Sempre és així, veritat?

Quan decideixes que ja en tens prou, que ja se t'ha acabat la paciència, que no vols esperar més...

... aleshores no passen ni 24 hores que reps la resposta que esperaves, i que has decidit que ja no vols rebre.

Sempre és així, veritat?

Però fer veure que se t'ha acabat la paciència no serveix perquè arribi la resposta.

La resposta només arriba en el moment en què ja no t'importa. En el moment en què preferiries no rebre-la, perquè ja has decidit que no dones més oportunitats al que sigui, que ja n'estàs fins on sigui.

I llavors, quan reps el que volies rebre... aleshores no voldries haver-ho rebut!

Visca les finestres!

No és un bon dia. Acabo d'esborrar d'una memòria (tant li fa quina) la forma de contactar amb algú. Com si no la tingués a la meva memòria, a la que tinc a dintre al cap, a la única memòria que no es poden esborrar les coses només prement un botó.

Vaig amb cotxe cap al meu destí. M'espera una adolescent enamorada (buf! Ja només em faltava això!) i penso que no tinc dret a sentir-me així. No, no puc sentir-me així, perquè... és igual, el perquè.

Però hi ha coses que fan mal. Encara que qui sigui no se n'adoni. En fi, qui sigui pot contactar amb mi sempre que vulgui, jo no ho faré pas més.

I m'acosto al meu destí. El lloc on no hi ha aparcament mai. Ni tan sols em molesto a entrar en un lloc petit on... ostres! Dos aparcaments!!!

Just acabar d'aparcar comença la cançó. I em quedo, asseguda al cotxe, escoltant. Al final em convertiré en fan d'aquesta noia! I és que la música potser no em diu massa, però sento la lletra i no puc evitar que m'emocioni. La lletra d'aquesta cançó, d'una altra que vaig posar un altre dia, i d'alguna altra que he sentit.

Però avui era el que necessitava. Precisament el que pensava (més o menys).

I segur, segur, seguríssim, que en algun lloc no hi ha una finestra. Ni una gran finestra amb vistes al mar. I tant que no! Segur que en algun lloc hi ha un castell, amb una paret tota de vidre, des de la que es veu una gran i preciosa vall.

I, havent-hi això, qui vol una finestreta petita i fosca?

Per si ningú ho havia notat, això és el regne de la llum. De la llum groga :-)

Divagació d'un diumenge a la tarda, sola a casa

Diumenge passat em vaig prometre que no em tornaria a passar el mateix. D'acord, veure que algú t'ha punxat una roda pot enfonsar-te, però si marxes de casa, i fas coses, te n'oblides una mica. Però si et quedes a casa, sense res més a fer que feina i pensar en la roda punxada, el més normal és que acabis sense fer res, pensant, i que et sentis malament per la roda, pels pensaments, i a sobre et sentis culpable perquè no has fet res, i podries haver anat a... a on sigui!

Així que ningú m'havia convidat, però em vaig convidar jo mateixa. "Mira, el diumenge vindré". Vaig veure una cara rara, però ningú em va dir que no hi anés, així que... així que vaig decidir que no em quedaria a casa, pensant.

I ha sigut una sort. La Maia té pendent d'explicar com van les obres, però no sé si ho tornarà a fer. A casa calien unes obres, des de finals dels anys 90. Però la casa és nova, i amb l'hipoteca i tota la resta, no ho hem pogut fer fins ara. És una obra grossa, que no és barata precisament, i per això hem trigat uns 10 anys a tirar-ho endavant. Per això els paletes fa tant de temps que van i venen, intermitentment.

I, per això, quan he marxat aquest matí i he vist la gamberrada que ens han fet, m'he posat de molt mala llet. I he agrait marxar, i no quedar-me a casa, i estar amb gent que em distreien. Perquè espero que només sigui una gamberrada, tot i que les destrosses ja les han fet. Espero que només sigui una gamberrada, perquè tota la família està en contra de les obres, i no només la família. Gent del poble que fins i tot van anar a queixar-se a l'ajuntament, a veure si teníem permís d'obra... I no estem fent res de l'altre món, només una cosa molt normal, que fa 10 anys no vam tenir diners per fer. 10 anys més tard acabem finalment la casa on fa 10 anys que vivim i... i per què ens ho han de fer malbé uns (espero que) gamberros?

Per sort, durant el matí m'he oblidat completament de la gamberrada. He arribat amb dubtes, pensant què passaria. Però he somrigut, m'han somrigut, i ha sigut un gran matí. D'aquells que fan història.

Tornava cap a casa i pensava que aquell lloc s'ha convertit una mica en la meva segona casa. M'agrada la gent que hi ha, i em sento estimada. Sempre em tracten molt bé, sempre sóc ben rebuda, i sempre tenen un somriure per mi. De tant en tant em volen estirar més del que és possible, però tots sabem que jo em quedaré on sóc. Tot i així, sempre hi ha la brometa, de si em vull canviar de casa. I és que en aquella casa hi estic tan bé!

Fins i tot m'han convidat pel dia 1. Quan m'ho han dit, he pensat en una blocaire. Més que res, perquè són els seus dominis. I podria dir el lloc, i ella segur que somriuria quan ho veiés. Em pensaré si li dic o no, que vaig als seus dominis :-) Perquè jo m'amago, però em sembla que ella també ho fa una miqueta :-) I fins aquí puc llegir! O escriure...

Al principi he pensat que potser m'hauria de quedar a casa. Però tornava amb el cotxe, i m'ho he passat tan bé, aquest matí, sense fer res d'especial! Bé, potser no és que m'ho hagi passat bé, sinó que he sentit que estava en un lloc on hi encaixava, sense problemes, sense sentir-me intimidada, sense...

Quan he arribat a casa, ja ni recordava la gamberrada. Però, és clar, ha sigut acostar-se a casa i veure-la.

En aquell moment he tingut clar que dijous, dia 1 de maig, aniré on sigui. I, on millor estaré, serà allà. Amb la mateixa gent que he estat avui.

Vull ser com tu!

Sabia que apareixeria. Bé, no ho sabia, però m'ho podia imaginar. Havia d'aparèixer, perquè... perquè... perquè és així.

Apareix, i torno a tenir aquella sensació. Una cosa al cap que em diu "vull ser com tu", i m'ho repeteix un cop rere l'altre.

Un record. El record d'aquesta persona dient-me que era com jo, i que va aconseguir sortir de la closca, i s'ha acabat convertint exactament en el que jo voldria ser.

M'agradaria saber el que sap, m'agradaria haver fet tantes coses, tenir aquesta disciplina... tot plegat!

Algú ens posa en el mateix sac. I jo penso que s'ho prendrà malament. Al cap i a la fi, hi ha diferències evidents. Però no, no s'ho pren malament.

Però, tot i així, recordo el dia que ens vam veure per primera vegada. Estava amb l'Anna i va irrompre en el lloc on érem. Vam riure moltíssim, i es va convertir en un personatge gairebé mític. Tenia sobrenom, perquè no sabíem com es deia, i encara ara, a vegades, em fa por dir-li pel sobrenom que només coneixem l'Anna i jo. Res despectiu, però quedaria malament...

He perdut el compte de tots els favors que m'ha fet. La majoria, no els hi he demanat jo. Jo he necessitat alguna cosa, i algú li ha demanat, ha fet els favors, i ni tan sols li he pogut donar les gràcies.

Ja estant més a prop, li he de donar les gràcies per les vegades que m'ha volgut integrar a la conversa. I, malgrat que jo sempre acabo ficant la pota, hi torna, hi torna, hi torna... Suposo que no deu saber què vol dir deixar-me estar per inútil.

