Cap de setmana de bojos

Divendres. 27 de març de 2009. M'estic preparant per un cap de setmana de bojos. Sí, de bojos.

Des de fa un parell de mesos, o potser més, que cada cop que veig que hi haurà alguna cosa, es concentra en aquest cap de setmana. Que, a sobre, té una hora menys. Com si fer 50 coses no fos suficient, que a sobre em treuen temps del cap de setmana.

No et veig des de dilluns. Un dinar ràpid. I sort que treballem al mateix lloc! Bé, al mateix lloc no, però gairebé. Dimecres et vaig abandonar per culpa de la feina. I...

I avui comença el cap de setmana. El cap de setmana de les 1000 coses, però un cap de setmana en el que, entre les 1000 coses, no ens podrem veure.

Em sap molt de greu no poder venir a veure el que fas. Si no fos aquest cap de setmana i fos el següent, em tindries allà tot el dia. O tots dos dies. Encara que diguis que és pesat. No m'ho sembla pas. Me n'expliques coses i em fa gràcia. Em faria gràcia anar-hi. Em faria gràcia venir-te a veure. Perquè no és una cosa que facis sovint. Oh, quin greu!

I, si no tinguessis això, també em faria gràcia que vinguessis amb mi dissabte. Sé que no t'ho acabaves de creure, però m'hagués agradat que vinguessis a fer-me companyia al sopar de demà. És clar que llavors ja sí que l'hauria parida, perquè entre el sopar a més d'una hora en cotxe de casa, l'hora que em fan dormir de menys, i que el diumenge he de ser a primera hora a una hora de casa (però en direcció contrària al sopar de dissabte), si vinguessis a sopar, ja directament no dormiria.

M'hagués agradat que vinguessis. Però, és clar, tu també estaràs a una hora de casa teva. Que està a una hora de casa meva. I... impossible!

M'agradaria partir-me en dos. O en tres. Que una part de mi anés a les obligacions del dissabte. L'altra et vingués a veure. I l'altra descansés dissabte i atengués a les obligacions del diumenge. És possible? Podria ser possible?

Sé que acabaré el cap de setmana feta pols. I, pel mig, tinc una cosa que vaig prometre que acabaria el dimecres per ja deixar-la tancada quasi definitivament. Sé que aniré de bòlit. Sé què em diràs.

Però, de tot plegat, el que em sap més greu és no poder venir-te a veure.