El cub de Rubik i altres cosetes

Fa temps (no tant com el que hauria de fer) em preocupava el que la gent pensés de mi, i intentava comportar-me com una espècie de model prestablert. I ja veieu a la Lluna de l'institut arribant a casa i posant-se a jugar amb la consola, però a l'institut ningú no sabia que en tenia. La Lluna llegint llibres "de cole" no obligatoris, quan la resta de la gent estava jugant. I llavors no ho deia, que els havia llegit.

Ja fa temps (menys del que hauria de fer) que no m'importa el que la gent pensi de mi. No m'importa que es pensin que sóc rara. Al cap i a la fi, qui defineix qui és normal?

No acostumo a mirar la tele. M'avorreix. Sóc incapaç d'asseure'm al sofà si és que no estic fent alguna cosa. Necessito una cosa a les mans per anar fent. I, una de les coses que puc fer, són puzzles. N'hi ha uns que són en 3 dimensions, i que van molt bé perquè tenen una mida reduida i es pot anar fent, davant de la tele. No és que la miri massa, però en situacions "familiars" s'ha de fer... Com quan vaig a casa els meus avis, o quan venen els meus tiets a casa. A vegades venen a dinar, es queden tota la tarda al sofà, i llavors ja es queden a sopar. I s'estan allà, sense fer res, tota la tarda. He de reconèixer que em posen nerviosa.

I llavors, si no em puc escapar, és quan em comencen a prendre per rara. No puc estar sense fer res. Faltaria més! A vegades agafo una llibreta i faig coses. Coses xul.les, però que gran part de la humanitat no sap apreciar. En fi... O faig un puzzle en 3d. O un braçalet per la Nineta. O figures de papiroflèxia. O... qualsevol cosa manual, que m'entretingui.

Un lloc especial tenen els viatges llargs en autocar o en cotxe. No puc llegir, que em marejo. I alguna cosa he de fer amb les mans, o em torno boja. És llavors quan m'emporto una de les meves joies de la meva col.lecció de jocs. Bé, m'emporto algun arjeu, això està clar. Però... també m'emporto el cub de Rubik.

I ara quedaré molt malament, però fa temps que no m'importa el que pensi la gent de mi. Si ara em donessin un cub de Rubik, no el sabria resoldre en segons, com aquests que fan competicions, ni en minuts, com una persona normal de les que té el cub de Rubik com un tresor. A mi em costaria molt més. Perquè el tinc per això: em costa resoldre'l, i així passo una llarga estona. I no intento saber resoldre'l ràpid, ni intentar recordar-me'n, perquè sé que qualsevol altre dia hauré d'agafar un altre cotxe o un altre autocar i necessitaré entretenir-me durant una bona estona (com més temps, millor!)

Fa temps (no tant com n'hauria de fer) que no m'importa dir que un dels meus tresors més preuat és el cub de Rubik... i que trigo més d'una hora a resoldre'l!!!

I, canviant completament de tema (o no), fa temps que no m'importa dir que m'he passat més de mitja hora buscant una informació per internet... i finalment l'he acabat trobant :-)

I, canviant radicalment de tema (ara sí), aquest matí he vist que posen una pista de gel a la Plaça Constitució, des de dissabte fins al dia de Reis. Oh!!! Si us plau, vull que se'm curi del tot el peu abans de Reis per poder-hi anar a patinar! Si us plau! Ho puc demanar com a regal de Reis? Seria el millor regal que em podrien fer! Si us plau! I, ja de pas, si els Reis em porten algú (qui sigui) que m'hi acompanyi, serà més divertit que patinar tota sola. No pujo a uns patins de gel des de que... des de que patinava al cole, dues hores per setmana, sobre rodes, en una extraescolar, i ens van portar a patinar sobre gel. I sí, necessito que el peu estigui del tot curat, perquè segurament caigui i... Però no està aquí, la gràcia?