Però el que sempre penso, quan està a prop, és "vull ser com tu". "Jo, de gran, vull ser com tu". "Jo, quan hagin passat els pocs anys que ens portem, i tingui la teva edat, vull ser com tu." Però vaig massa enrere. No puc arribar a on és, ni amb els anys que em porta, ni potser, en tota una vida. Perquè ens assemblem molt, però jo sempre vaig un pas (o un quilòmetre) enrere.

I, de cop, estem parlant. I, com que no hi ha gent al voltant, aconsegueixo tenir una conversa sense problemes. Aconsegueixo parlar i tot! I, a sobre, no em parla de les coses que sap que no voldré parlar. Com diu l'Anna, ha de tenir algun brot psicòtic, o alguna cosa per l'estil, perquè no pot ser que algú sigui tan amable, però sense ser pilota; tan treballador, però amb una vida activa fora de la feina; cal que continui?

D'acord, estem parlant. I li explico una cosa. Una cosa que compartim, i que jo pensava que també feia. Se'm mira, es posa a somriure, i em diu:

- Jo de gran vull ser com tu!

El primer que penso és "quins collons! Se'n fot de mi!" Però no, m'ho explica, i no, ho deia de veritat.

Velocitat de creuer

Quan em poso a córrer, hi ha una velocitat que jo en dic "velocitat
de creuer". La velocitat de creuer és una velocitat que em permet
córrer tota l'estona que vulgui, sense treure el fetge per la boca. A
més, és la velocitat a la que puc baixar per recuperar-me quan he
forçat massa, per recuperar altre cop la respiració. En dic velocitat
de creuer perquè em permet "viatjar" tota l'estona que vulgui.

Sóc conscient que la meva velocitat de creuer és molt baixa. Després
d'uns mesos lesionada, costa tornar a agafar la forma, però és que a
més, jo sempre he sigut molt lenta. La mala notícia és que aquesta
velocitat de creuer és la més difícil d'augmentar. La bona notícia és
que si, com jo, es comença d'una velocitat molt dolenta, és molt més
senzill anar millorant, si ja estàs a prop d'una velocitat bona...
llavors és més difícil.

Fins ara, la meva velocitat de creuer era uns set coma alguna cosa
Km/h. I feia temps que era aquesta. Podia córrer tot el que volgués,
si volia una hora, doncs una hora, però sempre a aquesta velocitat,
que està clar que no és massa alta. Quan augmentava a 8 Km/h (o 9, o
10) de seguida perdia la respiració, i havia de tornar als ditxosos
set coma alguna cosa Km/h.

Des de fa uns dies que estava intentant augmentar aquesta velocitat
de creuer, que em semblava molt baixa. Així que, quan em posava a
córrer, directament hi posava 8 Km/h. I vinga, a córrer. Cada dia
augmentava una miqueta més el temps que em passava en aquesta
velocitat, però sempre acabava baixant, d'una forma o una altra, als
ditxosos set coma alguna cosa Km/h.

Però avui no. Avui he començat a córrer, i quan me n'he adonat,
portava molta estona corrent a 8 Km/h. Però, el que ha sigut millor de
tot és que no em faltava l'aire, ni he necessitat baixar a l'antiga
velocitat de creuer.

Encara em queda molt camí per recórrer. Encara em queda demà,
comprovar si augmentant la velocitat com acostumo a fer a intervals,
puc recuperar la respiració baixant a 8 Km/h. I encara em queda pujar
la velocitat de creuer fins a uns 10 Km/h, que crec que no és una fita
massa ambiciosa, ni tan sols per mi.

Però avui estic contenta. Perquè sembla que no, però els números
rodons (o els números exactes) sempre tenen alguna cosa de
psicològics. I des de que he tornat, estava per sota dels 8 Km/h, i no
aconseguia millorar. I avui sembla que ho he aconseguit! Així que avui
toca cel.lebrar-ho! Demà ja comprovaré si realment els 8 Km/h s'han
convertit en la meva velocitat de creuer!

La caçadora negra

Tinc una caçadora negra que no em poso gaire. D'una banda, hi ha el problema del guix: quan més fosca és una peça de roba, més es noten les marques de guix. I, de l'altra, no ens enganyem: em va un parell de talles petita. Me la vaig comprar que m'anava bé, però...

Així que la porto en èpoques com aquesta. Vaig en màniga curta, però si estic asseguda llavors tinc fred, i me la poso. No me la puc cordar, però només la necessito per tapar-me una mica els braços i prou.

Me la vaig comprar fa 3 anys, i en aquella època m'anava bé, i la portava sovint. Però sempre l'acabo deixant de portar. Però mai recordo el perquè.

Avui l'he deixat a sobre del seient del cotxe, quan volia tornar a casa. I, d'alguna manera, he tocat una cosa dura a dintre d'una butxaca de les que quedarien a l'altura del pit, per dir-ho d'alguna manera. Un paper? Una tarjeta d'alguna persona?

He obert la cremallera, i he vist que hi havia un recordatori d'aquests que donen als enterraments. M'he quedat ben sorpresa. Sí, el negre fa d'enterrament, però... de qui vaig anar a l'enterrament i em vaig posar el recordatori a la butxaca?

L'he obert i hi he vist el nom de l'avi. I he recordat que el vaig posar allà perquè no sabia on posar-lo, i a les mans l'estava rebregant de mala manera.

Me l'he quedat a les mans una estona. I he pensat què n'havia de fer. No, no el puc pas llençar. Però tampoc sé on guardar-lo. No sé on posar-lo.

Així que l'he tornat a posar a dintre de la butxaca. He tancat la cremallera. He engegat el cotxe, i he marxat.

Llavors m'he adonat que, durant aquest temps, la caçadora ha passat per la rentadora. Ma mare el va veure, el va treure i el va tornar a posar allà? I no em va dir res? No em va preguntar per què el guardava precisament allà? El que passa és que no m'atreveixo a preguntar-li.

I també m'he adonat perquè m'agrada tan poc posar-me-la. Per què es queda a l'armari, tot i ser bona i encara semblar nova (com que gairebé no l'he portat...)

Sé que hauria d'aixecar el cul i anar-lo a treure d'allà. Per mi, però també per ma mare.

Però és que si el trec... no sé on posar-lo!

Estic EMPRENYADA

Si hagués fet aquest post fa mitja hora, abans de caminar els tres quilòmetres que separen la Rambla del meu lloc de treball, el post hagués sigut molt més dur. Però, és clar, després dels 3 quilòmetres, el solet i tot plegat... doncs el post serà més suau. Però no vull deixar de queixar-me...

En un post una mica més avall, posava que estava contenta, perquè ara les parades de la Rambla de la ciutat havien canviat. Feia tres o quatre anys que tot era molt millor. I m'agradava. Però... però m'equivocava.

Crec que amb qui més estic enfadada és amb mi, per ser tan ingènua. Com podia pensar que havia canviat?

Fa anys, a les parades de la Rambla només s'hi trobaven best sellers, llibres mediàtics i els llibres que estaven de moda en aquell moment. No m'interessaven ni uns ni els altres, així que vaig aprendre a passar de la Rambla i gairebé no tenia ganes d'anar-hi.

Els últims dos o tres anys vivia al paradís. Jo hi veia llibres que no m'agradaven, però a totes les parades (o gairebé totes) hi havia un trosset dedicat als llibres fantàstics i de ciència ficció. Oh! Allò era el paradís!

I jo, ingènua de mi, vaig pensar que la cosa havia canviat. Que s'havien adonat que hi havia d'haver una mica de tot, que no calia posar només best sellers, llibres mediàtics i els llibres de moda.

Avui, quan he arribat a la Rambla, he vist que només hi havia best sellers, llibres mediàtics i llibres històrics (i de conspiracions, o com es digui aquesta cosa que està ara de moda).

