Amb un cinturó

Ahir obro el diari i em trobo aquesta història que ha costat tants euros sobre les talles de les dones i els diferents tipus de dona segons siguin més amples o més estretes d'una banda que d'una altra. Em miro els dibuixets i estic per queixar-me amb qui se'm posi per davant. Que dius que has fet això per evitar anorèxies? Perfecte! Doncs ara m'acabes de definir tres tipus de dona, i acabo de veure entrevistes amb unes quantes dones, amb cara de resignades, a qui es veu que sap greu no poder ser les "bones", o sigui, diàbolo. Perfecte! Encara no has fet res de res i ja has carregat a 2/3 de la població femenina amb un complexe més que fins ara no tenia, o com a mínim no sabia que tenia. Oh! Això sí que és fer les coses ben fetes!

I llavors em pregunto si això era necessari. Realment era necessari? Jo fa temps que em queixo. I em queixo perquè és molt difícil trobar roba. Sí, molt difícil. Fins que no vaig anar al Brasil, sempre havia tingut un complexe: mai m'havia pogut comprar una camisa entallada. Vaig anar al Brasil amb una talla 42, i en aquella època, una camisa entallada, perquè m'anés bé de pit, aquí havia de ser de la talla 48. Però, és clar, si era de la talla 48, només era entallada de pit. Està clar. I això per no parlar dels problemes que tenia amb els pantalons. I... amb un munt de roba, que no hi ha forma de que em vagi bé.

A Brasil vaig descobrir tot un món. Vaig descobrir que em podia comprar una camisa entallada de la talla 42, que m'anava molt justa de pit, però que cordava. Vaig descobrir que em podia comprar uns pantalons sense que se'm fessin bosses o semblés que anessin a petar per una banda o per l'altra, depenent de si agafava una talla o la superior. Naturalment, i donat que la roba era molt més barata i tota m'anava bé, vaig tornar amb una maleta plena de roba fins a dalt. I ara parlo en sèrio, he estat temptada de tornar a Brasil... només per comprar-me roba! Que vaja, puc fer la broma de que tinc tipus de brasilera, però no cola. No, ara no cola. Si perdo els quilos que m'he posat els últims dos anyets, i torno a la talla 42, llavors sí que cola que tinc cos de brasilera... No, ni així!

El més curiós de tot és que a Brasil vaig parlar molt amb una noia brasilera, que era just el contrari que jo. No feia pit, ni malucs, ni res de res. Aquesta noia havia estat a Catalunya i coincidia amb mi: a Brasil sempre trobava roba, però a Catalunya no. No? Em va sorprendre molt que ella tampoc trobés roba que li anés bé a Catalunya. I això que, com jo, no era massa exigent. La pregunta és, doncs, a qui li va bé la roba d'aquí?

He anat a altres llocs, després de Brasil. En tots els llocs m'he comprat alguna cosa de roba. Que si m'he deixat una jaqueta, que si mira que maco que és això... I això que aquí mai aniria de compres, perquè em poso dels nervis. Cosa que em recorda que avui li he promés a ma mare que aniria a comprar roba interior, que ja estem al febrer, i són les rebaixes grosses, i en compro per tot l'any. Però me'n vaig de tema.

Sempre m'ha sorprés molt que aquí costi tant trobar roba "normal", però a la resta de llocs que he estat no sigui així. Realment feia falta un estudi tan car per dir això? Que sí, que hi ha dones que són quadrades, això ho sap tothom. Ara els en diuen cilindre. I què? I llavors hi ha dones, amb més o menys forma. Unes fan pit, i les altres no. Uau! I aquest estudi ha costat tants euros? Les que fan pit es diuen diàbolo i les que no, campana. Que ja em perdonaran, però les campanes sempre havien sigut peres, i les diàbolo... Em guardo l'opinió sobre el nom i el que significa, perquè tinc pressa i seria llarg.

Realment en aquest país hem de ser tan especials que hem de definir això d'aquesta forma, perquè els fabricants o qui sigui faci roba normal, quan a la resta de països la cosa funciona sense aquest estudi tan car?

Ah, i què hi té a veure el cinturó? Doncs que tenia curiositat. Volia saber quin dels tres tipus de dona era jo. I aquí ve la meva queixa, altre cop: si a mi, que des de fa tant de temps se me'n refot el que digui la moda, i les talles, i no sé quantes coses més, he tingut curiositat per saber què sóc, què passarà amb la gent obsessionada per talles i mesures?

Segueixo, que ja m'he queixat prou. Que, a falta de cinta mètrica, he agafat un cinturó que corria per casa. Perquè, de fet, tampoc calia saber les mides al mil.límetre. Primer he mirat el contorn de pit. El cinturó, pobret, no arribava. Li faltaven un parell o tres de dits. Després he mirat la cintura. I està clar que el cinturó arribava (faltaria més, sinó no el podria utilitzar!) Li sobrava més o menys un pam. I després he anat al maluc. Li tornaven a faltar un parell de dits per poder donar la volta.

I això què vol dir? Doncs, segons la definició que han fet, vol dir que jo sóc diàbolo. Oh, quin gran descobriment! Sí, i què? Em segueixen sobrant els mateixos (passo de posar el nombre) quilos que abans de comprovar-ho. Segueixo tenint el mateix cos que fa una estona. I aquesta tarda, si ma mare m'arrossega a comprar roba, seguiré tenint el mateix problema de sempre. Però, ah, sóc diàbolo. I això vol dir que sigui de les bones? Doncs no. La majoria de campana o cilindre no es canviarien per mi. Encara que tinguin una petita coseta a dintre perquè algú els ha dit que no són... de les bones?

Espero que tot això dels tres tipus de dona serveixi per alguna cosa. Perquè molt em temo que fins que no deixin de fer estudis cars que només serveixen per crear complexes i es proposin posar-hi remei fent alguna cosa de profit, no es resoldrà el problema.