Mira què sé fer!

Hi ha un parell d'imatges que em venen al cap. Les imatges d'un adolescent, envoltat de noies, agafant la moto i passant pel carrer aixecant roda. O qualsevol altra tonteria. Un "mira què sé fer", que en el seu moment no en vaig fer cas, però que aquest matí m'han vingut al cap i no me'ls puc treure de sobre.

Però, és clar, també m'he recordat d'una història que va començar divendres i va acabar diumenge. La situació: un lloc ple d'homes, i tres o quatre dones pel mig. Una de les dones, jo (és clar, si en parlo, és que jo hi era). Havia quedat que li explicaria una cosa a un d'ells. Així que quan vaig arribar, vaig anar on era. No li podia dir res, i no podia anar fins on era, així que esperava que mirés per fer-li un senyal perquè s'acostés. Però el bon noi no mirava ni a la de tres.

Però, és clar, he dit un lloc ple d'homes. Així que dona que entra, dona que es veu. Encara que només sigui perquè és algú diferent. Total, que al cantó del noi en qüestió hi havia un altre noi que jo no havia vist en ma vida. I què va passar? Doncs que el noi es va començar a pensar que l'estava mirant a ell, i va començar a somriure'm. Un tercer, que voltava per allà, es mirava el noi que es pensava que jo em mirava, i jo pensava que a aquest tercer li agafava un atac de riure.

Així que jo intentava posar-me de forma que el que havia de parlar amb mi em veiés, i l'altre no. Però tot i així, el que jo no coneixia de res es girava, quan jo voltava per allà, i m'anava somrient.

Al final vaig desistir i em vaig esperar a que el que havia de parlar amb mi sortís d'allà pel seu propi peu, sense cap senyal meu.

El diumenge encara va aparèixer un quart. Un que el divendres estava a prop dels dos (el que no em veia, i el que no m'hauria d'haver vist). Una de les primeres coses que va fer va ser venir a riure una estona, a costa del pobre que es pensava que el mirava. I és que, mare meva, com arribem a fer el ridícul quan ens creiem una cosa que no és! Que no veure les coses ens deixa una mica com si estiguéssim a la Lluna, però creure'ns una cosa que no és... mare meva, com vam riure!

Però ens centrem en diumenge, una estona més tard, i amb el mira què sé fer.

No hi ha ningú més per allà. Hi ha un munt de gent a prop, però estan fent altres coses. Jo he sortit a prendre l'aire i veig que algú altre també. I, de cop, sento que em diu "mira què faré". La pilota no és l'adequada. El que vol fer, no ho fa amb l'extremitat adequada (ni per la pilota, ni pel que vol fer). "Si home, i què més?" "Ja veuràs com sí".

Pues va a ser que no... I no només això, sinó que... millor no explico el que va fer, perquè va haver d'acabar demanant perdó... i no a mi.

Una estona més tard, estic allà mateix amb una nena. La nena em diu: "Mira què faig!" I jo penso que es foterà una nata de campionat. Efectivament, no triga massa a anar per terra. Però la nena continua. I penso que tornarà a caure. Fins que torna a aparèixer. "Mira, això ho has de fer així, i aixà". D'acord, amb l'així i l'aixà la nena millora moltíssim. Però tot i així segueixo pensant que continuarà acabant per terra. Així que li diu: "Deixa'm, que t'ensenyo com ho faig." I jo penso que acabarà per terra, vist el que ha fet amb la pilota. Però no, no cau per terra. I li va explicant a la nena com ho ha de fer, fins que intenta fer floritures.

La nena se'n va, avorrida. I continua allà, amb el "mira què sé fer". I altre cop estic jo allà, mirant el "mira què sé fer", sense saber massa què fer.

(Ho sé, el post acaba una mica penjat. Però és que no sé com acabar-lo.)