I on són els llibres fantàstics? On són els llibres de ciència ficció?

Enlloc.

A totes les parades hi havia els mateixos llibres. He recorregut la rambla ràpidament.

Només he trobat una llibreria, la llibreria Empúries, que tenia alguna cosa semblant a un raconet amb llibres fantàstics. D'acord, sóc injusta: a totes les parades tenien un llibre fantàstic: l'últim Harry Potter. Però, és clar, aquest ja el vaig acabar a l'estiu...

Així que he decidit que aniria a l'Empúries i hi compraria TOTS els llibres que volia comprar. Quan els hi he donat a la noia, ha anat a sumar, i ha tornat dient-me que eren 61 euros, amb una cara que semblava que volia dir que havia comprat molt. Doncs mira, des de principis d'any m'he gastat més de 61 euros en llibres, i amb el que m'han descomptat, encara podré anar a l'fnac a comprar-me un altre llibre...

Però només vull fer una reflexió. Per què a les parades només hi ha els llibres de cuiners que surten per la tele, ex-segons entrenadors del Barça, i altres coses semblants? Són els únics que es venen? La veritat, no m'estranya. Que per què? Doncs perquè si algun dia les llibreries es dediquessin a posar-hi un altre tipus de llibres, el dia de sant Jordi, què vendrien? Exacte! El que hi posessin.

I tots, com xaiets, aniríem a fer el que tothom fa. Qui decideix què comprem? I si en comptes del que hi havia, hi hagués hagut, com l'any passat, tot ple de llibres de fantasia, què hagués comprat la gent? I els xaiets? Hem de comprar tots els mateix? I, el més important, comprem tots el que volem o el que ens inciten a comprar? I qui decideix que tots hem de comprar algun d'aquests títols que ocupaven gairebé una quarta part de totes les parades? Per què aquests? Per què no d'altres? Per què TOTES les llibreries han decidit treure els mateixos llibres?

Estic emprenyada. Sí, emprenyada. Trobo a faltar la Rambla de Barcelona. Allà almenys no és tan descarat. Allà almenys hi pots trobar de tot. Perquè, i ja em podeu creure, he comprat TOTS els llibres fantàstics que he trobat i que no tenia ja a casa.

I n'he fet prou amb 61 euros...

23 d'abril

Avui és un dia molt important. Tothom ho sap. No cal que ho recordi a ningú. Avui, precisament avui, 23 d'abril, és el dia que es cel.lebra que l'Aragorn va ser coronat com a rei Elèssar.

És per aquesta raó que, a l'hora que es publicarà aquest post, jo estaré entrant a la Rambla de la ciutat, per anar a cel.lebrar que avui és un gran dia. I per donar les gràcies al gran Aragorn per haver escollit aquest dia per la coronació.

Bé, de fet, a qui vull donar les gràcies és al gran Peter Jackson, perquè gràcies a ell s'ha posat de moda una cosa que a mi m'agrada, i que sense ell (no ens enganyem, sense ell no s'hauria de posat de moda...) avui no tindria ganes d'anar a la rambla a cel.lebrar la coronació de l'Aragorn, perquè em sentiria molt sola entre tota la gent que no sabria de què parlo.

Perquè sí, perquè cada any repeteixo el mateix, però tinc ganes de tornar-ho a repetir. No va ser fins que vaig anar a la universitat i vaig freqüentar una rambla que no era la de sempre, que vaig descobrir que hi havia parades on no es venien només els best-sellers de torn.

Però vaig tornar. Durant un parell d'anys vaig anar a la rambla, intentant comprar algun llibre, i no sé si en vaig comprar cap, perquè hi ha determinats llibres que no m'interessen.

Després va aparèixer en Peter Jackson. I les llibreries, biblioteques, i altres llocs amb llibres es van omplir de llibres similars al mític. Llavors em va començar a agradar anar a la rambla el dia de la coronació de l'Aragorn. Si fins i tot podia triar!

Més tard vaig veure que la qualitat d'alguns d'aquests llibres deixava bastant que desitjar. Però prefereixo llegir un llibre dolent d'aquests que un llibre bo d'alguna cosa que no m'interessi. Radical? Sí, i què? Fa anys que sé que sóc així, i què? A qui no li agradi, doncs el món està ple de gent. Jo no penso canviar.

Bé, potser sí. Aquest any compraré un best seller. No ho puc evitar. Estic farta de sentir-ne la propaganda per la radio. I sé d'algú a qui li agradarà moltíssim, aquest llibre. És clar que aquest no em costarà gens de trobar :-) I també, és clar, que dubto molt (i molt) que jo el llegeixi...

I ara ja sóc a la rambla. Sota el solet de primavera. En una hora que no hi ha gaire gent. Cel.lebrant, és clar, la coronació de l'Aragorn!

De bon matí...

... la primera cançó que sona quan em poso a córrer és aquesta...



(espero que sigui la correcta, que des d'aquí no la puc escoltar...)

... tinc una trucada perduda de no sé qui. Miro els missatges. Un missatge. Oh! Demà a la tarda em donen festa de classes particulars perquè és sant Jordi. Visca!!! No hi aniré a la tarda, però sempre va bé.

... rebo els resultats d'unes enquestes. Són bons. Molt bons. Molt millors que d'altra gent. Somric.

Crec que comença la pujada. Moltes gràcies als que m'heu ajudat.

I ara a treballar, però havia de fer baixar l'últim post...

Necessito

• Fer baixar coses que no haurien de ser a dalt.
  
• Trobar-me una mica millor, perquè així no podré dormir.
  
• Somriure.
  
• Oblidar-me d'un parell de coses (que si el mal em deixa dormir, tampoc em deixaran dormir).
  
• kfasñj fa lkfjda ñdkj aklfdja lkdfja lkjfda lkjfda lkjdfa lkjfas lkfdaj
  (traducció: la resta de coses que necessito, que arribarien fins molt avall, queden censurades).
  

Sé que em repeteixo. Sé que un dia vaig posar un vídeo molt semblant a aquest. Però m'és igual. M'ha fet somriure, i això, avui, era difícil.



Demà és dilluns, i com deia fa un moment a algú, pitjor que avui no pot pas ser. Però tenia un compromís amb mi mateixa, amb el blog, amb deixar posts amb comentaris tancats, i amb escriure coses com les d'aquest matí, que podien haver sigut molt pitjors.

Necessito fer les paus amb mi mateixa. Sé que he fet el correcte. Però fer el correcte no vol dir no fer mal a ningú. Un mal provisional, que és pitjor que un mal més petit, però continu.

I ja estic pagant la meva penitència. Amb dies com el d'avui. L'única cosa que no em fa cap tipus de mal són els braços. I toco fusta perquè no me'n facin. Però hi ha coses que encara em fan més mal. I no precisament el fet de quedar davant de qui sigui com la dolenta de la pel.lícula. Aquest paper ja l'agafo. Me'l quedo, no m'importa.

I ja hi torno :-(

Però suposo que ja he dit el que volia dir.

El diumenge que no hauria d'existir

És el primer dia en uns mesos que no tinc res a fer a primera hora del matí. Em dic que dormiré, però sé que ho trobaré a faltar.

A dos quarts de vuit, després d'un parell d'intents infroctuosos d'intentar tornar-me a adormir, m'aixeco. Vull dormir, carai! I no em vull posar a treballar, perquè aquesta setmana he forçat molt la màquina i necessito descansar.

Així que m'assec en una cadira. Queden 150 pàgines per acabar el llibre que estic llegint. Em quedo asseguda i no me n'aixeco fins que acabo el llibre. Em sento fatal, perquè no tinc cap mena d'obligació. Ningú depèn de mi, no he de fer res, ningú m'espera... res de res. Sóc lliure de fer el que vulgui, però si ho he de fer, ho he de fer sense ningú. Doncs quina gràcia.

