Quan somrius

Aquests últims dies m'he afartat d'escoltar aquesta cançó. M'encanta. No puc deixar d'escoltar-la, i d'escoltar el que diu. Veig el cabell llarg, veig el somriure, veig tantes coses!

Pensar en Nadal m'ha recordat el rei negre. Era petita i em feia tanta por! Quan li vaig perdre la por, es va convertir en el meu rei preferit.

L'altre dia em vaig trobar un antic alumne. Recordo el primer dia que em vaig posar davant d'una classe. Estava tan espantada! I si no em creien? I si no em sabia imposar? I si no m'entenien? I si m'equivocava? I si...?

Recordo que als pocs minuts de classe, un noi va aixecar el braç i em va preguntar si podia parlar una mica més alt. Com si fos ara, recordo que vaig pensar que no volia parlar més alt, que volia parlar molt més baix i que no em sentís ningú.

Cada any, quan he de començar, tinc nervis. Segueixo tenint les mateixes preguntes: com seran? Em sabré imposar? M'entendran? Però ara les preguntes que em venen al cap són: hi haurà bon ambient? Arribarem a una entesa?

Aquest noi que em vaig trobar era d'un curs que sempre recordaré. Eren tots molt macos, i de seguida vam connectar. Jo feia bromes a classe, ells en feien de tant en tant. No hi havia problemes perquè contestessin a les meves preguntes, i les classes no es feien pesades, perquè sempre hi havia algú que deia alguna parida. No tota l'estona, és clar, però si de tant en tant. El punt just. Qui m'ho hagués dit aquell dia, uns anys abans, quan em vaig posar allà davant per primera vegada.

I, pensant-hi, recordo que aquell dia hi va haver un moment que em vaig bloquejar. Una cosa que sabia des que tenia 13 o 14 anys i que vaig ser incapaç de fer.

Així que és veritat: ja m'havia passat abans. No me'n recordava d'aquest cop. M'he bloquejat molts més cops. Els exàmens orals són una tortura. La gent em diu que és el mateix que anar a fer classe, però no ho és. En qualsevol tipus d'examen oral em bloquejo. I qui diu exàmens, diu qualsevol moment en què hagi de posar-me a parlar davant d'un conjunt de gent, menys quan estic fent una classe.

Durant molt de temps he intentat torejar una mica aquestes situacions. No sé, intentar no passar-hi. Però llavors encara és pitjor.

Ara mateix em venen un parell més de situacions de bloqueig. Buf! Aquest cop em vaig espantar, perquè de cop no vaig saber fer coses que són com innates, que sé fer des de que era molt petita. I perquè no estava parlant en públic, ni fent res que se li pogués assemblar.

Em feien por els gossos, i ho he superat, i fins i tot tinc un gos. Em feia por el rei negre, i es va convertir en el meu preferit. Em feia por posar-me davant dels alumnes i parlar, i ara m'ho passo molt bé (depenent del grup).

Vull creure que sóc forta. Vull creure que puc superar aquests bloquejos. Ho vull creure, de debó.

Al final, això ja no té relació amb la cançó. Però, importa? Vull somriure. Vull somriure quan estic a davant de gent que m'examina. Vull somriure amb una fanta de llimona. Vull somriure sota les llums de Nadal.

Vas dir que mai més tornaries.
El temps, pacient, ha anat passant.
Qui havia de dir que avui
estaries esperant
que ens trobessim junts al teu costat?

Mai més tornaries? Ens trobessim? No diu que hagi tornat, però si la muntanya no va a Mahoma... Sempre es poden superar, els mai més. Com els bloquejos. Com les pors. Almenys, vull pensar que sí.