dilluns, 28 d’abril del 2008

Visca les finestres!



No és un bon dia. Acabo d'esborrar d'una memòria (tant li fa quina) la forma de contactar amb algú. Com si no la tingués a la meva memòria, a la que tinc a dintre al cap, a la única memòria que no es poden esborrar les coses només prement un botó.

Vaig amb cotxe cap al meu destí. M'espera una adolescent enamorada (buf! Ja només em faltava això!) i penso que no tinc dret a sentir-me així. No, no puc sentir-me així, perquè... és igual, el perquè.

Però hi ha coses que fan mal. Encara que qui sigui no se n'adoni. En fi, qui sigui pot contactar amb mi sempre que vulgui, jo no ho faré pas més.

I m'acosto al meu destí. El lloc on no hi ha aparcament mai. Ni tan sols em molesto a entrar en un lloc petit on... ostres! Dos aparcaments!!!

Just acabar d'aparcar comença la cançó. I em quedo, asseguda al cotxe, escoltant. Al final em convertiré en fan d'aquesta noia! I és que la música potser no em diu massa, però sento la lletra i no puc evitar que m'emocioni. La lletra d'aquesta cançó, d'una altra que vaig posar un altre dia, i d'alguna altra que he sentit.

Però avui era el que necessitava. Precisament el que pensava (més o menys).

I segur, segur, seguríssim, que en algun lloc no hi ha una finestra. Ni una gran finestra amb vistes al mar. I tant que no! Segur que en algun lloc hi ha un castell, amb una paret tota de vidre, des de la que es veu una gran i preciosa vall.

I, havent-hi això, qui vol una finestreta petita i fosca?

Per si ningú ho havia notat, això és el regne de la llum. De la llum groga :-)

7 comentaris:

zel ha dit...

Bonic el trajecte que et duu a sentir com per casualitat allò que necessites...casualitat? Vés a saber...també has trobat aparcament...

Jo Mateixa ha dit...

La cançó es molt maca i si que si una porta es tanca se n'obre una altre o una finestra o el que et faci falta, nomes has de tenir ganes, fe (no cal religiosa) i confiar en tu mateixa :-)

Dolça, confia en tu en tot el que hagis de fer, okis??

Besadetes dolces!!!!!!!

Jo Mateixa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

No sé si això d'esborrar de la memòria la forma de contactar amb algú ha estat per accident o volgudament. Si és volgudament servidora ho ha fet molts cops, molts cops sabent que del cap no s'esborraven (bé, ara no goso tant perquè he deixat de saber-me telèfons de memòria per culpa dels mòbils :p)

Sergi ha dit...

Aquesta cançó a mi m'enganxa molt més que l'anterior. Ja sé que la vas posar i que t'agrada, però a mi em dóna molt mal rotllo, la trobo massa trista i massa desesperada. Això no ho penso de les persones, però sóc conscient que la música ens afecta l'estat d'ànim, i si estàs tocat, sentir aquella cançó t'acaba d'enfonsar. Per això ho dic. Aquesta seria com la segona part de la primera, quan les coses comencen a anar bé.

Anònim ha dit...

Una cançó més optimista. Fa somriure i dóna esperança, per això m'agrada.

Segur que hi és, el castell, un castell molt bonic que presideix una vall amarada de llum groga. Una cosa tan poètica no té cap altre remei que existir.

Llum ha dit...

Zel, no ho sé, si és casualitat... Però si ho va ser, va ser una gran casualitat!

I tant, Jo Mateixa, i tant que ho faré!

Tirai, això de la memòria no va ser cap accident. Va ser amb premeditació. És que si hagués sigut un accident, hagués pogut recuperar-ho...

XeXu, l'anterior sí que és trista, però... té el mateix que aquesta. Una cosa que no sé explicar. Les coses comencen a anar bé?

Sí, gripaublau, d'optimista sí que ho és. I si els hi posen ara als jugadors del Barça, a la mitja part? :-S Ojalà tinguis raó amb això de que el castell no té més remei que existir, encara que només sigui en somnis.