I, de cop, m'entra una suor freda. Aquesta setmana, un dia, em vaig adonar que ja s'havien acabat els diumenges. Que ja no hauria d'organitzar a un grup de gent. Em vaig adonar que no hauria de manar a qui sigui per anar aquí i allà, que no hauria de començar a trucar la gent i repartir-los segons el meu criteri, en el lloc que jo crec que ho farien millor. És més, algú em va dir que no m'ho podia carregar tot jo a l'esquena, i que l'any que ve hauríem de delegar, perquè el dia que jo no hi sóc, com quan estava malament de la panxa, llavors ningú té els telèfons de ningú, ningú sap com s'han d'organitzar les coses, ningú sap què s'ha de fer. Però em fa por. Em fa por perquè jo sempre he dit que no serveixo per manar. Però ara que no mano, ho trobo a faltar. Massa. I això no pot ser bo.

I després veig el meu cotxe de tort. Altre cop una roda rebentada. Des que tinc el cotxe, 3 cops. I això que diuen que ara les rodes no es punxen... Al meu voltant, ningú ha punxat en tot aquest temps, i jo ho he fet 3 cops. El primer cop la roda estava destrossada, i el mecànic va dir que segurament hauria sigut jo en xocar contra alguna vorera, però el tall era molt net. El segon cop, no ho recordo. Avui, a la roda, hi havia una cosa clavada. Una cosa que no es clava sola. Tan mala persona sóc? Tan de mal faig, que algú m'hagi punxat una roda expressament? Sempre recordo un professor de l'institut, que una dia es va trobar les 4 rodes del cotxe punxades. Però ell tenia fama, i jo vaig poder comprovar que la fama que tenia es quedava curta. Però... jo sóc així? Jo no crec que sigui així, però els fets parlen per si sols.

A més, fa una setmana o un parell de setmanes que em sento fatal, per un altre tema. Cada cop em sento més mala persona, i no puc fer-hi res per remediar-ho. Sí, sí que puc fer alguna cosa per remediar-ho, però el que faci només farà que jo em senti cada cop més mala persona, i no ho puc suportar. Però si ho deixo, llavors encara em sento pitjor.

I llavors em queixo, però ja no sé ni per què em queixo. Si en realitat sóc jo, la que té la culpa de tot.

I tinc dues opcions: la primera, començar un altre llibre i acabar-lo en una tarda. La segona, posar-me a davant de la tele, però essent diumenge, els meus pares també s'hi posaran i no tindré la tranquil.litat que busco. I la tercera (sí, ja no sé ni comptar), posar-me a treballar, que prou falta em fa.

Tan de bo es posi a tronar i llampeguejar, com l'altre dia. Així no podré mirar la tele, perquè l'antena no funcionarà. Tampoc podré treballar, perquè s'acabarà la bateria del portàtil. I només em quedaran dues coses a fer: o llegir un llibre, o fer endreça.

El qüestionari

Arribo a casa, m'assec i dic... per fi és divendres! Ara mateix podria fer uns quants posts de queixa. Sobre la Renfe, sobre els adolescents, sobre determinada part de la família, sobre l'stress... Tot això em bullia pel cap fa una estona, però... però no ho volia escriure. I ara tampoc.

Obro el mail i m'hi trobo un mail (gran frase!). Penso que és propaganda de llibres. Però l'obro perquè aquests llibres m'interessen...

I no, no és propaganda de llibres. Almenys no directament. És un correu d'aquells de: "volem treure una col.lecció de llibres i ens interessa la teva opinió".

I m'adono que realment tenia ganes de fer aquesta enquesta. O qüestionari.

Em parla de coses relacionades amb la meva feina. Em demana coses i en sé donar una opinió bona. Vull dir que en tinc una opinió formada, que no és allò que no saps què dir, perquè sé exactament què m'agrada i què no, i amb totes les graduacions possibles. Ho tinc claríssim.

Quan acabo, em demana si estaria interessada a comprar la col.lecció.

Somric. A la majoria de coses hi he posat la puntuació més alta a l'interés que tinc sobre aquell tema. Coi! Si és que sembla una col.lecció feta especialment per mi! Tot el que m'agrada, i tot junt! Sí, coses que no serveixen per res, però queda tan bé quan algú pregunta alguna cosa i surto amb alguna explicació friki... :-)

M'ha alegrat el dia.

Tot i que, potser, i dic potser, és perquè, després d'aquesta setmaneta... qualsevol cosa m'alegraria el dia!!!

En venda

Aquest és un post que vaig escriure a principis de desembre. En aquells dies, vaig escriure'n uns quants, de posts. La meva intenció era copiar-los tots aquí, i ho continua essent. Però, per una cosa o una altra, ha anat passant el temps i no els he copiat. Però ho faré. I els publicaré els dies que no hi hagi post. De fet, els aniré passant, i el dia que no hi hagi post, només premeré a publicar. Perquè sí, perquè són un record, perquè ho vull fer. I perquè vaja, perquè això és casa meva, i faig el que vull, i aquests posts els vull publicar, encara que tinguin gairebé mig any. Tots aquests posts, i d'altres que possiblement escrigui d'aquí a un temps, estaran en la categoria "amb llapis i paper", com ja estaven a l'antic blog. I els vull publicar perquè quan faig posts d'aquests és que no sóc a casa, i no tinc cap ordenador a prop durant uns dies, i aquests dies, no cal que ens enganyem, són dels millors.

Aquest post el vaig escriure un cop vaig arribar a casa. El primer dia que vaig anar a treballar després de tornar em vaig trobar amb un cartell que posava que es venia una casa. Una casa que jo sempre m'havia mirat amb uns ulls com taronges. M'agrada on està, m'agrada com és la casa... vaja, que m'agrada tota ella. Encara està en venda. I, des d'aquell dia, cada dia he vist el cartell que posa que es ven la casa. Ara se'n veuen molts més, des d'aquell dia. Però aquest... aquest sempre em fa somiar.

Em dóna la impressió que la introducció del post és més llarga que el post en sí...)

Passo per davant de la casa i em sorprèn un cartell. "En venda". Hi passo cada dia, i més d'un cop he pensat o he dit que m'encanta. No és una casa gran. Potser ni és maca. Però m'agrada on és. I el fet de poder anar a treballar sense agafar el cotxe és un factor a tenir en compte.

Em miro la casa amb tristesa. "En venda". Algú la comprarà. O no. Però no seré jo. No em puc permetre una casa com aquesta, ni aquí, ni enlloc.

Somric. Em sento pija. Sí, jo, pija. Jo que no tinc problemes amb la roba. Ni amb el cotxe. Ni amb res material. Però les cases... ai, les cases!

Em miro la casa. Podria trucar i preguntar quant val. Cauria de cul, això segur. No tinc diners per comprar-me un pis, com puc pensar en una casa?

És clar que somiar és gratis. I cada dia, quan passi per davant, veuré el cartell. "En venda". I em posaré a somiar. I somiaré que algun dia aquesta casa valdrà un preu raonable. I que jo me la podré comprar.

Perruquera o mecànica?

Avís: Sóc el contestador de la Llum. Aquest és un post programat. El de demà també ho serà. Qualsevol tipus de comentari anterior o posterior serà degudament llegit (i contestat, no m'agrada deixar a ningú sense resposta) properament.

Avís 2: Per si algú no ho ha notat encara, només falta una setmana per sant Jordi!!!

