Són les 11 del matí. He acabat el que pensava acabar a les 9. Només em falta una coseta. Una coseta i prou. Una coseta que no em costarà res.
A 2/4 de 12 decideixo demanar ajut a l'Anna. Anna! Va, que segur que tu ho saps!!!
A les 12 segueixo esperant la resposta de l'Anna, mentre em barallo amb el que havia d'estar a les 9, segons el meu horari...
A les 12 i poc rebo una resposta. No sap com fer-ho. Perfecte.
Un quart d'una. Estic dels nervis. Però dels nervis. De cop, un mail. L'Anna.
Em diu com fer la meitat del que he de fer. Perfecte, jo sé fer l'altra meitat :-)
Dos quarts d'una. Merda. Quan miro com queda, queda fatal. I ara, què faig? És la única manera que tinc que mig funcioni i... no queda bé!!!
Tres quarts d'una. Tinc una il.luminació divina.
La una. He acabat de fer el mateix amb 8 de diferents. I queden perfectes!!!
Em dic a mi mateixa que sóc una artista! :-) Després m'adono que en realitat hauria d'haver estat una artista a les 9 del matí i em maleeixo els óssos.
Però no treu que sóc una artista... que s'ha portat feina a casa i que està escrivint en comptes de fer-la. Ai! Només 10 minutets, que necessito... necessito evadir-me 10 minutets.
I, ara que dic això d'evadir-me...
Fa un parell de dies (o tres, o un) hi va haver una cosa que em va saber força greu. Em va tocar bastant. Però després em vaig adonar... em vaig adonar de moltes coses.
Podria fer un post molt llarg. Però... però avui no tinc temps. I... i la cançó ho diu tot. Sé que jo no sóc perfecte, i sé que jo dec haver decebut a molta gent. Però jo, quan dic les coses, les dic amb la panxa. I per això em va com em va. Més em valdria dir les coses amb el cap, però llavors encara parlaria menys.
Hi ha un post que se'm va quedar penjat fa uns dies. Parlava de creure. Jo, per fer alguna cosa, hi he de creure. He de creure en el que faig. Si no hi crec, no sortirà bé. I si hi crec, m'hi poso amb totes les meves forces, i la cosa acaba sortint perquè sí. Però el dia que pensava que escriuria aquest post em vaig adonar que em passa el mateix amb les persones. Potser no hauria de ser així, però si no crec en una persona, la cosa no pot anar bé. I si hi crec... Si hi crec llavors potser m'hi bolco massa, potser li explico massa coses, potser... i si hi deixo de creure, llavors...
M'he adonat que deixo de creure en unes quantes persones. Perquè m'han decebut. L'altre dia la Tirai deia que si decebs algú que t'estimes, et continuarà estimant. Potser és que jo no m'estimava aquestes persones. O potser m'han decebut perquè jo sí que me les estimava i he vist que no m'hi hauria d'haver bolcat tant.
Ai, ja he parlat massa, em temo. Però m'és igual. Sí, m'és igual. Només no m'és igual perquè ara he de tornar a la feina i he perdut una bona estona. I prou. Però...
No ho sé, la cançó ja ho diu tot.
dimarts, 26 de febrer del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
8 comentaris:
Ai....sort que algú més té problemes per acabar la feina, que no pot amb els horaris, que no sempre li va tot alhora, ja em sap greu per tu, però em consola a mi...jejeje, consol de burros diuen, no? Petons!!!!
Ei! La cançó m'agrada molt i com que passo per un moment musical, ja me l'he desat!
Buf! Bolcar-se més del compte amb la gent... No sé, millor bolcar-s'hi massa que massa poc. Encara que quan reps l'hòstia, fa molt mal. I això d'estimar, no sé què dir-te... És cert que vaig dir això i és cert que en aquell moment ho creia així, però no en tinc ni idea. De tota manera, parles de decepcions, no de deixar d'estimar.
Tampoc, sé fer les coses si no hi crec i amb les persones igual és clar. Buf! Noia, he començat sense saber què comentar-te i segueixo sense saber-ho, però aquest post dóna molt de si!
m'ha agradat la frase que va dir la tirai!! fa uns dies que vaig sentir aquesta cançó i també em va fer pensar instants com els que descrius!!
Gràcies per compartir-la aquí!! :)
Potser hauries de pensar per què et decep la gent, si t'han fallat realment, o potser tu els has jutjat malament. De vegades ens equivoquem, tots. De vegades hi ha malentesos. I saps, el pitjor és deixar-los passar, deixar que guanyi el malentès i no intentar fer res per arreglar les coses. Així es deixen perdre amistats i la gent s'allunya. I després d'un temps, t'adones que no saps per què et vas allunyar d'algú, però llavors creus que et fa mandra intentar-ho, o vergonya, o que en tot cas, és massa tard. Com deia, aquesta idea és la que fa que la gent s'allunyi, i per mi és una de les coses més tristes, perdre gent amb la que tenia confiança, sense motius aparents, simplement perquè ho he deixat passar. Un cop ho vaig fer, fa molts anys, i encara no m'he perdonat.
si la cançó ho diu tot ... l'escoltarem !!! ... salut
El trànsit estava bé i he arribat 5 minuts abans a la feina :-) Bé, de fet un quart d'hora...
Jaja! Zel, no ho saps, però el teu comentari també m'ha animat a mi. Avui m'espera un dia dur, dur...
No ho sé, Tirai, és que jo només faig que rebre hòstia rere hòstia, i arriba un moment que te'n canses. No sé si m'explico.
Sí, Francesc, la frase de la Tirai era molt bona. I... és que ahir no volia posar això, però en el camí al cotxe em va saltar la cançó a l'mp3 (i això que només en salta una) i després la vaig sentir a la radio. Havia de ser una premonició o algo, no? ;-)
No ho sé, XeXu, ara mateix no tinc temps d'autoflagelar-me preguntant-me si és culpa meva. Ja ho he fet massa cops, i aquest cop no vull fer-ho. Tinc tres o quatre noms al cap, i sé que tinc raó. I això que sempre dubto. Però hi ha unes quantes coses que em diuen que tinc raó, i cada cop hi ha més indicis. Com que ja he enganxat un parell de mentides, ja passo de preguntar, perquè sé que rebré una mentida com a resposta. I si no la rebo, igualment em pensaré que és una mentida. No sé si m'explico. Però en aquests moments només em faltaria posar una culpa més a sobre meu.
Doncs escolta-la, mossèn :-)
Apa, ja són les 8. A treballar!!!
M'ha agradat molt el post.
M'he sentit molt identificada en algunes coses :)
anims!! ^_^
Gràcies, denea!
Publica un comentari a l'entrada