Finestres

Avui he escoltat molta música. Moltíssima. I estava dubtant quina cançó posar. Totes em semblaven adecuades, i millor no dic què he estat escoltant... Però al final, em quedo amb una, que és repetida, però no m'importa. Sí, ja sé que em faig pesada. Però, i què? Crec que aquesta cançó és molt apropiada per avui. I avui vull ser optimista. A més, el vídeo m'ha fet molta gràcia :-)



Però abans de ser optimista, el puzzle. Vaig dir que el primer que encertés què era tenia premi? Un premi virtual, és clar, però un premi...

Avui el puzzle ha evolucionat molt. És clar que era la part "fàcil". Ara tocarà omplir el fons de coses verdes, marrons i negres, gairebé totes les peces iguals... ara anirà poquet a poquet. Però, de moment... (clicant es veu millor).



I, com que hi ha reflexe, dos trossets. El primer, la part de baix, el tros que es veu fet:



I el segon, la part de l'esquerra:



Què serà?

I sí, sóc optimista. Perquè... encara no sé ben bé per què.

Perquè el dia dels dos esmorzars aquest any coincideix amb el meu sant. Però... però no m'hi han convidat... Tot i que... puc dir encara? Queda molt poc, però... bé, sí, m'hi convidaran, no?

Aquesta setmana em quedo d'ama i senyora. Això vol dir que... puc fer el que vulgui! Mmmm... malauradament, també vol dir que augmenta la feina, en una setmana que ha de ser ja dura de per sí... Això vol dir que, segurament, no hi hagi notícies meves en uns dies. I em sap greu deixar aquest pseudo-post, però... així hi ha temps per anar pensant què és el que hi ha al puzzle :-)

Ha plogut, i molt! Almenys a casa. M'agrada mirar per la finestra, quan plou. I l'olor de la terra mullada. I... i si ha plogut així, és que tot ha d'anar bé :-)

I suposo que em podria dir burra a mi mateixa. Segurament, sí. Però... però jo no sóc així. Vull dir que fer el que he fet es pot considerar d'una persona burra, però si hagués fet alguna altra cosa, no seria jo. Així que sóc optimista perquè... perquè... no ho sé, per què.

Però sé que hi ha moltes finestres. Moltíssimes finestres. Des d'on veure com plou. O com fa sol. Des d'on riure, i des d'on plorar.

Avui no tenia post. I, ostres! He escrit molt, per no tenir post!

Però no volia deixar el post antic durant uns dies. Perquè potser demà necessiti escriure, però dubto que ho faci. I sé que tampoc ho voldré fer. I em pregunto per què sempre que em quedo sola a casa, hi ha alguna cosa que em fa sentir així? Sola, perquè em caiguin les parets a sobre? Si normalment m'encanta estar sola a casa!

I... i... M'agradaria que fos com... però no, suposo que canso. Com sempre. L'altre dia, a la feina, es reien d'algú, perquè era el que havia aguantat menys temps els companys. Que, per una cosa o una altra, sempre acabava canviant de company. Però llavors vaig pensar-ho fredament... A mi els companys de feina encara m'han durat menys! D'acord, tots els canvis són justificats, però... bé, doncs que això. No hi ha ningú que m'aguanti massa temps. Per què serà?

Però tot té solució, no? O no, però és igual. Tot tindrà solució algun dia, segur. Tot arribarà.

Jo, de mentres, vaig a mirar a veure si faig una mica més de (CENSURAT) abans no se'n vagi la llum natural. Dic, de puzzle :-)