Com tots els nens petits, de petita jugava a ser moltes coses. Hi havia els jocs "de nenes", que posem que eren els que es feien amb nines. Jo, l'únic que els feia a les nines, un cop entraven en el meu poder, era agafar unes tisores i fer de perruquera. Era tan bona perruquera, que totes acabaven amb el cap rapat al cap de no res. Un cop ja eren totes iguals, totes amb el cap rapat, les asseia en una filera, unes al cantó de les altres, i les ensenyava a sumar i restar. És que, què més es podia fer amb les nines? La resta de coses eren avorrides.

També hi havia els jocs "de nens". Jo tenia la meva col.lecció de cotxes en miniatura, i jugava amb els cotxes. També tenia jocs de construcció, i em passava el dia construint coses. Però el que més m'agradava era obrir coses, desmuntar-les i tornar-les a muntar. Bé, si en sabia. De tothom era sabut que era impossible regalar-me un llapis de mines i que al cap de 10 minuts encara continués funcionant... o que algú el sabés tornar a muntar i fer-lo funcionar... A part dels llapis de mines, amb la resta me'n sortia prou bé.

L'últim cop que vaig anar a la perruqueria, li vaig dir a la perruquera que m'havia deixat el serrell massa llarg. Ella em va dir que no, que sinó me'l veuria massa curt. El resultat? Que al cap d'un parell de setmanes ja em tapava un tros d'ull i em posava dels nervis. No, si ja la conec... Sap els meus punts febles, i sap d'on em molesten més els cabells, així que hi torno més ràpid. Perquè a mi no em veu pas massa...

Ara ja feia un parell de mesos que el serrell em tocava els nassos. Era massa aviat per tornar a la perruqueria. Així que vaig agafar unes tisores i...

Que vaig tallar massa, vaja. I tort. Però no vull tallar més, perquè almenys en una banda em queda més o menys llarg... I, és clar, si tallo més i llavors em queda descompensat de l'altra banda...

Ma mare, tan bon punt em va veure, em va dir que hauria d'anar a la perruqueria... I jo li vaig contestar que ja creixerà, que si hi vaig, l'únic que farà serà tallar-me'l més. Buf... Això em passa per portar serrell. Abans no em passava, això. Me l'hauré de deixar créixer...

I què hi tenen a veure els mecànics?

Feia dies que la porta del meu cotxe feia una fressa molt lletja. Li vaig dir al meu pare que l'hauria de mirar el mecànic de la família. Però semblava que la fressa només la sentia jo, perquè ningú es volia mirar la porta dels nassos. Així que, aquest matí, aprofitant que algú ha arribat just després meu a la feina i esperava que sortís del cotxe, m'he mirat amb deteniment la porta. He obert, he tancat, he tornat a obrir, he tornat a tancar... fins que he vist el problema. He agafat la meva maneta, he arreglat una mica una cosa que no semblava estar al seu lloc. I...

I la porta del cotxe ja no fa fressa! :-D

Em sembla que seria millor mecànica que perruquera...

Menuda

Avui era el dia de les cançons.

Em trobava en ple centre de Salt, quan he sentit una melodia que sortia de l'mp3. No era l'original. Però tampoc era aquesta versió. L'he buscat per aquí i per allà, o l'original o la versió que he sentit jo, i no era enlloc.

He esperat a engegar el cotxe a que s'acabés la cançó.

I llavors he marxat cap a casa. No sense pensar en les casualitats, que ja és casualitat que estigués pensant en el que pensava quan ha sonat aquesta cançó. És clar que no era massa difícil. Però també, és clar, pensava en el sentit de "Menuda".

I he passat per davant d'un edifici. He aixecat el peu de l'accelerador i he mirat. M'he pensat si em parava.

Però, és clar, no hi havia aparcament.

I he tornat cap a casa, cantant la cançó amb un somriure.

Segur que a l'altre vestidor no passa

Sempre he pensat que la única forma de millorar, de progressar, és proposar-se grans reptes. Potser també és la única forma de tenir poca confiança en mi mateixa. Però així m'ha anat prou bé.

Com quan anava al cole i estudiava per treure un 10. Si estudies per treure un 10, potser no arribaràs a treure'l, però si tens un mal dia, o les coses et van malament, treuràs un 8 o un 9. Si, en canvi, estudies per treure un 8 o un 9... llavors el més probable és que acabis traient un 6 o un 7.

Potser és que sóc jo, que sóc una mica incompetent, però no ho sé, sempre apunto alt. Com la gent que vol negociar alguna cosa. A ningú se li acudeix demanar exactament el preu que vol, el que està disposat a acceptar per vendre. Sap que, d'alguna manera, haurà de cedir, així que posa el preu més amunt. I així, posant el preu amunt, té un cert interval per baixar, i si aconsegueix més del que estava disposat a acceptar, doncs millor.

El mateix faig amb l'esport. Vull tornar a córrer com ho feia. I si no forço la màquina, no hi arribaré mai. Si em marco córrer 20 minuts a la velocitat de creuer (algun dia ho he d'explicar...) no passaré mai d'aquí. Però si em marco que no puc anar a velocitat de creuer... Si he de forçar...

Fa una setmana o un parell de setmanes que, un cop descobert que el peu ja no es queixa, he començat a donar-me canya altre cop. Així que, després d'un escalfament a base de bici, em poso a córrer i hi poso una velocitat alta. Fins que ja no puc més. Llavors baixo a velocitat de creuer, i vaig intentant augmentar la velocitat, i quan no puc més, torno a la velocitat de creuer.

Els tres últims minuts sempre són iguals. El primer, a velocitat de creuer, per recuperar alè. El segon, a velocitat de creuer més un Km/h extra. I el tercer, a velocitat de creuer més dos Km/h extres. Així que quan acabo la meva estona de córrer, em falta una mica d'aire. Després em passo cinc minutets caminant i em recupero... excepte per la cara.

Com quan era petita, la cara em queda tipus Heidi. Però és una cosa que no puc evitar. Ni aigua freda, ni res de res. Un parell d'hores més tard, encara tinc la cara vermella. Què hi farem!

Vaig fins al vestidor. Encara porto l'mp3. Una dona em diu alguna cosa i no la sento. Em repeteix la versió reduida, alguna cosa de l'estil de "veig que avui t'has donat molta canya", amb una espècie de retret.

Una estona més tard, una altra dona em fa el mateix comentari.

Més tard, quan ja marxo, una dona em diu que no m'hauria de donar tanta canya.

Marxo i no sé què pensar. Normalment no faig cas a les dones del gimnàs. Tanta dona junta em confon. Sobretot perquè són totes molt diferents a mi. A vegades em pregunto què hi pinto allà. No entro ni en el grupet de les post-adolescents esquelètiques. Tampoc entro en el grup de les dones que podrien ser les mares d'aquestes post-adolescents, que es passen l'estona discutint calories i mètodes d'aprimament (d'acord, jo també ho intento, però en veu alta, a part de ma mare, ningú me n'ha sentit parlar, i no vaig donant consells a gent que ni tan sols sé si es volen aprimar!)

I és que allà m'he sentit de tot. Si no vas a les activitats dirigides, et pregunten per què no hi vas. I tants cops com ho creguin necessari. Si arribes al vestidor amb poca suor, et deixen anar algun comentari de l'estil de "avui no hi havia massa ganes, eh! Així no t'aprimaràs!" Perdona, i qui t'ha dit que et vull aprimar? Si, realment, dubto que em reconeguessis la veu si em sentissis pel carrer, perquè parlo el mínim. I, si baixo massa vermella, les que podrien ser les mames de les post-adolescents, em renyen perquè no hauria de fer una cosa tan intensa.

I, de mentres, les post-adolescents miren i callen. Elles sí que no diuen res. Però les altres no es fiquen amb elles. Per què amb mi sí?

Segur que l'altre vestidor aquestes coses no passen...

Trucant a telefònica... per gust?

