Just quan surto al carrer, me n'adono.
Sola.
Els meus pares passaran la nit a l'hospital, altre cop. Un al llit de l'hospital, l'altre d'acompanyant. Que porten una ratxa...
I de cop em sento molt sola.
Aniré a buscar el cotxe. Sola.
Pujaré al cotxe. Sola.
Arribaré a casa. Estaré sola.
I a mi mai m'ha importat estar sola.
Però avui... avui em sento sola.
I sé que estic acompanyada en la distància. Fa una hora i mitja que sóc a casa i m'he passat més d'una hora parlant amb gent.
Però parlant en la distància.
I s'ha fet de nit. I, no sé per què, em sento sola.
dilluns, 23 de març del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Potser és una sensació de contrastos... no creus? El fet que últimament hagis trobat bona companyia fa que aquells moments en què estàs sola destaquin, et sorprenguin... I en sí crec que és bo (no el fet de tenir la sensació de soledat), perquè remarca el contrast de quan estàs ben acompanyada, i ens fa exprimir-los més, gaudir-ne...
Ai, no sé, m'explico fatal. ja és tard... :P Una abraçada! I que no sigui res la sessió d'hospital :(
Suposo que tens raó, Laia. No estic sola, però el fet de quedar-me una estona sola, fa que hi pensi més.
A l'hospital va anar bé, gràcies!
estàs sola o no estàs acompanyada? És que són coses ben diferents, s'hi pot estar molt acompanyada en solitud o gens acompanyada i amb molta gent pensant en tu.
Espero que allò de l'hospital vagi bé i que estiguis acompanyada per gaudir el temps primaveral. A més, estic segur que sola mai ho estaràs !!
Espero que tot vagi molt bé i que ben aviat torner a estar plegats a casa.
Una abraçada!
Tens raó, Carquinyol. Estava gens acompanyada, però no sola. A veure com va la primavera!
Gràcies, Jordi Jordi. Ara ja tothom és a casa altre cop!
Publica un comentari a l'entrada