Un moment "Marta-morta"

Érem petits. Jo més que ells. Posem-hi que jo tenia 4 anyets; la meva cosina, 7; i el meu cosí, 13. Em vaig passar moltes hores a casa dels meus tiets, jugant amb ells. La mare de la meva cosina s'assemblava a la meva mare de la mateixa forma que la meva cosina s'assembla a mi. Normalment ens disfressava de ballarines, princeses o qualsevol cosa que comportés vestits llargs i purpurina. Jo no volia. I el meu cosí passava de nosaltres, com és molt normal.

La meva cosina volia jugar a princeses. El meu cosí ens deia que calléssim i que el deixéssim en pau. Però jo no volia jugar a princeses.

Al final, sempre acabàvem jugant a alguna cosa en la que es matava algú. Llavors el meu cosí s'hi afegia. I sempre acabava matant a la meva cosina. "Marta, morta!", i em posava a riure. "Marta, morta!", i la meva cosina s'enfadava moltíssim. "Marta, morta!", i el meu cosí es posava a riure i es posava a jugar amb nosaltres, sempre que no juguéssim a princeses.

Érem feliços i no teníem cap preocupació. Bé, potser la meva cosina no era tan feliç com nosaltres. Però no teníem cap preocupació. En els llargs dies de dinars familiars a casa dels avis, el meu cosí em va ensenyar a pujar als arbres, a tirar pedres, a caçar gats i un munt de coses més que sempre feien dir-li a la meva àvia que això les nenes no ho feien.

No teníem cap preocupació. Només mirar al nostre voltant, riure i jugar.

Necessito un moment "Marta, morta". Un moment de riure, un moment sense cap preocupació. Un gran moment. Intento tirar enrere i recordar, però no aconsegueixo recordar quan va ser l'últim.

Un cafè sense cap parte metge meu, ni cap problema amb la sogra de qui parla amb mi. Que sí, m'agrada escoltar, però últimament tinc tants "problemes aliens" que m'estic tornant mig boja i necessito algú que vingui amb un somriure, amb il.lusió, i que m'expliqui coses bones.

Una tarda en un parc d'atraccions, rient, i no pensant res més que en pujar al màxim número de llocs possible.

Una competició d'un esport en què ningú dels que participa sigui bo, i que el més important sigui riure i intentar encertar amb la pilota on sigui.

Un vespre d'explicar acudits fins a la matinada, fins que facin mal les mandíbules de tan riure, i fins i tot llavors, continuar explicant acudits.

Un vespre de jugar a l'UNO, al cinquillo, o a qualsevol joc de cartes on primi més la sort que el saber. A 5 cèntims el punt, que tampoc cal arruinar-se!

Una estona de mal de panxa. Aquell mal de panxa que proporcionen els nervis. Seguit d'un somriure, i de la sensació que no calien els nervis, perquè tot ha anat bé.

El món podria estar ple de moments "Marta, morta!" I jo segueixo sense recordar quan va ser l'últim. Però, el que és pitjor de tot, no crec que tingui cap moment d'aquest en els pròxims dies, ni en les pròximes setmanes.

O potser és que el meu cos vol que torni a fer esport i per això em diu això. Perquè, qui sinó estaria estirada en una camilla, mentre li fan proves per veure què hi té al peu, i es posaria a pensar en les màquines del gimnàs? Si no puc córrer en un temps, què hi ha de les altres màquines? Aquella que és de pujar escalons? Això no em fa mal. I la que sembla que esquiis? La meva coneixença de les màquines del gimnàs és nul.la, excepte de la cinta i les bicis. Però, per això hi ha els monitors, no?

De qualsevol forma, a part de la meva sessió al gimnàs, necessito algun moment "Marta, morta!"