Això no passa a les ciutats. Però a les zones rurals... a les zones rurals és tot un altre tema!

Tinc un pal de telèfon al mig del jardí. Sí, això mateix. Fa molts anys, quan a les ciutat ja hi havia telèfon, aquí encara no n'hi havia. Va venir algú de telefònica i li va dir al meu avi que li portarien el telèfon a casa, però que a canvi hauria de deixar que posessin un pal a la seva propietat.

Era un preu molt petit per tenir telèfon. En aquella època, tenir telèfon era una cosa molt important! I ara també, que sinó no podria publicar aquest post...

Però, és clar, avui arribo a casa i... oh, sorpresa! Mentre passo per davant de casa per anar a agafar el camí per entrar el cotxe, enmig de la carretera que atrevessa tot el poble... un cable de la llum penjant. Sí, del cable que passa per sobre de la carretera, el cable cau i hi ha mitja carretera per la que ningú s'atreviria a passar.

Arribo a casa, entro, i vaig a mirar si tenim telèfon. Sí, tenim telèfon. I li dic al meu pare, que em contesta amb un: "Ya lo he visto. Llama a telefónica". Cagum coi, i no ho podies haver fet tu?

Així que tinc un dilema bastant gros. Hi ha algú a qui li agradi trucar a telefònica? No, veritat? Però si tens algun problema, com a mínim ho has de fer perquè te'l resolguin, però això... pot trucar qualsevol altre.

Truco. I passo d'explicar el què només que:

1. Per què em fas repetir dos cops el "hi ha un cable al mig de la carretera", per dir-me que no m'entens i que truqui a un altre telèfon? Coi, ja em podies haver donat el telèfon primer!
2. Si he demanat que m'atenguin en català, per què em surt una dona castellana, que no entèn la paraula "Girona"? El nom del poble ja ha sigut per sortir a l'APM. I això que no és complicat.
3. Ja sé que teniu un protocol, però no vull que em truqueu quan estigui arreglat, jo només vull que traieu el cable de la carretera, que encara es farà mal algú!
4. Vale que no entenguis el català. Però jo t'he parlat en castellà. I em sembla que "un cable colgando en medio de la carretera" no es un "tomo nota de la incidencia y mañana o pasado mañana pasará un técnico a ver cuál es el problema". Diria que això és una incidència prioritària. O almenys ho hauria de ser.
5. Odio trucar a timofònica!!!

29

No sabia quin títol posar-hi, i com que aquest és el vint-i-novè post aquí, hi he posat un 29. És que sóc molt original! :-D

Avui no tocava post. Ara hauria d'estar treballant. Però no em puc concentrar. No pateixo massa de mal de cap, i per això quan en tinc, em sorprèn. I potser també per això em deixa inútil. L'últim cop que vaig tenir mal de cap va ser... va ser... no ho recordo! Però avui ja m'he aixecat malament, i segurament hauria d'anar a dormir ràpidament...

Avui un alumne m'ha fet pensar. M'ha fet pensar tant que fins i tot he arribat a pensar que tinc la crisi dels 30 (i amb això lligo amb el 29 del post, és que sóc un geni! - és broma, eh! -) mig any abans de fer-los. Què dic, mig any?

L'alumne és l'alumne que tot professor voldria tenir. No xerra mai a classe, quan pregunta fa preguntes intel.ligents, i treu unes notes per caure de cul. A més, si preguntes alguna cosa que vas explicar fa uns dies, ho recorda. Vaja, que si tots fossin com ell...

Però avui m'ha recordat massa a mi. L'he vist arribar sol, l'he vist asseure's sol, l'he vist fullejar el diari sol, l'he vist marxar sol, i l'he vist allunyar-se de tots els altres.

I m'he vist a mi mateixa, fa uns anys. No ben bé, perquè jo vaig trobar bona gent, que d'una forma o una altra em van fer entrar en el seu grup, tant si ho volia com si no.

M'han quedat ganes de dir-li el que no li hauria de dir. De dir-li que xerri una mica a classe, que no passa res perquè algun dia vingui sense haver-se mirat el del dia anterior, que... un munt de coses!

I sí, això és el que jo em vaig sentir moltes vegades. I no en feia cas. Jo tenia clar el que volia i volia fer les coses bé, i si havia de sacrificar altres coses, doncs es sacrificaven sense problema.

Però m'agradaria dir-li que el temps passa sense que te n'adonis, i un bon dia tens molt de mal de cap, però no té a veure amb això, i t'adones que potser...

Que tu volies estudiar, treure bones notes, aprendre. Sí, però... Però sempre hi ha un però. Volies fer moltes coses sí.

Però arribes aquí i tens un problema. La gent que és com tu t'intimida, perquè són molt més bons, molt més treballadors, i saben molt més de tot (i no n'hi hauria cap que es dediqués a escriure cada dia en un blog, fan coses molt més... ai, que tiraré tota la comunitat blocaire en contra...)

I, d'altra banda, et cansa una mica la gent que no fa més que dir-te llesta o coses per l'estil. Perquè saps que no ho ets. Perquè només ets normaleta. I perquè t'és impossible que determinada gent et vegin com una persona normal, que és el que ets, sinó que et veuen com algú que tu no vols que et vegin.

I penses que potser hauries d'haver xerrat més. O no.

I ja no parles del pobre alumne, que segur que arribarà molt lluny. Que ni se t'hauria d'haver passat pel cap dir-li que hauria de xerrar més, que amb la resta que xerren ja n'hi ha prou!

Però et fa mal el cap. I, a part de fer-te mal el cap, l'alumne et fa una mica de pena. Perquè saps que triomfarà. Però et fa por que algun dia miri enrere i pensi que hauria d'haver xerrat més.

Avui sí que em repeteixo

Ahir em vaig aixecar, i una cosa a dintre meu em va dir de provar a veure si m'anaven bé els pantalons. D'aquí al post d'ahir, hi van anar... molt poquets minuts. Un cop em vaig posar els pantalons, vaig posar-me també una altra cosa que havia quedat descartada per petita, i d'aquí a l'alegria hi va faltar molt poc.

Va passar tot un dia. Vaig rebutjar una proposta. Sí, sóc així... Ara penso que podria haver dit que sí, però... Bé, tampoc hi anava a fer res, si no era d'acompanyant d'algú que no necessitava companyia. Però, al cap i a la fi, em va demanar si hi volia anar, no? M'hagués avorrit com una ostra. Bé, no m'hagués avorrit, però... no ho sé.

Aquest matí pensava que el primer que havia de fer era preguntar què tal ahir. Però... però... se me n'ha anat del cap. Al final, però, se m'han emportat a una habitació fosca i m'ho han explicat. (No, no dic mentides. Si algú entèn el que no és, no és culpa meva!)

Avui li volia preguntar a la Nineta com anava. S'ha quedat a dormir, i al matí he pensat que era la millor persona a qui preguntar-ho. Segur que em diu la veritat. A aquesta edat encara no saben dir mentides piadoses. És clar que com que no anava amb un vestit rosa de dalt a baix, segur que m'hagués dit que no anava maca. Són els riscos de preguntar les coses a una princeseta... Però no hi he sigut a temps. Quan he estat vestida, ella ja no hi era. I no, no m'he passat una hora per vestir-me. Si només portava uns pantalons i una samarreta!

Però l'opinió me l'ha donat una persona que feia temps que no veia. Només de veure'm, se m'ha acostat, i m'ha deixat anar un "oh, que guapa que estàs!" que li ha sortit de dintre. I això m'ha creat un dilema mental, perquè no és el primer cop que m'hi trobo, amb dues opcions:
a) Sóc un desastre, i el dia que no vaig vestida com un desastre (recordo: pantalons i samarreta) semblo més maca i per això m'ho diuen.
b) És que realment sóc molt guapa, i és clar... (jajaja!)

