ho d'alguna forma. Si penso en el passat, m'adono que la història de la meva vida és sovint la mateixa: algú em cau bé, però jo no li caic bé. I sé que això no es pot arreglar. Sempre havia pensat que era una cosa que jo podia arreglar, fins que un dia em vaig trobar en el cas contrari. Sí, només un dia, però ho vaig passar fatal. Per què? Perquè jo no suporto arrastrar-me, però hi ha gent que sí que ho fa, i em vaig arribar a trobar amb què la única persona amb qui m'ha passat el contrari, es va arrastrar moltíssim. Potser el problema era aquest.

El problema, suposo, és el de sempre. Algú que em cau bé, i que m'agrada saber què fa, però tot i les seves paraules, els fets fan veure que no li importa gens el que faci o deixi de fer. I no és el primer cop.

M'he enfadat, i he pensat que era una molt mala manera de començar el dia. Que si el dia començava així... com acabaria?

Així que he pres una decisió. Un pronto. Un pronto que no era fer res, però que farà. Tot i que el puc tirar enrere quan vulgui, així que...

Però estic contenta. He aconseguit que, si aquesta persona se n'adona, ho vegi. Si no se n'adona, està clar que realment li importa una merda el que faci. I si se n'adona, doncs veurà que he vist que li importa una merda el que jo faci. I per què estic contenta? Doncs perquè he aconseguit fer-ho sense tirar-li tota la cavalleria per sobre.

I això no vol dir que no m'hagi sabut greu.

Ni que tiri enrere el pronto que m'ha vingut. Que no és res dolent, que no li faré cap mal. Només que... realment, fer el que volia fer per aquesta persona, no crec que tingui sentit, vist el que li importa el que faci.

Tinc temps per pensar-m'ho... però no crec que tiri enrere el pronto.

Migdia i ja m'he carregat un tros de post... És que no està en concordància amb el dia. El dia ha començat fatal, però... Bé, abans de començar, crec que he de dir que aquesta setmana no em feu massa cas, que tinc les hormones revolucionades. Fins que les hormones es calmin, és possible que... és possible que estigui una mica inestable. Sobretot si no se'm passa ràpid el (CENSURAT, és el que té tenir un post sense publicar...).

Ara mateix crec que tiro enrere el pronto... Bé, segueixo pensant que no té cap sentit, però no sóc una amargada. Sóc...

Algú m'ha dit una cosa. No sap què m'ha dit. Bé, sí que ho sap. El que no sap és que... el que no sap és que el que m'ha dit... Bé, que el que m'ha dit m'ha fet adonar d'una cosa. Un flash. Però amb una diferència...

El flash té a veure amb mi!!!

Sí, té a veure amb mi. De cop, m'he adonat d'una cosa. M'he adonat que no (CENSURAT), perquè (CENSURAT). I ara somric. Perquè he fet un gran descobriment sobre mi, i és una cosa bona, i... Que estic contenta.

Perquè, just en aquest moment, no tinc dubtes. I se me n'acudeixen uns quants. Moltíssims. Però tots tenen a veure amb el que diu la resta de la gent. Però no m'importa el que diu la gent. I, de fet, crec que no m'ha d'importar, però llavors ho lligo amb la primera part del post, i m'adono que no he de fer cas del que diu la gent, perquè moltes vegades donen consells però no els importa el que et passi realment.

I m'adono que l'únic problema de tot plegat, l'única cosa que em preocupava, era el que pogués dir la gent. Jo ho veig bé, però... no ho sé, sé que hi ha molta gent que segurament no ho vegi bé. Però... al cap i a la fi, a qui li importa? I, facis el que facis, sempre hi haurà algú que et criticarà.

Però, si l'únic dubte és el que dirà la gent, i... i no m'importa el que digui la gent... Doncs endavant, no?

Bé, no és tan senzill com endavant, però endavant de totes formes :-)