Divagació d'un diumenge a la tarda, sola a casa

Diumenge passat em vaig prometre que no em tornaria a passar el mateix. D'acord, veure que algú t'ha punxat una roda pot enfonsar-te, però si marxes de casa, i fas coses, te n'oblides una mica. Però si et quedes a casa, sense res més a fer que feina i pensar en la roda punxada, el més normal és que acabis sense fer res, pensant, i que et sentis malament per la roda, pels pensaments, i a sobre et sentis culpable perquè no has fet res, i podries haver anat a... a on sigui!

Així que ningú m'havia convidat, però em vaig convidar jo mateixa. "Mira, el diumenge vindré". Vaig veure una cara rara, però ningú em va dir que no hi anés, així que... així que vaig decidir que no em quedaria a casa, pensant.

I ha sigut una sort. La Maia té pendent d'explicar com van les obres, però no sé si ho tornarà a fer. A casa calien unes obres, des de finals dels anys 90. Però la casa és nova, i amb l'hipoteca i tota la resta, no ho hem pogut fer fins ara. És una obra grossa, que no és barata precisament, i per això hem trigat uns 10 anys a tirar-ho endavant. Per això els paletes fa tant de temps que van i venen, intermitentment.

I, per això, quan he marxat aquest matí i he vist la gamberrada que ens han fet, m'he posat de molt mala llet. I he agrait marxar, i no quedar-me a casa, i estar amb gent que em distreien. Perquè espero que només sigui una gamberrada, tot i que les destrosses ja les han fet. Espero que només sigui una gamberrada, perquè tota la família està en contra de les obres, i no només la família. Gent del poble que fins i tot van anar a queixar-se a l'ajuntament, a veure si teníem permís d'obra... I no estem fent res de l'altre món, només una cosa molt normal, que fa 10 anys no vam tenir diners per fer. 10 anys més tard acabem finalment la casa on fa 10 anys que vivim i... i per què ens ho han de fer malbé uns (espero que) gamberros?

Per sort, durant el matí m'he oblidat completament de la gamberrada. He arribat amb dubtes, pensant què passaria. Però he somrigut, m'han somrigut, i ha sigut un gran matí. D'aquells que fan història.

Tornava cap a casa i pensava que aquell lloc s'ha convertit una mica en la meva segona casa. M'agrada la gent que hi ha, i em sento estimada. Sempre em tracten molt bé, sempre sóc ben rebuda, i sempre tenen un somriure per mi. De tant en tant em volen estirar més del que és possible, però tots sabem que jo em quedaré on sóc. Tot i així, sempre hi ha la brometa, de si em vull canviar de casa. I és que en aquella casa hi estic tan bé!

Fins i tot m'han convidat pel dia 1. Quan m'ho han dit, he pensat en una blocaire. Més que res, perquè són els seus dominis. I podria dir el lloc, i ella segur que somriuria quan ho veiés. Em pensaré si li dic o no, que vaig als seus dominis :-) Perquè jo m'amago, però em sembla que ella també ho fa una miqueta :-) I fins aquí puc llegir! O escriure...

Al principi he pensat que potser m'hauria de quedar a casa. Però tornava amb el cotxe, i m'ho he passat tan bé, aquest matí, sense fer res d'especial! Bé, potser no és que m'ho hagi passat bé, sinó que he sentit que estava en un lloc on hi encaixava, sense problemes, sense sentir-me intimidada, sense...

Quan he arribat a casa, ja ni recordava la gamberrada. Però, és clar, ha sigut acostar-se a casa i veure-la.

En aquell moment he tingut clar que dijous, dia 1 de maig, aniré on sigui. I, on millor estaré, serà allà. Amb la mateixa gent que he estat avui.