I jo m'he posat a pensar, "mare meva, que superficial que sóc!"

Però no, no sóc superficial. O potser sí? Jo també em puc sentir guapa, de tant en tant.

Si estava tan guapa que fins i tot m'han portat a una habitació fosca!!! Però no tan fosca com perquè no se'm veiés, eh!!! Que ja veig a venir la brometa...

I sí, això ha sigut després d'enxampar més d'un cop a qui m'ha portat a l'habitació fosca mirant-me fixament quan estava pul.lulant per allà.

Però segur que estava mirant a l'infinit com faig jo sovint i ha sigut casualitat que jo sempre estigués en el radi de mira.

Algú més ha llegit aquest post i hi ha vist una adolescent o una pre-adolescent? Perquè jo l'acabo de rellegir i... crec que me'n torno a fer ESO.

Ai, calla, que jo no vaig fer ESO!!!

Mmm... Crec que val més que pari, o em fareu passar un control d'alcoholèmia...

Tot i que puc jurar que no he begut res. Bé, aigua. I suc de llimona amb maduixes. I un te blanc.

Crec que sí, que ja n'hi ha prou. Demà, en comptes d'anar a treballar, me'n vaig a estudiar primer d'ESO!

No m'agradaria ser repetitiva, però...

... ara mateix porto uns pantalons que l'estiu passat vaig deixar a l'armari perquè no em podia cordar (ejem).

I no semblo un botifarró!

I ara mateix, amb permís de la Tarambana, em sento la noia més mona en uns quants quilòmetres a la rodona (jo he dit això?????????????????)

I me'n vaig a passejar-ho, perquè així de mona no em quedaré a casa, no? Però no he resistit la temptació de venir i dir-ho :-)

Amb pinta de...

Escena 1: Surto de la biblioteca, amb un llibre a les mans (que estrany!). L'mp3 em tapa les dues orelles, i surto al carrer llegint la contraportada. L'he agafat en un arravatament (mare meva, que malament sona aquesta paraula, però no se m'acudeix la forma de dir-ho en català) perquè m'ha agradat la portada (bon criteri per triar un llibre...) I, com que encara no sé de què va, miro a veure què m'explica (de fet, la bibliotecària m'ha dit que m'agradarà molt, així que li he fet cas). I, mentre surto al carrer, xoco amb una dona que anava tan tranquil.la passejant i que no s'esperava que algú baixés els dos últims escalons de la biblioteca d'un salt i només mirant la contraportada del llibre, sense mirar si algú passava pel carrer. Es podria dir que li he saltat gairebé a sobre. Era una veïna de quan era petita...

Escena 2: M'estic esperant en un lloc públic del mateix poble. M'assec al solet en un lloc on no m'hauria de seure. El llibre és a la falda i ja he començat a llegir-lo. Estic molt concentrada comptant unes coses del llibre, perquè no em surten els comptes, mentre segueixo amb l'mp3. Una fressa em treu del meu aïllament autista. Tinc el senyor alcalde al davant, mirant-me amb cara divertida. M'ha fet un comentari que no he sentit. De fet, ni l'he vist venir. Em quedo sense saber què dir, fins que em repeteix la brometa. Però marxa de seguida, perquè ja ha vist que jo estava en un altre món, a saber on era.

Escena 3: Arriba una persona i em comenta que hi ha gent nova al poble. Jo li pregunto per la gent nova i em contesta que són gent d'uns 30 anys (mira, com jo! A veure si seran gent amb qui em pugui entendre!), i després em deixa anar:

- Amb pinta de... de...

I veig que mig m'assenyala, que vol dir que tenen la mateixa pinta que jo. Però no sap trobar la paraula, i com que ja m'ha assenyalat, no deu saber què dir.

- ... de intel.lectuals.

És el que aconsegueix dir. I jo em quedo amb una pregunta. Què anava a dir? Empollons? Frikis? Alguna altra cosa?

Massa calor

Ara que tothom està content amb l'arribada de la primavera, vaig jo i em queixo... de massa calor!

M'agrada l'hivern. M'agrada que faci fred. M'agrada anar-me'n a dormir i tapar-me amb un munt de roba. M'agrada agafar una jaqueta.

Avui jo ja anava amb samarreta. Amb una samarreta màniga llarga, però molt prima. I això de màniga llarga només és un dir, perquè les mànigues han estat tot el dia arremangades. Mànigues a dalt, samarreta... i tot just acabem de començar abril!

Acabem de començar abril i el cotxe ja marcava 26.5 graus. Fa calor. Massa calor. I si demano que em traslladin a Noruega fins a l'octubre? Perquè si ara ja tinc calor...

El més curiós és que arribarà l'estiu i jo aniré pràcticament amb la mateixa roba que ara. I comptant que a l'hivern l'únic que faig és canviar la samarreta per un jersei, però mai porto res a sota, em pregunto si realment és que sóc una persona que s'adapta molt al medi, o si estic destemplada, o què passa.

Tot i així, per primer cop en molts anys, quan veig el sol, em crida. I m'estaria tota l'estona a fora, prenent el sol. Que em toqui el solet aquest tan maco (encara que faci massa calor).

I aquest matí ja he bufat a dos dents de lleó :-) M'encanten! I això que amb les obres m'he quedat sense dents de lleó al jardí.

Em sembla que no sé massa què em dic. Suposo que la calor m'afecta al cervell :-)

Un desastre amb potes

Sí, la que és un desastre amb potes sóc jo, per si hi havia algun dubte.

Us presento el meu gràfic. Lectors del blog, aquest és el meu gràfic. Gràfic, a darrere la pantalla hi ha algú que et mira i no sap què ets.



Encara no, veritat? És que si hi posés algun títol...

La muntanya russa pintada de vermell indica el meu pes. Bé, el meu pes restant-li el pes al que vull arribar, i per això comença a 17... La línia verda indica la meitat de la meitat, allò que en principi havia d'aconseguir en un parell de mesos. Era això, no? Però la línia vermella encara està massa lluny de la línia verda, i suposo que amb un parell de mesos a partir d'ara...

La muntanya russa és el que em fa dir que sóc un desastre. Un desastre amb potes, per ser més exacta!

I ara, unes quantes observacions:

• Sí, per setmana santa vaig recuperar el que havia perdut en dues setmanes. Només vaig menjar dos brunyols. El meu pecat, suposo, va ser els cinc dies seguits que no vaig anar al gimnàs.
  
• Efectivament, l'experiment culinari de la meva estimada parenta em va fer perdre el que havia recuperat per setmana santa. Si encara li hauré de donar les gràcies... El que no entenc és com ella va perdre 3 quilos i jo només un...
  
• Sí, demà em toca mirar com estic, però no ho penso dir. Perquè si he tornat a pujar, m'emprenyaré. I baixar més, essent com sóc, segur que no ho he fet.
  
• Vaaaaaaaaaaaale. Semblo un pallasso. El que no em lliga és que, havent perdut només un quilo, sembli un pallasso. La roba comença a anar enorme més endavant, quan se n'ha perdut algun més que un...
  
• D'acord, he perdut més que el que vaig perdre per culpa del menjar en mal estat, perquè d'on em sobren més pantalons és del cul (per variar...), i el cul no baixa per problemes de panxa. Però un quilo i prou, i no només del cul, no s'hauria de notar.
  

Vaaaaaaaaaaaale. Post que no calia, que vaig dir que no faria, i que no aporta res de res. Però tenia ganes de fer-lo.

Una petita reflexió i un parell de regalets

Avui no estava massa contenta amb mi mateixa. Aquest matí m'ha semblat que contestava malament algú. Després he vist que no ho havia fet tant. Però tot i així, no m'ha agradat.

