No sé quants cops he baixat aquesta escala a l'últim mes. L'escala que va de la porta d'entrada a la cuina. O del menjador al labavo. 8 escalons. Però si el principal problema és baixar escales, els 8 escalons es fan interminables.
Un mes. Un mes baixant l'escala ara un peu al primer escaló, l'altre peu al primer escaló. Un peu al segon escaló, l'altre al segon escaló. I així fins arribar a baix dels 8 escalons.
No són gaires, ho sé. Hi ha escales molt més llargues. Però per alguna cosa s'ha de començar.
M'he posat a dalt. He mirat l'escala. Vuit escalons. Si la baixés normal, quatre escalons per cada peu. Jo puc. Puc?
M'agafo a la barana. Primer peu al primer escaló. Això no costa. Agafo el segon peu i... el poso al segon escaló. Gairebé no faig força amb el peu. La faig pràcticament tota amb el braç de la barana. Però puc.
Trigo més a baixar l'escala que si ho hagués fet en "mode iaia", amb els dos peus a cada escaló. Però, per primer cop en l'últim mes, he pogut baixar una escala en "mode normal". Sí, ja ho sé, "mode normal" substituint la força d'un peu per la força dels braços, però... després d'un mes, fa molta il.lusió.
A veure quant trigo a fer el que feia normalment. Baixar sis escalons i la resta baixar-la d'un salt. Mmmm... A veure quan trigo a baixar-la normal! Però això ja és un principi. O això espero. O espero que el mal que em fa ara el peu sigui normal i no degut als quatre-vuit escalons...
diumenge, 11 de novembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
Ei, noia! Molt bé! De mica en mica, aniràs baixant cada millor!
Un pas cada vegada, i mai millor dit!
Ara no et posis a saltar d'alegria perquè has pogut activar el mode normal eh!
:-D
I tant que és un principi! Ja veuràs com aviat les baixes en un no res!
Gràcies, Isolta, a veure si és veritat!
Jaja! Dan, m'has fet riure molt amb això de saltar d'alegria! El vaig activar un cop, només. Avui les he baixat en "mode iaia", però mica a mica.
Sí, Terra, a veure si aviat les puc baixar saltant :-)
Vinga Lluna, que ja falta menys. Cada petit pas endavant, i mai més ben dit, és important i t'acosta a la recuperació. A veure si ben aviat rebem bones notícies, i pots tornar a pujar a la bici o a córrer a la cinta. Ànims!
el proper cop em truqueu i us baixaré en braços !!! ... salut
Enhorabona Lluna!!! això és una gran notícia, segur que has d'estar molt contenta. Les recuperacions són llargues i a vegades es fan eternes, no veus mai el final i et penses que estàs estancat, que no avances... però llavors ets capaç de fer un pas més, per petit que sigui, i l'esperança de la curació torna a aflorar!!! Ja veuràs com passarà ràpid... segur que quan tornis a baixar les escales de dos en dos recordaràs aquest mes molt més curt del que et sembla ara. Que relatiu que arriba a ser el tEmps eh!?
una abraçada i molts ànims!
Gràcies, XeXu. Ja en tinc ganes, ja, de poder tornar a córrer i anar amb bici.
Home, mossèn, es tracta de que ho pugui fer jo sola!
Gràcies iruNa. Avui estic més animada. A veure si el mes s'acaba molt ràpid.
A tots en general: no sé si dir-ho, perquè això va a estones, i a la que dic que estic una mica millor, faig un pas massa llarg i llavors m'estic un parell d'hores xungues. Però aquest matí he notat una milloria, i ja fa un parell d'hores de corro pel món (és un dir, això de córrer). He pogut caminar tota l'estona sense dolor. Poc a poquet, però sense dolor.
Avui em fan les proves, a veure què. I ahir el peu em matava. Però això d'aquest matí és una mica de llum al túnel (encara que ahir al vespre em fes molt mal). I sé que pot ser degut als antiinflamatoris. En fi, ja veurem.
Publica un comentari a l'entrada