Són quarts de set del matí. Em trobo fatal. Fa dies que em trobo així. Des del cap de setmana. Una mica més.
Sé que hi ha gent que està molt pitjor que jo. Però si comencés a explicar... Tinc un llavi tan inflat, que gairebé no puc menjar. És clar que tampoc tinc gana. I si menjo massa (si és que puc) llavors tinc ganes de vomitar. Tinc febre.
Fa dies que, quan arribo a casa, em tiro directament a sobre del llit, perquè no m'aguanto dreta. Fa dies que estic espessa, espessa. I a saber quantes tonteries he dit fins ara.
Avui serà un dia llarg. Molt llarg. Llarguíssim. I hauré d'aguantar, com si estigués bé. Tot em dóna voltes. Ai, com patirem!
Però vaig a l'armari. I allà estan. Jo sempre vaig amb mitjons negres i blau marí. Avorrida, que sóc una avorrida!
Però allà hi són. Se'm miren. Me'ls vaig comprar la setmana passada. O fa un parell de setmanes. Ma mare no sé què mirava en una botiga, i em van fer gràcia.
Me'ls poso. Primer un. Després l'altre. I penso que dec tenir una edat mental semblant a 4 anys. Potser menys. Però, i què?
Em miro els mitjons de colors. Hi compto 9 colors. Somric. M'agraden aquests mitjons de colors. Ja sembla que no em sento tan malament, que no estic tan marejada. Em miro els peus i em recordo de la Nineta. Si fos la Nineta, vindria corrents fins on sóc jo, i m'ensenyaria els mitjons, dient: "Has vist quins mitjons?"
I m'adono que sóc com la Nineta. D'edat, vull dir. Em poso uns mitjons i s'han acabat els problemes. Com si fossin uns mitjons màgics. Bé, ara que ho dic, qui m'impedeix pensar que els mitjons són màgics? Per què no puc dir que són màgics i que fan que em trobi millor?
Mentre vaig a la feina en el cotxe, m'adono que tinc molta sort. Tinc molta sort de tenir el mateix humor que el meu pare, que aquest matí em deia que jo no necessitava silicona als llavis. Tinc la sort de tenir només una mica de grip, costipat, o el que sigui, malgrat que em trobi tan malament. Però, sobretot, tinc sort de ser feliç amb uns simples mitjons de colors. Segurament, molta gent, amb molt més que jo, estarà més trista. I segurament, molta gent, amb molt menys que jo, serà molt més feliç que jo.
Però jo m'alegro de poder-me alegrar el dia només amb uns simples mitjons de colors.
dimecres, 19 de desembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la 
4 comentaris:
Jo en tinc uns que son d'aquells llaaaaargs, amb dits i tot, son de ratlles de clors i si els de colors normals ja son divertits aquests encara més :-P
Ànim bonica, de mica t'aniràs posant millor, ja s'ha sap que aquests dies quant s'hgafa una grip s'egafa un refredat fort :-(
Cuidat molt preciosa, un petonas ben gran!!!!!!!!
A veure si per fi hauràs trobat aquella vareta màgica que de vegades anheles, i té forma de mitjons. El millor del cas, és que sembla que si que la saps utilitzar, oi?
necessiteu un bon massatge ... què preferiu ... oli d'ametlles o oli d'olives ??? ... salut
Doncs ho provaré, amb això dels mitjons amb dits! :-)
XeXu, no són una vareta màgica, però... bé, sembla que funcionen. O funcionaven ahir.
mossèn, em sembla que el que necessito no és pas un massatge.
Publica un comentari a l'entrada