No m'agrada. Sé que tots tenim les nostres rareses, i jo tinc coses que són intocables, i si algú les toca, salto. I a vegades deu semblar que salto per res, però hi ha determinats temes sobre els que veig que no se'm pot fer broma, perquè m'enfado de seguida.

I no m'agrada. No m'agrada que em sàpiguen greu algunes coses, fins a arribar a ser una mica desagradable.

Sé què he de fer. Sé què he de fer per resoldre-ho, i avui pensava que potser ho hauria de fer. Però si ho faig, ha de ser sense dir-ho.

Després he arribat a casa. I m'he adonat que no ho vull fer. No de moment. Perquè tinc ganes de fer un parell de regalets.

El primer regalet és per una persona que no està massa animada. Perquè espero que es torni a animar molt aviat, perquè el que he dit al migdia anava seriosament. I perquè, no ho sé, a vegades parlo molt i no sé si en algun moment dir el que penso pot ser contraproduent. Espero que no!

I el regalet és una cançó. Una cançó que m'agrada molt. I m'agrada perquè em fa somriure, m'omple de bon rotllo, i és sentir-la i marxar tots els mals. Tots plegats, marxen, i no puc deixar de somriure.

A més, és una cançó molt apropiada! I ho dic pel groc, és clar :-)

Però és que a sobre he trobat un vídeo que, definitivament, si la cançó no fa somriure, el vídeo sí que ho ha de fer. M'enrotllo massa. Aquí el regalet!





El segon regalet és de part de la Maia. Perquè algú va fer un dibuixet molt maco de la Maia, i això es mereixia un regalet. Només és un petit vídeo. Un vídeo de...



... de dofins i orques. Perquè sé que, malgrat que perdessis el concurs, algun dia tu també ballaràs entre dofins!

Em va ignorar, li dic a algú.

Però sé que sóc injusta. Ho sé just en el moment de dir-ho, però suposo que no vull donar més explicacions. Encara que al final ho acabi fent. O no. Si això s'acaba publicant serà un conjunt de moltes casualitats.

Tenia un comptador posat que anava comptant quant faltava. Bé, de fet és un comptador que tinc per defecte a l'igoogle, i que sovint tinc problemes per posar-hi alguna cosa, i se'm va acudir posar-hi això, ja fa més d'un mes. Durant un mes, cada cop que entrava a internet, veia el comptador, que em deia els dies, les hores i els minuts que faltaven.

Fins que, inevitablement, va arribar el dia. Un dia com qualsevol altre, em vaig dir. No hi havia cap problema. Estava bé, em comportava bé, feia el que havia de fer. Era jo mateixa.

Fins que vaig arribar al lloc.

A vegades m'agradaria ser molt diferent. A vegades m'agradaria que no se'm creuessin els cables. A vegades m'agradarien tantes coses! Però, de la mateixa manera que si m'he de posar a parlar davant d'algú que sé que m'evalua, em bloquejo i no sóc capaç de fer res més que quequejar, els cables se'm van acabar creuant, com sempre.

Més d'una persona m'ha preguntat que com puc fer classe si tinc aquest problema. Jo també m'ho pregunto sovint. Però quan sóc jo la que estic allà davant i domino, no em bloquejo. No se'm creuen els cables. Però la resta... la resta em fa pànic, i encara em bloquejo més. Ho sé, intento dir-me que no passa res, però... però...

I vaig arribar al lloc.

Jo em volia comportar amb normalitat. Però si només d'entrar ja tens una cosa a dintre que et diu que t'has de comportar amb normalitat, és que alguna cosa no va del tot bé. Vull dir que alguna cosa no va del tot bé a dintre meu. Que comença el bloqueig. O el creuament de cables. O el que sigui.

Em faig ràbia fins i tot a mi mateixa. Bé, suposo que no és massa difícil.

De cop, vaig començar a fer de tot. Em vaig convertir en una autista. Vaig fer tota la feina de tres persones jo sola, en el temps en què normalment ho fem tres persones. No mirava enlloc, només al que feia. La qüestió era no aixecar el cap per no haver de veure ningú.

I aquí ve quan em dic idiota. No tenia un comptador que anava comptant els dies, hores i minuts que faltaven? Aleshores, quan arriba el moment, per què em voldria tornar invisible, o no ser-hi? Per què em tenco en mi mateixa i em comporto com una autista?

No, seré legal. No em va ignorar. Va venir fins on era jo per dir-me hola. Jo vaig aixecar el cap només un momentet, just per dir hola, i tornar a fer el que estava fent.

La mala sort (i per què fins i tot escrivint-ho dic que va ser mala sort?) va ser que jo no vaig tenir massa res a fer, així que anava mirant el que feien els altres.

I llavors m'odio, perquè podria haver sigut com tanta altra gent. Però no, jo sóc jo. Amb els meus bloquejos i creuaments de cables.

Vaig estar parlant amb tothom. Vaig estar rient amb tothom. Menys amb una persona. No, no deia mentides del tot: no es va acostar a dir res més, quan altra gent ho va fer. Però la meva rebuda tampoc va ser massa bona, i tampoc em vaig acostar en cap moment.

I, a sobre, sense voler li vaig donar un bon cop. Resulta que estava a prop meu i no ho havia vist, no sabia que tenia ningú a darrere. Després del cop, va fugir, suposo que perquè no fos cas que li'n tornés a donar un altre. Perquè he de reconèixer que li vaig haver de fer mal, pobre. Tot i que no es va queixar. I jo ho vaig fer sense voler, no sabia que tenia ningú al darrere! Però, és clar, qui es pot esperar que algú faci un moviment tan estrany?

No va ser fins a l'hora de marxar que vaig sortir de l'ou i vaig anar a dir adéu expressament, quan marxava.

Però, és clar, dir que em va ignorar no és massa verídic. Com a molt, em va ignorar de la mateixa manera que jo.

O potser no. En un moment vaig reunir força valor per acostar-me, i en veure'm, es va allunyar. És clar que jo portava una bona estona fent el mateix, així que suposo que no em puc queixar de res...

Però el problema està aquí. No em passa sempre, però quan em passa, em passa amb persones que m'importen realment. Vull dir que amb les persones que no m'importen massa, o quan estic fent classe, no em bloquejo (i això no vol dir que els alumnes no m'importin, eh!) Però quan una persona m'importa potser més del que penso, o quan m'estan avaluant, llavors em bloquejo (i això no vol dir que si no em bloquejo la persona no m'importi, que encara crearia algun malentès, i em sembla que arribat aquest punt ja he decidit que sí que ho publicaré).

Em bloquejo i sóc incapaç de fer res més que dir que sí i que no. Només sé contestar amb monosíl.labs, sóc incapaç de dir res, el cap se'm queda buit i només puc contestar a les preguntes directes. I, com que sé que em passa això, doncs em tenco a la closca i el cervell m'impedeix anar a parlar amb qui sigui, perquè sé que em passarà això. Però no m'impedeix parlar amb la resta de la gent, creant la sensació que passo de la persona en concret, que l'ignoro. Però les cames no em responen per anar cap a on és la persona a dir res.

Però puc mirar, i observar. Mirar i observar, que és el que faig sempre.

I puc decidir que qui sigui m'ha ignorat.

Fins que un comentari em fa veure que no m'ha ignorat del tot, sinó que mirava el que estava fent.

I llavors encara em maleixo més. A mi i als meus bloquejos.

Però ara tant se val. No em tornaré a trobar en aquesta situació amb aquesta persona com a mínim en mig any. I llavors dubto que em torni a bloquejar.

Però qui sap quants cops més em tornaré a bloquejar fins llavors?