Un dia, quan ja estava claríssim que no existia per aquesta persona, la vaig veure de lluny. La persona no em va veure. Era impossible que em veiés, per on era jo. Però jo podia veure el que feia. I, casualment, es va trobar en una situació en què havia d'utilitzar el que jo li havia ensenyat. Volia marxar, no volia veure-ho, però la curiositat va poder més que jo.
Aquell dia em vaig sentir molt bé. Perquè la persona va anar fent les coses tal com jo li havia explicat. Em sentia a mi mateixa repetir-li com es feien, què havia de fer primer, i què havia de fer després, i com. D'una forma, o d'una altra, cadascú té la seva manera de fer les coses, i aquella era la meva manera de fer-les. Veia com ho feia, i fins i tot, si no hagués sabut qui era, hagués vist que era de la meva escola. Hi veia els meus propis raonaments, la meva forma de fer les coses.
Feia uns dies que estava una mica enfadada amb el món, tot i que no ho sabia. Hi havia alguna cosa que em remenava per dins, però no sabia exactament ni què era, ni d'on sortia. Fins i tot crec que no sabia que estava enfadada amb el món.
Però avui una casualitat m'ha fet somriure. M'he trobat amb una cosa que ha fet algú. Algú que fa temps que ha passat a la història, malgrat que jo no volia que ho fes, però hi ha coses que queden molt clares quan les veus. I m'ha fet gràcia, perquè el que he vist és una cosa que jo li vaig ensenyar. Una altra persona, la mateixa situació. Algú que era molt important, però que em va allunyar (com sempre). Però les coses queden, i m'ha agradat veure que, com a mínim, té una petita influència meva.
M'he recordat de l'estació de Passeig de Gràcia. Suposo que a tots ens queden coses de la resta de la gent. Més de les que ens agradaria.
I m'ha vingut una pregunta al cap. Aquestes persones es recorden de mi, quan fan això que els vaig ensenyar?
Ho sé, ho sé, és un pensament molt egocèntric. Però avui, al meu ego li ha anat molt bé veure que, com a mínim, tot i no poder formar part de la vida d'una persona, ni tan sols tangencialment, aquesta persona encara conserva influències meves.
Per cert, si algú està intrigat pel puzzle, que li pregunti a la Laia... dic... aquí hi ha un parell de fotos... La primera, tal com està aquest puzzle a mig matí (suposo que a mitja tarda haurà millorat una mica).
I, és clar, perquè es pugui veure bé, si algú vol endevinar què és, primer la part de la dreta. Aviso: a part dels peus (que tothom veu), també es veu una mica un tros de contorn d'una altra cosa que, potser, es pot començar a endevinar què és.
I la part de l'esquerra, on es veu una mica del fons i es pot intuir de què està format...
Imatge gentilesa de la 
6 comentaris:
La Laia és una crack perquè jo no tinc ni idea de què és. D'acord, hi ha unes cames de dona i aqueixa senyora diria que està asseguda a algun lloc. A part no sé perquè, però la imatge de l'esquerre em sembla una barca, però segur que no l'és. O sigui que ni idea. Res, una crack
I això de que fan coses com tu els hi has ensenyat i si se'n recorda que ho fan per tu, doncs, no sé, de vegades, segur que sí. Jo conduint hi ha una cosa que faig com feia el meu pare i no com m'havien ensenyat a l'autoescola i sé que és per això. Sí, tractant-se del meu pare és més fàcil que recordi que va ser ell, però amb d'altres coses, també, em passa. Per exemple, si arribo molla a casa després de ploure i vaig a la dutxa directa, penso en el mestre meu de quart (no és ben bé el mateix que el que dius, però alguna cosa així)
A mi també em va sorprendre moltíssim, això de la Laia. Però mira, és que si ja el veus fet és més fàcil :-P
Pel que fa a allò altre, doncs sí, no parlem d'alumnes. Però, no ho sé. Potser sóc jo, que sóc una sentimental, i recordo les coses que faig perquè algú me les va ensenyar d'aquesta manera o perquè algú tenia aquest tic i jo el vaig agafar. Però, no ho sé, estic convençuda que en els dos casos no es van recordar ni per un moment que jo els ho havia ensenyat.
No crec que sigui gaire egocèntric, perquè sempre fa il·lusió veure que ets útil i que els teus mètodes són correctes. Així saps que tu també ho fas bé, perquè si no donés resultat no ho repetirien.
I bé, no és que amb tantes poques peces ho pogués endevinar! Només vaig llegir bé els posts on parlava del puzzle, em vaig quedar amb algun detall i vaig tenir molta sort, res més. No és ser una crack, tirai, és que vaig tenir una sort impressionant!!!!!!!!! :P
Doncs segur que tens raó, Laia. Però m'he sentit bé perquè feien allò que els havia ensenyat... no ho sé... Era un "no vols saber res de mi, però igualment fas coses que vas aprendre de mi". Uala! Que dolenta que sóc!!!
Ah! Algú em va dir un dia que la sort no existeix. Que només tenen sort aquells que la busquen :-)
Bé, suposo que ja va bé que ens quedin coses de l'altra gent, no? Si ho haguéssim de fer tot amb un estil propi i completament original seria molt complicat. I, pel que sembla, d'això d'ensenyar tu en saps força.
Em sembla que sí, que la Laia és una crack encara que no ho vulgui reconèixer. Jo hi veig una dona asseguda en el que sembla una mena de mig-mig entre un tronc i un banc, sense ser ni una cosa ni l'altra, i em fa pensar en una fada, una elfa o una cosa així. Però de fet més que intentar endevinar el que és el puzle el que estic fent és interpretar el poc que hi veig deixant volar la meva imaginació. És divertit, ja ens aniràs posant més fotos.
Gràcies, gripaublau. Saps allò que et vaig comentar l'altre dia sobre que et diguessin coses bones? És curiós, però en el cas de saber ensenyar no em trobo amb el mateix. M'agrada que la gent aprengui, i m'agrada que em diguin que una cosa la vaig ensenyar jo, o que gràcies a mi ho van aprendre :-D Ensenyar (i que la gent es quedi amb el que els ensenyo) és una de les coses que més feliç em fa. Ai, quin rotllo, mare meva!
Has dit coses molt importants amb això del puzzle... Tens bona vista. Però no penso dir res fins que algú digui què és exactament :-D
Publica un comentari a l'entrada